20200906

[2205] Ullada a l'església de Sant Joan lleidatana

Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013. 
La coneguda imatge del campanar, pocs anys abans que l'edifici medieval fos enderrocat. Les cases amb les típiques galeries obertes al sol, amb els llançols per eixugar i les persianes de corda mig amunt mig avall, són els del carrer Major vistos per darrere, o sia, la part de muntanya de la Rambla de Ferran, que llavors començaria a desenvolupar-se.
Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
La planta romànica de l'església antiga.
Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
La irregular distribució de la plaça de Sant Joan, abans de l'enderroc i alineament més rectangular que se'n derivà i que coneixem avui. 

Segles XIV-XV. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
Un excel·lent treball del nostre doctor en història de l'art, que repassa la desafortunada història de l'església, la més important de la ciutat en temps medievals i posteriors (descomptant la Seu, és clar), i que la nova concepció urbanística de la ciutat s'emportà, tan bon punt volgué començar a créixer un cop alliberada de les antigues muralles. Probablement consagrada sobre la mesquita de la Lleida baixa musulmana, a tocar de riu, fou construïda amb cànons romànics, però les reformes de mitjan segle XIV li donaren els aires gòtics i el campanar, una de les fites visuals de la silueta urbana de Lleida fins al 1868.

L'església fou un dels focus culturals de la Lleida dels darrers segles medievals. Hi destacà la Càtedra de l'Alba, una activitat d'adoctrinament pública i popular, en què s'hi dissertava i il·lustrava els concurrents sobre les Sagrades Escriptures en la llengua del poble i amb finançament de la Paeria, i a la qual s'hi solia convidar destacats religiosos, com ara Francesc Eiximenis.

Segles XVI-XVII. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
Vistes cinccentista i siscentista del campanar de Sant Joan, en els preciosos gravats de Wyngaerde (1563) i Baldi (1669) que són autèntiques finestres per viatjar en el temps a la Lleida de fa cinc-cents anys. De mitjan segle XVI a mitjan segle XVII, desaparegué l'incipient barri de Cappont, la Seu començava a fortificar-se a costa del barri de la Suda, que els Borbons rematarien al 1707, les cases del carrer major fortificaven la ciutat davant el riu, el pont de pedra sobre el Segre aguantava ferreny. Després de la Guerra dels Segadors, una gran forca presidia l'accés a la ciutat, avís per a veïns i forasters.  
Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
Vistes dinovesques de l'església, amb la bella portalada romànica que s'obria al lateral. L'alçat de Parcerisas (1835) es deixa veure com era la plaça amb l'església al fons; els de Bayne (1865) i el de Pleyan (1877, probablement anterior, perquè l'església era ja tombada), ens mostren la portalada romànica, els finestrals gòtics i el campanar. 
Segles XVIII-XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
Una recreació de Josep Subirats Samora de la Font de les Sirenes que presidí la plaça des de l'època de Blondel i en començant el segle XIX, de curta vida per ofensa a la moral pública, segons l'autoritat episcopal de la ciutat: les canelles d'aigua rajaven directament de les grans popes de les sirenes!
Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
La revolució liberal de 1868 va fer servir la reordenació urbanística de la plaça per exemplificar les intencions del nou règim, i en poc més de sis mesos poca cosa restà de l'antiga església medieval. 
Segle XX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica», Albert Velasco, 2013.
Només una part de l'absis romangué dempeus però colgada. A la planta aixecada al 1975 de la plaça, s'hi observa prou bé la situació antiga respecte de la moderna.

Segle XXI. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica», Albert Velasco, 2013.
Les excavacions del pàrquing que hi ha sota la plaça, descobriren les runes de l'absis, i es decidí de conservar-les i fer-les visitables.
Segle XXI. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica», Albert Velasco, 2013.
Els estudis més actuals posen al descobert la reutilització de capitells de Sant Joan, guardats al Museu Arqueològic de la ciutat des de l'enderroc de l'església, per a la moderna restauració de la Seu Vella, un cop s'aconseguí de traure'n les tropes militars (espanyoles) que s'hi aquarteraren des del 1707. Tothom donà per descomptat que aquelles peces majestuoses pertanyien a la catedral vella, i ningú pensà que poguessin pervindre de la desapareguda església de Sant Joan: un simple detall que ens en diu molt sobre la riquesa arquitectònica de l'edifici del segle XII-XIV i de la parròquia a qui servia: nobles, burgesos i menestrals enriquits, la classe dirigent lleidatana durant segles. Carles V, en l'estada que feu a la ciutat al gener de 1519, i segons explica Pleyan als seus «Apuntes», posà a casa de mossèn (cavaller) Perot Pou situada en aquesta històrica plaça lleidatana.
Segle XXI. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica», Albert Velasco, 2013.





