Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua. Mostrar tots els missatges

20170720

[1740] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela i de l'Espinàs, 1956 (i)

1956. «Viatge al Pirineu de Lleida», Josep M. Espinàs.
Josep M. Espinàs a cavall de l'escriptor espanyol Camilo José Cela al Portarró d'Espot en una de les etapes del seu viatge pel Pirineu lleidatà dels anys 1950, quan la primera, dura, postguerra arribava a la seua fi, encara que no la repressió i persecució lingüística i cultural del país de part de l'Estat (espanyol) dictatorial.
1958. «Viatge al Pirineu de Lleida», Josep M. Espinàs.
La primera edició de Selecta en plena postguerra.
1958. «Viatge al Pirineu de Lleida», Josep M. Espinàs.
L'edició en castellà de la «Guía del Pirineo de Lérida», un any posterior a l'edició catalana.
1956. «Viatge al Pirineu de Lleida», Josep M. Espinàs.
Detall dels dos homenots literaris d'aquesta darrera segona meitat del segle XX. L'Espinàs amb bigotet i ulleres, Don Camilo amb una bona barbassa i mangala, i tots dos amb boina. Cela tenia 40 anys justos, i l'Espinàs, uns deu menys, cap als 30. 
2010. Núria Garcia i Quera, «Josep M. Espinàs i Camilo José Cela. Des d'un viatge a peu pel Pirineu (1956) fins a dues opcions literàries interdependents», (lletra.uox.edu).
Estudi del projecte conjunt en el treball de final de carrera de Núria Garcia i Quera, «Josep M. Espinàs i Camilo José Cela. Des d'un viatge a peu pel Pirineu (1956) fins a dues opcions literàries interdependents», (lletra.uox.edu).
2010. Núria Garcia i Quera, «Josep M. Espinàs i Camilo José Cela. Des d'un viatge a peu pel Pirineu (1956) fins a dues opcions literàries interdependents», (lletra.uox.edu).
L'inici del projecte conjunt vingué a través dels contactes per mitjà de l'Editorial Destino.
1969. «Viatge al Pirineu de Lleida», Josep M. Espinàs.
La tercera edició de Selecta.
1978. «Viatge al Pirineu de Lleida», Josep M. Espinàs.
La quarta edició de Selecta, vint anys després gairebé, que portava com a llegenda: «Una visió sagaç i poètica del nostre majestuós Pirineu». 
1999. «Viatge al Pirineu de Lleida», Josep M. Espinàs.
L'edició darrera de l'editorial La Campana incorpora el canvi de nom, per lligar-lo als altres famosos llibres de viatges a peu de l'Espinàs.
2017. «El Pirineu fa 60 anys», diari «Segre», diada de Sant Jordi.
Un homenatge al 'descobriment' del Pirineu, al llibre i als viatges d'Espinàs i de Cela que el feren conegut entre un gran nombre de lectors, a  Catalunya i a l'Estat veí. L'inici de la popularització del Pirineu lleidatà com a destinació turística, aleshores verge del tot, i data històrica del tret de sortida de la transformació econòmica i social que el turisme de masses hi ha portat, per a bé i per a mal. 
2010. Núria Garcia i Quera, «Josep M. Espinàs i Camilo José Cela. Des d'un viatge a peu pel Pirineu (1956) fins a dues opcions literàries interdependents», (lletra.uox.edu).
Aquest treball ens ofereix la gènesi del viatge, l'estudi de les etapes sobre el terreny, les posades i hostals on es van hostatjar els il·lustres caminants, els acompanyants, els contactes que tingueren entre els nadius pallaresos i un molt bon estudi comparatiu del contingut de totes dues obres.
2010. Núria Garcia i Quera, «Josep M. Espinàs i Camilo José Cela. Des d'un viatge a peu pel Pirineu (1956) fins a dues opcions literàries interdependents», (lletra.uox.edu).
La comparació del to literari i emocional de totes dos obres.
1965. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela.
L'edició de l'obra de Cela no arribaria fins gairebé deu anys després de la del seu company de viatge. Des del 1963, se n'havien anat publicant en fascicles al diari espanyol «ABC» les diverses etapes. El fet que es donessin a conèixer en un dels diaris del règim dictatorial feu que el Pirineu català, i el lleidatà en particular, fos descobert per la casta dirigent de la nostra metròpoli colonial d'aleshores. 
1966. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela.
L'edició catalana de l'obra de Cela, amb dos edicions aquell mateix any, al març i a l'estiu.
1969. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela.
1974. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela.
1983. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela.
1983. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela.
1989. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela.
2010. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela,
diari «ABC», 4 d'octubre.

