 |
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»), Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC).
Un jove Espinàs (BCN, 1927) explica en aquests textos les vivències d'aquesta experiència única en aquells temps. El viatge fou fet amb un Velosolex, ciclomotor d'origen francès, amb estructura de bici i un petit motor auxiliar, tot baixant al llarg del curs del riu Ebre, des del naixement a Reinosa fins a la desembocadura en el gran delta català. Una errada d'aquelles terribles es colà a l'edició de la revista (en la llengua oficial de l'estat dictatorial de l'època, espanyol per més senyes): ciclomor enlloc de ciclomotor.
L'autor informa els lectors que Mequinensa i Faió pertanyen administrativament a Saragossa, «pero aquí se habla ya catalán. En la división comarcal de Catalunya, es lógico incluir a Mequinensa y Faió en la comarca llamada Ribera d'Ebre...» Es refereix al riu com «el bon paràs», segons expressió extreta de l'escriptor Joan Santamaria a Visions de Catalunya (1928). Confessa l'Espinàs que «és una página que yo llevaba intercalada en mi bloc de camino, como se guarda una flor delicada entre las hojas de un libro de texto». S'hi descriu la ruta entre Mequinensa i Faió per un bonic sender vora el riu, amb les onades dels tossals: «es un camino estrecho de tierra que sube y baja al ritmo de unas montañas rusas. A mi Velosolex, se le alegran las pajarillas, y tengo que sujetarle fuerte por el manillar para que no se me desboque». Un nen amb un ramat de cabres, unes mines abandonades, una fàbrica de ciment, camps d'oliveres... tal i com Estrabó citava el riu al segle VI aC: Oleum flumen... per mor de les oliveres silvestres dels marges fluvials. Es troba amb la família de cal Solero, matrimoni i dos fills, barruntant ametlles, és a dir, esquetllant-les. Arribat a Faió, el descriu com un poble-poble, «que se presenta sin afectación y se tiende plácidamente cara al río. Para cruzarlo cuenta con un transbordador. En esta hora quieta, cuando cae la luz, hay una docena de mujeres que lavan, y sentados uno al lado del otro, siete ancianos de gorra negra que velan el atardecer». |
 |
| 1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»), Josep M. Espinàs, Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC).
El vells de gorra negra, asseguts al pedrís, fent-la petar mentre vetllaven el capvespre.
|
 |
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»), Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC).
Munts de carbó en una de les mines abandonades al costat del riu. |
 |
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»), Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC).
A l'arribada a la frontera administrativa, l'autor es troba amb uns barracons d'operaris: són els treballadors de les obres del pantà de Riba-roja, que el conviden a refrescar-se. «La obra apenas ha comenzado, y la gente me dice que está contenta. Se calcula que habrá trabajo para diez o doce años». Fou acabat al 1969.
A la població, es troba que hi ha preparatius per a la Festa Major. Comença a enfosquir quan albira la població de Flix, il·luminada per les llumetes del complex industrial químic «que ha divulgado por Cataluña el nombre de esta población», i que allí hi ha deixat la merda, amb perdó, ara que s'ha liquidat l'empresa.
Un cop dins el poble vell, l'autor descriu la tarda-nit d'aquell agost flixanco: «Flix ha conservado sabiamente, com lugar de paseo, una plaza abrigada y una calle estrecha y porticada en parte... Entre los arcos y las mesas del café los chicos y las chicas pasean aplicadamente... pero nunca en pareja mixta, salvo que se halle en pública fase de consolidación».
L'endemà el viatger continua cap a Ascó, poble templer, igual que Vinebre. «En Ascó se cruza el río con la barca -las barcas que transbordan automòbiles, pero que siguen el horario de los trenes-». Allà l'Ebre es troba entre dos comarques, el Priorat a l'esquerra, la Terra Alta a la dreta, dos de les que produeixen «los caldos más poderosos de Cataluña». Eren temps en que aquells vins en venien sobretot a granel, i que la gent de Lleida, com el meu pare i oncle, anaven a comprar a les cooperatives d'allà baix amb les bótes ensofrades. Aquells vins eren ja realment bons. Anys després, l'únic que els han donat, amb el Cavernet i el roure, és la tessitura (en diuen qualitat) que demanda el mercat internacional. Móra d'Ebre i Móra la Nova són la pròxima parada, entre totes dues poblacions set mil habitants, que els concedia la capitalitat d'aquesta part de la ribera ebrenca. Segueixen les costes de Rasquera, Benifallet (sense el pont de la C-12, que és de 1991) i l'exportació riu avall de les pedres guixenques, el port per travessar a Tivenys: «Esta ha sido la gran sorpresa que me ha deparado este viaje: la falta de caminos junto al río en numerosos trechos... Nunca imaginé que el río se cerrara tan herméticamente en los desfiladeros». Després hi ha l'assut de Xerta, del segle XV, i el naixement dels dos canals que «alimentan los arrozales del delta». Finalment, parada i fonda a la ciutat de Tortosa. |
 |
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»), Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC).