20200902

[2204] Les runes de Gualter

1931. El Monestir de Gualter (la Noguera d'Urgell).
La façana romànica del monestir, abans de la destrucció definitiva per una explosió del polvorí que s'hi guardava (si no recordo malament) durant la darrera guerra, al 1938, poc abans que s'acabés. La vida monàstica havia desaparegut de feia molts segles, a finals del XVI, en què va passar a fer d'església parroquial. 

1931. El Monestir de Gualter (la Noguera d'Urgell).
«La Hormiga de Oro», de 20 d'agost (BDH).
A la carretera de Ponts a Folquer, fins a la construcció no feia gaire del pont sobre el Segre, una barca feia els passatges a l'altra banda del riu. Al cap del pont, mig amagat d'exuberant vegetació, restaven les runes del vell monestir, molt deteriorat i costós de mantindre des de la desaparició de la comunitat. L'article descriu les poques parts del conjunt que encara aguantaven ara fa cent anys, abans que l'explosió fatídica l'acabés de fer malbé. 

Per aquesta situació al pas del riu, que el monestir degué controlar en els primers segles, hauríem deduït que el nom ens remetria al mot gual, com a lloc de pas -encara que calgués fer-ho en barca- d'un costat a l'altre del Segre. Allà hi hagué la bifurcació del camí reial: cap a Tremp i cap a la Seu. Un molló de pedra amb braços en creu, ho assenyalava des del final del segle XVIII, amb la inscripció castellanitzada: «Por orden del Rey [espanyol] estoy aquí, para guiar a los viajantes, 1798», amb un braç assenyalant a cadascuna de les direccions cardinals. Ara al 202o, i si fos per campetxana ordre reial, assenyalaria els Emirats Àrabs...

Però no, error: el mestre Coromines ho té clar. Es tracta d'un derivat de nom propi germànic, Walter, i això ens remet a l'època visigòtica. Aleshores el poblet ja devia ser un llogaret, predi d'algun hisendat hispanoromà establert a les terres fèrtils sicorines.

1920 ca. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialb (la Noguera d'Urgell).
fotografia de Josep Salvany (MDC
).
La creu mil·liària gualterina, a la cruïlla del camí reial que, venint de Barcelona, es partia en direcció al nord, cap a la Seu, o bé seguia vers l'oest fins a Tremp.
1931. El Monestir de Gualter (la Noguera d'Urgell).
«La Hormiga de Oro», de 20 d'agost (BDH).
Al segle XII el monestir, exactament al 1183, un cop expandits els comtats catalans cap a Lleida, començà al monestir l'advocació a la Mare de Déu. En aquells inicis de la baixa Edat Mitjana europea, època de prosperitat econòmica i modes trobadoresques a les corts occitanes i catalanes, i d'allà a les de l'Europa occidental, l'Església es decantarà per afavorir i potenciar el culte a Maria, com a contrapunt i model alternatiu a la novella relativa emancipació que l'amor cortesa atorgava al paper social de les dones (nobles i casades), que passaven a ser centre i focus de l'atenció en l'imaginari literari i de costums, per primer cop en la història. Moltes de les novelles fundacions de cenobis i esglésies es farien ja sota el nom de Santa Maria, i velles advocacions que des dels primers segles de cristianisme a Catalunya tenien nom de sants primitius, tots homes, foren bescanviats de titular per la Marededéu del lloc que correspongués, sovint trobada per pastorets a les coves, al bosc, a les fonts o als rius.

L'Església fou molt ràpida en la resposta pel domini de l'imaginari de la dona i l'estratègia tan encertada, la de la dona mare, que després de gairebé mil anys, el culte en perdura encara havent fet creure i tot a centenars de generacions, contra tota lògica racional humana, que la concepció de l'unigènit fou virginal. Però què fora de la religió (de totes) sense la salsa del que no és humanament comprensible? La fe, o creure sense fer-se preguntes, n'és el pilar fonamental, oi?
1931. El Monestir de Gualter (la Noguera d'Urgell).
«La Hormiga de Oro», de 20 d'agost (BDH).
Les fotos són degudes a Terrats i Pere Guitart, segons l'article.
1931. El Monestir de Gualter (la Noguera d'Urgell).
«La Hormiga de Oro», de 20 d'agost (BDH).
El claustre romànic amb els arcs de mig punt i els capitells decorats. 