«Dos esencialidades concurren al atractivo del tema: el escenario elegido y la personalidad literaria del escritor». Presentació de la publicació en fascicles setmanals de l'obra. Evidentment, la primera cosa que s'hi fa és incloure'ns dins la paraula España...
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, 
diari «ABC», 5 d'octubre.

Set anys després de l'agost de 1956, Cela inicia la publicació de l'obra. En la presentació fa un cant del viatger, de les cames com ales del cor, i un apunt de carpe diem. Conclou: «El viajero se dispone -con humildad y también con esperanza, con paciencia y con buen temple artesano- a contar lo que fue viendo por el camino. Al viajero le acomoda más la Geografía que la Historia. La Geografía es el decorado que Dio spintó para que en él representasen los hombres el drama, o la farsa, de la Historia».

20170707

[1733] La Víctor

1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
L'autoretrat de jove de l'escriptora, ajuntat a una postal de 1959 als seus nebots, «al començar el camí de la seva norantena».
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, de 5 de febrer (BdC).
Portada de la revista que en repassava l'autobiografia en el moment de sa defunció als 96 anys. En el castellà obligatori de l'època franquista (espanyola).
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
Els darrers anys, Caterina Albert els passà al llit. Allà hi escrivia i hi rebia i tot els amics i coneguts que li retien visita d'homenatge. A la imatge, escrivint una dedicatòria en un dels volums de la seua obra literària.
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
Article «La realidad y el mito», de Baltasar Porcel. Una ressenya sagaç de la dona en el seu «medi natural». Escriu l'escriptor andritxol: «Víctor Català cuando comenzó a escribir, era una señorita cuya condición y circunstancias la condicionaban a la pasividad, a la receptividad, no a la iniciativa. De ahí que, pese a ser hija de propietarios, captara el sentido hondo del pueblo y del paisaje en sus características más singulares del costado negro».
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
El jardí del Clos del Pastor, a l'Escala, evocació de l'obra i persona de Caterina Albert.
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
«Su voz era varonil, sonora, y silabeaba a la perfección, con técnica teatral, sin comerse ni apresurar los finales de frase. Su expresividad era fabulosa: soltaba un chorro de risa, una broma... se dulcificaba tras infantiles y arcádicos recuerdos... Su charla iba acompañada, además, de abundante movimiento de manos, paralelo al facial, a aquella cara tan viva, enmarcada por escasos cabellos grisáceos, un poco desbaratados». I continua amb una eloqüent descripció de la seua vestimenta i vida... al llit!
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
Ressenya de l'obra narrativa. 
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
Fotografia de Ramon Dimas, de l'escriptora al seu racó predilecte de la casa pairal de l'Escala al 1955.
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
L'atracció de l'escriptora cap al món del teatre.
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
La capella ardent de «la primera dama» de les lletres catalanes a mitjan segle XX, enmig de la criminal postguerra, plena de persecució i prohibició de la llengua i la cultura. 
1966. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Destino», núm. 1.487, 5 de febrer (BdC).
El cementiri marí on fou sebollida la gran autora. 

