 |
| 1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català». Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI). Un pagès ben lleidatà a la portada de la primera publicació periòdica, setmanal, publicada en llengua catalana a la nostra ciutat. El ninot va vestit de manera tradicional, sense oblidar ni les espardenyes, ni la faixa ni la barretina, i serva un garbell o porgador, ajudat d'una forca palplantada a l'altre costat, tal com es feia a l'era per passar-hi el gra. En diem el primer diari lleidatà lleidatà, amb duplicació d'adjectiu, per aquesta raó, per haver emprat, finalment, la llengua del país en una publicació destinada a la gent de la ciutat i per tractar-hi temes d'actualitat i d'interès municipal. Els efectes de la Renaixença començaven a donar fruit i s'abandonava a poc a poc la vergonya diglòssica, arrelada de segles, de no fer servir la llengua de la gent per a usos públics. Perquè de diaris a la ciutat, en la llengua oficial imposada (espanyola) ja n'hi havia hagut uns quants. Quan dupliquem el substantiu o l'adjectiu, ho fem sovint amb la intenció de dir que allò és o bé vigorós i notori (com quan fa calor calor, o quan una pel·li és bona bona o la pluja fina fina), o bé realment propi i essencial, verídic i autèntic (com en pendre cafè cafè). Que no és sobrevingut ni artificial. S'usa encara prou en les nostres latituds per dir que algú és del poble de tota la vida. Pot ser que sembli a algú una expressió políticament no correcta, però no per això s'ha d'amagar que continua essent una expressió real i d'hàbit popular. Per tant, si de «Lo Garbell» no pot dir-se que fou el primer diari publicat a Lleida al segle XIX, sí que podem dir-ne que en fou el primer lleidatà lleidatà, o sia, no només editat a la ciutat sinó també en la llengua pròpia de la gent. I encara tot això amb el permís del «Diari de Lleida», publicat sense gens de seguida entre 1812-14 durant el temps que Catalunya esdevingué un Estat independent sota l'òrbita gavatxa, i que ho fou en edició bilingüe francès-català.  1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català». Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI). Detall de la primera remenada o número, de 14 d'octubre. Aquesta primera capçalera aparegué sense dibuix encara. |
 |
| 1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català». Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI). El dibuix de capçalera del diari, molt freqüent en aquell segle XIX i que s'anà perdent fins a desaparèixer, mostrava un paisatge llunyà de la ciutat amb la característica silueta de la Seu Vella. En primer terme, el pagès lleidatà amb un porgador gegant, recolzat a la manera tradicional en una forca a l'altre costat perquè així una sola persona el podia fer servir, garbellava o passava pel sedàs la societat i la política locals, els atributs de les quals suren damunt el porgador. El joc lingüístic emprat al llarg de tota la publicació era realment ric: el periòdic «es remenarà un cop cada setmana», o sia, es publicarà setmanalment, i el nom de les diferents seccions seguirà aquest cap semàntic del batre: porgueres (allò que queda en el garbell després de passar-hi el blat o altre cereal, la farina, etc.), gra, pallarofes (coberta seca del gra, també dites pellerofes per als clofolls d'ametlles i etc), xanfaina (samfaina). El número de la publicació també s'expressava com a remenada primera, segona, etc. Elevant, doncs, la nostra ruralia a categoria definitòria i substancial de la lleidatanitat, a diferència de la que s'ha fomentat aquests darrers decennis del segle XX i començament del XXI, basada en l'oblit vergonyant de la tradició pagesa de la ciutat i de tota la comarca. Fins al punt que molts lleidatans de la ciutat coneixen Salou i Cambrils a la perfecció, però mai no han estat en cap dels pobles de l'entorn. Trist però cert. |
 |
| 1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català». Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI). Detall de la Seu Vella a la capçalera. Les gallines i el gos del mas de l'horta són posades pel dibuixant en primeríssim pla. Miquel Murillo (1858-1941) fou ninotaire, pintor i antiquari. Son germà fou l'escultor Prudenci Murillo, dedicat a les talles de caràcter religiós. |
 |
| 1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català». Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI). La primera portada, de profunda càrrega satírica, presenta les tres virtuts «teo-il·legals» lleidatanes, a semblança de les teologals cristianes. Una denúncia de la corrupció i abusos de les forces locals dominants en aquella Lleida de les acaballes del segle XIX que maldava per renovar-se i despendre's dels vicis socials i polítics adoptats des de la caiguda de l'Antic Règim a començament de segle, i que impedien la modernització i democratització de la societat. |
 |
| 1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català». Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI). La capella de Sant Jaume a la cantonada del carrer Major amb el de Cavallers, s'identifica amb la fe popular, assenyalant la religió com un dels problemes de la societat. |
