 |
| 1968. Alcoletge, el Segrià. «Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber. La vista aèria del meu poble a l'època que vaig nàixer, la dècada dels seixanta. Probablement, una de les primeres imatges captades des del cel, igual com la devien veure els pilots de les aterridores paves, o avions franquistes (espanyols) de bombardeig, durant la darrera Guerra.Les eres rodones dominen el sud i l'est de la vila. Allà, les garbes aixafades amb rodet per la somera o la mula havien deixat anar el gra, però calia extraure'l de la palla. Per a tal fi, calia si us plau per força la col·laboració indispensable de la marinada: A les quatre, agafa el ruc i vés a batre, deia la dita popular. És a dir, a les 6 de la tarda d'avui respecte del sol, llavors dos hores abans, arribaven els primers glops de vent per espolsar als quatre vents la palla i poder recollir el gra en sacs. |
 |
1968. Alcoletge, el Segrià.
El nucli urbà del poble ja havia crescut a bastament des del segle XVIII. La vila vella, arraulida al peu del tossal, només ocupava el quadrant superior esquerre, tot ple d'estrets i costeruts carrerons. El carrer Major, que baixava des de l'extrem superior fins a la plaça, i el de Lleida marcaven la transició a la vila nova. D'allà per avall, tota la resta, poble de creixement. El carrer de les Eres, nom ben popular que fou inexplicablement substituït pel de Nta. Sra. del Carme, només tenia la meitat de les cases, ni tan sols els magatzems de la primera cooperativa estaven construïts i allà hi havia l'antic camp de futbol. La Carrerada, un altre nom ben popular que fou bandejat, baixava sense cases i només amb un parell de magatzems fins a la cruïlla de la carretera de Balaguer. Ni pensaments de la cooperativa nova que s'hi faria als peus, ben a tocar de la carretera. Allà només hi havia Cal Badejo, que lluïa a la paret un d'aquells esplèndids murals arrajolats dels Nitrats de Xile. «Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber. |
 |
1968. Lleida, el Segrià.
La fesomia urbana de l'antic poble, ja molt crescut després de cinquanta anys, i fins i tot diria, sense ofendre, que desgraciat i tot, després de l'última frenètica onada de la bombolla urbanística de començament d'aquest segle, quan es van arribar a pagar més de mil euros per metre quadrat pels terrenys: el preu de viure prop de la capital.«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber. Descriu el nostre Homenot de les Garrigues: «La carretera de la diagonal superior és la de Lleida a Balaguer, i el Segre es pot distingir una mica més amunt. Bé, ja esteu situats, som a Alcoletge». En efecte, una gran filerada de xops marca la línia del riu, i ben a prop, per la marge esquerra, una altra línia d'arbres marcava la línia de la «secla» de Fontanet. Dic marcava, perquè justament aquest tros retratat en la imatge, ha estat el darrer que s'ha desgraciat del patrimoni natural dels nostres canals i sèquies, substituint la mil·lenària sèquia natural, ampla i plena de vegetació i vida animal, per una canalització asèptica i funcional, que ha desterrat per sempre les reminiscències de vida i de tradició de l'antic rec. |
 |
1968. Lleida, el Segrià.
Una mica més avall, una altra filera d'arbres s'obre encara més cap a l'esquerra: és la «secleta» d'Alcoletge, construïda i pagada pel poble al segle XVIII per augmentar la superfície regable, i que travessa tot el terme fins a l'entrada del de Lleida. Just a la partió, l'edifici dels Astelladors [estelladors], on hi havia les pales que regulaven el cabal cap a l'una i l'altra, i on s'hi podien posar unes posts o taulons com a comportar per elevar-ne el nivell i permetre el reg de les terres de la marge esquerra. D'aquest rec a contranatura de la gravetat se'n deia a repèl, que era el nom que rebien també els trossos que es regaven d'aquesta manera, com el del meu pare a la Gavernera, just a tocar de la caseta.«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber. |
 |
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Els tossals pelats del Segrià apareixen a l'esquerra, erosionats, amb les plataformes típiques que els coronen. Alcoletge està intensificant els seus regadius i es decanta cap al fruiter a ritme accelerat». Eren els temps dels primers prèssics, que els marxants valencians compraven i, en els primers anys, fins i tot s'encarregaven de pagar-ne la collita! De seguida vindria el boom de la blanquilla, aquells arbres colossals que havien de menester bancs de collir o escales de vuit i nou escalerons per poder arribar a les peres de les branques més celestials...
|
 |
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Per això aquesta fotografia pot ésser considerada de transició, amb les abundant eres disposades contra serè, encarades al vent de ponent». És aquest un error perdonable: no s'encaraven al vent de ponent, sinó al de la marinada. S'observen bé les arrodonides eres, cadascuna amb el seu maset per a guardar-hi el gra i els estris de treball. Les eres varen desaparèixer, majoritàriament replanades i convertides en trossos de conreu. Les més properes als pobles, actualment ja són carrers.
