 |
| 1930 ca. BCN. Carrer de la Freneria. El vell racó del carrer de la Freneria a la cantonada amb l'absis de la catedral. Avui les cases són totes refetes. |
 |
| Fre, frenar, refrenar, desenfrenar. El DCVB defineix l'estri com a instrument de ferro al qual es lliguen les regnes, que servien per menar els animals, car el ferro, col·locat a la boca del cavall o mula, estirava o afluixava donant a entendre a l'animal que calia arriar o parar. En Coromines testimonia la forma arcaica fren en doc. de 1252 i ja sense la -n final, que sempre reapareix en plurals i derivats, en abundància des de l'EM. «En uns annals de València del segle XV ens conten com anaven a llogar els millors freners del famós gremi barceloní», al carrer de la Freneria a tocar de la catedral. «En molts llocs, però, no distingeixen entre el fre i l'embocadura o mòs, p.ex. a la Vall de Cardós». A banda del genèric cotxe, que no és poca cosa, no gaires altres mots dels arreus de les bèsties passaren als vehicles (auto)mòbils. Ben curiosament, però, els frens, que s'usaven per refrenar, sofrenar, afrenar o enfrenar, és a dir, per aturar amb diferents graus d'intensitat la velocitat o envestida dels cavalls i mules, col·locats a la boca dels animals, passaren a designar també el dispositiu d'aturada dels vehicles, activat amb el peu, tot i que en un primer moment els frens dels cotxes s'estiraven amb una palanca de mà, com també han conservat els automòbils, fins que l'electrònica ha substituït les antigues palanques refrenadores per un infame botó. El verb frenar apareix cap al 1900, «manca encara a Labèrnia, 1888», escriu Coromines, «ço que prova que... ni l'un ni l'altre s'heretaren del ll. FRENARE, sinó que són formacions noves que reemplaçaren els tradicionals [verbs], com es comprova pel fet que encara avui el mot bàsic és desenfrenar-se, desenfrenat (derivat de desenfrenar), per més que modernament s'hi hagi anat establint una distinció semàntica i estilística». El mot tradicional desenfrenar(-se) ha passat, doncs, a tindre un significat més figurat, per als excessos del cos o l'esperit, mentre que els tècnics frenar, desfrenar, s'han mantingut per al significat tradicional d'aturar. Curiós trajecte, a la fi, el que ha fet el mot fre: de tindre'l a la boca a posar-nos-el sota els peus. |
 |
| 2018. BCN. Carrer de la Freneria, Joaquim Francés. La Freneria era el carrer que agrupava el gremi dels freners, els menestrals que treballaven el ferro per tal de fer-ne frens per als animals, cavalls o mules. Situat al bell mig de la ciutat gòtica, ben bé darrere de la catedral, es tractà d'un dels gremis més influents de la ciutat des de temps reculats, al segle XIII. La fama dels freners barcelonins s'escampà per tot el país i, és clar, serviren la nostra reialesa i noblesa medievals. |
 |
| Anys 60. BCN. Carrer de la Freneria. L'estret carrer medieval és perpendicular a la Torre del Rellotge de la catedral de la ciutat, i proporciona la coneguda i bella imatge del campanar que s'eleva en la perspectiva de les altes parets del carrer. |
 |
| 1888. BCN. Carrer de la Freneria. «La Ilustració Catalana», 15 de juliol (BDH). Un preciós gravat de J. Pellicer-Montseny del carrer dels freners el dia de diumenge de rams, quan grans i xics, de bona casa, acudien a la catedral amb les rames d'aulivera. |
 |
| 1888. BCN. Carrer de la Freneria. «La Ilustració Catalana», 15 de juliol (BDH). Detall de l'ambient al voltant de la catedral en el dia de Rams, amb vigilància policial inclosa. La vista lateral de la Torre del Rellotge és privilegiada des del carrer dels antics freners. |
 |
| 2018. Frens. «Ermengolari», 7 febrer, «La Manyana». En Rajoy es creia poder menar el poder judicial, amb les regnes estirant del fre. Però la judicatura d'aquest Estat (espanyol) s'ha convertit en un cavall desbocat, sense fre, des que el Borbó els atià l'A por ellos (nosaltres) al discurs del 3-O. |