20210707

[2995] Los Tres Ponts dels Tresponts

 

1718. Mapa del Segre, la Noguera Pallaresa, la Ribera Salada i part d'altres cursos fluvials de Ponent (Gallica).
«Carte d'une partie de la Catalogne sur laquelle se trouve les cours des rivières de la Sègre, de la Noguera Paillaressa, la Rivière Salée et partie des cours de la Noguera Ribagorsana, de Balira, de Llobregat, de Cordonner, la Conques de Tremps et les vallées de Cloua, de Realp, d'Arques, de Perle, de Bonna, de Cabo, de Paillerol, de Castelbon, d'Andorra, d'Arsegre et d'Estona 1718-1719».
Dels cartògrafs Roussel, Claude (1655 ?- ca 1720) i La Blottière, François de (1673-1739).

Els tres seculars ponts sicorins, al congost que, per aquest motiu, s'anomenà dels Tres Ponts. El mapa és invers, o sia, amb el nord a sota i el curs dels rius que s'encara a la part superior. Aquesta representació inversa no fou infreqüent en la cartografia militar francesa d'aquells segles, com si, de Versalles estant, des del peu del mapa miressin per avall. 

Del tres ponts, el primer que es trobava pujant d'Organyà era de fusta. Potser només una palanca per a caminaires però no per a carros ni traginers. El del mig pujava de Fígols per la marge esquerra del riu, i el septentrional, que enllaçava amb el camí dels Pontarrons, fou el que donà accés al vell monestir de Sant Andreu. 

1718. «Carte d'une partie de la Catalogne...»,
Mapa del Segre, la Noguera Pallaresa, la Ribera Salada i part d'altres cursos fluvials de Ponent (Gallica).
Detall del congost del Segre, amb l'emplaçament del monestir de Sant Andreu al marge esquerre. Descriu en Romà Pujades, 'Els Ponts del Segre':
«A partir d’aquí, la carretera circula pel marge dret del riu fins a Organyà i més enllà. El segon tram del congost és més angost i vertical que el tram dels Pontarrons; se’l coneix també com el Forat de Tresponts. En aquest tram hi havia els altres dos ponts, ambdós desapareguts fa molt temps. Primer s’arribava al pont del Diable de Tresponts, que va durar fins a mitjan segle XIX. No n’hi ha cap fotografia: l’invent va arribar massa tard o potser el pont era massa recòndit i els primers fotògrafs no hi van arribar a temps. Però sí que n’hi ha constància gràfica en forma de dibuix, almenys el que va fer Godefroy Engelmann al Voyage Pittoresque et militaire en Espagne, escrit per Charles Langlois i publicat el 1827. Era un pont molt original, amb doble arcada superposada i un forat enmig que li donava un aspecte misteriós. És molt probable que després d’algun dels embats del riu es decidís enfortir-lo amb un nou arc per damunt del primer. La llegenda parla d’una àrdua lluita entre Sant Ermengol i el Diable, entestat a retardar les obres. El Diable, finalment, va sortir esporuguit i en la fugida va deixar una empremta, la Pixarada del Diable, una llarga ratlla vertical de color fosc que destaca sobre el fons més clar de la roca, ben a la vora del pont. Mossèn Cinto, amb una presència activa en diferents trams del riu, en va fer una versió light, més pulcra, on el pixum era substituït per suor. A finals de segle XIX encara subsistia una precària palanca de fusta recolzada en els estreps de pedra. Lluis Marià Vidal, que va ser president del CEC, s’hi va fer una foto. El tercer pont, poc abans de la sortida del congost, es deia probablement el pont d’Escales i se’n sap poca cosa; el mapa militar esmentat abans parlava d’una palanca de fusta» (enllaç). 

