[2562] Del color de la castanya al marró

Marró: del color de la castanya.

Marró és un mot agafat del francès en la resta de llengües romàniques. En la llengua d'oil significa castanya, i va ser pres del grec maraon, que precisament anomenava aquest apreciat fruit tardoral. Però no el vam pas agafar per designar la castanya, ans pel color. Això fou a finals del segle XIX i començament del segle XX. Suggereix el nostre mestre etimòleg, Joan Coromines, que el fet que entre la gavatxada el mot s'emprés com a nom de bombons i pastissets esdevinguts d'universal fama, els marron-glacés o castanyes confitades, va contribuir-ne a l'expansió. Llegeixo que la primera menció del mot en la nostra llengua la devem a Narcís Oller, però no en trobo la referència exacta. Devia ser tota una delicatessen a Vilaniu. 

Marró: del color de la castanya.

El cas és que, al costat del taronja o carabassa, és l'altre color que tenim que pren el nom d'un fruit. Això és així per etimologia, però jo m'inclino per la intuïció d'en Coromines: tenim un color que pren el nom d'un pastisset. Que bonic, oi? Que serveixi això per rescabalar el pobre color marró, un dels més menystinguts en la moderna tradició occidental. De debò que coneixeu algú que mai us hagi dit que el té com a color favorit? 

Joan Coromines, DECLC: castanya (enllaç).

Malgrat tot, en poc més de cent anys, el mot marró ha bandejat pràcticament en sa totalitat al mot tradicional que designava aquesta tonalitat, castany, i que, com tothom pot apreciar, procedeix de castanya. N'ha pres, doncs, tots els usos, de castany, excepte ben poquets: ningú no diu (encara) cabells marrons, sinó castanys, ni que els ossos són animals marrons, sinó bruns; el DIEC afegeix cavalls castanys; en canvi, els ulls per a nosaltres, sí que ja ho són, de marrons. 

Castanya és mot agafat del llatí CASTANEA, que al seu torn vingué del grec κάστανα ‎(kástana). Apareix en la majoria de llengües europees des dels primers textos: en català, ja als primerencs Costums de Tortosa, també un pa de castanyes a Eiximenis; en occità i portuguès tenim castanha, en francès châtaigne, en castellà castaña, en italià castagna, en romanès castan. Faig ací una digressió tècnica: com m'hauria plagut que en Fabra hagués promogut la palatal escrita com a nh! De fet, com fora savi  que les llengües romàniques unifiquessin grafies! Sé que és impossible per l'amor patrio dels uns, dels altres i de tots plegats, projectat cap al codi escrit i esdevingut simbòlic de la nació respectiva. Imaginem-nos castanha, châtanha en la majora de romàniques: amb una convergència ortogràfica ben treballada la lluita contra l'anglès fora encara factible. 

Tornem a la castanya i al castanyot. Aquest ús figurat en el sentit de cop fort no sé pas d'on deu haver sortit. En algun lloc s'hi explica que del soroll que fan les castanyes en caure de l'arbre. Com tothom sap (o no), les castanyes no cauen pelades, sinó amb una clofolla punxeguda, que fa un bon pes, i que les fa caure a plom. Però no sé si amb això n'hi ha prou per passar a aquest sentit figurat..., que és general a tot el nostre domini, de nord a sud, del continent a les illes, ben bé igual que el mot castanya, i traure les castanyes del foc.  

Mapa lingüístic del mot marró (mapologies.com).

Cliqueu a la imatge per a un millor definició.

Mapa lingüístic del mot marró (mapologies.com).

A tota la Romània, des del segle XX predomina el mot marró per a la designació d'aquest color, havent desplaçat altres denominacions tradicionals com castany o bru. En espanyol i en llengües com el grec i algunes eslaves del sud, el mot cafè també s'hi ha fet servir. En llengües eslaves balcàniques, s'ha optat pel color del coure, o bé pel color de la canyella en les eslaves més orientals, pel del bronze en polonès. Aquesta dispersió de referents per a aquesta tonalitat és signe de poca vàlua i estima pel color al llarg dels segles. Aquesta consideració secundària la trobem també exemplificada en llengües que defineixen el marró a partir d'altres colors com el groc (cèltic) o el roig (finès, lituà).

En les llengües germàniques, l'arrel de l'anglès brown, alemany braun, remet a una arrel protoindoeuropea amb el significat de fosc.

Marró: del color de la castanya.

El color marró pot tindre diverses manifestacions tonals, com tots els altres, vaja. Aquests diferents tons, matisos o gradacions han anat prenent noms: color cafè, color moca (tirant a cafè amb llet), color xocolata, color canyella, color bronzejat, color siena (tirant a ferrós oxidat, amb nom pres de la ciutat italiana, coneguda al Renaixement per l'extracció d'aquest pigment), color beix... tot i que cada parell d'ulls veu els tons a la seua manera.

Ara que és temps d'Oscars a Hollywood, enguany han recuperat la tradicional red carpet, que l'any passat havien substituït per una catifa de color xampany, abeixat. Notem la grafia adaptada ja a les normes del mot beix (<francès beige), un gal·licisme també recent, del segle XX. 

Per acabar amb el marró: en tractar-se d'un nom tan recent, no li conec frase feta relacionada amb l'amor, com podria ser: al marró se li posa l'amor, si féssim la r muda, com en balear. En tot cas, als nostres dominis no ens hem d'empassar mai cap marrón, com sí que se'l mengen els espanyols (però si els marron-glacés són exquisits!). En tot cas, carregar-se-la, carregar-se el mort, pagar els plats trencats, pagar la festa, rosegar els ossos...

[2557] La lluita de color entre carabassa i taronja 

Quina la fem? Canal Whatsapp