20141229

[914] Lo Segre Ribera avall

1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Continuem resseguint les aigües del Segre de la mà dels ínclits fotògraf i escriptor lleidatans. Escriu en Vallverdú, per acompanyar les imatges d'en Sirera: «Les carreteres, com els antics camins, continuen vorejant el curs dels rius: la carretera de Lleida a Puigcerdà no n'és excepció, de faisó que, almenys en aquesta zona, podem donar fer de la vida que a banda i banda del riu es produeix i batega».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Hi ha pobles deliciosos, aigües amunt dels afluents. La Vall de Castellbò -nom oficial: Vila i Vall de Castellbò- és destinada a tenir una importància turística innegable». Escriu al peu de foto: «Tenint com a fita inabastable el Cadí per la seva paret nord, baixen de més amunt, encara, els petits cabals que engruixeixen el riu de la Vall de Castellbò. Ací, les Eres, un poblat de mitjan curs».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Després de la Seu el riu resta allunyat de la carretera -relativament- per Arfa i Montferrer, i després s'hi encreua, a l'altura d'Adrall».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A Arfa, aquest pont salta el Segre en un joc d'antigues estructures i afegits i retocs posteriors. El Segre, aquí, ric de la Valira, emprèn el curs nord-sud de la Ribera». 
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La Reula, davant el barranc dels Hostalets de Tost, més avall de Noves. Una palanca mena a la casa, però el rabeig de les aigües ha obligat a la defensa de la terra de conreu». 
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Una palanca és una passera feta de taulons entre les dues bandes o ribes d'un torrent, o entre una nau i el moll. Com descrivia en Muntaner dels nostres almogàvers a sa Crònica: en res no guarden pont ne palanca, ne temen a suferir fred ni calor (cap. 20, ref. DCVB). La Reula fou una gran casa pairal emplaçada enmig d'un pla, a tocar del Segre. La gent d'allà el creuaven muntats en una cistella que lliscava per una sirga. Com diu en Vallverdú: «Els ponts del Segre, podríem classificar-los en pont de pedra (o ciment), passeres provisionals  (moltes amb la provisionalitat allargassada dels expedients no resolts) i particulars, al servei de masies concretes».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Restes del vell camí de traginers a la Seu d'Urgell, prop de l'enforcat de Montan de Tost. Calia fer sovint un repetge d'obra per a guanyar el metre o metre i mig de voladís».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Al km 114 hi ha un congost que recorda el de Terradets, a la Noguera Pallaresa. Com en aquest, roques embalmades per la riba esquerra i parets verticals també per la riba dreta, on hom veu restes del camí penjat de traginers i gent de peu».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La carretera de Lleida a Puigcerdà prop de Tresponts. El Segre, vist d'aquest camí a Montan, avança mandrós, deixant arenys i illots. Les pistes forestals esgratinyen la muntanya». 
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Ara som a 600 m d'altitud, i en finalitzar aquest congost, de mig quilòmetre, trobem a l'esquerra el camí de Montan mentre la carretera se'ns allunya, salvant un pont, i passa a la vora dreta del riu, en cerca d'Organyà».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La Vall de la Vansa, recollida, humana, cordial. Suavitat en els tons, simpatia en els termes, sempre abastables. Entre el Cadí i Port del Comte, s'escola el riu, vora arbredes salvatges o cultivades».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Les belleses del riu de la Vansa, les heu de trobar a l'altra banda del congost que en forma la darrera part. Heu, però, de pujar dels 600 m als 1000 de Montan, als 1340 del coll d'Arnat i descendir després a una teoria de caserius de nom ressonant: Sorribes, Montargull, Molí de Fórnols... Arribareu així, sempre per la riba dreta del riu de la Vansa, a Tuixén, a Josa de Cadí, i si teniu pit, enllà ja del Cadinell, naixença del riu, a Gósol. Naturalment, sempre haureu tingut al vostre davant l'embanyat del Pedraforca».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Can Caselles, vora Organyà. Aquí, a vista del Segre, fou retingut alguns dies el Comte d'Espanya, abans d'ésser tret per a morir assassinat i ésser llançat després al riu». El Comte d'Espanya fou «el capità general de l'exèrcit carlí a la guerra dels Set Anys», i es diu que la seua fantasma ronda per aquests volts d'Organyà.
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La mort del Comte d'Espanya tingué lloc de forma criminal i molt en la línia del bandolerisme i la ferocitat gratuïta de l'època: un cop al cap amb un bastó, que el féu caure de la mula que muntava; immediatament, una corda per a lligar-lo de mans; amb l'extrem de la mateixa corda, una passada pel coll; hom li posà un peu al pit i estrenyé la corda fins a escanyar-lo. Després, repartiment de la roba i les poques pertinences del general, i el cadàver que és precipitat al riu... El Comte d'Espanya, malauradament, no tenia partidaris ni amics. Els catalans, sobretot, l'havien hagut de patir com a governador de Barcelona en temps de Ferran VII, i ara com un personatge cruel i esquizofrènic. En un romaç de l'època el Comte confessa a Catalunya:

Lo mismo a mi se me daba
de Carlos que de Cristina;
lo que yo quería sólo
era lograr tu ruina.

Passat l'aiguabarreig del riu de Perbes, hi ha uns arenys, on fou trobat el cadàver, prop de Coll de Nargó. Fou enterrat en aquell cementiri, però la llegenda continuà amb la suposada desaparició del crani... Tremendista».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«L'antiga església de Coll de Nargó, sola enmig dels camps, com hauria dit Maragall. L'estranya forma del campanar confereix al conjunt un perfil encara més vetust».
1973. L'Alt Urgell, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Coll de Nargó resta en part vora el pantà, en part allunyada i àdhuc enlairada. A mig aire de la plana inclinada, aigües avall del poble, hom veu l'església romànica, aïllada, amb el campanar irregular que li ha donat pintoresca anomenada».

a