Teulada nova, feina antiga
Josep M. Mir, antic alumne i professor Ins Màrius Torres
A cop d’ull, és una evidència: Lo Màrius manté en línies generals la mateixa factura de quan fou aixecat, allà a la mitat dels anys 50s del segle XX, després d’haver voltat per diferents emplaçaments al llarg i ample de la ciutat des que fou creat, al 1842 quan Lleida encara no havia començat a enderrocar les muralles que l’obririen a la modernor. Si no m’erro, de la mitja dotzena de desamortitzacions hagudes al llarg del segle XIX, la tercera de 1836 o de Mendizábal, fou la que alienà l’edifici del Roser de mans eclesiàstiques. Les desamortitzacions foren processos expropiadors de terres i bens improductius, majorment eclesiàstics, que els governs liberals (espanyols) d’aquella època aplicaren per aconseguir grans ingressos per a un erari públic més aviat magre, i per modificar a mida d’un estat aburgesat el sistema de propietat estamental de l’Antic Règim. Lo cas fou que el vell i magne convent dominic, a on foren immolats centenars de patriotes lleidatans en la defensa de la ciutat contra l’invasor borbònic al 1707, anà a parar a mans municipals. La Paeria, que no sabia ben bé què fer-ne d’un edifici més aviat rònec i en males condicions, acabà per cedir-lo per a la construcció del primer institut provincial, del qual d’ací a menys de vint anys en celebrarem el bicentenari. Ep, que una celebració de dos-cents anys no la pot pas lluir qualsevol!
La institució educativa fou l’única de secundària a tota la província durant dècades i dècades. L’edifici conventual dels dominics ja no era en gaire bon estat i amb l’ús educatiu acabà empitjorant, fins al punt que cent anys després se n’hagueren de traure a cuitacorrents los alumnes, que foren portats a la planta baixa del petit gratacel de Crist Rei (l’edifici més alt de la ciutat d’aleshores, construït cap als anys 1927-28, allà a on ara hi ha el gran blog que en dèiem del Simago) i a les dependències de l’antiga Gota de Llet, a tocar del Mercat de Sant Lluís, no gaire més enllà a Blondel. La guerra va impedir-ne el trasllat a instal·lacions més decents i definitives, com l’antic casal de la família política del President Macià pels voltants de l’actual clínica Montserrat, que als anys 60s acollirà el primer col·legi Sant Jordi. Després de la guerra, reprengué a l’edifici de l’Escola del Treball fins que fou portat a unes instal·lacions noves, adequades i definitives, als afores de la ciutat, a la sortida de la carretera de Fraga, als peus de Gardeny, a on ja hi existia una pista esportiva d’Acció Catòlica, dels anys 20. Aquell edifici en forma d’E majúscula, amb laboratoris i sala de dibuix, biblioteca, gimnàs i gran sala d’exàmens, i encara més gran Aula Magna amb escenari teatral. Per cert, que aquest curs amb les obres que tenim en marxa, aquella vella, tan coneguda i temuda Sala d’Exàmens, als soterranis, ha desaparegut definitivament de les nostres vides, pas del nostre record. Ha calgut partir-la per fer-hi unes aules provisionals per encabir-hi per seguretat els alumnes de les aules del tercer pis, atès que s’està treballant a la teulada. La veritat és que va tindre un comiat d’ús espaterrant, perquè el curs passat els alumnes d’AES i de l’artístic hi vam fer pel Castaween aquell esplèndid Túnel del Terror… la millor fi per a aquella sala de tortures estudiantesques.
Certament, hi hagué en temps republicans una gran unanimitat política a la ciutat per tal de demanar al govern de l’estat una ubicació nova i definitiva per al centre educatiu. Des dels carlins fins als republicans. Se’n manejaren diverses ubicacions, com la del xamfrà entre Ronda i la carretera d’Osca, a tocar del complex esportiu de la Joventut Republicana. La guerra, és clar, ho va tallar tot de soca-rel. Calgué esperar que passessin quinze anys de l’autarquia dictatorial perquè el nou institut fos una realitat. L’edifici era ben airejat amb grans finestrals perquè la llum il·luminés les aules ben bé. La façana principal donava de cara a la ciutat i des dels balcons podia veure’s la Seu… fins que l’especulació urbanística desenfrenada de la Lleida dels 70s va aixecar-hi dos enormes blocs tot just al davant i el va deixar tancat a les vistes de la ciutat. Només li restaren, que no és poca cosa, les vistes a l’horta i les de Gardeny, damunt la carretera. Que encara en gaudim. Els temps del postfranquisme portarien nous instituts a la província i a la ciutat, i noves necessitats educatives espacials. I també donaria nom de poeta a aquell institut ja més que centenari, sota la polèmica per la negativa inicial del darrer ajuntament franquista. Als anys 80s, los alumnes hi teníem, si me’n permeteu aquesta denominació, una aula externa, allà al davant mateix, dita Júnior. Des de fa uns anys cap aquí, abandonada dels alumnes per altres locals, ha esdevingut una segona sala de professors… fumadors.
Aquell edifici encara n’és l’actual, bé que sargit amb diversos pedaços, com l’adequació feta per acollir les necessitats de la (incomprensible, si més no per al professorat boomer) reforma educativa de finals de segle XX, la primera de les set o vuit que hem patit en trenta anys. Però aquesta d’ara serà la inversió més gran mai feta al centre. Més de cinc-cents mil euros… és molta pasta. L’altre dia em comentaven el conserge i el capatàs d’obra que aprox hi havia cap a les 50.000 teules per traure de les teulades, que fan sobre els dos mil metres quadrats. Teules de postguerra profunda, recuites en aquelles bòbiles en què el foc era fet amb fusta i la cuita més aviat escassa que no pas al seu punt. La feina del bobilaire era duríssima, car havien d’entrar dins al forn a deixar i recollir el material, amb lo foc encès dia i nit… La suada era contínua, hivern i estiu.
Això ha fet que amb el pas dels anys, unes set dècades després, la ceràmica es desgruni i s’esquerdi, tot provocant les temudes gotelleres. Ara tindrem una teulada nova, aïllant, apta per a la posada de les imprescindibles plaques solars que tant ens calen (vinga, Govern, que les volem aviat!), pagada pels fons europeus, i preparada per acollir durant tantes dècades com calgui noves generacions d’estudiants, de xics i xiques més diversos que mai, que han de conformar la Lleida del futur (potser ja una mica la del present i tot) si no oblidem mai mai, que la teulada nova, que la digitalització que avança, que els llibres de text cada cop més cars (i poc eficaços: d’això n’hauré de parlar en una altra ocasió), que les noves pedagogies i lleis que ens aniran embotint i altres novetats vàries, que tot això tan nou i modern no servirà de gran cosa si no conservem la part més essencial de l’educació, l’única que és capaç de generar aquella espurna de curiositat, d’emoció, d’interès, d’il·lusió en qui transmet i en qui rep: la interrelació humana, personal i directa, entre alumnes i profes, que no sempre és fàcil ni còmoda ni planera, que sempre hi ha moments que no l’acabem d’encertar, i que ens omple el cor de satisfacció per la feina ben feta quan la trobem. Que mai mai no hem de parar de perseguir, cadascú a la nostra manera. Una teulada nova per a una antiga, desprestigiada avui, sempre imprescindible feina d’educador.
[2482] Les peripècies històriques de la biblioteca de l'INS Màrius Torres