 |
| 1905 ca. Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça). Foto d'autor desconegut (AFCEC_MdC). Imatge del cos incorrupte de l'abat siscentista d'Alaó, a la cripta del monestir en un taüt de fusta, abans que fos col·locat rere una vidriera. Història i llegenda s'entremesclen en aquesta característica contalla popular, que mostra el jou de l'Església sobre l'imaginari col·lectiu durant segles entre la gent senzilla del poble, que perdurà fins al temps dels nostres padrins, sobretot en els pobles de muntanya, de vida tradicional i més allunyats de les capitals i les noves idees. Domingo Latràs va nàixer a Torres de Alcanadre (Osca) cap a l’any 1620. Va prendre el nom de Benet Latràs i va ser frare benedictí del Monestir de Santa Maria d’Alaó o de la O, i posteriorment va ser-ne abat des de l’any 1669 fins al 1682. El 26 d'agost de 1669 li va ser concedit l’abadiat, del qual en va prendre possessió el 12 de desembre i el 26 del mateix mes es va celebrar l'acte d’homenatge, mitjançant el qual tots els propietaris de les terres pertanyents al cenobi van retre fidelitat al nou abat Benet Latràs. L’abat Benet Latràs va ser senyor de Llastarri, baró de Miralles. Formava part de les Corts d’Aragó. Va crear el priorat de Nostra Senyora de les Neus dels Masos de Tamúrcia. Sanejà l’economia del monestir i va protegir la Confraria de Sant Esteve de Sopeira. Va fer que hi hagués un vicari per a Sopeira. Com abat d’Alaó encara tenia possessions en molts pobles de la comarca: Betesa, Ovís, Santa Eulàlia, Els Molins, Santorens, Aulet, Torogó, Cornudella, Areny, Miralles, Llastarri, Senyiu, Noals, Castanesa, la quadra de Marquet, la quadra de Torrelabat… entre d’altres. Va morir a Saragossa el 16 de juny de 1682 i va ser enterrat a la basílica de San Pablo. Al segle XVIII va ser traslladat al Monestir d’Alaó. Es conservava incorrupte en una urna, del 1929, en la cripta que hi ha davall del presbiteri, fins a la guerra de 1936, quan va ser cremat a la foguera amb altres peces d’art com els retaules barrocs i moltes imatges de fusta de l’església del monestir. Padrines de Sopeira en van guardar cendres de la seva crema (Glòria Francino, tempsdefranja.org, 3 de gener de 2019). |
 |
| 2019. Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça). Aquestes festes nadalenques la canalla i joves de Sopeira van representar la llegenda del Cossant, en l’acte de la benvinguda als Reis d’Orient. La celebració va començar amb una xocolatada, acompanyada de coca, i després s'escenificà la llegenda. |
«Com que el seu cos es va conservar sense descompondre’s, la gent li va començar a dir el Cos Sant, en una sola paraula el Cossant. El van posar a la cripta en un fèretre de fusta, fins que l’any 1929 li van fer una urna de vidre on es conservava, vestit amb el seu hàbit i la mitra d’abat. Quan la gent passava davant la finestreta espitllera de la cripta, li resava, deixant uns cèntims per a arreglar el camí i el pont de pedra.
«Diuen els més grans que, al costat del camí anant cap a Escales, hi havia unes passes marcades a la roca, que eren les passes del Cossant. També deien que pujava sacs de gra cap al Pont de Suert, perquè poguessin fer farina, ja que hi havia molta pobresa.
«El seu cos es va conservar fins a la guerra del 1936, en què el van cremar a la foguera, on també van cremar tots els retaules barrocs i sants que pertanyien al Monestir d’Alaó. L’home que va agafar el Cossant, el va increpar amb aquestes paraules: —Si és sant com diuen, fes-n’hi ara de miraglles! I acte seguit el van cremar. Algunes padrines de Sopeira en van guardar les cenres, d’aquesta foguera.
«Una altra llegenda prou coneguda del Cossant é la dels traginers que puiavan mercaderies: vi, gra, fruita al Pirineu. Els traginers que passavan aquell matí eran dos homes treballadors amb els seus matxos i eugues carregats. En arribar a la finestreta de la cripta, un d'ells li va dir: —Déu vos guard, Cossant! Desitjau-mos que trobem bé el camí fins arribar a casa.
«I allavons li va deixar uns cèntims d’almoina i va resar una oració: —Pare nostre, que esteu al cel… En canvi, el seu company, un home burlleta, li va començar a dir paraulotes i renecs i a burlla’s d’ell: —Què hi fas astí, jaent, Cossant? Vos vinre amb natres, que et donarem un trago… ? Ha, ha, ha… Al punt d’arribar al pont de pedra, els matxos del segon traginer no volevan passar el pont. I ell els cridava: —Arri, matxos! Que no tenim tot lo dia… El seu company, en vere que els seus animals no volevan passar, li va dir: —Això ti passa perquè t’has burllat del Cossant! Ja pots tornar al convent i demana-li perdó.
«El segon traginer, protestant i amb el cap baix, va retrocedir fins a l’indret de l’espitllera de la cripta i es va agenollar, dient: —Perdonau-mi, Cossant! Us hai ofés, ho sentixco molt, però deixau que els meus matxos puguen arribar amb la càrrega al seu destí. I es va posar a resar, tot empenedit: —Pare nostre, que esteu al cel… Quan va tornar al pont romànic, després de demanar perdó al Cossant, els seus matxos van seguir el camí com altres vegades fins arribar als pobles del Pirineu».