20161120

[1570] Sant Andreu dels Tres Ponts


1929. El Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Joan Artigues i Carbonell (1894-1953), (ANC).
Vista del petit meandre del riu a la zona de l'antic Monestir de Sant Andreu de Tresponts. Sembla que el monestir era situat on hi ha una indústria d'explotació d'àrids. Però per a la gent del lloc, les restes del monestir són les del mas que hi ha i que veiem a la imatge, dit Mas del Monestir. 

Des de l'entrada septentrional del congost, després de l'estret dels Pontarrons, els monjos en controlaren l'accés i en cuidaren el pas des del segle IX al segle XVI, quan la comunitat abandonà el lloc i el monestir caigué enrunat, tot i que l'església continuà fent de parròquia fins al 1904; especialment, en tingueren cura a partir de la construcció dels Pontarrons al segle XI, que milloraren de manera considerable el pas que antigament es devia fer ran de llera, però que sovint devia ésser inundada per les aigües sicorines. 

1929. El Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Joan Artigues i Carbonell (1894-1953), (ANC).
El Pont del Diable migpartit sobre el Segre, en la imatge típica del congost dels Tres Ponts. No es tracta del Pont d'Espia tal com diu la informació de la fotografia a l'Arxiu Nacional. Potser serà sempre un misteri saber per què van aixecar un pont damunt de l'altre. No és difícil de pensar que després d'una riuada que s'emportà el pont original, els monjos decidiren de refer-lo amb més alçada. A la fi, però, segles després, les aigües també se l'endurien. I és que l'encaixonament del riu en aquest punt fa autèntica feredat, i amb una avinguda abundosa l'alçada devia augmentar potser més d'una dotzena de metres i tot. 

Tot i la claredat del topònim popular, que remet a l'existència de tres ponts, dos de pedra i potser un de fusta, algunes referències etimològiques no descarten que el nom fos una derivació popular del nom llatí d'INTERPONTES. Indicaria el congost situat entre els dos ponts dels extrems, el de la Torre al nord i el del Diable al sud. Probablement aquesta és l'etimologia més plausible. Després, la veu popular interpretà la veu llatina culta com a tres, potser associant que els Pontarrons també fan un pas de ponts, o potser perquè realment hi hagué un tercer pont de fusta en els temps florents del Monestir de Sant Andreu, que desaparegué en decaure el cenobi ja als segles XV-XVI. 
1850. El Monestir de Sant Andreu de Tres Ponts o de Centelles (l'Alt Urgell).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Situat al «Comitatu Urgellensi, infra congusto qui nominatur Interpontes, in locum qui fatur Sintilias...», amb el nom popular de Tres Ponts «que los naturales dan al sitio donde estuvo esta casa, cuyas ruinas todavía existen y son llamadas 'lo monestir', a distancia de tres leguas de esta ciudad [Organyà], Segre abajo, en el confluente de un arroyo que baja de La Vansa». L'any 839 és documentat i afirma el saberut autor que «no tengo duda en afirmar que este monasterio existía ya en los tiempos de Carlo Magno», i que n'havia vist referència de l'any 785.

«Aquest monestir, conegut inicialment amb el nom de Sant Iscle de Centelles, existia ja el 839 quan el bisbe Sisebut d'Urgell li llegà un llibre. Possiblement l’existència d’aquesta casa seria obra de l’activitat fundadora del bisbe Possedoni (803?-823). A la primeria del segle X sembla que patí una greu decadència. Hom coneix el nom de l’abat Trasemon que governava la casa l’any 950. El 973 el prevere Bonanat reedificà el monestir i va posar el seu germà Digne al cap de la comunitat. D'aleshores en endavant consta sempre com Sant Andreu de Centelles o d'Entreponts; aquest nom d’Entreponts o Tresponts li pervingué perquè hom l'hi atribueix la guarda i manteniment dels ponts del camí ral que es va millorar considerablement a mitjan segle XI i en el que el monestir ocupava un lloc estratègic. L’any 1004 el comte Ermengol I d’Urgell, aconsellat pel papa Silvestre II li va unir el monestir de Sant Climent de Codinet, amb tots els seus béns i possessions» (monestirs.cat).
1850. El Monestir de Sant Andreu de Tres Ponts o de Centelles (l'Alt Urgell).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
El monestir fou unit al 1078 al de Sant Llorenç de Morunys, a la vall del Lord, per mandat d'Ermengol IV d'Urgell: «no se hizo esto porque nuestro monasterio estuviese entones en gran reputación de observancia, sino porque habiendo venido los dos a gran pobreza, pensó aquel Príncipe unir las rentas de ambos en una para que mejor pudiesen sustentarse los monjes». L'any següent fou unit al Monestir de Ripoll.
1901. El Congost del Forat dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935) (MdC-AFCEC).
L'impressionant congost urgellenc, on el Segre rugia amb feredat en temps d'avingudes.
1923. El Congost dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
La vella carretera de la Seu a l'entrada del pas pels Entreponts, poc més avall de la Reula. La imatge és presa de cara al nord. S'hi aprecien els primitius mollons rectangulars de pedra que protegien els carruatges de patinar i caure al Segre quan les pluges deixaven el pas fet un fangar.
1923. El Congost dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Detalls del Forat o congost en època estiuenca, amb escasses aigües sicorines.
1910 ca. El Congost dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Els Pontarrons que, segons tradició, el bisbe Ermengol féu construir a l'estret pas del riu per lligar l'Urgellet amb Organyà i que els monjos de Sant Andreu administraven. Aquest proper 2026 en farà mil anys, que aviat estan dits!

El Camí de Sant Ermengol és monument protegit del Patrimoni Arquitectònic Català, al municipi de Fígols i Alinyà, i s'hi pot transitar per una esplèndida i molt recomanable ruta senderista. La imminent expansió del comtat urgellenc cap a terres meridionals i la pressió del peregrins de Sant Jaume en aquell Any Mil degueren empènyer per fer veure la necessitat d'aquesta magnífica obra arquitectònica per a l'època.

a