Dels noms del verd julivert.
Aquesta és la característica paraula que sempre em fa equivocar l'ortografia. La norma diu que, després de consonant, l'oclusiva s'ha d'escriure segons els derivats. Com que a casa sempre havíem parlat de les julivardes, que són mates que hi tenen res a veure, amb el julivert, però calia netejar del tros a cop de xapo, doncs sempre he tingut tendència a escriure juliverd. Que, d'altra banda, en fora la grafia etimològica, de LOLIUM (>JOLIUM) VIRIDE, que venia a dir per dissimilació en aquell llatí vulgar dels orígens jull verd, o sia, cugula, mala herba. Però els medievals res no sabien de normes ortogràfiques per a la llengua vernacla i, és clar, escriviren julivert a tort i a dret. Essent el mot propi de l'àmbit familiar, a l'hort i a la cuina, i prou coneguda arreu, els parlants començaren a derivar també amb l'oclusiva sorda: jolivertada, julivertera, juvertassa, givertassa..., raó per la qual el nostre Mestre i seny ordenador de la llengua, Pompeu Fabra, l'adaptà amb -t final. El pes de la tradició.
A més, diu Coromines (DECLC) que julivarda no ve pas de julivert, sinó que es tracta d'un encreuament amb olivarda, nom original d'aquesta planta semblant a la croca, de flors grogues, i que tant m'havia fet suar de jove pels marges i les espones. De tota manera, no costaria gens que s'admetés com a forma secundària el juliverd etimològic. Al cap i a la fi, també era tradicional escriure Puigvert i en aquest cas l'hem adaptat ortogràficament a l'etimologia, Puigverd, i tots els derivats de VIRIDE>verd.
Podríem, encara, ampliar el focus sobre la qüestió i revisar l'ortografia de les oclusives a final de mot. Si ja en temps fabrians va considerar-se que les paraules agudes s'escriurien sempre amb l'oclusiva sorda (p-t-c) fos quina fos l'etimologia (paret-emparedar, sap-saber...), per què no es podia haver fet igualment amb la resta de mots plans i esdrúixols? Hauríem aconseguit una norma molt més universal (no perfecta) i en línia amb la pronunciació real: àrap-aràbic, òxit-oxidar,... ara ens fan mal als ulls pel costum, però evitarien nombroses complicacions ortogràfiques, com amb mànec-manegar. Per no afegir-hi els finals de síl·laba interns de mot: aràcnid però maragda... Tot i saber que és impossible en els cent anys vinents, soc partidari de la simplificació ortogràfica i la màxima regularitat de les normes, sense tantíssimes excepcions... que acaben fent inútils la norma original.
Perquè si després de mot agut escrivim oclusives sordes, per què no ho podríem fer també amb inquietut, servitut, com senectut, virtut... L'etimologia com a criteri, en aquests casos, hauria d'anar per darrere de la llengua que ara es parla, i que ja es parlava en aquells temps normativitzadors. Ep, així la pensa un servidor.
Dels noms del verd julivert.
Mapa dialectal de julivert en llengua catalana.
L'evolució fonètica popular ha donat les diverses variants del mot, segons la fonètica històrica pròpia de cadascun dels dialectes. Podríem deduir que la variant jolivert fora la primitiva, després esdevinguda ju- en central i part del nord-occidental (com cunill i similars), amb dissimilació de juli- a juni- en alguerès (junivert), atès que allà la -r és pronunciada -l, i verd és dit vèlt, i això degué fomentar el pas de la primera ele a ene. Així ho confirmem al Diccionari de l'Alguerès (algueres.net), que defineix:
«1) Planta (Petroselinum sativum) amb fulles petites, que s'ampra per fer bons los aliments.2) Persona que se troba en cada lloc i vol posar lo nas en totes les coses. Aqueix és Senyor Junivert!; no hi ha lloc a on no el trobis». A la primera meitat del segle XIV, la forma julivert, que fora portada al 1354 i abans i tot a l'Alguer, ja s'havia consagrat, i la forma juivert, que es troba a Arnau de Vilanova (segle XIII), ja anava de baixa.
Una altra dita julivertesca: al DCVB, sentim que diuen a Tortosa: «Lo que es dóna, ja no es torna; i el que es perd, és julivert: vol dir que allò que s'ha perdut no sol trobar-se». O la del nostre gran clàssic: «E yo bé sé que a vós no poran metre mostalla per jolivert», Tirant, c. 156, o sia, fer prendre una cosa per una altra, enganyar (DCVB).
