20230625

[2487] Oiats què us fan saber los magnífics paers de la ciutat de Lleida, 1531

 

Barber medieval 
(imatge de xarxes socials).

1531. Ban de la Paeria lleidatana,
«Diario de Lérida», de 7 d'abril de 1886 (FPIEI).
Com m'agradaria que els diaris d'avui s'atrevissin a publicar textos en llengua medieval! Això ja no passarà mai més, atès que d'ara endavant tot ens ho filtrarà la IA. Però no em digueu que no és un goig de llegir aquesta prosa renaixentista, de llargs (més que llargs, llarguíssims) períodes oracionals entrelligats de subordinacions i coordinacions com una malla indesxifrable que et fa perdre l'oremus i t'embolcalla en les seues trampes fins que trobem el punt i seguit salvador. 
És evident que aquest secretari de la Paeria havia begut dels models humanístics del segle anterior, que encara persistien en aquell començament de l'Edat Moderna. Ara, ta també és obvi que no tothom podia arribar als nivells de Bernat Metge.

L'ordinació o ban municipal, guardat a l'Arxiu Municipal, té data del 25 de gener de 1531 i comença com un pregó: «Oiats què us fan saber los magnífics de Cort i Veguer i Paers de la ciutat de Lleida». S'aclareix que hi ha la intenció de lluitar contra tota mena de pecadors, «com que sien... en augment de pecats e obstinació», i pel fet que per causa seua «la majestat divina evidentment tramet diverses plagues e pestilències sobre la terra entre les gents». Això es fa amb el consentiment del bisbe lleidatà i el consell «d'altres notables i religioses persones».

Em fixo en el mot intervinints (llatinisme culte) al costat gairebé de la forma entrevindre (forma popular), per opinar sobre la gran interferència que el llatí humanístic tingué sobre la llengua diguem-ne evolutiva i hereditària. No només va servir per introduir nous mots, connectors, renovar la morfologia, ampliar la sintaxi oracional, etc., sinó també (i això encara s'ha d'estudiar en profunditat) per substituir-ne d'altres que ja existien, com en aquest mot tan preciós, fins arribar al punt que entrevindre ja sonava poc mudat i calgué anar-lo reemplaçant pel llatinisme. Amb la llengua humanística, certament, es construí el camí cap a la llengua moderna, però s'estroncà l'evolució natural de la llengua medieval i s'allunyà l'escrit de la parla.
Quan aquests models cultes s'afebliren al llarg d'aquells segles, el pas de la llengua parlada a l'escrita fou dificultós i, a més, amb la interferència (obligació legal en textos oficials des de la nova planta de 1716) constant del castellà. Aquest distanciament el podem mesurar amb la dificultat de normativització durant el segle XIX i inicis del XX, fluctuant entre el retorn als models clàssics o amb la llengua que ara es parla, pugna de la qual en sortí guanyadora (amb excepcions) la llengua moderna. Contràriament, avui, cent anys després, la manca de reformació, simplificació i posada al dia de la llengua normativa, ens està abocant lentament els models escrits cap a estadis arcaïtzants. 

Tornem, però, al reglament municipal lleidatà per veure què ens proposaven els paers en nom de la religió per al control social ferri dels lleidatans, que la religió no és gaire més que això, una manera d'ordenar, aconduir i encaminar el ramat, sempre sofrent en aquesta vall de llàgrimes: qui en decideix el camí?

1. Als qui blasfemin, reneguin o maldiguin pel déu dels catòlics o per sa mare, «que aital persona correhue [corregue, subjuntiu] la ciutat amb grans assots (no se n'hi indica cap total; per tant, tants com es vulgui) i amb un garfi en la llengua sens tota mercè». 

2. Als qui perjurin pels membres (vol dir parts del cos) dels capdavanters d'aquesta religió oficial (déu i sa mare, però verge), rebran multa de 20 sous o, si no pot pagar (que no podien), càstig de 20 assots, «los quals hage [hagi, subjuntiu] a pendre públicament en la plaça», com ara perjurar amb una flastomia tan popular com me cago amb los collons de Cristo, de les quals el meu pare en tenia una selecta col·lecció.

