 |
| 1935. Lo riu de la Sénia. (el Montsià). «La Hormiga de Oro», 8 d'agost (BDH). El darrer poble de Catalunya abans d'entrar al País Valencià, ben aturonat. |
 |
| 1935. Lo riu de la Sénia. (el Montsià). «La Hormiga de Oro», 8 d'agost (BDH). Detalls del poble, agombolat dalt del turó al costat de l'església, amb el campanar presidint l'horitzó. |
 |
| 1935. Lo riu de la Sénia. (el Montsià). «La Hormiga de Oro», 8 d'agost (BDH). L'agrest naixement de la Sénia, als Ports escarpats. Antigament, també dit riu d'Ulldecona.  Joan Coromines (Onomasticon). Una de les poques fronteres, administrativa, pas lingüística, sense disputes i des del segle XIII. L'etimologia n'és del tot diàfana: de l'àrab saniya, amb el sentit de molí o màquina d'elevar aigua, que és el sentit del nostre mot patrimonial sénia o sínia. |
 |
| 1935. Lo riu de la Sénia. (el Montsià). «La Hormiga de Oro», 8 d'agost (BDH). Un preciós racó de la Sénia, amb cascada salt d'aigua inclòs, al Salt. |
 |
| 1935. Lo riu de la Sénia. (el Montsià). «La Hormiga de Oro», 8 d'agost (BDH). Quan l'aigua hi és abundant, a cada racó del riu l'aigua canta i balla. Els Ullals li afegeixen cabal d'aigua de dins la terra. |
 |
| 1935. Lo riu de la Sénia. (el Montsià). «La Hormiga de Oro», 8 d'agost (BDH). L'article comença amb la citació de les batalles que s'hi han vist, perquè «sus calles, sus habitantes hablan mucho aún de esas guerras». Poble de vells aulivers, «un esbelto campanario preside la histórica villa. Sobre la barbacana de la loma, se asoman los edificios primitivos, cimentados sobre la roca viva». Les antigues fàbriques de paper, ja eren en aquells temps tancades. Riu amunt, s'hi troba el pas del 'mal any', que conforma un estret congost, a on «la erosión del agua ha puesto al descubierto amenazadores peñascos y acuchillados riscos». Passat l'estret, la font de Sant Pere, amb berenadors plens de gent en els dies de festa. |
 |
| 1935. Lo riu de la Sénia. (el Montsià). «La Hormiga de Oro», 8 d'agost (BDH). Més amunt encara, el Molí de l'Abat, de l'antic monestir cistercenc de Benifassà, «del que hoy apenas queda piedra sobre piedra», i fins a Fredes. Seixanta quilòmetres de curs d'aigua fins al mar, al desguàs de la Punta de Torre de Sol del Riu, entre Alcanar i Vinaròs. |