[2110] Dels golfos i la frontissa, per traure'ns de polleguera

De golfos i pollegueres.
Molt pocs dels mortals hauríem lligat el mot polleguera com a derivat de polze. Per això ens calen els grans lingüistes. La primera documentació del mot recula fins al Curial, s. XV: «si lo dit Curial, tenint los genolls ficats a la polleguera de la porta de la cambra de la Güelfa...», i en l'expressió figurada d'indignar, exasperar-se, 'traure de polleguera', amb un testimoni ja a principi del s. XVII, segons Coromines. Derivat del llatí POLLICARIA, que al seu torn fora un derivat de POLLEX, 'polze, dit gros', igual que també en derivarien els noms dels pollegons de les forques (i de les muntanyes) i de les polleganes o arades antigues per llaurar.

I pel que fa al mot golfo, substantiu, eh? Doncs prové del grec on volia dir «clavilla o pern que uneix parts d'un objecte (en particular d'una nau), 'juntura o articulació', per conducte del llatí GOMPHUS, del qual prové igualment el fr. gond (quasi sempre en plural, fr. antic gonz, i d'aquest es prengueren el cast. gonce, gozne, i portuguès gonços), i el diminutiu català antic i dialectal galfons, gofons, occ. go(n)fon; la forma, però, del català modern, que també és ja antiga, no està ben explicada, i és possible que surti d'un diminutiu llatí *GOMPHULUS, d'on gómfo(l)s i *gólfons per metàtesi, reduït després a golfos». 

Sobre aquest darrer pas explica que «per aquell temps ja tendia a generalitzar-se homes en lloc d'hòmens, ases per àsens, termes, marges, coves per còvens (també a les Illes es degué dir algun temps hòmons i còvons, abans d'arribar a homos i covos com avui), i per tant la vida de *gólfons pogués ser ben curta, tot seguit reemplaçat per golfos, de terminació no tan excepcional». Tot i que aquesta explicació no casa amb el manteniment dels plurals en -ns en el nostre dialecte, a on s'han mantingut fins avui, ja en recessió.

De golfos i pollegueres.
Això ens explica Coromines, que afegeix que «ja antigament és la forma golfos la més ben documentada i més freqüent» des del segle XIV. I que «golfos és igualment la forma general en totes les fonts més modernes... És, en efecte, la forma que segueix essent usual a tot el Principat (llevat de l'extrem NO.) i incloent-hi el Camp de Tarragona i fins les Marques d'Aragó (Benavarri i Matarranya, desbordant àdhuc el límit lingüístic)».

Malgrat aquest ús popular extens en el temps i en el territori, el mot golfos ha sigut bandejat sovint de la llengua estàndard, a on només hi trobem frontissa (mot també ben antic) per tot arreu. Ja ens n'avisa el mestre etimòleg: «Per al lingüista no nego que la forma golfos és una mica estranya i no sorprèn que aqueixos filòlegs antiquats i simplistes vulguin desembarassar-nos-en». A les Illes, la forma històrica i encara persistent és galfons, almenys a «Menorca i Mallorca, si bé amb la vocalització gaufó». 

Continua: «Lu galfó... fins a l'Alguer... I així reapareix en el Nord-Oest del Principat. Ja és vell a l'Alt Pallars, almenys a la Vall d'Àneu..., general des de la Vall Ferrera i Cardós... fins a la de Barravés, i allí ho diuen més en singular lu galfó, que, com em precisaren a Àreu i Farrera, de les dues peces dels golfos és la que té el piu o espiga que es fica en l'altra..., és a dir, el significat que deu ser etimològic fins en grec si prestem atenció al fet que el mot significava alguna cosa com 'dent', des de l'indoeuropeu». A Eivissa s'hi recullen tant galfó com gafó, «forma que coincideix amb la benasquesa, occitana i rossellonesa... gofons», sense la l, per tant. 

Encara hem d'afegir que, com a verbs, existeixen engolfar i desengolfar, que són l'acte de posar o traure els golfos d'una porta o finestra.

De golfos o frontisses.
I encara, quina diferència hi ha d'un golfo a una frontissa? Doncs que aquest darrer, antigament frantissa, derivat de frant, participi de l'antic verb frànyer, 'trencar' (derivat del llatí FRANGERE), tenia el sentit de peça «doblegadissa, plegable, pròpiament frangible o apta per ser partida en dos», que canvià la a per la o «per la interpretació popular que hi veia unió de dues peces que es feien front l'una a l'altra». A més, «degut a la desaparició del verb frànyer, frant, en la llengua popular, el derivat frantissa es quedà en la nostra llengua sense el cap de família, d'on la metacedeusi [canvi de família lèxica] que l'incorporà exteriorment a la família de front». Per tant, només parcialment era sinònim de polleguera o golfos, però l'abandó modern d'aquests mots, per pagerols i malsonants, ha convertit aquests darrers decennis la frontissa en la reina de les subjeccions de portes i finestres.

De golfos pocavergonyes.
Però i l'ús de golfo referit a una persona vaga? Doncs en el català modern és un castellanisme. En la llengua dels nostres veïns carpetovetònics, el mot golfo és «probablemente derivación retrógada del antiguo golfín 'salteador, facineroso, bribón', y éste seguramente aplicación figurada de golfín 'delfín, pez carnívoro', por las cualidades que el vulgo atribuye a este cetáceo, quizá por la aparición brusca del salteador, comparable a la del delfín que salta fuera del agua». Afegeix Coromines (DCECH) que les derivacions regressives solen ser freqüents en mots d'argot. 

A l'EM el mot golfín fora a Castella mot molt viu i popular. Encara que, ves per on, «por primera vez se mencionan los golfins h. 1290 en la Crónica catalana de Desclot, pero con referencia a Castilla, y más precisamente a Sierra Morena: 'aquelles gents que hom apella Golfins són castellans e salagons, e gents de profunda Spanya, e son la major partida de paratge. E per ço com no han rendes... fugen de llur terra amb llurs armes. E així com a hòmens que no saben altre fer, venen-se'n en la frontera... e així aquelles gents prenen crestians e serraïns, e estan-se en aquells boscatges, e aquí viuen, e són grans gents e bones d'armes, tant que el rei de Castella no·n pot venir a fi (148)». O sigui que el golfo, entès com aquell personatge que no fot brot, a banda de saltejador i 'bribón' (no cal que sigui rei, però, tot i les notícies actuals sobre golfos reials), és un castellanisme en el català actual, però que provindria d'un catalanisme del castellà medieval. 

Ho heu entès, fàcil oi? No em negareu que és tan bo com una novel·la policíaca, això de l'etimologia, sobretot quan ens l'explica el nostre gran Coromines!

[2097] Els frens: de la boca als peus