Aquest any 2017, a la fi de l'any de commemoració del cinquantenari de sa mort, la televisió pública emetia La Víctor, un documental d'una hora de durada que en repassa la vida, obra i personalitat, representada per l'actriu Míriam Iscla. Una d'aquelles produccions que ens recorden, massa de tant en tant, una de les funcions primordials d'una televisió pública. 
1951. Víctor Català (1869-1966).
La reedició de 1951 de «Solitud» a la Biblioteca Selecta.
1992. Víctor Català (1869-1966).
Traducció americana a l'anglès de David H. Rosenthal, «Solitude, a novel of Catalonia».
1965. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Serra d'Or», any VII, núm. 10, octubre (Bib. Virtual M. de Cervantes).
«Víctor Català, a contrallum», darrera entrevista de Caterina Albert, a càrrec de Baltasar Porcel
1965. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Serra d'Or», any VII, núm. 10, octubre (Bib. Virtual M. de Cervantes).
L'escriptora rebé i parlà des del llit on feu vida els darrers anys. 
1965. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Serra d'Or», any VII, núm. 10, octubre (Bib. Virtual M. de Cervantes).
«La casa de Víctor Català és extensa, una mica inhòspita... Hi deambula una minyona respectuosa. Una escala mena a dalt... tot és descolorit i vagament polsós, com si ningú mai no hi habités. M'expliquen que d'ençà de la mort de la seva mare, fa no sé quants lustres, l'escriptora no ha volgut que es reformés ni s'arreglés res... A la dreta, una altra cambra, amb la finestra oberta, per on entra la llum lívida de la tarda cendrosa... El llit és immens, de capçalera de color de noguera i treballada... Dins d'ell, recolzada, Víctor Català observa com entro».
1965. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Serra d'Or», any VII, núm. 10, octubre (Bib. Virtual M. de Cervantes).
L'acurada i literària descripció de Baltasar Porcel de la casa, de la cambra i de la persona, deixa pas a l'entrevista, que comença per la salut. 
11965. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Serra d'Or», any VII, núm. 10, octubre (Bib. Virtual M. de Cervantes).
L'escriptora i la seva obra. «Solitud és una novel·la que sempre m'he mirat a desgrat. La vaig prometre al senyor Via, de la revista 'Joventut', i a causa d'una malaltia de la meva mare, a l'hora de portar-la-hi no l'havia ni començada. I em vaig haver de posar a escriure-la capítol per capítol i lliurant-ne cada un a la impremta a mesura que els enllestia, sense ni poder rellegir els que portava fets. Gairebé dos anys, va durar. N'estava cansada i ho feia a desgana, per complir. No la vaig tornar a llegir fins que me la traduïren al francès, perquè la traductora volgué que confrontés la seva traducció amb l'original».
11965. Víctor Català (1869-1966).
Revista «Serra d'Or», any VII, núm. 10, octubre (Bib. Virtual M. de Cervantes).
L'escriptora és considerava a si mateixa com «una aficionada» a les lletres: «No sé què hi veuen en mi. Sóc una aficionada. Com una bestiola. Tot el que he fet ha estat per intuïció, perquè m'ha sortit així». Quin testimoni més sincer i punyent de la impulsivitat i autenticitat literàries!
1948. Víctor Català (1869-1966).
La tercera edició dels «Drames Rurals» a Selecta, en plena repressió de postguerra.
1979. Víctor Català (1869-1966).
«Divuitena 'Solitud'...» de Joan Triadú,
Diari «Avui», 18 de febrer (Arxiu Aj. Girona).
«'Solitud' avui és tot un espectacle... És un 'drama rural' per capítols... Les tensions, els contrastos hi llampeguegen. La desunió superficial, patent, és feta de peces denses i riques, cada una de les qual val per ella mateixa però deixa el conjunt a punt d'esclatar. La composició sovint és teatral, la gran passió de Víctor Català».
1981. Víctor Català (1869-1966).
«Meditacions sobre la literatura de dones», La lectora corrent, de Marta Pessarrodona,
Diari «Avui», 11 d'abril (Arxiu Aj. Girona).
«Recordo un famós discurs de Caterina Albert..., dels anys deu, que és la diatriba més ferotge contra les esforçades sufragistes angleses que, segurament, es va pronunciar per aquells anys. I ho comprenc: bé prou li devia haver costat l'admissió... en el reducte masculí de la literatura, que havia de provar encara més la seva poca simpatia per unes dones que lluitaven, precisament, perquè ella no hagués d'emmascarar la seva personalitat de dona».
1948. Víctor Català (1869-1966).
La segona edició de «Caires Vius», la segona sèrie de 'drames rurals' de l'escriptora empordanesa. 