 |
| 1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català». Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI). El passeig de Ferran, que era en aquella època l'eixample més modern de la ciutat, és identificat amb l'esperança, com a camí de modernització i regeneració social, sota el domini de polítics i burgesos, sovint aviciats de males pràctiques. Llavors, la primera estació de tren del capdavall del passeig era tapada per una gran illa de cases, dita del carrer Balmes, que més endavant fora enderrocada. |
 |
| 1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català». Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI). El Seminari Conciliar lleidatà, llavors de recent construcció, seu del poder religiós local. |
 |
| 1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català». Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI). Definició d'intencions del nou i primer setmanari lleidatà: «parlem clar i català» encara que s'ofengui a gent soberga que es creuen per damunt dels altres, i «per més que diguin que nostre dolcíssim llenguatge és una 'gerga'». El nivell lingüístic d'aquesta nostra primera publicació periòdica era destacat. Poques concessions als vulgarismes, ortografia polida per bé que encara prefabriana, morfosintaxi potser no tan acastellanada com en altres publicacions posteriors lleidatanes trobarem. Cosa que indica que els responsables de la publicació eren persones formades i conscients de la problemàtica nacional i lingüística. En Camil Castells i Ballespí (1854-1896), germà d'una de les tres primeres metgesses catalanes, na Martina Castells, en fou el director. També fou metge i director de diversos establiments de banys de l'època. El seu interès per la política local i la ciutat el menaren a provar l'aventura de la publicació d'un periòdic. Just aleshores, la Renaixença començava a arrelar a la ciutat i, per bé que encara incipient, es feia notar a la vida cultural lleidatana. Al 1878 s'havia fundat a la nostra ciutat l'Associació Catalanista, al 1879 Lo Tranquil Taller. En Pleyan i en Renyé havien publicat l'«Àlbum històric, pintoresc i monumental de Lleyda i sa província», en edició bilingüe al 1880, i quatre anys després es fundava l'Associació Excursionista Ilerdanesa, que assentà els fonaments del Centre Excursionista de Lleida. La ciutat, doncs, es preparava per recuperar sa catalanitat adormida des de la Nova Planta borbònica (espanyola), i que floriria, malgrat tots els entrebancs polítics de l'Estat (espanyol), durant el primer terç del segle XX. |
 |
| 1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català». Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI). No tan sols la crítica politicosocial era present a la publicació, sinó la informació dels projectes més transformadors de què es parlava en aquells anys, com ara la construcció d'una presa al congost dels Collegats, que la Noguera Pallaresa havia de travessar per fer-se pas cap a la plana. Com que el projecte era de natura privada, de la Societat Faura i Companyia, i pretenia -deien- derivar l'aigua cap a Barcelona, les opinions del diari seran combatives i contràries a l'obra. Cita tres publicacions lleidatanes més, en espanyol, que eren «El País», «El Posibilista», i «El Programa», que també s'havien alineat contra el projecte, i enumera tots els pobles de riu avall que han d'estar alerta «perquè l'assumpte és de vida o mort per a l'agricultura de dites comarques». S'hi proposa una reunió a Balaguer per tal d'ajuntar esforços per oposar-se a aquesta concessió. |
 |
| 1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català». Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI). Refranys humorístics entre els lleidatans del segle XIX: «Guarda't sempre del borratxo com de les potes del matxo». «Procuradors i advocats solen dar mals resultats». |
 |
| 1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català». Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI). La secció d'anuncis presentava les propagandes amb una mena de quartetes gracioses: «Anisete de Lamolla. Gran fàbrica de licors i esperits de totes classes (menos dels de l'altre món)». «A la Plaça de l'Ereta trobaran vi del millor. Últims preus -sis quartos canti i a set ralets lo porró». |
 |
| 1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català». Núm. 13, de 28 d'octubre (FPIEI). A cada número, noves estrofes publicitàries. Les màquines de cosir es venien a terminis: «Màquines de vàries classes dels sistemes més segurs, a deu rals cada setmana sense enganyar a ningú». «Hostal Nou de la Redola. Pel mòdic preu de dos rals se dona pa i botifarra i també un bon estufat». «Loteria: joc decent per deixar-s'hi perdre'ls quartos sens que murmuri la gent». |
 |
| 1995. Lleida. «Lo Garbell, periòdic clar i català» (FPIEI). Facsímil del primer número, acolorit, publicat en commemoració del nostre primer diari lleidatà. |