3. Igualment si es fa sobre la cort celestial de sants i santes, però només 12 sous. Que bé s'ho devien passar discutint si tants o tants diners! Això sí, en ambdós casos «per quiscuna vegada que hi pecara» [imperfet subjuntiu en -ra com encara en valencià, antic condicional], o sia, no per cada ocasió en què se t'escapés tres vegades de renerat, sinó per cadascuna de les vegades que ho hagués dit: si en una situació se renegués cinc vegades... compteu el total d'assots! (o de sous a pagar). Segurament aquest còmput també degué sotmès a fort debat. En tot cas, aclarim que los paers lleidatans no foren en açò originals, car de reglaments com aquests en pul·lulaven a centenars per tota l'Europa catòlica.

4. A tothom qui «oira [oís, imperfet subjuntiu en -ra] dir blasfèmies o mal dels personatges divins, sie tenguda de denunciar-ho... e no ho tingui celat en ninguna manera», o li cauran 50 assots, més que als mateixos renegadors! Imaginem-nos un renegaire en plena plaça de Sant Joan en un dia de mercat, quina destrucció massiva... Ara, els oficials del municipi mai no podran desvelar el nom dels informaires. 

5. Arribem a un tema gros: als (homes) qui tinguin muller o amiga alhora (o si són dones, marit i amic), tant si és manifestament com amagada, tindran quinze dies per separar-se d'aquest «pecat mortal», però quinze dies des de la publicació del reglament, perquè després serà automàtic l'ingrés de la parelleta «en la presó comuna per espai d'un any, sens esperança de remissió ni gràcia alguna». Sens perdó.

6. Si no són maridats o esposats, aquests soluts i solutes [dissoluts] caldrà que es demanin «contracte de verdader matrimoni», o bé, si s'ho estimen més, sis mesos de presó. Per separat, és clar.

7. Encara s'ordena que si «nenguna fembra [dona] que face lletgesa de son cos notòriament» (o sia, fembres meretrius), «que no pugue aturar ni estar en ninguna part de la ciutat», ans romandre tancades en bordell, son lloc de treball. Cas que no ho fessin, doncs que «correguen la vila amb molts assots en los llocs acostumants de la ciutat e bandejades e foragitades d'aquella». 

1531. Ban de la Paeria lleidatana,
«Diario de Lérida», de 7 d'abril de 1886 (FPIEI).
 És obvi que tots aquests càstigs no podien pas aplicar-se diàriament: no haurien donat l'abast. Però només que, de tant en tant, els regents de la ciutat, de totes les ciutats d'aquells temps, decidissin d'exposar-hi algú, doncs la cosa ja tenia la seua repercussió censora, coercitiva i constrenyedora que portava a l'autocensura individual de les bones gents. Seguim:

8. Qui exerceixi de proxeneta (el pinxo sotmetidor) de«fembra pública, lo qual vulgarment és dit alcavot d'aquella» tindrà «tres jorns per abuidar la ciutat», o sia, marxar-ne; en cas contrari, cops de bastó o fuet. 

9. Els hostalers i hostaleres també foren blanc de les ordinacions, car els negocis que regentaven eren ideals per tindre-hi furtives trobades relacionals. Per tant, no havien de «consentir en son hostal» que ni «homes ni fembres... fasen [facin, subjuntiu] adulteri ni fornicació de llurs cossos amb los hostes», sota pena de cent sous (carai!) i assots sense límit... només per a la fembra pecadriu! 
Fasen és subjuntiu, facin: per tant, el típic subjuntiu lleidatà en -o: faços, fàçon o encara no havia nascut o no era considerat per a la llengua escrita. Tema interessant per a una altra ocasió.

10. El joc era també una plaga en la societat medieval, i de tots els segles, i fins avui, oi? Els regidors lleidatans també en volen multar els aviciats: «que nenguna persona de qualsevol estament o condició sie, no juc [jugui] ni gos [gosi] jugar a negun joc de daus, bitlles ne naïps [cartes] palesament ne amagada", és a dir, ni en públic ni en privat. La pena s'estableix en 60 sous per als qui apostin als primers d'aquests jocs, i de 20 per als jugadors de cartes. I si no poden pagar, doncs a «rebre consemblants assots en la plaça sens tota mercè». Per al joc de la pilota als trinquets, 50 sous. Sabem, doncs, que entre els lleidatans de començament del segle XVI, triomfaven daus, bitlles, cartes i trinquets. Així se jugaven los quartos!

11. Als qui consentiran la tafureria, les apostes de joc, també han de ser perseguits per la llei. Ni «en sa casa ne hort ne altre lloc amagadament ni manifesta», que a Lleida devia ser costum anar a jugar als horts, reguardats amb canyissars o en els petits masos o cabanes que hi tinguessin. Punició de 60. 

