QUINA LA FEM?: [2641] «Ponent, cultura i lletres», 1990 (ii)

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«La tradició lírica», Josep Borrell.

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC).

Actes dels Jocs Florals de Lleida, 1914, al dinovè any de sa restauració (1897). Aquell any 14, Josep Carner en fou lo mantenidor.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«La tradició lírica», Josep Borrell.

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC).

Ressenya històrica de Josep Borrell, Xerric, sobre el fet poètic en l'Occident català. Des dels trobadors fins al següent poeta lleidatà que figurés als annals literaris passaren set segles. Aquest fou Lluís Roca, home de la primera Renaixença lleidatana. L'interessant article fa repàs dels principals noms dels versificadors lleidatans fins a les acaballes del segle XX. Els grans noms de la Lleida de preguerra foren Jaume Agelet, Màrius Torres, Josep Estadella.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«La tradició lírica», Josep Borrell.

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC).

A la postguerra del segle passat, 28 anys passats de la desfeta, apareix lo primer brot poètic lleidatà: l'antologia d'en Josep Vallverdú, Lleida, vuit poetes. Qui eren? Seguiu la lectura de l'article...

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«La tradició lírica», Josep Borrell.

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC).

Finalment, l'eclosió poètica lleidatana dels setanta i vuitanta: des dels joves de la Gralla i la Dalla a Jordi Pàmies i Jaume Pont. Va, vinga, a veure qui s'anima a fer la ressenya dels 35 anys passats des d'aquesta recensió d'en Borrell.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«La tradició narrativa: història d'un èxode», Francesc Pané.

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC).

Pel que fa a la novel·la, fins al primer terç del segle XX no en trobarem la primera manifestació lleidatana en tota la nostra història, de la mà de J. Carner-Ribalta, Joan Santamaria i Ramon Xuriguera, d'arrels ponentines però amb vida professional a Barcelona, i que la guerra estroncaria d'una manera o l'altra. No hi hagué, doncs, models narratius a Ponent fins ben entrada la postguerra.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«La tradició narrativa: història d'un èxode», Francesc Pané.

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC).

De la primera postguerra lleidatana, què en direm, si la cosa més destacada en fou «el 'Caliu leridano' (una mena de tertúlia secretíssima de mediocres escriptors en espanyol)...» que s'abonà al leridanismo (o intent de desgranar Lleida i Ponent de Catalunya per integrar-lo a l'Aragó). A poc a poc, alguns lleidatans, que la guerra l'havien viscut com a canalla o poc més grans, començaren a agafar la ploma narrativa: D'en Miquel Lladó, en diu l'articulista: «és un literat típic, una antonomàsia, un paradigma dels autors lleidatans». I, doncs, per què?: «nòmada, desarrelat en la vida diària, arrelat —massa— en l'esperit de la seva terra pagesa, desoït, malvalorat, desesperadament noble des de la seva innocència de 'terra alta', exiliat enllà de la terra...»

A la fi, trobem los dos primers prosistes i novel·listes «que han romàs a Ponent»: Josep Vallverdú i Guillem Viladot, pilars de les lletres ponentines contemporànies.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«La tradició narrativa: història d'un èxode», Francesc Pané.

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC).

A la generació dels 60, se repetí la història: la majoria dels novel·listes i narradors ponentins visqueren lluny de la plana, com ara Manuel de Pedrolo, Teresa Pàmies i Joan Baptista Xuriguera. A la dels 70, si no vols caldo, dos tasses: Joan Barceló, Mercè Canela, Pep Albanell, Jesús Moncada, Carles Reig, Josep Espunyes... «han fet fortuna —una merescuda fortuna literària— més enllà de la Panadella». Clou en Pané: a Ponent, «mai no arribem a poder quallar una estructura durable, una tradició escrita en clau de veritables 'generacions', en clau d'estils, en clau de seguretats que la terra dona prou per a viure-hi, viure'n i fer-la viure».

Caldrà esperar a la fi del vintè segle i a les primeres dos dècades del vint-i-unè per tal de forjar aquesta consistència de narradors lleidatans, per primer cop a la història.

1979. «Escriptors lleidatans contemporanis».

Edicions Robrenyo.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«Una generació sense fantasmes», Emili Bayo i Xavier Macià.

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC).

L'article dels aleshores joves autors lleidatans resum la irrupció de la nova narrativa lleidatana finisecular, dels «narradors de Ponent», que aviat tingueren un bon èxit de públic: Josep Coll, Maria Barbal, Vidal Vidal, Josep Anton Chavell, Francesc Pané. Només n'era el principi, seguiran al segle XXI, Emili Bayo, Imma Monsó, Alexandra Cuadrat, Montse Sanjuan, Ramon Usall,...

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«Perifèrics, tanmateix», Josep Vallverdú.

«Ponent: un paradís literari», Guillem Viladot.

«L'eix Lleida-València», Jaume Pont.

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC).

L'homenot lleidatà constata la sempre dura perifèria de la literatura lleidatana, al costat d'aquest capgròs, en tots los àmbits i sentits, que és la nostra capital nacional.

L'homenot d'Agramunt exposa el tancament i conservadorisme del món cultural i editorial barceloní, que compliquen la possibilitat de publicar novel·les que se n'escapen, que els transgredeixen, que no hi posen seny. Algú, d'ací a unes quantes dècades, en farà una tesi: com en les dècades finals del segle XX, les de la «recuperació» postfranquista, lo nostre país no va acabar de florir en tota sa magnificència.

En Jaume Pont reivindicava l'eix nacional occidental, dels de l'Aneto a Guardamar, per entendre'ns: «la idea és bona. Però caldria que no fos solament una moda passatgera». Doncs en efecte, en miratge quedà.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«Lleida, avui», Miquel Pueyo.

«De 'bot de pernes' a 'Mai tant' i 'Hora de reg'», Isidor Cònsul.

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC).

Lo futur Paer en Cap en temps de pandèmia, llavors tot justa punt de fer lo salt a la política, afirmava que «no hi ha avui a Ponent onades desintegradores ni temptacions anticatalanes de cap mena». Ell n'havia fet lo retrat al demolidor assaig «Ni blancs ni negres, però espanyols». Però: «no és menys cert que es detecta una certa falta de nervi» en una Lleida acomodada i gens preocupada «per la falta de competidores estimulants dins el seu propi àmbit».

1989. «Bot de Pernes», Ed. Empúries.

Encara en castellà (l'edició catalana no arribarà fins al 1997), lo diari «Segre» incorporà la secció Bot de pernes a la contraportada. Els millors articlets foren recollits en format llibre, amb molt d'èxit. Eren peces breus, però amb intenció aguda, com reflectia lo seu títol: un bot de pernes és una coça, especialment la que els animals foten amb les dos potes alhora. Amb lo temps, cada autor hi escrigué per separat amb lo seu propi títol, com Mai tant (Josep Coll) o Hora de reg (Vidal Vidal). Fou com la marinada refrescant que arribava les tardes d'estiu, tot i que costa que arribi a Lleida ciutat.

D'aleshores ençà, la contraportada del diari ha mantingut aquesta ja llarga tradició. Actualment, segons un servidor, la veu més potent la trobem a Cave Canem, de Ramon Camats.