A la foto, el final del carrer del Raval, l'Arrabal, després dit Miralbò. No hi havia ni consultori mèdic ni piscines. Ni tan sols encara les noves escoles de finals dels 60 o primers anys 70. Al carrer de Sant Jordi, llavors inexistent, com tampoc no hi existia encara la Villa Hermanas Pirla que hi va aixecar el Daniel, el maño d'Osso. Com que la casa es construí entre el 1966-67, la fotografia ha d'ésser, som a mínim, una mica anterior a l'any de l'edició del llibre. Però tampoc no s'hi aprecien ni el camp de futbol ni els dipòsits vells, que diria que foren excavats al tossal als anys 50. Per tant, la fotografia podria ben bé ésser molt més antiga que l'edició.
El carrer de Lluís Companys, en diagonal a la dreta, no tenia ni una sola edificació, i començava a la gran pica rodona que feia d'abeurador del bestiar. Al carrer que baixa de l'actual tanatori, tot eres, ni tan sol Cal Benet, que devia ésser una de les primeres cases a fer-s'hi. Per tots aquests topants jugàvem tot el sant dia a tirar-nos pedres al cap o bé hi rodàvem en bicicleta sense parar. Ara tot és del tot irreconeixible. Del tot passat. Del tot record. Del tot història. |
 |
1968. Lleida, el Segrià.
Bona premonició de Vallverdú: «L'era és un assumpte a liquidar, perquè les màquines ara ho fan tot al tros. Però de l'immediat passat cerealístic d'Alcoletge, en tenim una esplèndida mostra en aquest document gràfic. La generació que ara va a l'escola [o sigui, nosaltres, els de cinquanta] ja no ha vist la batuda clàssica, l'estesa a l'era, la tanda tocada amb lentitud, cercle rere cercle, darrere el rodet i el trill, la ventada, l'afilerament dels colls, la porgada, l'ensacada... Ho hauran de llegir. Millor. Hem perdut una mica de tipisme, però hi hem guanyat temps, eficàcia i tranquil·litat».«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber. Els recs de l'horta d'Alcoletge, a la banda del riu, li garantien la producció de gra, que se sumava a la producció dels trossos irrigats dels plans urgellencs de la banda oriental del poble. La gran gelada de la Candelera l'any 1956 matà les auliveres de les Garrigues, i el meu pare Josep amb el padrí Daniel del Soleràs, decidiren de fer-se mossos a l'estiu per batre a les eres alcoletgenques, enlloc d'enfilar cap a Terrassa, on anà a parar gairebé la meitat de la població del Soleràs. Van batre uns quants estius a l'era de Ca l'Espill, pel camí de la qual, durant aquells llargs i durs anys de la postguerra dictatorial (espanyola), transitava la professó del Calvari al matí del Divendres Sant. L'any 1958 es casava amb una cabalera de Cal Micaló, la Maria. En part, doncs, sempre he tingut aquest deute amb les eres d'Alcoletge per mor de les meues arrels familiars. Sense les eres i la feina de batre, el Josep del Soleràs no hauria conegut la Maria Micalona i, per tant, la meua petita modesta corrent biografia no fóra ara vivent. |
 |
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Meravellós detall de les eres de la població. Certament els canvis viscuts en un parell de generacions han estat increïbles. D'una agricultura de subsistència a una de professionalitzada, d'una ramaderia de corral a les grans explotacions de les granges a cada pam del terme, de les tristes bombetes elèctriques, cuines econòmiques de llenya i rentadores de turbina... a tota la inacabable abundància actual. Només manques dos coses: pair la riquesa que aquests canvis han aportat després d'unes dècades de fer de nous rics i gastar per aparentar, a veure qui podia fer la casa un pam més alta que la del veí (com a tots el pobles del Segrià) o comprar el tractor amb uns quants cavalls de més, i bescanviar el sistema polític de govern forà (monàrquic i espanyol) per una República pròpia feta de democràcia real al servei de la gent i del país.
|