Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua. Mostrar tots els missatges

20170720

[1740] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela i de l'Espinàs, 1956 (i)

1956. «Viatge al Pirineu de Lleida», Josep M. Espinàs.
Josep M. Espinàs a cavall de l'escriptor espanyol Camilo José Cela al Portarró d'Espot en una de les etapes del seu viatge pel Pirineu lleidatà dels anys 1950, quan la primera, dura, postguerra arribava a la seua fi, encara que no la repressió i persecució lingüística i cultural del país de part de l'Estat (espanyol) dictatorial.
1958. «Viatge al Pirineu de Lleida», Josep M. Espinàs.
La primera edició de Selecta en plena postguerra.
1958. «Viatge al Pirineu de Lleida», Josep M. Espinàs.
L'edició en castellà de la «Guía del Pirineo de Lérida», un any posterior a l'edició catalana.
1956. «Viatge al Pirineu de Lleida», Josep M. Espinàs.
Detall dels dos homenots literaris d'aquesta darrera segona meitat del segle XX. L'Espinàs amb bigotet i ulleres, Don Camilo amb una bona barbassa i mangala, i tots dos amb boina. Cela tenia 40 anys justos, i l'Espinàs, uns deu menys, cap als 30. 
2010. Núria Garcia i Quera, «Josep M. Espinàs i Camilo José Cela. Des d'un viatge a peu pel Pirineu (1956) fins a dues opcions literàries interdependents», (lletra.uox.edu).
Estudi del projecte conjunt en el treball de final de carrera de Núria Garcia i Quera, «Josep M. Espinàs i Camilo José Cela. Des d'un viatge a peu pel Pirineu (1956) fins a dues opcions literàries interdependents», (lletra.uox.edu).
2010. Núria Garcia i Quera, «Josep M. Espinàs i Camilo José Cela. Des d'un viatge a peu pel Pirineu (1956) fins a dues opcions literàries interdependents», (lletra.uox.edu).
L'inici del projecte conjunt vingué a través dels contactes per mitjà de l'Editorial Destino.
1969. «Viatge al Pirineu de Lleida», Josep M. Espinàs.
La tercera edició de Selecta.
1978. «Viatge al Pirineu de Lleida», Josep M. Espinàs.
La quarta edició de Selecta, vint anys després gairebé, que portava com a llegenda: «Una visió sagaç i poètica del nostre majestuós Pirineu». 
1999. «Viatge al Pirineu de Lleida», Josep M. Espinàs.
L'edició darrera de l'editorial La Campana incorpora el canvi de nom, per lligar-lo als altres famosos llibres de viatges a peu de l'Espinàs.
2017. «El Pirineu fa 60 anys», diari «Segre», diada de Sant Jordi.
Un homenatge al 'descobriment' del Pirineu, al llibre i als viatges d'Espinàs i de Cela que el feren conegut entre un gran nombre de lectors, a  Catalunya i a l'Estat veí. L'inici de la popularització del Pirineu lleidatà com a destinació turística, aleshores verge del tot, i data històrica del tret de sortida de la transformació econòmica i social que el turisme de masses hi ha portat, per a bé i per a mal. 
2010. Núria Garcia i Quera, «Josep M. Espinàs i Camilo José Cela. Des d'un viatge a peu pel Pirineu (1956) fins a dues opcions literàries interdependents», (lletra.uox.edu).
Aquest treball ens ofereix la gènesi del viatge, l'estudi de les etapes sobre el terreny, les posades i hostals on es van hostatjar els il·lustres caminants, els acompanyants, els contactes que tingueren entre els nadius pallaresos i un molt bon estudi comparatiu del contingut de totes dues obres.
2010. Núria Garcia i Quera, «Josep M. Espinàs i Camilo José Cela. Des d'un viatge a peu pel Pirineu (1956) fins a dues opcions literàries interdependents», (lletra.uox.edu).
La comparació del to literari i emocional de totes dos obres.
1965. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela.
L'edició de l'obra de Cela no arribaria fins gairebé deu anys després de la del seu company de viatge. Des del 1963, se n'havien anat publicant en fascicles al diari espanyol «ABC» les diverses etapes. El fet que es donessin a conèixer en un dels diaris del règim dictatorial feu que el Pirineu català, i el lleidatà en particular, fos descobert per la casta dirigent de la nostra metròpoli colonial d'aleshores. 
1966. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela.
L'edició catalana de l'obra de Cela, amb dos edicions aquell mateix any, al març i a l'estiu.
1969. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela.
1974. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela.
1983. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela.
1983. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela.
1989. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela.
2010. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela,
diari «ABC», 4 d'octubre.

«Dos esencialidades concurren al atractivo del tema: el escenario elegido y la personalidad literaria del escritor». Presentació de la publicació en fascicles setmanals de l'obra. Evidentment, la primera cosa que s'hi fa és incloure'ns dins la paraula España...
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, 
diari «ABC», 5 d'octubre.