Les variants balears (juavert, juvavert, juvert) i rossellonesa (givert) són àmpliament raonades per Coromines, i també les occitanes, de formació prou paral·lela a les catalanes. No us enfadeu si considereu que la vostra forma dialectal no encaixa amb els colors del mapa: només és una aproximació a la realitat lingüística, inabastable, diversa, complexa.
El recanvi en la nostra llengua del nom clàssic llatí per un substitut popular degué ser prou antiga, atès que el mateix fenomen es dona també en occità, llengua amb la qual hi hagué grans tractes fins al segle XII o XIII. El canvi de nom de la Petroselinum sativum per un mot més popular només s'operà en aquestes dos llengües romàniques cosines germanes, català i occità, molt properes en els seus orígens. Segons el nostre etimòleg de capçalera, «com que jull [JULIUM, alteració de LOLIUM, id., per dissimilació] és una de les herbes més escampades pels camps sembrats es comprèn metonímicament, potser a manera de nom simbòlic de la idea de 'mateta', hagi servit de base al nom de diverses herbes, formada amb adjectius designadors de l'aspecte de la planta, sovint el color [juliblau, juligroc, juliblanc, junibell]. En la major part d'aquestes formes el mot apareix en una variat joli- o juli- que suposa un origen semiculte, explicable segurament per la nomenclatura dels herbolaris, cirurgians i altres naturalistes, tant o més populars que estudiosos».
Com sempre, però, el cervell d'en Coromines, que no pot parar quiet, ens avisa: «Tanmateix convé no deixar de pendre [sic, DECLC] en consideració la probabilitat que el primer component sigui més aviat el llatí LILIUM 'lliri', amb una dissimilació com la de l'italià giglio. O més ben dit, que hi hagi hagut convergència d'una composició amb l'altra. Ho afavoririen el fet que així la forma -LI- s'explicaria per si sola (com en lliri), sense influència culta; i el fet que realment la major part d'aquestes plantes són liliàcies; car si bé el julivert, o la major part de les espècies que porten aquest nom, són umbel·líferes, de tota manera la llargada de llurs tiges havia de fer-les comparables per part del poble, a liliàcies». Entesos, doncs: provinent de LILIUM, encreuat a la síl·laba inicial amb JOLIUM.
Mapa lingüístic de julivert a les famílies lingüístiques europees.
És prou clar, com el color verd indica, que el julivert lingüístic és específicament catalanooccità. Diu la llegenda del mapa: julivert és green darnel, o sia, verda cugula. Exactament, sí senyor, jull verd.
A tota la resta de famílies lingüístiques europees, se'n continuà l'arrel grega a través del llatí: PETROSELINUM, de pedra i api, o sia, api de pedra, perquè era sovint usat com a remei per als càlculs renals. En canvi, a Grècia i cap a l'Àsia, se'n digué Herba de Macedònia, Makedonesión, amb adaptació fonètica a les llengües que reberen el mot.
L'enrevessada Petroselinum ha anat evolucionant, segle rere segle, en cadascuna de les llengües europees de les diferents famílies segons la fonètica de cadascuna, és clar. Però, pobreta, ha acabat donant tanta varietat de formes que gairebé fa riure. Essent tan llarga, a cada lloc l'han escurçada per on els ha vingut. Els dialectes italians han sigut dels més fidels a l'original (amb permís del prezzemolo), el persil francès i el petersilie alemany té una certa solta, però deunhidoret del parsley anglès i del perejil espanyol, el qual dona nom, a més, a unes ben conegudes, patriòtiques illes del nostre estimat Estat veí colonial.
El julivert ha tingut llarga tradició culinària des d'antic, i fins té presència —llegeixo— al mite del drac de Nèmea, Armemoros, amb la sang del qual és regat. Diu que els grecs creien que les llavors del julivert feien viatges a l'Hades per tal de germinar. El feien anar en cerimònies funeràries. Als banquets, portaven corones de julivert, per evitar l'embriaguesa i... com a afrodisíac. Certament, l'empraven com a purificador renal, sobretot per ajudar a desfer els càlculs. D'on, el nom de PETRÓS- que li adjudicaren.
També he llegit en algun altre lloc que els jueus el feien servir sovint als seus plats. Per aquest motiu, els cristians agafaren el costum de regalar-lo, com a senyal de menysteniment i burla dels altres. Aquest costum hauria perdurat segles, fins avui, en què a les parades sovint te l'ofereixen com a regal. Ves a saber, però se non è vero, è ben trovato, oi?
[2343] De poms, pomes, maçanes, mançanes i mansanes