 1908. Cançons de pandero lleidatanes. «Notes folklòriques», Josep Estadella i Arnó, «Butlletí del Centre Excursionista», Lleida, d'abril (FPIEI). Temps era temps, els butlletins dels centres excursionistes eren un pou de saber, de redescoberta de la terra, de divulgació nacional. Passats cent anys, no en queda ni rastre d'aquesta actitud. Ni rastre a les publicacions excursionistes, ni rastre en la premsa generalista: aquestes darreres dècades tot s'ha fet molt sovint d'especialitat, per una banda, i, per l'altra, de molta globalitat. La feina és a trobar informació sobre el país, els pobles, la petita o gran història, els costums i la seua gent. Els grans mitjans de comunicació només paren les orelles a les notícies del món, i repeteixen el que diuen les grans agències d'informació. Sabem què passa avui al Líban, a l'Afganistan o a Nevada. Però pas a Sort, la Seu o Balaguer. Encara menys a Perpinyà, València, la Franja, l'Alguer o les Balears. No només ens fa vergonya de parlar del nostre passat col·lectiu, sinó del nostre present. Fora de la capital, res no existeix. Aguanten la creació de continguts propis i arrelats les televisions locals, les modestes publicacions escrites de tants i tants pobles i poblets, associacions de barris, de cultura popular, la tasca de formigueta de tants i tants blogaires... El país ha desaparegut de l'imaginari col·lectiu. Per als camacos, pixapins i altra fauna urbanita, només és un conjunt d'estacions d'esquí i cases rurals per a passar-hi el cap de setmana. Us imagineu trobar en un diari o revista generalistes barcelonins un reportatge sobre cançons de pandero, Jaume I o les pintures del Cogul, com en un butlletí excursionista de fa cent anys? Quan això tornarà a passar, si és que passa, haurem reprès el camí de la reconstrucció nacional que ens van marcar homes i dones de la Renaixença... i que s'ha extraviat pels laberíntics carrers intel·lectuals barcelonautes.  1908. Cançons de pandero lleidatanes. «Notes folklòriques», Josep Estadella i Arnó, «Butlletí del Centre Excursionista», Lleida, d'abril (FPIEI). Al poble segrianenc de Rosselló, «dos dones, una de vella i tremolosa -85 anys- i una altra de jove i fresca, casada de poc, i que fins no fa gaire ha esset majorala de la confraria del Roser, m'han informat de les costums principals de la gent d'aquest poble, contant-me qualques rondalles de delicat gust i cantant-me més de quatre cançons. D'aquestes últimes les que més m'han emocionat han sét les anomenades de pandero, veritables alenades, algunes d'elles de deliciosa ingenuïtat poètica...» Josep Estadella i Arnó (1880-1951) fou un metge, polític i poeta lleidatà, iniciador de la recopilació de les cançons de pandero de les comarques lleidatanes, tasca que seguirien i completarien l'Enric Farreny i la Dolors Sistac.  1908. Cançons de pandero lleidatanes. «Notes folklòriques», Josep Estadella i Arnó, «Butlletí del Centre Excursionista», Lleida, d'abril (FPIEI). Malauradament, la nostra història ha estat des de sempre mediatitzada per l'Església catòlica, la més completa organització de control social, censura moral i empresonament espiritual que mai hagi existit a Europa i Occident en general. Les Confraries del Roser exercien aquesta funció sobre les joves fadrines casadores de cada poble. Però com que tot sempre té diversos angles, al mateix temps els donava, a les majorales que n'eren les membres, un espai propi de trobada i visualització pública. La majoria de les cançons retraten delers amorosos en un to planer i de virginal puresa: «Clavell de dos-centes fulles, lo més alt del claverller; la voluntat que vos porto no vos la demostraré. Clavell de dos-centes fulles, rosa de deu mil colors, cavaller, com més vos miro més m'enamoro de vos». «Aquestes cançons que les majorales del Roser, captant per a llur confraria, les canten per les cases del poble els dies de festa major o aprofitant la celebració d'un bateig, d'una boda