20220605

[2386] Dels orígens republicans d'un passeig de nom monàrquic: la Rambla de Ferran lleidatana



1960. El Passeig de Ferran, Lleida.
«Destino», núm. 1175, de 13 de febrer (ARCA).
El passeig de Ferran fou sempre, des dels orígens, un passeig arbrat. La urbanització del passeig s'esdevingué després de l'obertura de la muralla, a partir de 1860. Però una part del passeig ja existí fins i tot abans de l'enderroc del baluard del Carme. 
Els plataners que s'hi plantaren es van talar aquell hivern de 1960, ara fa poc més de seixanta anys, entre protestes dels lleidatans. Devien ser gairebé centenaris. Els carrils per al trànsit encara eren enllambordats. Ja no hi circulaven carros de tracció animal i s'hi havia de fer lloc al trànsit dels vehicles de motor! Ara caldria fer-ho a la inversa: traure cotxes i donar encara més espai als vianants. 

1811. El Baluard del Carme i el Passeig de Ferran, Lleida.
«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).
Durant l'època de separació de Catalunya del regne borbònic espanyol, entre 1810-12, sota la forma de república, tutelada per la França napoleònica, després annexionada a l'Imperi directament entre 1812-14, va redactar-se aquest projecte d'agençament de l'esplanada buida del baluard del Carme. Encara faltaven 50 anys perquè se'n comencés l'enderroc: a partir de 1860 calgué disposar d'un trajecte directe fins a la nova estació de ferrocarril. Només s'hagué d'allargar el passeig arbrat que existia a l'interior del baluard, al peu de les cases de la part de dalt de l'actual Rambla, de l'església del Carme, seguint amunt (direcció al pont vell), cap als tallers dels assaonadors o adobers. 

1811. El Baluard del Carme i el Passeig de Ferran, Lleida.
«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).
A dalt, la imatge del plànol original, que hem capgirat en la de baix per tal d'adaptar-la al nostre costum cartogràfic: amb el Segre als peus de la ciutat i el Noguerola revoltant el baluard per desguassar-hi per dalt. Sovint els enginyers i cartògrafs gavatxos tenien l'hàbit de representar els nostres mapes invertits, o sia, com si miressin al sud des de París estant. Durant el setge de Suchet de 1810 els baluards d'aquesta part de la ciutat, el del Carme i el de la Magdalena, sofriren gravíssims desperfectes. Presa la ciutat de Lleida i incorporada a la llavors creada República Catalana napoleònica, s'iniciaren les tasques de reconstrucció. Com a bons gavatxos, primer calgué fer-ne els plànols corresponents. 

1811. El Baluard del Carme i el Passeig de Ferran, Lleida.
«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).
El cas és que s'hi parla de refer l'esplanada del Carme, que era buida de cases, amb un passeig, «une promenade». Calia que Lleida també disposés d'un espai per a l'esgambi, a peu o en petit carruatge, de les classes dirigents fora dels carrerons tancats intramurs. Era costum estès arreu d'Europa. A Barcelona, s'hi havia creat el passeig de Sant Joan, entre el Born i la Ciutadella militar. A Lleida, s'havia agafat el costum d'anar a la font de Gardeny, dita del Governador, que el Marquès de Blondel feia tot just vint anys que havia posat en doll. Per alguna raó, potser perquè Gardeny era massa lluny perquè damisel·les i festejadors hi arribessin caminant, calgué un espai més proper al centre ciutat, allà a on vivien les classes adinerades.
És probable que el projecte no es portés a terme aquell mateix 1811, però sí que degué marcar les línies urbanístiques d'aquell espai en els anys vinents. Certament, així fou i sabem que en aquest passeig arbrat s'hi feien parades militars al llarg del segle XIX. Se n'acabà dient de Ferran en honor al nou rei governant (ara ja altre cop espanyol), Fernando VII, en el temps que esdevingué un passeig consistent i ben poblat de plataners. Esdevingué lloc d'esbarjo principal fins a la inauguració dels grans passejos de plataners dels Camps Elisis a partir de 1860, justament allà mateix, però a l'altre costat del riu, amb més espai disponible i més frondositat. Amb més atractiu també: sortir a fora el pont era tota una aventura en aquella Lleida vuitcentista. 
En resum, un passeig planificat en temps republicans napoleònics gavatxos que acabà tenint nom monàrquic borbònic espanyol, i que, ha perdut noció de tota aquesta història després de ser traduït a la llengua pròpia dels lleidatans, com a Ferran.