Set anys després de l'agost de 1956, Cela inicia la publicació de l'obra. En la presentació fa un cant del viatger, de les cames com ales del cor, i un apunt de carpe diem. Conclou: «El viajero se dispone -con humildad y también con esperanza, con paciencia y con buen temple artesano- a contar lo que fue viendo por el camino. Al viajero le acomoda más la Geografía que la Historia. La Geografía es el decorado que Dio spintó para que en él representasen los hombres el drama, o la farsa, de la Historia».

20170707

[1733] La Víctor

1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
L'autoretrat de jove de l'escriptora, ajuntat a una postal de 1959 als seus nebots, «al començar el camí de la seva norantena».
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, de 5 de febrer (BdC).
Portada de la revista que en repassava l'autobiografia en el moment de sa defunció als 96 anys. En el castellà obligatori de l'època franquista (espanyola).
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
Els darrers anys, Caterina Albert els passà al llit. Allà hi escrivia i hi rebia i tot els amics i coneguts que li retien visita d'homenatge. A la imatge, escrivint una dedicatòria en un dels volums de la seua obra literària.
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
Article «La realidad y el mito», de Baltasar Porcel. Una ressenya sagaç de la dona en el seu «medi natural». Escriu l'escriptor andritxol: «Víctor Català cuando comenzó a escribir, era una señorita cuya condición y circunstancias la condicionaban a la pasividad, a la receptividad, no a la iniciativa. De ahí que, pese a ser hija de propietarios, captara el sentido hondo del pueblo y del paisaje en sus características más singulares del costado negro».
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
El jardí del Clos del Pastor, a l'Escala, evocació de l'obra i persona de Caterina Albert.
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
«Su voz era varonil, sonora, y silabeaba a la perfección, con técnica teatral, sin comerse ni apresurar los finales de frase. Su expresividad era fabulosa: soltaba un chorro de risa, una broma... se dulcificaba tras infantiles y arcádicos recuerdos... Su charla iba acompañada, además, de abundante movimiento de manos, paralelo al facial, a aquella cara tan viva, enmarcada por escasos cabellos grisáceos, un poco desbaratados». I continua amb una eloqüent descripció de la seua vestimenta i vida... al llit!
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
Ressenya de l'obra narrativa. 
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
Fotografia de Ramon Dimas, de l'escriptora al seu racó predilecte de la casa pairal de l'Escala al 1955.
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
L'atracció de l'escriptora cap al món del teatre.
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
La capella ardent de «la primera dama» de les lletres catalanes a mitjan segle XX, enmig de la criminal postguerra, plena de persecució i prohibició de la llengua i la cultura. 
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
El cementiri marí on fou sebollida la gran autora. 

Aquest any 2017, a la fi de l'any de commemoració del cinquantenari de sa mort, la televisió pública emetia La Víctor, un documental d'una hora de durada que en repassa la vida, obra i personalitat, representada per l'actriu Míriam Iscla. Una d'aquelles produccions que ens recorden, massa de tant en tant, una de les funcions primordials d'una televisió pública. 
1951. Víctor Català (1869-1966).
La reedició de 1951 de «Solitud» a la Biblioteca Selecta.
1992. Víctor Català (1869-1966).
Traducció americana a l'anglès de David H. Rosenthal, «Solitude, a novel of Catalonia».
1965. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Serra d'Or», any VII, núm. 10, octubre (Bib. Virtual M. de Cervantes).
«Víctor Català, a contrallum», darrera entrevista de Caterina Albert, a càrrec de Baltasar Porcel
1965. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Serra d'Or», any VII, núm. 10, octubre (Bib. Virtual M. de Cervantes).
L'escriptora rebé i parlà des del llit on feu vida els darrers anys. 
1965. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Serra d'Or», any VII, núm. 10, octubre (Bib. Virtual M. de Cervantes).
«La casa de Víctor Català és extensa, una mica inhòspita... Hi deambula una minyona respectuosa. Una escala mena a dalt... tot és descolorit i vagament polsós, com si ningú mai no hi habités. M'expliquen que d'ençà de la mort de la seva mare, fa no sé quants lustres, l'escriptora no ha volgut que es reformés ni s'arreglés res... A la dreta, una altra cambra, amb la finestra oberta, per on entra la llum lívida de la tarda cendrosa... El llit és immens, de capçalera de color de noguera i treballada... Dins d'ell, recolzada, Víctor Català observa com entro».
1965. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Serra d'Or», any VII, núm. 10, octubre (Bib. Virtual M. de Cervantes).
L'acurada i literària descripció de Baltasar Porcel de la casa, de la cambra i de la persona, deixa pas a l'entrevista, que comença per la salut. 
11965. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Serra d'Or», any VII, núm. 10, octubre (Bib. Virtual M. de Cervantes).
L'escriptora i la seva obra. «Solitud és una novel·la que sempre m'he mirat a desgrat. La vaig prometre al senyor Via, de la revista 'Joventut', i a causa d'una malaltia de la meva mare, a l'hora de portar-la-hi no l'havia ni començada. I em vaig haver de posar a escriure-la capítol per capítol i lliurant-ne cada un a la impremta a mesura que els enllestia, sense ni poder rellegir els que portava fets. Gairebé dos anys, va durar. N'estava cansada i ho feia a desgana, per complir. No la vaig tornar a llegir fins que me la traduïren al francès, perquè la traductora volgué que confrontés la seva traducció amb l'original».
11965. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Serra d'Or», any VII, núm. 10, octubre (Bib. Virtual M. de Cervantes).
L'escriptora és considerava a si mateixa com «una aficionada» a les lletres: «No sé què hi veuen en mi. Sóc una aficionada. Com una bestiola. Tot el que he fet ha estat per intuïció, perquè m'ha sortit així». Quin testimoni més sincer i punyent de la impulsivitat i autenticitat literàries!
1948. Víctor Català (1869-1966).
La tercera edició dels «Drames Rurals» a Selecta, en plena repressió de postguerra.
1979. Víctor Català (1869-1966).
«Divuitena 'Solitud'...» de Joan Triadú,
Diari «Avui», 18 de febrer (Arxiu Aj. Girona).
«'Solitud' avui és tot un espectacle... És un 'drama rural' per capítols... Les tensions, els contrastos hi llampeguegen. La desunió superficial, patent, és feta de peces denses i riques, cada una de les qual val per ella mateixa però deixa el conjunt a punt d'esclatar. La composició sovint és teatral, la gran passió de Víctor Català».
1981. Víctor Català (1869-1966).
«Meditacions sobre la literatura de dones», La lectora corrent, de Marta Pessarrodona,
Diari «Avui», 11 d'abril (Arxiu Aj. Girona).
«Recordo un famós discurs de Caterina Albert..., dels anys deu, que és la diatriba més ferotge contra les esforçades sufragistes angleses que, segurament, es va pronunciar per aquells anys. I ho comprenc: bé prou li devia haver costat l'admissió... en el reducte masculí de la literatura, que havia de provar encara més la seva poca simpatia per unes dones que lluitaven, precisament, perquè ella no hagués d'emmascarar la seva personalitat de dona».
1948. Víctor Català (1869-1966).
La segona edició de «Caires Vius», la segona sèrie de 'drames rurals' de l'escriptora empordanesa. 

