2016. Roc de Pessonada pel Pas dels Escaligons (Conca de Dalt, el Pallars Jussà).
La serra o Roc de Pessonada és un massís que precipita ses rogenques cingleres sobre la petita vila pallaresa. Malgrat la verticalitat dels espadats, els pagesos van buscar-hi alguns passos per tal de poder fer drecera als trossos i pastures que tenien dalt i a l'altra banda de la serra, cap a Hortoneda. Avui pujarem pel pas anomenat dels Escaligons. La intenció, un cop dalt, era tombar a la dreta per fer marrada fins al punt més alt, la Roca Alta (1.450 m), però el finíssim aire gèlid del nord ha convertit el matí assolellat en una típica matinal incòmoda pel fred i desagradable pel vent. Són les trampes de la primavera. Durant tot el recorregut, les vistes cap al sud, cap al pantà de Sant Antoni i l'esquena del Montsec són constants i imperdibles: el blau potent de l'aigua entre els mil tons de verd dels sembrats i algun groc de colza converteixen la Conca trempolina en un espectacle als peus del caminaire.
La pujada dels Escaligons és magnífica, un plaer de ziga-zagues averticalades per guanyar la paret de la serra, tot i que de tan ombrívola ens ha fet passat fred, malgrat els esbufecs per guanyar el poc més de 400 m. de desnivell. Durant la primavera ja passa això, que al sol pot fer bo, però a l'ombradiu encara et peles de fred. L'etimologia del pas probablement és descriptiva cent per cent: escaligó com a diminutiu d'escala i en plural, perquè ni'hi ha dos de successius, de passos estrets, aeris i plens d'escaletes.
Arribats dalt l'altiplà (1.220 m.), seguim la ruta cap a l'oest, ben marcada, entre passos aeris que la fan realment espectacular. Quan s'obre la vista cap al Nord, veurem la silueta ajaguda de la Geganta Adormida, i al darrere els nuvolots grisosos que avui deixen caure neu al Pirineu.
A migdia, ja estem ben geladets i esventats, i decidim de fer un final feliç de restaurant. Pleguem les botes, agafem el cotxe, i fins al tercer que hem trobat no hem tingut espai. És el Dia de la Mare. Felicitats. |