20200829

[2203] Les primeres vacunes catalanes del Dr. Morlans d'Alfés, 1798

1802. Cartell satíric contra el vaccí.
Les reticències al nou mètode científic foren costoses de combatre a tot arreu. Les figures mostren caràcters vacums, atès que el vaccí provenia de la pigota de les vaques.

1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
En aquesta publicació periòdica (espanyola) de final del set-cents, època de despotisme il·lustrat, s'hi inclou un article sobre la inoculació de la pigota o verola per a coneixement de mossens i capellans. Car el títol complet de la revista deia «...dirigido a los párrocos», que llavors a tots quatre cantons de la geografia eren legió. 

S'hi explica que a Lleida en aquells mesos hi començava a haver passa de pigota, «unas nuevas viruelas malignas, que no podían menos de asustar a un gran número de familias». Cada dia entre l'agost i l'octubre de l'any 1797 se n'enterraven una quinzena de morts. De Lleida, la malaltia s'estengué als pobles veïns, Artesa de Lleida, Bell-lloc i fins a les Borges, «y la mortaldad era con proporción del mismo modo que en Lérida».

Les conseqüències de la passa als pobles eren, doncs, tremebundes, com ara a Montblanc, a on s'hagueren de fer les acostumades i d'escàs valor rogatives públiques, «horrorizados de tan curel azote que ha despoblado de niños aquella villa, y dexado a muchos con deformidades para toda su vida», i oh pecat mortal!, «a otros con ocasión de ser infieles a la ley santa del matrimonio»

L'anònim autor de l'article (és probable que un dels editors mateixos) afegeix en nota a peu de pàgina que bo és que es facin pregàries, però també bo fora que «el pueblo de Montblanc pidiese... le libre a él, al Principado de Cataluña...de médicos cerriles e ignorantes, más funestos a la humanidad que las tempestades, los terremotos y las pestes, tanto por lo que hacen como por lo que estorban hacer». Era clara, doncs, l'orientació de la publicació, impulsada des del govern (espanyol) i amb aquesta curiosa barreja d'agricultura i arts, que arribà als tres mil exemplars de difusió entre les elits d'aquell Estat (espanyol), d'estructures i mentalitat encara pròpiament feudals.  

A Europa tot just feia dos anys que a Anglaterra, el metge Edward Jenner havia experimentat el vaccí contra la malaltia, després d'observar que una pastoreta del poble no l'agafava perquè ja havia passat la verola de les vaques. Efectivament, els grangers no es posaven malalts durant les passes de pigota, i d'ací el metge britànic n'extragué les mostres per a la vaccinació humana, que per sempre més passaria a dir-se vaccí (cast. vacuna), en referència al ramat vacum.

«Durant molts anys, Jenner va sentir comentaris sobre munyidors, que deien que d'alguna manera aquests quedaven protegits de la verola humana, després d'haver patit la verola bovina; una malaltia molt més lleu. Reflexionant sobre això, Jenner va concloure que aquesta malaltia de les vaques, protegia a la persona que la patís de contraure la verola humana en un futur. Per poder contrastar aquesta hipòtesi, va posar en pràctica l'antic sistema oriental de la inoculació usant limfa de munyidors afectats per la verola bovina. Aquesta mesura preventiva salvà la vida, des de 1796, a moltes persones contagiades de verola. 

«Aquest sistema oriental el va aplicar, el 14 de maig de 1796, a un nen de 8 anys, James Philips, amb pus agafat d’una lesió de les mans d'un munyidor contagiat per verola bovina. Amb això, el nen va desenvolupar una febre lleu, recuperant-se amb pocs dies. Uns mesos després, Jenner va posar a prova la seva teoria (que el fet de passar la verola bovina et protegia de patir la verola humana), posant en contacte, a James Philips, amb material contaminat amb verola humana, per veure si aquest desenvolupava la malaltia. L'infant no va desenvolupar la malaltia, validant així la seva hipòtesi. Els resultats d'aquestes observacions van ser comentats per Jenner al seu llibre: An inquiry into the causes and effects of the variola vaccine (1798). Gràcies a aquest petit llibre i a l’esforç de Jenner, la vacunació es va divulgar i aplicar immediatament arreu del món». enllaç

