20141230

[915] Lo Segre fins a Ponts

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«L'ermita de Castell-llebre domina el gran llac artificial d'Oliana. Niu d'àguiles, marca la divisòria amb la safata oberta del riu, que ací fa les primeres passes per la Noguera».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
De la petita fortalesa que hi hagué al costat de l'ermita de la Mare de Déu de Castell-llebre, només queden unes poques restes. El castell degué ésser de gran preponderància, ja que senyorejava l'accés al congost del Segre : «som ara al coll del pantà, marcat per dues moles arrodonides, absolutament compactes; sobre la de la dreta es dreça, inversemblantment encastada quasi al cim, l'ermita de Castell-llebre, dominant el paisatge que, immediatament ensota, canvia: una plana ampla, ja dellà de la paret de la presa, i corresponent a Oliana, oberta com una safata entre la serreta del seu nom i els alts que s'enfilaran a Peramola per la dreta».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«En tretze quilòmetres de línia descendent, virtualment de nord a sud, trobarem l'embassament d'Oliana. Un embassament recent, si bé ho mirem, del qual hom parlava feia temps, ja força abans de la darrera guerra, però que no fou realitat fins després. Aquells tretze quilòmetres eren un séc entre penyals arrodonits, parets de roca molt dretes, a estones llises i eixutes, a estones totes corrugades i regalimants. Aquí dins, tancant -era fàcil de tancar- el séc, els homes empresonaren l'aigua del Segre un bon dia, constituint una llacuna allargada, mena de cuc quasi a la mateixa latitud de l'embassament de Cellers».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El pantà, doncs, no ha fet sinó replenar aquell engorjat per on abans ascendia el camí o carretera vella cap a l'Alt Urgell... Els grans embassaments són bons de veure des d'un lloc ben elevat, com és Castell-llebre, al començament de la plana d'Oliana. El Segre reprèn, tentinejant, el seu curs després de l'embassada». 
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«...fou per la riba dreta que hom traçà la carretera cap a la Seu, continuant la tradició, mentre que per la riba esquerra les poc recorregudes altures que es van esglaonant endins, vers llevant, fins a la serra d'Odèn, a partir de la de Turp, ofereixen als ulls del viatger, enllà de la massa d'aigua, un escampall de masies torrades, entre pins modestos i alzinars no gaire més ufanosos, preludi, tant per l'habitacle dispers com per la tipologia del paisatge del Solsonès».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El gran meandre del Segre a la Clua. La gran corba deixa contemplar els conreus, la bardissa, l'arbreda o bultra que acompanya, com una processó de cucurulles, el pas solemne de l'aigua».  Afegeix sobre la Clua: «La gent, de pressa, afuats, sempre candidats al quiròfan, avancen riu amunt sense mirar-lo... és entre Tiurana i Bassella on trobareu, a la vostra esquerra, ço és, a la reiba dreta, en un morro pronunciats, no pas massa alt, sobre els 500 metres, el caseriu de la Clua».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall de l'ufanós bosc de ribera. Al Segre, des de «la Clua el veieu en totes direccions, car fa un tomb perfecte. Al fons, taquetes mòbils, blanques i vermelles, els automòbils que van a la muntanya o en vénen, amagant-se ara i adés entre els arbres de la ribera dreta. La Clua són unes quantes cases amb una església romànica d'allò tan pobre i tan graciós, amb doble teulat i una única campana al campanar de cadireta, una campana que sembla aquelles batedores de xocolata antigues, d'aram, una campana, en fi, que té més forma d'esquellot que no pas de producte de fosa».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Els pobles de la riba dreta han bastit aquestes palanques, a vegades de gran longitud, refetes, apedaçades, amb fustam irregular. Aquesta és prop de Castellnou de Bassella».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
L'homenot de les Garrigues fa una magistral descripció de l'activitat dels raiers durant tres pàgines, que acaba dient: «Ens ha semblat veure l'ombra dels raiers per Castellou de Bassella, per Tiurana, per Tragó, avui que el Segre baixa tan ple, brut, fangós i alhora ràpid, avui que les ribes desprenen una fortor d'herba que es comença a descompondre».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Molí de Querol, a la Ribera Salada, aigües amunt d'Ogern, primera etapa del camí que menava Solsonès endins, cap a les més sòlides possessions dels Cardona».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Tan bon punt arribeu al pont de Bassella damunt la Ribera Salada, sentiu també un eco d'antigues emboscades, de bandolerisme fàcil en els temps de les rècules i els traginers: com aquell qui res, a Bassella, us poden parlar del Cabrer, el qual a la darreria del segle passat, de la Restauració ençà, havia estat el malfactor en plantilla de la comarca».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Els petits afluents, al curs mitjà del Segre, entre Oliana i Artesa, eren antigament aprofitats per a molins. Aquest de Campabadal, camí de la Clua, és avui obrador de manyà».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall del foraster Vallverdú xarrant amb el manyà que treballa al molí.
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall de l'entrada del túnel del molí, per on s'encaminava l'aigua per fer moure les pales de la sínia que movien al seu torn les pedres, dites òbviament de molí, que molien el gra.
1973. Monestir de Gualter (la Noguera d'Urgell),
«Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Un bell riu poc conegut: el riu de la Baronia de Rialb, que desguassa al Segre vora Gualter. Riu boscós no pas modest, truiter i embardissat, que davalla de la divisòria amb la Conca de Tremp».
1973. Monestir de Gualter (la Noguera d'Urgell),
«Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Gualter, antic cenobi benedictí, avui quasi enrunat, conserva aquest claustre humil, esvelt en la seva massissesa, a la riba dreta del Segre, quasi a l'entrada de Ponts». Els orígens del monestir remunten al segle IX, època en què pertanyia a Ripoll: «alguns priors de Santa Maria de Gualter ho havien estat també de Montserrat. El 1594 fou suprimit aquell monestir, les rendes del qual passaren al nou bisbat de Solsona. Ja despoblat, el 1939 una forta explosió rebentà el que en restava, i avui només part de la nau de l'església i un bell i humil claustre adjacent indiquen l'indret antigament tan viu, però tot a punt d'esmicolar-se».
1973. Ponts (la Noguera d'Urgell),
«Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Ponts: carrer Major. El carrer té, a la segona meitat del seu traçat, uns saborosos porxos i, de tant en tant, trossos de l'empedrat de prims palets de riera que lluentegen al sol com sardinetes».
1973. Ponts (la Noguera d'Urgell),
«Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Ponts és una vila de pas tremendament eficaç en la seva comesa. Tan de pas, que ens sembla que ningú no la visita. Això sí, la gent hi fa bons tiberis... Una de les festes més típiques de Ponts és el ranxo. Se celebra ja de cara al turisme i caldria, teòricament, fer-ho amb la col·laboració de tot el poble, car és tot el poble que se l'engoleix. Modernament, però, costa uns feixos de bitllets a la Comissió de Festes. A les cinc del matí encenen el foc al bell mig del carrer i a sobre hi posen unes peroles enormes d'aram. El ranxo no té fórmula especial: és simplement una escudella de les de veritat».
1973. Sant Pere de Ponts (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Sant Pere de Ponts. Primitius trets romànics, en una església de belles proporcions. L'àbsida, els arcs faixons, els mainells d'algun finestral, demanen la restauració possible». La destrucció data de 1839, quan cap a la fi de la Primera Guerra Carlina, l'edifici fou saquejat i incendiat per les tropes absolutistes espanyoles.
[914] Lo Segre Ribera avall
a