o altra cerimònia, tenen totes una mateixa tonada. La cantadora, inclinant reverenciosament el cap, demana permís als allí reunits, amb lo mot acostumat de llicència, i tocant monòtonament aquell típic pandero, que segons el poeta segarrenc en Josep Iglésias És un pandero quadrat que atrau totes les mirades i a qui les mosses han dat cintetes per pentinat, cascavells per arracades. comença la refilada de les seves cançons. D'aquestes n'hi ha de tota mena i per a tots els gustos, i un dels mèrits principals de la majorala que les canta consisteix a saber-les aplicar amb verdadera oportunitat...»  1908. Cançons de pandero lleidatanes. «Notes folklòriques», Josep Estadella i Arnó, «Butlletí del Centre Excursionista», Lleida, d'abril (FPIEI). «Totes les gràcies teniu gran jove i polit fadrí, la vostra festejadora és la flor del gessamí. Totes les gràcies teniu perquè Déu vos les ha dades: vós sou la flor dels fadrins i ella la flor de les dames». «Una espina tinc al cor, cavaller, bon cavaller; no hi ha metge que la tragui, sinó l'amor de vostè. Un espina tinc al cor, la tinc al cor ben clavada: me l'han clavada vostres ulls amb l'encís de sa mirada».  1908. Cançons de pandero lleidatanes. «Notes folklòriques», Josep Estadella i Arnó, «Butlletí del Centre Excursionista», Lleida, d'abril (FPIEI). «Ja se'n pugen per amunt les anemorades seues; ja se'n pugen per amunt més altes que les estrelles. Les enamorades seues no són ni una ni dos, que van a mitges dotzenes totes sospirant per vós».  1908. Cançons de pandero lleidatanes. «Notes folklòriques», Josep Estadella i Arnó, «Butlletí del Centre Excursionista», Lleida, d'abril (FPIEI). «Cavaller, a l'enamorada parlau-li quan la vegeu, que per molts galants que tingo lo més estimat sereu». O amb el col·loquial verb lleidatà pelear (castellanisme molt arrelat) a la rima: «Los àngels al cel peleen, donzelleta, per vos; los àngels al cel peleen i a la terra els aimadors. Los àngels al cel peleen, prou poden de pelear, que una donzelleta com vós costaria de trobar».  1908. Cançons de pandero lleidatanes. «Notes folklòriques», Josep Estadella i Arnó, «Butlletí del Centre Excursionista», Lleida, d'abril (FPIEI). «Si'ls moros vos agafaven, germà del meu pensament; si'ls moros vos agafaven perdria l'enteniment. Si'ls moros vos agafaven i os duien per les presons, a genollons jo vindria per a trencar-vos los grillons»  1908. Cançons de pandero lleidatanes. «Notes folklòriques», Josep Estadella i Arnó, «Butlletí del Centre Excursionista», Lleida, d'abril (FPIEI). D'estrofes n'hi havia per a tots els gustos i tots els estats: «Per què no's casa la viuda? Perquè ella no's vol casar, que el fill gran del rei és viudo i l'ha feta demanar. «Per què no's casa la viuda? Que segueixi mon consell: si'n pot trobar un de jove que no's casi amb cap de vell».  1908. Cançons de pandero lleidatanes. «Notes folklòriques», Josep Estadella i Arnó, «Butlletí del Centre Excursionista», Lleida, d'abril (FPIEI). La tonada del pandero, sempre la mateixa per a totes les cobles.  1908. Romanços. «Notes folklòriques», Josep Estadella i Arnó, «Butlletí del Centre Excursionista», Lleida, d'abril (FPIEI).  1908. Romanç de Don Joan i Donya Maria. «Notes folklòriques», Josep Estadella i Arnó, «Butlletí del Centre Excursionista», Lleida, d'abril (FPIEI).  1908. Romanç de l'Emmetzinada. «Notes folklòriques», Josep Estadella i Arnó, «Butlletí del Centre Excursionista», Lleida, d'abril (FPIEI).  |
| 1908. Notes folklòriques del Segrià, Butlletí del CEL (UAB). Josep Estadella i Arnó (1880-1951). «Lo meu primer punt de partida en mon pelegrinatge pel Segrià ha estat Rosselló. Dos dones, una de vella i tremolosa -85 anys- i una altra de jove i fresca, casada de poc, i que fins no fa gaire ha estat majorala de la Confraria del Roser, m'han informat de les costums principals de la gent d'aquest poble, contant-me qualques rondalles de delicat gust i cantant-me quatre cançons... |