 |
1959. «El nostre home a l'Havana», Graham Greene.
Versió italiana. |
 |
1959. «El nostre home a l'Havana», Graham Greene.
A l'any de la publicació original, la nostra llengua i cultura sobrevivien sota el bastó franquista. La novel·la, per tant, arribà en castellà, quin remei! L'obra era titllada de conte de fades que se situa en un futur indeterminat per ell mateix, una ficció satírica i burlesca amb forta intenció irònica i burlesca. «Se trata esta vez de la ridiculización despiadada de la guerra sorda que sostienen entre bastidores los servicios secretos de las grandes potencias», afegida al fet que el protagonista, un bon home normal i corrent allunyat de trifulgues polítiques, pren consciència de la mentida que ordeix a benefici propi (i de la filla). «Destino», núm. 1144, d'11 de juliol (ARCA). Les tràgiques conseqüències d'una decisió tan prosaica posaran en relleu com, sovint, en la vida humana de les innocents intencions que prenem i actes derivats que fem no en calculem el mal que causen. De la comèdia a la tragèdia: dos assassinats i un intent d'enverinament del protagonista testimonien la ferotge pugna que es desencadena per a la revelació dels detalls del secret inventat: una base de míssils en plena manigua, la selva, que no era més que la distorsió les peces del darrer model d'aspiradora que com a venedor va empescar-se de manipular. La vergonya per als serveis secrets de Sa Majestat és tan gran que, per dissimular-la, i quan el nostre protagonista creu que serà castigat, arriba la condecoració civil més cobejada, l'Orde de l'Imperi Britànic! És la riota final amb què l'autor, probablement per coneixement de causa, satiritza el món dels agents secrets. |
 |
| 1959. «Conversations with Graham Greene». «Destino», núm. 1154, de 19 de setembre (ARCA). En un moment àlgid de la carrera literària, l'autor britànic, convers al catolicisme, hi repassa els orígens literaris, hi ressegueix els continus viatges, les interioritats de la seua narrativa i hi deixa retratada la pregona ètica personal per la qual era altament considerat en els cercles intel·lectuals del moment. |
1959. Graham Greene.
«Destino», núm. 1146, de 25 de juliol (ARCA).
Una curiositat familiar: la seua dona era col·leccionista de nines, i presidenta del pertinent club britànic del ram.
 |
| 1980. Graham Greene. Diari «AVUI», de 9 de juliol (AdG). La conversió que feu al catolicisme amb motiu del seu matrimoni li aportà durant dècades la consideració d'escriptor catòlic, un adjectiu sempre connotat a l'Anglaterra anglicana. Ell, però, afirmava: «no sóc un novel·lista catòlic perquè no tracto de fer propaganda per a l'Església. S'escau, però, que sóc un home catòlic que escriu novel·les». La reflexió sobre la fe i el fet religiós d'«El poder i la glòria» (1940, trad. cat. 1965) ajudarien molt a aquesta etiqueta. Al nostre país, a més, congenià amb els aires de renovació cristiana conciliar d'aquells temps. Considerat un dels millors escriptors anglesos del segle, passada la setantena, s'havia convertit ja en 'etern' candidat al Nobel, que mai no li arribà. |
 | ||
| 1981. «Greeneland», Marta Pessarrodona. Diari «AVUI», de 12 de desembre (AdG). La publicació d'«El nostre home a l'Havana» inicià a Catalunya un parell de dècades de creixent interès per l'obra literària del gran autor anglès, del territori Greeneland, que se'n digué.
|
 |
| 1989. «Quan Graham Greene encara és ell mateix», Joan Triadú. Diari «AVUI», de 14 de maig (AdG). El gran gurú de la literatura catalana de tota la segona meitat del segle XX, li dedicà, a l'octogenari Mr. Greene un article laudatori, amb motiu de la traducció catalana d'«El capità i l'enemic» (1989), un any després de publicada l'original. |
 |
| 1949. Film «The Third Man». |
 |
| 1991. Graham Greene. Diari «AVUI», de 4 d'abril (AdG). El reconeixement a la premsa de la seua figura a l'hora de la mort. |
 |
| 1991. «El nostre home a l'Havana», Graham Greene. «El coneixement del món a través de l'espionatge», Àlex Broch. Diari «AVUI», de 4 d'abril (AdG). Les novel·les d'espies foren per al mateix autor obres d'entreteniment dins el conjunt de tota sa producció. Li comportaren, però, una gran popularitat, augmentada pel cinema, i també ingressos econòmics, és clar. A la publicació de «L'agent secret» (1938), seguiren «El ministeri de la por» (1943), «El tercer home» (1950), «L'americà tranquil» (1955) i «El nostre agent a l'Havana» (1958). Cinc novel·les en vint anys que assentaren el gènere de la novel·la d'espies en el moment més àlgid del conflicte de blocs ideològics a Europa i al món. Sense comptar tota la resta de novel·les i drames d'altres temes i intencions, amb «El factor humà» (1978) remataria el seu retrat obert d'aquest món secret i tancat, al qual ell mateix pertangué. |
 |
| 1991. Les adaptacions cinematogràfiques de Graham Greene. Diari «AVUI», de 4 d'abril (AdG). Una llarguíssima llista de films de guions seus cinematogràfics i adaptacions d'obres seues a la pantalla, a les mans d'importants directors del segle XX, amb les adaptacions dels quals sempre s'acabà mostrant crític, com passa inevitablement amb els grans autors. El seu món novel·lístic és molt més ric i ampli que el que hi cabia en 90' de pel·lícula. |
 |
| 1991. Graham Greene. Diari «AVUI», de 4 d'abril (AdG). Etern candidat al Nobel i amic personal de García Márquez. |
 | ||
| 1994. Graham Greene. Diari «AVUI», de 30 de juny (AdG). Però heus ací que el gran escriptor catòlic del segle XX també tenia secrets, o esquelets a l'armari, o, dit com toca, amant extramatrimonial durant una vintena d'anys. No tan sols amb Lady Walston, sinó també amb l'actriu sueca Anita Bjork, el marit de la qual se suïcidà al 1954 als 31 anys, i motiu pel qual -diuen les males llengües- el comitè (suec) del Nobel li va posar creu i ratlla. Mentre la seua dona es dedicava a la col·lecció de nines. No en faig pas cap judici de la vida de la gent, que tots anem fent la viu-viu com podem, ni això li trau als meus ulls cap dels mèrits literaris que se li reconeixen. Però, en canvi, sí que em fa pensar, un altre cop, en els avantatges pràctics del catolicisme, a on mentre dius una cosa en fas una altra, després te'n confesses, i sant tornem-hi. Enganyar a la descarada la resta de mortals i el teu Déu, que ho sap i veu tot, i sortir-se'n perdonat, sense remordiments i més trempat (mai tan ben dit) que un gínjol. Coses del factor humà, oi?
|
