 |
| 1916. L'etimologia del mot esquirol. J. Vila, «BDC-Butlletí de Dialectologia Catalana», núm. 4, gen-juny, IEC. Aquest article d'ara fa cent anys va voler recollir l'etimologia d'un mot d'alguna manera novellet en la llengua com ho era el mot esquirol en el sentit de rebenta-vagues. La industrialització de Catalunya, d'una part de, va provocar canvis lèxics, amb noves paraules i noves accepcions, molt transcendents en el si de la llengua. L'aparició del fenomen de les vagues, doncs, comportà la necessitat d'anomenar els qui les rebentaven. Aquesta recent accepció del mot esquirol és prou primerenca; fou ja recollida per Marià Aguiló entre els materials del seu Diccionari que es publicaran a partir de 1915, però que foren recollits ben bé a cavall del canvi de segle, i l'explicava així: «Supòs que com a animal bosquetà i no domèstic». |
 |
| 1916. L'etimologia del mot esquirol. J. Vila, «BDC-Butlletí de Dialectologia Catalana», núm. 4, gen-juny, IEC. «Si anem al terreny popular, aquestes explicacions prenen un marcat caient novel·lesc». Segons la gent de ram a l'època, s'originà un camí que hi hagué una vaga en una fàbrica de Sant Martí: «Durant una vaga a Barcelona, els vaguistes entraren en actitud violenta a una fàbrica on altres els substituïen. Aquests, davant del perill, saltaren per les tàpies de darrera. Uns vianants, al veure'ls al lluny despenjar-se, van dir: -Mireu-los, semblen esquirols!». L'autor rebutja aquesta etimologia popular, però se n'empesca una altra no gaire menys sorprenent: «El veritable origen de esquirol (treballador no associat) l'havem d'anar a cercar en el nom dels habitants d'un poble de Catalunya», concretament a la parròquia de Corcó, dita popularment de l'Esquirol, prop de Manlleu, els llogarrencs de la qual han estat coneguts des de sempre com a esquirols. S'hi explica com a l'any 1852 nasqué l'accepció obrera del mot, quan un fabricant de teixits de Manlleu envià a tallar les peces a l'Esquirol per estalviar alguns duros, o sigui, quan deslocalitzà part de la producció de l'empresa per rebaixar costos, dit en termes actuals. Llavors, els obrers de Manlleu començaren a escampar: «Ço que nosaltres no hem volgut fer, ho han fet els esquirols». La notícia fou presa de la publicació obrera El Socialista, signat per MRC a l'abril de 1915. En francès, el canvi d'accepció del mot grève, vaga, també resseguí un camí ben curiós, i això és fet servir per l'autor per donar veracitat a la seua proposta lèxica. |
 |
| 1915. L'etimologia del mot esquirol. J. Vila, Diari «El Socialista», Madrid, 19 d'abril. El diari madrileny nasqué com a setmanari portaveu del PSOE i tingué com a primer director Pablo Iglesias, el fundador del partit obrer (espanyol) al 2 de maig de 1879. Al 1912 es convertí en diari. Durant l'últim any de la Guerra d'Espanya, s'imprimí a Barcelona, fins que restà bandejat i perseguit pel nou règim franquista (espanyol). |
 |
| 1915. L'etimologia del mot esquirol. J. Vila, Diari «El Socialista», Madrid, 19 d'abril. «¿Qué origen tiene la palabra esquirol, que... se aplica a los que traicionan las huelgas?». L'article posa nom al fabricant, Sr. Sala, i aclareix que l'anècdota tingué lloc abans que es coneguessin els telers mecànics. |
 |
| 1916. L'etimologia del mot esquirol. J. Vila, «BDC-Butlletí de Dialectologia Catalana», núm. 4, gen-juny, IEC. El mot esquirol «és un cas de Wanderwort (paraula viatgera)». Esbarriat de primer per totes les comarques industrials catalanes, després passà als països de parla castellana arreu del món: «Avui la significació social d'esquirol, és patrimoni de totes les nacions on el problema del treball s'agita», i posa un exemple en alemany i tot. El mot com a nom d'animal també existí en espanyol, que el prengué de l'aragonès, però la primera edició del Diccionario al 1726 l'exclogué del repertori, condemnant-lo a l'ostracisme en la llengua estàndard dels nostres estimats veïns. |
 |
| 1916. L'etimologia del mot esquirol. J. Vila, «BDC-Butlletí de Dialectologia Catalana», núm. 4, gen-juny, IEC. Altres mots d'origen prou curiós en l'argot obrer són boicot i sabotatge. O l'expressió gavatxa «chasse au renard», adoptada en espanyol fa un segle com a «caza del zorro». |
 |
| 1930 ss. L'etimologia del mot esquirol, DCVB Alcover-Moll. S'hi recull l'accepció social o obrera, presa d'un setmanari balear publicat entre 1905 i 1916: «Guerra an ets esquirols...» i explica la mateixa història publicada a El Socialista. |
 |
| 1985. L'etimologia del mot esquirol. «DECLC», Joan Coromines. El nostre savi lingüista posà fi als bonics però erronis contes etimològics precedents: «L'ús d'esquirol per a 'trenca-vagues' ha tingut una gènesi controvertida. S'usava ja feia temps quan el registrà M.Aguiló (entorn de 1880-90) i Vogel (1911)...» Per al nostre mestre etimòleg, tant les històries de Sant Martí de Provençals com la de Santa Maria de Corcó «són casos típics de llegenda etimològica creada a posteriori (els etimologistes amb raó acullen sempre amb dubte tals històries no documentades)». Es decanta per una atribució directa del mot esquirol als obrers insolidaris a partir d'accepcions documentades com les d'«home insignificant, sense caràcter, aplicat pels obrers solidaris als confrares que s'ajupien a les exigències dels amos». En els escrits de la Renaixença existí un verb esquirolejar, 'anar d'una banda a l'altra sense raó', i l'adj. mallorquí esquirolenca s'empra en el mateix sentit. |