 |
| 1910 ca. El Pont d'Espia (l'Alt Urgell). L'antic Pont d'Espia a la confluència dels termes d'Oliana, Coll de Nargó i Fígols i Alinyà. Famós en els annals de la història perquè des d'aquest pont tragueren de l'aigua al general absolutista francès Charles d'Espagnac, Comte d'Espanya, al servei del pretendent borbònic (espanyol), assassinat al 1839 pels seus propis escortes carlins mentre el conduïen a Andorra, un cop destituït dels seus càrrecs per sa ineficiència i crueltat amb els subordinats. Sembla que fou estrangulat al Pont del Diable del Congost dels Tres Ponts; seguidament, son cos fou llençat a les aigües del Segre amb un bon roc de contrapès lligat als peus. En fou extret a l'alçada del Pont d'Espia i va ésser enterrat a Coll de Nargó. |
 |
| 1910 ca. El Pont d'Espia (l'Alt Urgell). Detall del perfecte arc pont romànic, un pèl apuntat, que comunicava les dues ribes del Segre, en el camí de l'Urgellet al Pallars. Fou volat durant la Guerra d'Espanya, al 1939, per evitar allò que fou inevitable a la fi: la fúria feixista (espanyola) que assolà el país durant 40 anys, i 40 més de propina de neofranquisme, enquistat en el règim pseudodemocràtic del juancarlismo. El pont fou considerat durant molt temps el lloc d'execució del sanguinari general carlí per la confusió aportada per Madoz en el seu difós Diccionario, en considerar que havia estat el lloc d'execució. |
 |
| 1875. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell). «La Ilustración Española y Americana», 22 de setembre (BDH). Al paorós Congost de Tresponts, a tocar del Pont del Diable, conegut per sa doble arcada superposada, els mateixos soldats carlins es despatxaren amb el seu antic cap. |
 |
| 1875. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell). «La Ilustración Española y Americana», 22 de setembre (BDH). Durant les últimes espurnes de la tercera carlinada, recordava aquesta notícia l'aparició del cadàver del Comte d'Espanya, «desnudo, atado de piés y manos y cosido a puñaladas». Les llegendes lligades als ponts del Diable esbarriats per tota la geografia, i que es remunten als primerencs segles medievals, tenen totes un denominador comú i compartit: davant la necessitat de creuar el riu perquè s'atansava l'hora foscant o perquè queia una gran tronada o etc, el diable s'apareix al viatger, que hi fa tracte a canvi de sa ànima. Acabat el pont, el viatger s'encomana a Nostre Senyor i es disposa a creuar-lo per primera vegada; el dimoniot, enganyat, prova d'enfonsar-lo, però és endebades, ja que l'oració ha fet efecte i el pont ha quedat beneït. |
 |
| 1900. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell). Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935) (AFCEC-MDC). Una de les primeres fotografies, si no la primera, del famós pont. |
 |
| 1900. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell). Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935) (AFCEC-MDC). Detall de l'encaixonament del Segre en les parets del congost entre els termes d'Organyà i Oliana. S'hi escau de llegir, segons ens recomana l'Endrets, Geografia Literària dels Països Catalans, un parell de fragments. El primer, d'una novel·leta de Mercè Rodoreda ambientada al Coll de Nargó, Del que hom no pot fugir (Primeres novel·les, 1932-37). «La protagonista, mentre contempla l'aigua que travessa el pont, pensa en l'esmentat episodi de la mort del comte»: M'he mirat a l'aigua en travessar el pont. No m'he vist. L'aigua se m'ha endut el mirar avall, avall, fins al soroll de la resclosa. El mirar s'ha enganxat en el petit saltant fet d'escuma. El pont no té baranes; m'he apartat. M'he agafat al braç d'ell; si queia... L'aigua tan negra deu ésser molt fonda... Després de morta suraria; potser les canyes m'agafarien... Suraria gronxant-me... Carles d'Espanya, diuen que fou llançat pels carlins daltabaix del pont... Era llur capitost, però els traí... Com devia enfonsar-se en l'aigua negra! Potser, abans, el van martiritzar... Qui devia tallar-li el cap quan estava exposat el seu cadàver a l'església? El ventre inflat d'aigua, tot ell inflat de patir... |
 |
