[1977] Emili Gausí, retratista lleidatà

Anys 1910-20. Emili Gausí, retratista lleidatà.
Detall del revers dels retrats fets a l'estudi de la Rambla de Ferran 4, a on s'aclareix que era especialista en retrats de nens, atès que el negoci amb els minyons començava a ser rendible (no s'hauria imaginat els extems als quals hem arribat després de cent anys!), i que «se retrata aunque esté nublado». L'arribada de la llum elèctrica fou cabal per al gremi de la fotografia.

Anys 1910-20. Emili Gausí i Conde, retratista lleidatà.
 (Fotògrafs a Lleida, des dels inicis fins als anys 50, Edicions UdL, 1998).
Aquest fotògraf, lleidatà d'adopció, arribà a Lleida durant la darrera dècada del segle XIX i hi començà a treballar. Després d'uns quants anys, quan s'hi establí pel seu compte, ho feu dalt de tot de l'Hotel Palace, en ple centre de la ciutat, cosa que li garantia clientela però a canvi d'unes quantes escales! No sé si el local, però sembla que el primer utillatge del laboratori fotogràfic l'adquirí al seu mestre, en Victoriano Muñoz, potser en el moment de la jubilació d'aquest primer gran fotògraf d'exteriors de la nostra ciutat.

Conegut com era, es convertí en el retratista més conegut de Lleida i rodalies, i fou un innovador nat en el seu negoci, amb els aparells de darrera generació, models lleidatanes per fer publicitat de l'establiment, retoc de fotografies, acoloriment d'imatges... Del Palace passà a la Rambla de Ferran i, encara després, emplaçà son estudi al Carrer Major, «als locals que actualment ocupa la farmàcia Pons». Amb ell, hi treballà un cosí seu, en Joan Gausí, que es traslladà a Barcelona. Son fill, Emili Gausí i Serra, treballà a Saragossa també com a fotògraf.

L'immens fons documental del retratista valencianolleidatà se n'anà en orris durant la Guerra Civil. Havent finat al 1935, l'estudi fou saquejat (crec que pels anarquistes en algun moment del conflicte). La destrossa fou tal que «tot l'arxiu va desaparèixer i les fotografies van quedar escampades pel carrer Major, d'on la gent les agafava». Els millors fotògrafs lleidatans de la postguerra, com a ara Porta, Garsabell o Fontanals, n'havien après l'ofici al seu costat.

1897. Emili Gausí i Conde, retratista lleidatà.
 (Fotògrafs a Lleida, des dels inicis fins als anys 50, Edicions UdL, 1998).
La fama d'en Gausí fotògraf fou bastant primerenca a la nostra ciutat. Pocs anys després d'arribat, ja formava part dels cercles socials i culturals, i era demanat com a jurat d'actes diversos, com aquest esdeveniment esportiu velocipedista (al costat del seu mestre retratista Victoriano Muñoz), llavors novetat absoluta tant com a activitat esportiva com per ciclista. «Con el título de Sociedad Velocipédica Infantil se ha fundado una nueva sociedada velocipédica... que dicho sea de paso, ha de ser un agente poderosísimo para la propagación y fomento del ciclismo».

1915. Emili Gausí i Conde, retratista lleidatà.
«La Hormiga de Oro», 2 d'octubre.
Una imatge publicada en la premsa de l'època, i que mostra l'entronització del Sagrat Cor de Jesús (uf!) al Santuari de Nostra Senyora de Butsènit, i a on veiem l'estàtua del Crist a cavall d'un vehicle automòbil, envoltat de palmes. De ben segur, la primera excursió automobilística del Jesús a les nostres contrades! Al fons, les fumeres del molí que hi hagué al damunt del carrer Acadèmia, el gran edifici que veiem al costat dret. Els pals elèctrics ja portaven la llum a tots els racons de la ciutat.

1934. Emili Gausí i Conde, retratista lleidatà.
«La Vanguardia», 31 de maig.
La reina dels Jocs Florals lleidatans d'aquell any, en una imatge de les darreres que publicà, atès el traspàs l'any 1935 del fotògraf, del qual no ens en consta l'edat.

Anys 1920-30. Emili Gausí i Conde, retratista lleidatà.
Un retrat d'exterior al costat d'un parell de bous a la llaurada amb un personatge vestit d'expedicionari, amb grans botes, americana i bigoti britanitzats, i salacot i tot. Potser, a mi m'agrada de pensar-ho, autoretrat d'ell mateix.

1912. Emili Gausí i Conde, retratista lleidatà.
El segell més primerenc de l'estudi del fotògraf. Llàstima que no se'n llegeix l'adreça de l'estudi. 

Anys 1910-20. Emili Gausí, retratista lleidatà.

Els retrats d'estudi d'infants i comunions, un dels grans negocis de tot retratista, encara avui i en tots els sectors de l'economia. Llavors, hom no se'n feia gaires de retrats al llarg de la vida. Per això, a tothom plaïa de tindre'n alguns pocs de molt ben fets.  

Anys 1910-20. Emili Gausí, retratista lleidatà.
Sense oblidar la dona, per a la qual un bon retrat era imprescindible. Noces i tota altra mena d'esdeveniments religiosos, que marcaven el calendari social i personal de tothom.

Anys 1910-20. Emili Gausí, retratista lleidatà.
La difusió dels principals ídols teatrals també es feia amb retrats, com ara aquesta Terra Baixa guimeraniana, amb els retrats d'en Manelic i de l'amo Sebastià. 

Anys 1920-30. Emili Gausí, retratista lleidatà.
Un típic revers de retrat acolorit segons el gust del moment.

Anys 1920-30. Emili Gausí, retratista lleidatà.
I els matrimonis, és clar. Tots en tenien un de penjat al rebedor o al menjador. Jo encara recordo el dels meus padrins, casats d'abans de la guerra, de blanc i negre rigorós i posat més aviat enseriosit. Una fotografia no era per fer riure, sinó per passar a la posteritat. 

[127] Victorià Muñoz, fotògraf