 |
| 1916. Guimerà, l'Urgell. Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). Un carrer típic de la vila, amb aires petris encara del tot medievals. |
  |
| 1916. Guimerà, l'Urgell. Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). Panys d'enormes forrellats, portalades de fusta amb botera, grans sobrellindes i arcs ogivals, les dones a les finestres, la cadira al balcó sota la persiana tirada damunt la barana, la canalla rondant pel carrer a l'hora de berenar. |
 |
1845. Guimerà (l'Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
Del partit judicial de Cervera i de l'arquebisbat tarragoní, «se halla situada a la falda de un montecito de poca elevación a la margen derecha del río Corb», amb 200 cases «distribuidas en tres calles desiguales y mal empedradas, que desembocan en una plaza circular situada en el centro, donde está la casa consistorial, con su correspondiente departamento destinado a cárcel pública».
El cementiri ja era fora vila i l'escola era sostinguda en part per l'ajuntament i en part per les aportacions de les famílies dels nens, potser alguna xiqueta també. Disposava de dos molins fariners i un d'oli, «y todos muelen para el consumo de la población». L'aigua era treta de dos fonts als afores, «de muy buena calidad». Si més no, que fos bona, per refrescar bé, en típics sillons, les xafogoses migdiades estiuenques! La referència, sempre obligada, al Santuari de Nostra Senyora de la Bovera, i al paisatge de l'Urgell segarreta, sempre de secà, plantat d'aulivers i ametllers, però «siendo el vino la mejor cosecha que en él se coge», i amb «caza abundante de conejos, liebres y perdices». El mal estat dels camins de ferradura que portaven als pobles veïns era endèmic al país. Llavors la vila s'habitava amb 210 famílies i un total de 850 veïns, a raó, doncs, de 4 per casa, una mitjana molt baixa per a aquells temps. Passats més de cent cinquanta anys, actualment hi ha cap a 275 persones, reduïda en dos terços. Aquesta ha estat la violència social que la misèria del camp i el (fals) progrés urbà ha imposat a tantes viles i pobles de la Catalunya interior. No sabria dir si la tendència a l'emigració s'ha aturat, potser una mica. Però encara som lluny de la recuperació demogràfica i del reequilibri territorial. Fins que això no passi, el país no anirà dret: el cap li pesa massa i fa que s'entrebanqui a cada passa de la història. |
 |
| 1916. Guimerà, l'Urgell. Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). Una de les creus de terme del poble, desapareguda durant la guerra darrera. |
 |
| 1916. Guimerà, l'Urgell. Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). Detall de la creu gòtica. Els passos per carrers coberts amb cases al damunt són típics a tota la vila. |
 |
| 1916. Guimerà, l'Urgell. Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). Una altra de les creus de la vila, refeta amb una imatge de la Marededéu. |
 |
| 1916. Guimerà, l'Urgell. Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). Els característics arcs de les portes de la vila medieval. |
 |
| 1920 ca. Guimerà, l'Urgell. Foto: Josep M. Co i de Triola (1884-1965) (MdC-BdC). Més carrers i arcs per suportar part de la casa al damunt. Al carrer, li proporcionaven bona ombra, i les dones l'aprofitaven per fer tasques domèstiques, com ara desgranar faves. Damunt del pedrís, un forc d'alls s'asseca al sol. |
 |
| 1920 ca. Guimerà, l'Urgell. Foto: Josep M. Co i de Triola (1884-1965) (MdC-BdC). Les dones guaiten al carrer des de la finestra, una estampa d'ancestrals costums. |
 |
| 1920 ca. Guimerà, l'Urgell. Foto: Josep M. Co i de Triola (1884-1965) (MdC-BdC). Una portalada d'accés a la vila, ja amb llum elèctric penjat de la llinda central! «El poble va créixer de dalt a baix, al voltant d’un castell i als peus de l’església gòtica. La primitiva torre de defensa, envoltada de murs i residències, es va convertir en un notable castell, que amb el temps va ampliar el recinte emmurallat per a englobar el poble que s’havia format al seu redòs. Els carrers tenen un traçat irregular, tot jugant amb els pendents del terreny: són estrets, costeruts i entrelligats amb arcs i coberts. Les cases construïdes en part sobre porxos conserven portes i finestres d’època renaixentista. Les muralles encerclen el recinte de la que fou vila medieval, i quatre portals foren altres tantes sortides a totes les direccions. Avui es conserven tres dels portals, els que tancaven el poble per les parts N, E i W; la porta principal i el seu recinte, per la part S, fou possiblement enderrocada per la riuada de Santa Tecla (1874). El recinte emmurallat va anar creixent per la part de migdia, fins a trobar la frontera natural del Riu Corb. Per la seva estructura constructiva, els portals, les muralles, els carrers amb arcs, suportals, finestrals artístics i per la seva arquitectura medieval austera, la vila fou declarada conjunt historicoartístic el 1975» (enciclopèdia.cat). |
 |
| 1920 ca. Guimerà, l'Urgell. Foto: Josep M. Co i de Triola (1884-1965) (MdC-BdC). L'expectació pel retratista era sempre majúscula en aquells temps entre els veïns. |
 |
| 1920 ca. Guimerà, l'Urgell. Foto: Marcel·lí Gausacs i Gausacs (1891-1931) (MdC-BdC). Una típica fotografia amb vistes del carrer entre els arcs. |
 |
| 1920 ca. Guimerà, l'Urgell. Foto: Marcel·lí Gausacs i Gausacs (1891-1931) (MdC-BdC). Davant de casa passant el porgador, per acabar de triar el gra. Els pedrissos per pendre la fresca després de sopar a la porta de cada casa. |