A Catalunya, aquells darrers anys del segle XVIII havia circulat alguna memòria contrària a la inoculació, i això feia retraure'n l'experimentació. Es considera als llibres que al desembre de 1800 «el doctor Francesc Piguillem —metge de Puigcerdà (Cerdanya)— inoculava les primeres vacunes contra la verola de la història mèdica de la península Ibèrica. Segons les fonts documentals, els receptors d'aquesta primera vacunació van ser quatre nens de Puigcerdà, i la matèria vaccínica que se'ls va inocular havia estat enviada, a petició del Dr. Piguillem, des de París. Onze dies després, en comprovar que aquells nens només havien desenvolupat petits símptomes, va inocular amb èxit sis nens més, també de Puigcerdà. La vacunació del Dr. Piguillem seria el primer pas per erradicar la malaltia de la verola a Catalunya» (enllaç).

El cas és, però, que al poble d'Alfés aquell any 1798 d'epidèmia verolosa que tan devastadora recorria els pobles del nostre ponent, el metge N. Morlans, amb el suport l'autoritat espiritual del poble, van recórrer al mètode de la inoculació. Ben crític devia ser l'índex de mortalitat infantil, que s'atreviren al que encara no feia ningú a les nostres latituds. Pel que deduïm de l'article, el Dr. Morlans vivia al mateix poble, i feu l'experiment amb dos dels fills seus. La novetat causà tant de rebombori que la gent «tomaban al niño que andaba por las calles, les desnudaban el brazo, haciendo mofa, y graduando de demencia la inoculación». Creure per veure, com Sant Tomàs, els resultats exitosos farien canviar el parer dels aufesins, «y de resultas se inocularon como unos quarenta en dos o tres días, y... todos se liberaron sin que ninguno quedase con la más mínima deformidad»
1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
S'afegeix a l'escrit que les crítiques desfermades per aquesta primera vaccinació massiva a Catalunya entre metges i capellans aconseguiren de suspendre la inoculació per uns quants dies. A la represa del procediment, una setantena (de xiquets, principalment) foren vacunats, amb resultat de sis morts. Cosa a la qual s'agafaren encara més els detractors «para desacreditar y desterrar la inoculación que se iba propagando en otros pueblos». Sembla, doncs, que alguns altres metges d'altres pobles del Segrià i les Garrigues (descomptant l'entusiasme de l'escrit) degueren seguir el camí obert pel Dr. Morlans. 
1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
La gran quantitat de vaccinats, a més, fa indicar la procedència local de la vacuna. No sabem si coneixia els escrits del Dr. Jenner. A l'Estat (espanyol) se seguien de prop les publicacions de l'eclesiàstic andalús José Celestino Mutis.
1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
L'article acaba amb la ressenya de certes experiències europees de confinament per tal d'apartar els verolosos i evitar amb aquest aïllament l'expansió de la malaltia, que tants de milers de morts solia causar allà a on se n'aixecava un brot. «Impedir la comunicación mediata o inmediata entre los sanos y los virolentos, es el medio más seguro de evitar el contagio»Curioses semblances amb el model de confinament Covid de 2020, oi?
1800. Cartell sobre el vaccí.
Un gravat parisenc mostra com una senyora vella proveeix el pus per al vaccí d'un petit xiquet. L'un doctor és a punt d'introduir el líquid al braç del nen, mentre l'altre l'entreté amb un ninotet articulat. 
1799. Vacunes a la Granja d'Escarp.
«Mercurio de España», tom II, de maig (
BDH).
La primavera de l'any següent al de les primeres vaccinacions a Alfés, la pigota encara rodava, i al poble de la Granja d'Escarp el Dr. Antoni Roman, metge local i del monestir d'Escarp, aconseguia de convèncer els veïns per a la inoculació dels xiquets. L'èxit dels primers casos feu que les vacunacions arribessin a 138, «y todos igualmente tuvieron un éxito feliz».

