QUINA LA FEM?: [81] El corralet de la padrina

No vull pas cridar l'euromaltemps -que prou que ve tot sol- i ja em perdonareu la traducció calcada de l'argentí «corralito», nom amb què els mitjans de comunicació es van referir a la crisi financera d'aquell país austral ara fa... només... deu anys! De tindre un «peso» (moneda) paritari amb el dòlar, van passar de la nit al dia a no poder disposar dels diners ingressats als bancs, ni materialment ni amb llibreta o targeta de crèdit. Aquesta situació restrictiva de la llibertat econòmica dels ciutadans va durar uns 5 anys.

En la meua ignorància tècnica d'aquests temes, sempre m'he imaginat que el nostre corralet (creuem els dits ben fort) fóra un corralet de debò, vull dir, un corral com el dels padrins, ple de gàbies de conills, el tossino a la corralina, el gall dins el galliner (sigui aquesta expressió tornada a fer anar amb el seu sentit propi i literal, deixant de banda la metàfora amb què s'havia convertit aquestes darreres dècades). No crec que la dificultat fos tornar a la cria d'animals, anar a arroplegar l'herba per donar-los de menjar, aparellar el mascle amb les femelles, posar la mà sota la gallina per plegar-ne els ous..., sinó que la nostra incapacitat de supervivència es posaria en entredit a l'hora d'aprofitar-los. Dit altrament i clara: a l'hora de matar-los i espellar-los, o plomar-los. Fer-ho amb aquella gràcia que tenia la padrina, tot penjant el conill per les potes del darrere (un servidor ajudant), un tall sec al coll, aprofitar-ne la sang (deliciosa! cuita al foc) que queia en un fi rajolí en un plat, estirar la pell de cap a cap vigilant de no rebentar-ne la bufeta, cosa que donava un tuf insofrible a la carn...

Aquestes dos o tres darreres dècades, hem assistit a la desaparició total dels corrals als pobles. No eren sanitàriament tolerats. Em pregunto avui si entre tots no haguéssim pogut trobar la manera de conviure-hi, igual que continuem mantenint gats i gossos a les cases... Però feia pobre, ens recordava amb massa cruesa d'allà on veníem. Per això hem acabat sense saber on anem... Els nostres padrins tenien, i no de tot, conills i gallines, tossino i oques, cabra i corderets i, a més d'aquest corral, també van viure el seu propi «corralet» durant la guerra, a partir del 1937. La sort fou que no en tenien gaires, o no gens, de diners al banc (ni a sota la rajola tampoc!). A cada poble van començar a estampar moneda pròpia, bitllets que avui són peça magnífica de museu. Hi tornarem? S'admeten apostes... ací en tenim uns bells exemplars de mostra...

1937. Guerra Civil.
Emissió de moneda a Lleida, amb la inevitable i magnífica reproducció de la Seu Vella al revers.

1937. Guerra Civil.
Emissió de moneda a Lleida, encara amb els arcs tapiats de la caserna de la Seu.

1937. Guerra Civil.
Emissió de moneda a Artesa de Lleida, amb la signatura d'Isidro Puig com a «conseller de finances», el repadrí per banda materna dels meus fills.

1937. Guerra Civil.
Emissió de moneda a Andorra, que preveient el col·lapse que arribà, ja imprimí moneda pròpia a finals del 36. Potser l'única moneda pròpia que han tingut mai a les Valls.

1937. Guerra Civil.
Emissió de moneda a Balaguer, ací amb la tradicional i magnífica vista del perfil de la ciutat, des del Segre fins a Santa Maria (la mateixa que avui ofereix la càmera del temps del telenotícies). En lloc de bitllet, en deien BON, igual que els discutits eurobons actuals.