20161229

[1608] Calaf, bella flor de la Segarra (alta)

1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

Article dedicat a la vila altsegarrenca, ple d'anuncis de fàbriques i serveis d'ara fa quasibé cent anys.
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

L'arc de l'antic hospital medieval, a la dreta de la imatge, avui encara conservat.
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

La façana de l'església de Sant Jaume, amb el singular i esvelt campanar de prop de 60 m. 
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

«La seva principal riquesa és l'agricultura, si bé es desenrotllen algunes indústries, com fàbriques de serrar fustes, fàbriques de rajoles, etc. Té alguns importants comerços en grans i farratges, i una agència de transports d'importància.

La història es ressenya a partir del llibre publicat per Ignasi de Llorens i Gallard, natural de Salàs de Pallars, que exercí una temporada de metge a la vila altsegarrenca. Segons aquest autor, la fundació de la vila es remunta a temps del romans, a partir del nom «del pretor Calphuxnius».
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

L'article fa un gran recull del folklore local: les lletres de les camilleres [caramelles]. Se'n publiquen les lletres de les «primeres... que sortiren a toc d'alba de 1840»:

«Camilleres no les cantaven
A Calaf, ni pensament;
els sabatots começarem
sols per un divertiment.
Els primers les començarem
el dia de matar el porc,
quan feien les 'butifarres'
a la voreta del foc».


Als qui no feien presents als cantaires, se'ls dedicava alguna agra estrofa:
«Mala casa, mala brasa,
mala brasa i mal tió;
a l'amo i a la mestressa
mala sort que Déu els do

Déu el do pigota i ronya,
i també el xarampió».


L'antiga rivalitat amb l'altra vila principal de l'Alta Segarra, Prats de Rei, queda reflectida en la rondalla popular que s'hi transcriu. És la història del Ricard de Prats de Rei, i de la calafina Agnès, casats d'amagat malgrat els recels dels veïns i famílies.
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

Un parell de poemes de calafins lletraferits. La lletra de les caramelles de 1899 a Calaf, d'autèntic regust popular:

«Nenes maques de Calaf,
no baixeu a les portelles,
puix al vespre hi sol haver
llops que es mengen les ovelles».

«Per tu han vingut rics hereus
de Manesa i d'Igualada;
Déu et conservi per a mi,
bella flor de la Segarra».
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

Resum dels primers Jocs Florals calafins, inaugurats al 1903, i presidits per Leonci Soler i March (1858-1932), un destacat advocat terratinent, intel·lectual i polític de la Manresa del tombant d'aquell segle.
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

Diversos anuncis de magatzems, fàbriques, botigues, fonda, que es fa valdre el «gran local per a pupil·latges d'autos de totes menes», i «cafè i cinema» a la Plaça dels Arbres, quan encara era mut!

[1198] Mercat de Calaf, segle XVIII