12. L'església (catòlica) i el comerç no varen ser mai gaire amics. Vendre pels portals de les cases els diumenges i festes de guardar «per la sancta mare església manades» no és cosa de bona gent, «mas de gent qui és fora la cristiana fe». Només se poden vendre averies (aviram) els «dies de fira i de mercat» i qui contrafarà la llei, 20 sous de penalització.

13. Treballar en diumenge «faent manualment e corporal faena» i «trencant lo manament divinal e de la sancta mare Església», 20 sous o assots en la plaça.

1531. Ban de la Paeria lleidatana,
«Diario de Lérida», de 7 d'abril de 1886 (FPIEI).
Més encara:
13. Absentar-se de la ciutat en diumenge per fer negocis no era pas possible i aquells qui «ensellen i albarden llurs bèsties» en lloc d'anar a missa a rebre la corresponent ració setmanal d'adoctrinament cristià, i se'n van «en los llocs cumveïns e tornen lo dia mateix al vespre en la ciutat, o lo dilluns al dematí per no perdre ses faenes e guanys de la setmana», 12 sous o assots, per passar-se de llestos.

14. El zel moral dels nostres antics legisladors municipals requeia de la mateixa manera sobre els deixats i descurats: diumenges tothom s'havia d'haver afaitat, però n'hi havia que s'esperaven a darrera hora al dissabte a la nit. Doncs no: «com açò parteix d'indústria de diable com evidentment los dissabtes sien tres o quatre hores de la nit que encara estan los obradors [barberies] oberts e la gent afaitant», s'ordena que «nengun barber no pugue ni gos [gosi] los dissabtes amb llum afaitar-ne nengun... del sol post avant», ni tampoc «amb llum artificial obrar (treballar, amb espelmes, és clar), ni encara los barbés [barbers, ja amb la r muda] en llurs pròpies cases afaitar», sota càstig de 10 sous.

15. Tornant a les fembres públiques de bordell, que no puguin menjar ni beure fora de l'establiment. I 20 sous o assots per incompliment.

16. Una de molt interessant sobre els costums del moment: «algunes persones en les tenebres de la nit, en les quals lo diable les fa anar desordenament» van pels carrers «faent brames e dient paraules detractives e vituperoses a moltes gents, e faent altres deshonestedats... anant encara amb les cares boçades [amb boç, morrió, com els gossos, o com una mena de màscara] e disfressats», doncs aquests que van nocturnament «tals brames ni coses no degudes faent» rebran 10 assots o bé un mes «consuma» [consumeixi] en presó.

17. Finalment, alcavots i alcavotes (ep, atenció, que eren els tínder d'aquella època!), aquells «que alcavotegen e fan tracte del pecat de la carn entre hòmens i dones» no s'escaparen de la persecució de la Paeria: tothom «qui serà trobat alcavotejar ni tals damnats tractes de pecats de carn entre hòmens e dones fer ni parlar», assots sens parar per tota la ciutat. No s'especifica com corrien la ciutat: si a peu o be dalt de carretes per millor ser vistos del públic amunegat a la ruta, probablement a Lleida prou previsible: de la Magdalena a Sant Antoni, tot l'actual eix comercial i, potser també, carrer Cavallers amunt.

1531. Ban de la Paeria lleidatana,
«Diario de Lérida», de 7 d'abril de 1886 (FPIEI).
L'agutzil de la Paeria, Jaume Bosc, «corredor públic de la ciutat de Leyda» és l'encarregat de donar publicitat al ban ordinador «per los llocs acostumats de la ciutat», suposem que per escrit però també de veu, per tal com la gent analfabeta, la gran majoria, tinguessin coneixement del reglament i poguessin endreçar els costums morals (no s'hi menciona cap fet criminal) a allò que l'autoritat, civil i eclesiàstica, els requeria. Encara faltaven alguns segles per desempallegar-nos d'aquesta censura vigilant i coercitiva. Tot i que no n'estic segur, de si ho hem aconseguit del tot.

Meretrius medievals. 
Les meretrius són uns dels col·lectius destinataris de les admonicions dels paers lleidatans. Meretriu: prostituta, puta, meuca, bagassa, barjaula, bandarra, marcolfa, marfanta, matxurranga.
(imatge de xarxes socials).


[719] Detalls de la City de Londres, 1572