| 1916. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell). Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (AFCEC-MDC). El camí d'Organyà i la Seu continua amunt per la marge dreta, mentre que el pont salva el Segre per comunicar-se amb la Vall de Lord i Coll de Jou. El segon fragment proposat és extret de l'obra El carrer dels petons, de Marcel Fité, «que recrea la història a partir de records infantils i amb detalls que la tradició oral li va fornir»: Sense saber com ni per què, aquella mateixa nit va començar a córrer per Nargó que al rasper d'Armena hi havia aparegut el cadàver del comte d'Espanya. La gent ho comentava d'escoltet i amb temor. Alguns fins i tot van tancar les portes i les finestres abans que els altres dies, i gairebé tothom va fer passar la balda grossa dels mals presagis. L'Emilieta de cal Buscalló —una padrina del poble que tenia fama de creure en bruixes— va treure unes urpes de duc que guardava en una calaixera per als divendres de Quaresma i les va lligar encreuades a l'anella del portal de l'era. I a cap de les dues tavernes ni a l'hostal no van poder fer colla per a una trista partida; els escassos clients que hi havia van haver d'acabar ajocant-se d'hora com les gallines. El simple nom del comte ja feia por. Potser era per les vegades que, per espantar la canalla, els grans havien dit la frase: «Ai que vindrà el comte d'Espanya i se te n'endurà...» L'endemà, les autoritats de Nargó es van desplaçar a la vora del Segre, davant per davant d'on encara jeia el cadàver. L'agutzil del poble baixava quatre passes més endarrere amb una corda molt llarga enrotllada entre coll i espatlles. Alguns vagarosos i tafaners els vam voler fer costat i també vam baixar camí ral avall. Quan hi vam arribar, l'alcalde major d'Organyà ja feia una mica que hi era amb dos presbíters de la seva vila, mossèn Antoni Savi i mossèn Armengol Ritort, i el tinent del destacament, Esteve Ribas. «No hi ha cap dubte, vaig pensar, que sigui de qui sigui el cadàver, deu ser d'algú important» L'agutzil va passar a l'altre costat del riu, va inspeccionar una mica el cos i el va lligar per sota els braços, fent-li un nus a l'alçada del pit. Després es va tornar a ficar al riu i, des de la meitat del cabal, va llançar un cap de la corda en direcció a la vora on érem nosaltres. Alguns van començar a estirar mentre ell, des de dintre el corrent, ajudava a passar la corda i el cos del mort. Al cap d'una estona ja va ser a la nostra banda. Les autoritats van procedir a identificar-lo, tot fent petits grupets i parlant entre ells. L'alcalde d'Organyà enraonava amb el de Nargó i amb un parell de regidors. Mossèn Argerich xiuxiuejava amb els capellans d'Organyà, i el jutge anava d'una rotllana a l'altra, una mica nerviós. Mentre es feien aquestes deliberacions, de sobte, van aparèixer dos militars carlins. Anaven sense afaitar i feien la pinta d'haver caminat moltes hores. Vaig suposar que eren del destacament d'Organyà, però pujaven com si vinguessin de Peramola, la direcció contrària d'Organyà. Es van dirigir als dos alcaldes i hi van conferenciar una estona, després van continuar camí amunt, en direcció a Organyà. Al cap d'uns moments l'alcalde de Nargó es va dirigir a tots els que érem allà i ens va dir: —Tenim ordres molt severes de no fer cap comentari de tot el que hàgim pogut veure o sentir aquests dies en què la desgràcia se'ns ha ficat a casa. Així que, per ordre de la superioritat, que ningú no digui so ni mot de tot el que sàpiga o pugui pensar. Si a algú se li acudís de fer-ho, n'haurà de respondre amb la vida! Abans de marxar em vaig poder acostar una mica al cadàver. En aquells moments l'acabava d'examinar el senyor metge, el doctor Miquel Porta, i l'anaven a tapar amb un llençol. Encara estava de panxa enlaire i de pèl a pèl. Devia ser d'uns seixanta anys, més que menys, i tenia gairebé tots els cabells ben blancs. Era d'estatura mitjana, el cos més aviat gros i, potser, una mica botit. La cara, colrada pel sol però exsangüe, semblava una mica embotornada i presentava una barba aspra i serrada plena de puntets negres i blancs. El que més cridava l'atenció, però, era un solc força profund que li envoltava el coll i un blau que se li estenia del front a les arrels dels cabells, ja una mica esclarissades. També se li distingien morats als colzes i als genolls i uns sécs com anelles als canyells i als turmells... Quan ens en vam anar d'aquell lloc ningú no dubtava que es tractava del cadàver del comte d'Espanya, però el silenci més sepulcral ens va acompanyar tot el camí de pujada. (Endrets, Geografia Literària dels Països Catalans). |