1811. El Baluard del Carme i el Passeig de Ferran, Lleida.
«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).
Desguàs del Noguerola al peu del baluard del Carme. El camí de Corbins i Balaguer es preveia que sortís per aquí, potser perquè el baluard de la Magdalena era molt més enrunat i destruït pel setge. No crec pas que el camí deixés el seu traçat secular, però sí que és probable que s'obrís una porta al baluard i que s'hi fes el pont sobre el Noguerola, que sabem que hi existí aquell segle XIX. Allà mateix hi apareix dibuixada una gran bassa rectangular. Si fos un plànol actual, diríem que una piscina. Es tractava dels rentadors de la ciutat, ja existents en plànols del segle XVIII. Agafaven l'aigua del Noguerola, és clar. Així, si més no, algunes lleidatanes (llavors era ofici femení en règim patriarcal) podien rentar-hi roba i llançols sense haver de trencar-se l'esquena abocades al marge del riu. 

 
1860. Lleida, Charles Clifford (BNE).
Dos de les primeres imatges del primitiu passeig, a l'esplanada del baluard (que encara romania dempeus, i al qual s'hi feu una obertura per facilitar el pas de la comitiva cap al centre ciutat), en què s'hi observa ben afilerada una rastellera de plataners. Es convingué de dir-ne de Fernando, en honor al seu pare; potser d'alguna manera ja n'arrossegava el nom des de l'època del regnat, en què el passeig es devia formar, cap als anys 20 d'aquell segle, després que els afrancesats lleidatans en comencessin a parlar al 1811.

A la imatge de dalt, veiem la part posterior d'aquest arc votiu a tocar dels carrers. A la de baix, hi veiem la singular lluminària amb què s'obsequià la reina, a l'estil de les antigues rebudes dels sobirans a la ciutat, quan s'encenien torxes pagades per la municipalitat a totes les cantonades durant la nit. En aquesta ocasió, no foren torxes, sinó tota una filera de llums de gas penjada dels plataners. Al cap de pocs anys, els llums de gas substituirien els d'oli als carrers lleidatans.

L'arc votiu d'espanyolitat eterna promesa pels dirigents lleidatans del moment a la reina borbona (espanyola) Isabel II en la seua visita a la ciutat, a on hi arribaria amb el primer viatge d'inauguració del ferrocarril des de Barcelona. És clar que si calia prometre-ho i reafirmar-ho és perquè aquesta cosa del «Siempre españoles», a Lleida, no la tenien gens clara... 
El cas és que aquest arc de cartró pedra fou aixecat a l'esplanada del baluard del Carme, encara existent, més enllà dels murs del qual s'hi havia fet l'estació del tren (al mateix lloc que l'actual). A la fotografia, una de les quatre primeres imatges que Clifford (fotògraf del seguici reial) va fer de la ciutat, s'hi observa ben afilerada tota la rastellera de plataners que formà el primitiu passeig, del qual es convingué de dir-ne de Fernando, en honor al seu pare i època, potser cap als anys 20 d'aquell segle, en què el passeig es formà, després que els afrancesats lleidatans en comencessin a parlar al 1811.

1811. El Baluard del Carme i el Passeig de Ferran, Lleida.
«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).
Detall del baluard, just al costat mateix de l'església i pati del convent del Carme. Aquest ja no existeix, però sí l'església del Carme, tot i que molt reconstruïda durant la darrera postguerra.

1811. El Baluard del Carme i el Passeig de Ferran, Lleida.
«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).
Seguint des de l'església del Carme en avall, s'arribava al gran edifici de l'Hospital, o sia, l'Hospici, més tard esdevingut seu del palau de la Diputació provincial lleidatana, al mateix lloc a on és actualment. L'Hospici nou s'hi havia aixecat a final del segle anterior, en època blondeliana, sobre l'antic Hospital del Sant Esperit.
D'allà continuaven els coberts i tallers d'adobers i assaonadors, amb abundància d'aigua, proveïda per un ramal del Noguerola que tornava a desguassar al Segre fora muralla. 

1960. El Passeig de Ferran, Lleida.
«Destino», núm. 1175, de 13 de febrer (ARCA).
Els plataners que es talaren aquell any devien ser, si no els originals, sí del segle XIX. Sembla que ja s'havia intentat de tallar-los feia alguns anyets. Però la protesta popular, que n'hauria trobat a faltar l'ombra en les xafogoses tardes estiuenques, va aturar-ne el primer intent. Però pas el segon: hi havia «necesidad de ampliar los arroyos laterales para el paso y estacionamiento de los camiones dedicados al servicio de algunos almacenes que todavía existen en una vía ya tan céntrica y residencial como es el paseo de Fenando». 

1960. El Passeig de Ferran, Lleida.
«Destino», núm. 1175, de 13 de febrer (ARCA).
Detall dels plataners arrasats sobre les llambordes de la Rambla de Ferran de la postguerra del segle XX. 

1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).
Detall del plànol, amb el baluard del Carme (c) i el passeig arbrat que s'hi feu, on ja n'apareix el nom: plaça «de Fernando» (g), en diu la llegenda, amb ampliació i tot: «paseo nuevo» (f).  Com que es tractava de terrenys d'ús militar, doncs no és gens estrany que la denominació fos en honor del seu rei (espanyol). 


a