1930. El Pont de la Torre, Congost de Tres Ponts, Fígols i Alinyà (l'Alt Urgell).
Portada de la guia bilingüe que l'Editorial Cervantes va publicar, titulada Seu d'Urgell i Andorra, guia del turisme i excursionisme. Segons Romà Pujades,
'Els Ponts del Segre':
«Un mapa militar de la segona meitat del segle XVIII situava els tres ponts i dibuixava esquemàticament la xarxa de camins; és probablement la millor referència! Malgrat els segles passats des de l’època medieval, l’estructura bàsica es va mantenir fins a finals del segle XIX, quan comencen a construir-se les carreteres modernes. Cap dels tres antics ponts existeix actualment, però se’n poden veure encara vestigis. Riu avall, el primer era el pont de la Torre, al final de l’estret dels Pontarrons. Per què aquest nom? Un primer pont, potser de l’època de sant Ermengol, va ser destruït entorn del 1331; després es va reconstruir i a la vora es va construir també una torre circular vinculada al pagament de peatge, que en aquella època ja existia i era també força habitual. A principis del segle XX es construí una carretera moderna i un nou pont, molt a la vora. Durant dècades els dos ponts van coincidir, com ho demostren molts testimonis gràfics, entre altres, diverses postal d’Àngel Toldrà Viazo, que va fotografiar molts paisatges del país durant les primeres dècades del segler XX. Els dos ponts van tenir la mateixa fi, dinamitats durant la retirada republicana al final de la guerra civil. Ara hi torna a haver dos ponts, el de la C-14 es pràcticament al mateix lloc que el medieval i es continua dient pont de la Torre, però ara va en diagonal a l’eix del riu, de manera que tot passant es pot veure encara l’estrep dret de l’antic pont i a la vora una torre quadrada que no té res a veure amb la torre circular que li va donar nom molts segles enrere» (enllaç). 
1827. Lo Pont del Diable dels Tres Ponts, Fígols i Alinyà (l'Alt Urgell).
«Illustrations de Voyage pittoresque et militaire en Espagne», d'Engelmann [et al...], gravador, i Colonel Charles Langlois, autor del text (Gallica).
La impressionant i característica doble arcada del pont del Diable. En Romà Pujades continua: 
«A partir d’aquí, la carretera circula pel marge dret del riu fins a Organyà i més enllà. El segon tram del congost és més angost i vertical que el tram dels Pontarrons; se’l coneix també com el Forat de Tresponts. En aquest tram hi havia els altres dos ponts, ambdós desapareguts fa molt temps. Primer s’arribava al pont del Diable de Tresponts, que va durar fins a mitjan segle XIX. No n’hi ha cap fotografia: l’invent va arribar massa tard o potser el pont era massa recòndit i els primers fotògrafs no hi van arribar a temps. Però sí que n’hi ha constància gràfica en forma de dibuix, almenys el que va fer Godefroy Engelmann al Voyage Pittoresque et militaire en Espagne, escrit per Charles Langlois i publicat el 1827. Era un pont molt original, amb doble arcada superposada i un forat enmig que li donava un aspecte misteriós. És molt probable que després d’algun dels embats del riu es decidís enfortir-lo amb un nou arc per damunt del primer. 
«La llegenda parla d’una àrdua lluita entre Sant Ermengol i el Diable, entestat a retardar les obres. El Diable, finalment, va sortir esporuguit i en la fugida va deixar una empremta, la Pixarada del Diable, una llarga ratlla vertical de color fosc que destaca sobre el fons més clar de la roca, ben a la vora del pont. Mossèn Cinto, amb una presència activa en diferents trams del riu, en va fer una versió light, més pulcra, on el pixum era substituït per suor. A finals de segle XIX encara subsistia una precària palanca de fusta recolzada en els estreps de pedra. Lluis Marià Vidal, que va ser president del CEC, s’hi va fer una foto. El tercer pont, poc abans de la sortida del congost, es deia probablement el pont d’Escales i se’n sap poca cosa; el mapa militar esmentat abans parlava d’una palanca de fusta» (enllaç). 
1890. La palanca del pont del Diable als Tresponts, Fígols i Alinyà (l'Alt Urgell).
Fotografia: Lluís Marià Vidal (MdC-AFCEC).
La palanca de fusta, amb una alçada considerable sobre el riu, encara subsistia a final del segle XIX.

1982. Els Tres Ponts, Fígols i Alinyà (l'Alt Urgell).
(foto: viquipèdia).
Pont militar provisional a l'esvoranc causat a la carretera per la darrera gran riuada del Segre, aquella famosa, perquè és la que vam viure la nostra generació en directe, que va inundar tot Cappont i tot Ferran a la ciutat de Lleida. 

Segle XVI. Retaule la Pietat, Catedral de la Seu d'Urgell.
(Foto: monestirs.cat).
Retaule d'estil renaixentista, fet per l'escultor barceloní Jeroni Xanxo, i pintat de daurats al segle XVIII. En aquesta taula, s'hi refereix la construcció dels Tres Ponts. El del mig, conegut com a Pont del Diable, mostra la reconeixible i característica silueta de doble arc. També s'hi aprecia, al primer dels ponts, la torre de guàrdia rodona que li donà el nom de Pont de la Torre. 

Durant els segles medievals i, de fet, fins al segle XX, el record de la construcció es va mantindre ben viu en la memòria col·lectiva. Aquesta obra, d'origen episcopal, ha estat per gairebé mil anys una fàbrica decisiva per a la comunicació del Pirineu amb el Segre Mitjà, i que va configurar i permetre l'expansió del comtat d'Urgell cap al sud i la plana, i amb això, la configuració del nostre domini dialectal lleidatà.