 |
| 1923. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell). Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (AFCEC-MDC). Una altra presa del pont, una mica aigües amunt des del costat de la carretera a Organyà. |
 |
| 1923. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell). Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (AFCEC-MDC). S'aprecien bé els bons fonaments laterals del pont, que van que aguantés les avingudes sicorenques durant sis o set segles, que aviat estan dits. A la dreta, el camí ral que pujava cap a Organyà. El nostre Homenot de les Garrigues, Josep Vallverdú, també se'n va fer ressò, de la història desditxada del general carlí:«La fantasma del Comte d'Espanya, el capità general de l'exèrcit carlí a la guerra dels Set Anys, ronda per aquests volts d'Organyà... Pel camí de baixada, ple de sèquies i ombrívol, mitja hora abans d'Organyà, hom veu una masia amb oratori i un antic molí: és el que en diuen cal Canyelles o cal Caselles i és la casa on el Comte d'Espanya, ja fet presoner, i havent-se-li promès que seria portat a Andorra, estigués tres dies abans d'ésser assassinat. És evident que l'havien enganyat dient-li que l'emmenarien a Andorra per Taús, però el propòsit era de confiar el seu cos al Segre, força abans d'arribar en aquell poble al nord de la serreta de Prada. El Comte d'Espanya havia de morir sobre un pont del Segre, un dels Tres Ponts, una negra nit, a començament de novembre de 1839. La mort del Comte d'Espanya tingué lloc de forma criminal i molt en la línia del bandolerisme i la ferocitat gratuïta de l'època: un cop al cap amb un bastó, que el féu caure de la mula que muntava; immediatament, una corda per a lligar-lo de mans; amb l'extrem de la mateixa corda, una passada pel coll; hom li posà un peu al pit i estrenyé la corda fins a escanyar-lo. Després, repartiment de roba i les poques pertinences del general, i el cadàver que és precipitat al riu. Sobre si amb una pedra al coll o sense pedra, poca importància té avui ni en tenia aleshores, perquè el cas era que no calia pas dissimular el fet: el comte d'Espanya, malauradament, no tenia partidaris ni amics. Els catalans, sobretot, l'havien hagut de patir com a governador de Barcelona en temps de Ferran VII, i ara com un personatge cruel i esquizofrènic. En un romanç de l'època, el comte confessa a Catalunya: «Lo mismo a mi me daba de Carlos que de Cristina; lo que yo quería sólo era lograr tu ruina.» I els enemics dels carlins anuncien una fi semblant per a Ramon Cabrera: «Cabrera, si quieres ver como acaban los malvados, corre del Segre a los prados, que ellos te han de responder.» Altre romanços evoquen un paisatge més d'acord amb l'escenari de la tragèdia; «En la orilla del Segre frondoso...» Passat l'aiguabarreig del riu de Perles, hi ha una arenys, on fou trobat el cadàver, prop del Coll de Nargó. Fou enterrat en aquell cementiri, però la llegenda continuà amb la suposada desaparició del crani... Tremendista (Vallverdú/Sirera, Els rius de Lleida, 1968)». |
 |
Anys 1920-30. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: M.Solé, Bossòst.
La bellesa de la simplicitat romànica.
El nostre savi etimòleg Joan Coromines explica que aquest topònim (i altres com espioca) remeten a «antigues torres o forts vigilants». Per tant, no és gens desencertat de pensar que antigament hi hagués un punt de vigilància en una zona tan sensible de pas i de comunicació terrestre cap als Tres Ponts i el Pirineu.
|
 |
| 1932. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell). Foto: Joan Artigues i Carbonell (1894-1953), (ANC). Segons el peu de foto, el punt de mira és davant del pont. |
 |
Anys 1940-1950. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Una palanca substituí el vell i tristament famós Pont d'Espia durant la primera postguerra, fins a la construcció del nou pont, també d'un sol arc però molt més gran que el romànic, i amb un característic reixat de pilans de formigó. |