20170129

[1628] «M'enterro en els fonaments»

1967. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
L'autor de l'Aranyó volgué deixar testimoni del seu temps tot al llarg de la seua obra novel·lística. En aquest cas, i com deia la coberta de l'edició, «amor i sang en la Barcelona d'avui», barreja de literatura social i novel·la negra, que afegeix el retrat de l'inevitable trencament generacional dels anys 60.

La novel·la fou editada a Proa, Col·lecció A tot Vent, núm. 135, llavors sota la direcció de Joan Oliver. El pròleg anà a càrrec de Joaquim Marco, que en destacà la trama detectivesca, l'enfrontament generacional, l'integrisme ideològic del pare, que serà combatut i posat en evidència pel seu propi fill, la rebel·lió del jovent contra l'ordre establert, el substrat existencialista i els tocs de lliure sexualitat. La novel·la, escrita al 1962, fou capaç de retratar els incipients moviments ideològics i morals de la joventut europea del moment, que acabaria per esclatar al maig del 68 parisenc, no pas a la Barcelona grisa i sotmesa, encara vençuda, dins l'Estat espanyol del moment, una dictadura sorgida d'una guerra cruel i abocada a una persecució implacable de la nostra llengua i cultura.
1967. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Per causa d'unes comprometedores fotografies de contingut sexual explícit juntament amb una fotografia d'un cadàver, trobades a l'habitació del fill entre les seues coses, el pare iniciarà una camí de descoberta i d'investigació per conèixer aquell que se li apareix com un desconegut.

«M’enterro en els fonaments és una novel·la construïda a través de dues veus, de dos protagonistes que, en capítols alterns, ens parlen en primera persona. El capítol I i tots els que duen xifres romanes, corresponen al pare. Un home, metge, bon professional, bon pare de família i que situat al final dels anys 50 o primers dels 60, és un home de bons costums, si convé una mica hipòcrites i tot, que sembla que no tingui cap problema de viure en el país que viu, en un país ocupat i en una dictadura. El fill de 19 anys, estudiant, decebut, descontent, compromés i més que compromés, fins i tot fent ús de la violència i força eixelebrat, ocupa el segon capítol que ell numera com a 1. Els capítols se succeeixen així: II, 2, III, 3, IV, 4… De manera magistral desgrana una trama on la idea que el lector es va fent de com són o seran els fets, a partir d’allò que van especulant els personatges, canvia una vegada i una altra, fins al final de la novel·la» (Carme Rosanas).
-Però jo no vull que els altres pensin per mi! Vull pensar jo i no em deixen!
- Perquè encara no estàs preparat! Ni ho estaràs mai si vols ensenyar abans d’aprendre! I bon camí portes! – vaig donar un altre cop de mà contra els papers que encara quedaven sobre la taula -. No assisteixes a la universitat, t’has proposat suspendre el curs… Per què?
- Perquè una cosa és que m’ensenyin a pensar i l’altra que vulguin ensenyar-me què he de pensar. Des de petit que sempre sento el mateix: això és veritat, això és mentida. Però qui t’explica com distingir entre l’error i l’encert? Ningú! Al contrari tothom sembla interessat a barrejar les pistes. Tothom t’imbecil·litza amb els seus cops de maça: pensa això, pensa allò! Vosaltres mateixos…
1967. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
«L'enfrontament entre pares i fills ha estat, de fa temps, tema literari; però en l'actualitat ho és d'una manera predilecta per part d'escriptors i de lectors. Manuel de Pedrolo, atent a tots els aspectes de la vida del país, no podia deixar d'ocupar-se'n. En una gran part de l'obra pedroliana s'enfoca la qüestió, a vegades d'una manera directa i a vegades d'una manera marginal. Com a tema bàsic, mai com a M'enterro en els fonaments (Edicions Proa, Barcelona, 1967). Pedrolo havia tractat ja el tema a Solució de continuïtat, de l'editorial Raixa, però en una narració breu que tot just era una insinuació del que pot dir sobre l'assumpte». 
Un bon fragment de diàleg entre pare i fill:
http://www.xtec.cat/~rsalvo/pedrolo/dossier/composic.htm
1968. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Un breu de diari de l'època amb la notícia de l'edició de l'obra: «Una història d'amor i de sang en la Barcelona d'avui. La novel·la més audaç del nostre escriptor més coratjós». Destaca la foto de l'autor, encara jove, quan la silueta que tenim acostumada és la del Pedrolo de gran.

