1939. «Els darrers dies de la Catalunya Republicana. Memòries sobre l'èxode català»,
Antoni Rovira i Virgili.
Text complet del llibre: http://www.lletres.net/rovira/dd/
1977. Antoni Rovira i Virgili.
«AVUI», de 15 de maig (Hemeroteca).
Resum biogràfic del periodista, historiador, escriptor i polític, en la secció «Morts a l'exili» de Teresa Rovira.
Antoni Rovira i Virgili,
'Els darrers dies de la Catalunya Republicana' (1939).
Cada mes de gener un petit homenatge a aquells compatriotes que hagueren de fugir per salvar la vida, desfets però no pas vençuts. Ells ens donen esperança, oi?
1939. Imatges tràgiques de l'èxode català.
(dins Corba de foc, 2011).
Antoni Rovira i Virgili,
'Els darrers dies de la Catalunya Republicana' (1939).
«Ressorgiment», setembre 1940, Buenos Aires.
La gran revista de la colònia catalana a l'Argentina des de 1916, que reprengué amb nova saba a partir de l'exili republicà i perdurà fins a 1972.
Fragments del dietari de Rovira i Virgili, del 22 de gener al 5 de febrer, en el seu viatge a l'exili fins a Perpinyà. Una visió dels fets des de la classe intel·lectual del país, lluny del rebombori revolucionari obrerista i anarquista, d'assenyada i calmada prosa noucentista, cosa que en permet una lectura concentrada en els fets, sense que l'emotivitat, la ràbia o el plor ens obnubilin o ofusquin. És clar, és la ploma d'un intel·lectual de talla immensa.
'Els darrers dies de la Catalunya Republicana' (1939).
«Ressorgiment», setembre 1940, Buenos Aires.
La gran revista de la colònia catalana a l'Argentina des de 1916, que reprengué amb nova saba a partir de l'exili republicà i perdurà fins a 1972.
Fragments del dietari de Rovira i Virgili, del 22 de gener al 5 de febrer, en el seu viatge a l'exili fins a Perpinyà. Una visió dels fets des de la classe intel·lectual del país, lluny del rebombori revolucionari obrerista i anarquista, d'assenyada i calmada prosa noucentista, cosa que en permet una lectura concentrada en els fets, sense que l'emotivitat, la ràbia o el plor ens obnubilin o ofusquin. És clar, és la ploma d'un intel·lectual de talla immensa.
1976. Antoni Rovira i Virgili,
'Els darrers dies de la Catalunya Republicana' (1939).
Portada de la reedició de Curial Ed., tot just liquidat el dictador...
prop de quaranta anys després!
1976. Antoni Rovira i Virgili.
«AVUI», de 16 de setembre (Hemeroteca).
1976. Antoni Rovira i Virgili,
'Els darrers dies de la Catalunya Republicana' (1939).
«Destino», núm. 2030, de 26 d'agost (ARCA).
Article d'Enric Sullà sobre la reedició aquell any del llibre, que no s'havia pogut publicar a Catalunya mai durant la repressió franquista espanyola, «que lo ha detenido hasta hoy, cuando incluso pesa sobre la actual primera reedición una orden de secuestro judicial».
1976. Antoni Rovira i Virgili,
'Els darrers dies de la Catalunya Republicana' (1939).
«Destino», núm. 2030, de 26 d'agost (ARCA).
1976. Antoni Rovira i Virgili.
«AVUI», de 28 de novembre (Hemeroteca).
«El primer llibre que hi va escriure [a l'exili] fou 'Els darrers dies de la Catalunya republicana', on figura el jurament de l'exiliat, una de les seves pàgines més patètiques: 'no em descoratjo, no renuncio, no deserto'».
1976. Artur Bladé i Desumvila, «L'Exiliada».
Joan Triadú, «AVUI», de 28 de novembre (Hemeroteca).
L'altre gran (més de 500 pàgines) testimoni primerenc de la retirada i dels dos primers anys d'exili. «La crònica, en forma de dietari, és un document de vida, mogut entre records... que ens els ofereix no pas en funció del que representaren per a ell mateix, sinó sobretot perquè ell hi era en funció d'un esdeveniment col·lectiu».
1976. «La literatura catalana en el exilio», Vicença Riera Llorca.
«Destino», núm. 2046, de 16 de desembre (ARCA).
Aproximació breu a la història de la producció literària catalana a l'exili, en un article ben documentat d'un dels autors que l'hagué de patir. En els meus anys d'institut, entre el 78-82 del segle passat, la literatura de temàtica americana solia ser present als currículums. Tots tres surten de l'Ozama de Riera-Llorca o les novel·les mexicanes de Calders no hi faltaven mai. Després desaparegueren del mapa: l'exili deixà d'interessar. Ara que ha tornat (l'exili), fora un bon moment per recordar-nos-en, d'aquells llibres i revistes creats i fets fora del país, en circumstàncies adverses. Però com que no som país normal, sovint llegim, p.ex., La Plaça del Diamant, com si només parlés de la guerra i postguerra barcelonines: també fou una obra d'exili!
1976. «La literatura catalana en el exilio», Vicença Riera Llorca.
«Destino», núm. 2046, de 16 de desembre (ARCA).
Resum d'urgència dels títols principals de l'exili, després molt ben estudiada i ressenyada.