La industrialització de l'Ebre en arribar a Catalunya.
|
 |
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»), Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC).
La fàbrica química de Flix, amb la colònia dels treballadors al costat, construïda en arquitectura germànica al 1914 per Paul Müller, per tal d'oferir habitatge als tècnics europeus que arribaven a treballa a l'electroquímica, popularment anomenada «la fàbrica».
|
 |
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»), Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC).
La població de Móra d'Ebre des del gran pont sobre el riu.
|
 |
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»), Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC).
Una vista espectacular del riu al Pas de l'Ase, llavors encara verge de l'Eix viari, dit de l'Ebre. |
 |
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»), Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC).
L'autor ens regala un breu i acurat resum històric de la gran capital ebrenca, Tortosa. Amb la sagacitat d'observació que el caracteritza ens descriu pinzellades de l'essència de la gent i del lloc, assegut a l'entrada del pont: «Iban llegando los labradores, que pasaban junto a mi... Una família entera en un carro, la madre llevando enlos brazos un niño... Los carros contrastaban con las motos... [con] los camiones de transporte, la útiles y humildes bicicletas, mis ciclomotores amigos. Los hombres que pedaleavan llevaban a la espalda el sombrero de segador».
Per l'esquerra del riu, s'arriba a l'Aldea, al llindar del Delta, i per la dreta a Amposta, allà on «el turismo que sigue la ruta Valencia-Barcelona cruza el Ebro por el espléndido puente». L'autor penetra al Delta per l'Aldea cap a la Cava, on «junto a los canales, nuestro avance no se detendrá hasta la punta de Buda, a 27 kilómetros, que es la progresión del delta sobre el mar... Un verdadero mundo, singular e independiente, impresinantemente llano sin horizontes montañosos, batido por el sol». La referència a l'arròs és necessària i obligada, car hi portà la transformació econòmica: «La Cava, que hace un siglo tenía catorce casas, hoy cuenta con más de seis mil habitantes». En època de sega, hi acudien fins a deu mil jornalers, sobretot murcians i andalusos, «a los que se llama 'castellanos' para distinguirlos de los inmigrantes temporales del país». Al Pla de Lleida, també eren anomenats així. Al pati de l'escola dels anys 70s jugàvem a futbol, amb tota normalitat i per no haver de triar cada vegada, catalans contra castellans. Eixit de la Cava i ja en direcció al Far de Buda, «ya no tendré más compañía que la inmensa marisma», amb els caminois vora les sèquies de reg plenes de bicicletes, el transport dels segadors per aquell laberint de canals i arrossars. Cal travessar amb la barca fins a l'illa de Buda: «la soledad es absoluta entre la tierra llana y el cielo liso. Es el reino de los patos sedentarios y de las aves migratorias. El tiempo parece detenido. Intenta empujarlo, rítmicamente, el croar de las ranas». Finalment, la silueta metàl·lica del Far. «Llega un momento que no puedo avanzar un metro más. El camino se ha desvanecido en la arena. Es el final... Frente a mi tengo el Ebro y el mar». |
 |
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»), Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC).
La típica i tradicional barraca del delta ebrenc. |
 |
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»), Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC).
El barquer que va fer creuar el nostre motorista pel braç de l'Ebre fins a l'illa de Buda. Amb prou feines, ciclomotor i pilot hi cabien. |
 |
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»), Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC).
La desembocadura de l'Ebre. El mar acull el riu. El viatge de l'Ebre del jove Espinàs és acabat. |
 |
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»), Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC).
La silueta metàl·lica del primitiu far de l'illa de Buda, que fa la sensació d'aixecar-se sobre la mar. La fabricació de l'estructura es féu a les drassanes de Birmingham i s'inaugurà al 1864. Feia exactament 51,5 metres i en el seu temps fou el far metàl·lic més alt del món. Aquell any 1961, gairebé cent anys després i poc després del viatge de l'Espinàs, una llevantada el va ensorrar dins les aigües. |