Per a la recepció de l'obra pedroliana i el seu relegament durant la 'transición' pel seu radicalisme moral i extremisme polític independentista, veg. «Molesta Pedrolo?», Xavier Borràs (2010). Passats els anys ens adonem que no era ell l'extremista, sinó tots els altres els tous i condescendents amb un règim pseudodemocràtic, fill de la dictadura i espanyol com sempre. Potser la nostra societat havia sortit tan justeta de forces de la nit del franquisme que no s'hi pogué fer més. O sí?


Una visió més recent de la qüestió  a «Avui es parla de Pedrolo», de Fèlix Edo, «Serra d'Or», núm. 670, pp. 41-44, 2015.

1985. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Cartell de 'La Respuesta', adaptació dirigida per Josep M. Forn.

Els protagonistes, Francesc Viader (fill), Marta May (amiga) i Jorge Torras (pare).

«La Renata és una cambrera que manté una relació sentimental amb l'Àlex, un jove i innocent estudiant que, després d'assabentar-se que la seva xicota té també un afer amb el senyor Molina Costa, es capfica de tal manera que decideix assassinar l'home sense pietat. El noi porta a terme el pla, però després que la policia examina el cadàver i dur a terme la investigació, les conclusions són confuses i l'Àlex no és descobert. Ara bé, el seu pare, l'influent doctor Farràs, sospita d'ell i s'hi enfronta».
1985. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Diari «Avui», 14 de novembre.
«'La Respuesta' era el títol d'una pel·lícula de Josep M. Forn que es va estrenar al principi de la transició política, quan Arias Navarro era el cap del govern [espanyol] i va passar de llarg. Després de setze anys del seu rodatge (1969) i deu del vistiplau de la censura [espanyola], el director creu que és ara quan s'estrena de debò el seu film».

Aquesta fou l'obligada malastrugança de l'obra literària, i en aquest cas cinematogràfica, de Pedrolo: la persecució i prohibició polítiques de ses obres per causa del règim espanyol de torn.
1985. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Diari «Avui», 17 de novembre.
«Quan el cinema català defuig, espantadís, qualsevol apropament a la conflictiva realitat que ens toca de viure... veure una pel·lícula rodada en ple franquisme, que es planteja obertament la lluita antifranquista amb totes les seves conseqüències, com a mínim ha de fer-nos reflexionar». Afegeix el crític Joan Lorente-Costa: «Gràcies a M'enterro en els fonaments el cinema català compta amb un retrat insòlit i contemporani (encara que esquemàtic) de la joventut que vint anys més tard assumiria el poder (o l'alternativa de poder)».
1986. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Diari «Avui», 16 d'abril.
Ressenya de la pel·lícula amb motiu de sa emissió per TV3. La cinta, segons Quim Casas, «es presenta com un melodrama tens que opta més pels problemes generacionals que no pas per la documentalització del moviment estudiantil que sorgia en aquells temps. El to de la pel·lícula és avui força llunyà. El discurs ideològic, els diàlegs, cançons de Raimon, Espinàs, etc., tot ens evoca uns temps cinematogràfics ja passats, que no van tenir efectivitat a causa de l'enfrontament constant amb la censura». Censura franquista espanyola (aclariment per als més joves).
1979. Manuel de Pedrolo, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Diari «Avui», 7 de juny.
Pedrolo, «profundament humà, sorprenentment prolífic, íntegrament català».
2001. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Ed. Proa, La Butxaca.
La darrera edició fins avui de l'obra.