Amb símptomes de la malaltia però sense vacunar varen restar 7o persones, de les quals en morien 16 «y 4 quedaron con vicios incurables en los ojos». Aquests malalts només es tractaven amb aigua natural amb alguns grans de sulfat de potassa, que dispensava el cirurgià del monestir. La barreja «llegó a hacerse tan vulgar que las mugeres la practicaban por sí mismas»

A poc a poc, i amb l'evidència innegable de l'èxit del vaccí contra la pigota, s'imposaria el criteri mèdic de les vacunacions fins a fer-se, amb el pas del temps, gairebé universal. Aquests darrers anys han sorgit petits col·lectius de pares i mares que reneguen del procediment i, de tant en tant, se'n parla a la premsa. Un altre problema per als dirigents: cal que se'ls hi obligui, a la vaccinació del que convingui, o cal que es respecti el dret a escollir? A l'Estat (espanyol) del règim del 78 no hi haurà dilema: els jutges del Suprem, que ho manifassegen tot, ja diran a súbdits espanyols i altres pobres habitants de les colònies com nosaltres allò que hem de fer, oi?

1800. Comitè del vaccí, París.
Les resistències al vaccí entre els professionals mèdics foren habituals en aquell traspàs del segle XVIII a XIX. En aquest gravat, set contra un únic defensor del nou procediment mèdic.



20200824

[2202] Lo Delta de 1580

1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

Des de la segona meitat del segle XVI i començ del XVII, els Antonelli foren una nissaga d'enginyers militars al servei de la corona espanyola. Portaren a terme la planificació de diverses obres de fortificació a Itàlia i a la península Ibèrica. També aixecaren plànols per al reconeixement i ordenació del territori, com aquest dels Alfacs, de manera que la tasca feta serví a nombrosos enginyers posteriors (enllaç).

Segons aquesta descripció, la badia rapitenca ja era formada a final del segle XVI, contràriament a la punta de la Banya, no definida encara. Alguns altres mapes de l'època, en canvi, no marcaven un delta tan avançat, perquè sovint eren còpies de mapes anteriors que no s'actualitzaven en tots els detalls. 

S'hi observen les canalitzacions d'aigua d'unes basses a les altres, fet que indica l'aprofitament agrícola de la part baixa del delta. Hi són també ben visibles les torres de guaita, esbarriades per tota la plana, ran de mar i a l'interior, com a mesura per a garantir una difícil defensa del territori. 

Més a l'interior al peu dels Ports, que a l'esquerra del tot marquen el límit de la plana deltaica, els conreus habituals eren oliveres i garrofers, de secà, segons que el dibuix deixa ben contrastat.

1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

Detall de la badia dels Alfacs, un excel·lent port natural per a l'ancoratge dels vaixells, tal com s'hi veu dibuixat. Llavors, el delta era una plana sense pobles a partir d'Amposta. El mapa destaca per l'acoloriment contrastat entre l'ocre de la terra i el blau-lilós del mar. 
1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

La serra dels Ports, al límit esquerre del mapa, traspassada per l'Ebre després de Tortosa. Al centre, Amposta era la població que en dominava tot el delta. La serra del Montsià al costat del mar també era una gran talaia de vigilància de tota la zona. La Ràpita llavors no era més que una sola torre de defensa a la banda meridional del delta, que controlava estratègicament l'entrada als Alfacs.
1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

Dos pobles més apareixen al plànol geogràfic: el darrer de tots Ulldecona probablement, mentre que al peu dels Ports s'hi veu Santa Bàrbara o potser Mas de Barberans. En aquells temps, els pobles solien ser terra endins, a on hi havia els camps de conreu i a on la protecció dels atacs arribats per mar era més gran. Les costes, tret de les grans ciutats amb ports, solien ésser deshabitades, només amb petits nuclis de barris de pescadors d'ací i d'allà. 
1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).

Detall dels Alfacs, perfectament formats i amb un trabucador ben ample, a diferència dels temps que correm. La manca de pantans en el trajecte fluvial de l'Ebre (i dels seus afluents) assegurava no només el manteniment, sinó el creixement del Delta amb l'arribada constant de sediments. El problema actual del riu i del Delta no són, ei! a parer meu, els transvasaments, si són fets per donar aigua a gent i conreus, no a urbanitzacions i camps de golfs. Sinó els envasaments, que n'impedeixen la regeneració natural. Però encara no s'albira pas l'època en què la humanitat començarà a tombar els pantans. Que tot arribarà.
1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).
Per a la localització de tots aquests indrets del delta, veg. el bon treball del blog Port Fangós: