1974. Lo Fernandito, Lleida,
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
Vistes de la ciutat d'abans de la guerra i de la del tardofranquisme, encara amb els noms imposats per la dictadura (espanyola) al nomenclàtor, que no cal que recordem. El peu de foto, però, errà en l'emparellament per obra i gràcia dels follets de la impremta: la descripció del passeig de Francesc Macià era bescanviada per la de Prat de la Riba. Aquest bocí de passeig, popularment, fou conegut com a Fernandito, per ser més petit que el gran passeig de Fernando, com tothom deia. L'antiga plaça Cabrinety, lloc d'aparcament de camions i cotxes de línia havia sigut urbanitzada davant del nou edifici de postguerra del Gobierno Civil. En digueren Plaça de la Pau, però els franquistes ho van fer per recordar la (seua) guerra.
1974. Los Campos, Lleida,
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
L'antic refugi xinesc desaparegué, però no el xalet, també aixecat d'abans de la guerra. Lloc d'enamorats a la fi del segle XIX, el jovent de l'últim quart del segle XX preferia, diu el text, les discoteques més que no pas l'«aire puro y al ambiente reconfortante de nuestros parques».
1974. La Seu Vella, Lleida,
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
La Seu Vella, recuperada per al poble i en vies de restauració. Els militars (espanyols) van haver de deixar-la a causa de la força de l'avanç de la història. Això sí, significativament, van haver de traslladar-se, ell tots solets, a l'altre turó de la ciutat.
1974. Blondel, Lleida,
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
Ha calgut girar les imatges per poder-les reconèixer. De la Banqueta enllambordada (hi veiem la cantonada amb el pont vell i únic) a la moderna avinguda de Blondel, «con mucho tráfico, contaminación... pero muy bella y práctica». La borratxera urbanística que vivia la ciutat pràcticament des dels darrers anys 50, havia obcecat i encegat el sa judici de la clase dirigente local. Pel que fa a l'avinguda, aviat hi afluixaria el trànsit, amb l'obertura de la variant dels Instituts, llavors encara de l'Institut, de l'un de sol que, per poc temps més, hi hagué.
1974. Plaça Ricard Vinyes, Lleida,
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
De l'antic monument als Caídos (espanyols) a la plaça més moderna de la ciutat... plena de sis-cents, renaults 4 i aquells primitius vehicles de quatre rodes que els nostres pares anomenaven autos...
1974. L'antic Hospital de Santa Maria, IEI, Lleida,
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
Encara havien d'arribar anys de més i millors actuacions de restauració, però llavors ja feia més de cinquanta o seixanta anys que ja no feia d'hospital.
1974. La Rambla d'Aragó, Lleida,
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
La vella creu de Sant Antoni o dels Tres Tombs fou traslladada a la nova cruïlla de Balmes amb Vallcalent, un cop desaparegut el gran edifici de la presó. Al lloc de la creu, la font ornamental, que encara subsisteix, des d'aquest any mateix envoltada de carrils bici per totes bandes... Llavors la ciutat era territori per a la circulació, avui es vol propietat dels vianants.
1974. Blondel, Lleida,
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
La famosa xurreria de la plaça de Blondel d'abans de la guerra, del tot desapareguda davant la força de la carretera N-II a la banqueta de la postguerra. Aquest aparcament encara subsistia als anys 80, i era a on servidor solia aparcar l'R-4 en els anys que calia pujar el carrer Cavallers per anar a l'Estudi General. Temps era temps, oi?
1974. Plaça Riamon Berenguer IV, Lleida,
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
La vella plaça que sorgí de l'enderroc dels edificis que tapaven l'estació de ferrocarril serví per donar una bella fi al passeig de Ferran. Durant anys, el parell de castanyers més a l'extrem no deixaren aliniar-la, fins que, amb l'obligat trasllat dels arbres (plantats davant l'estació mateix i dels quals se n'ha salvat un) s'ha pogut endreçar la via fins al pont.
1974. Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
Capçalera de la publicació "cultural" dirigida per José M. Alvarez Pallás (a la biografia que se n'escriu al Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida, ni tan sols li col·loquen obert). Periodista i escriptor de tendències conservadores no bel·ligerants amb el catalanisme abans de la guerra, passà a falangista (espanyolista) des del 1938 en endavant. Com a servei als nous invasors, fou un dels màxims impulsors del leridanismo (aquell barroer intent de separació de Lleida de Catalunya) des d'aquesta revista que creà l'any 1958.
Arribant al 1974, gairebé amb el seu Caudillo en llit de mort, encara no hi escrivia pràcticament ni una ratlla en la llengua dels lleidatans. No fa falta afegir gran cosa més...