 |
| 1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya, Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica). Aquest enginyer fou inspector de fortificacions del departament de la guerra del reialme francès des de 1684, on acabà de tinent. A final de segle, era enginyer en cap a Mont-Lluís. Participà a les campanyes de la Guerra de Successió a partir de 1708, i al 1725 esdevingué director de fortificacions al Rosselló. Els francesos foren molt conscients que per assentar el seu poder sobre el nord de Catalunya no n'hi havia prou amb dibuixar línies de colorets en un mapa, sinó que calia ocupar militarment tot el territori. La fortificació (i ocupació i imposició de lleis i llengua franceses) de les terres nord-catalanes es féu amb l'excusa d'evitar la invasió espanyola, que mai no arribà. Mai més el Regne d'Espanya va reclamar aquest tros de Catalunya a França, sinó que intentà fer com ells a la Catalunya del sud, que d'aleshores encà reclamaria com a part de la seua unitat «de destino en lo universal». En canvi, mai no ha parat de reclamar un tros de roca com Gibraltar, perquè -en aquest cas sí- formava part dels seus antics dominis. |
 |
| 1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya, Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica). «Carte d'une partie de Cerdagne avec les limites de Frances et d'Espagne» és el títol d'aquest mapa de repartiment de botí, de saqueig territorial impúdic |
 |
| 1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya, Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica). Per entendre els colorets: La línia groga marca el territori que romania ocupat per Espanya, mentre que la roja delimita el que detingué França. La línia verda marca el terreny que els francesos, en el súmmum del cinisme, reclamaven com a seu, «usurpé sur la Cerdagne françoise». Que quan es parla de la Cerdanya, sempre hi hagin d'afegir que si francesa que si espanyola, és ben indicatiu d'allò que és substancial d'allò que és circumstancial, i identificava fins a 4 punts calents. Mentre les autoritats disputaven, els habitants continuaven fent sa vida i parlant sa llengua, que no era cap de les dos llengües de les potències ocupants. |
 |
| 1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya, Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica). Els límits tancats de Llívia respecte dels seus propis veïns catalans centenaris. Els territoris en verd, són el punts reclamats per França. |
 |
| 1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya, Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica). Llívia la trobem emplaçada a la riba del riu Segre, just on la riera d'Estaüja hi aboca ses aigües (i que li imposava la frontera pel nord) i també la riera d'Eina, una mica abans que ho faci la riera d'Er. El poblet d'Estavar va quedar a la part que s'apropiaren els gavatxos. |
 |
| 1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya, Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica). Segre amunt de Llívia, sempre ja sota domini francès, el poblet de Ro. Aigües amunt de la riera d'Er, i dins els límits territorials de Llívia fins a la Font de l'Estany, el llogaret de Gorguja. |
 |
| 1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya, Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica). Seguint Segre amunt en aquest mapa capiculat, els pobles de Sallagosa, amb Vedrinyans dalt la serra (primers contraforts del Cadí pel nord) i de llogaret de Llo, famós temps després pels seus banys. |
 |
| 1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya, Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica). Cap a l'oest de Llívia, un altre llogaret que romangué dins els seus límits, Cereja. La sobrevinguda frontera s'establí a tocar de l'ermita, amb una pedra «marquée d'une croix» col·locada en dos llocs propers. |
 |
| 1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya, Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica). Angostrina quedà separada de la seua veïna Llívia, així com Targasona i el llogaret de Permanill, una mica més al nord. La ratlla administrativa s'anava marcant amb aquestes pedres amb una creu pintada o sobreposada al damunt. |
 |
| 1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya, Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica). Al sud de Llívia, el camí reial s'enfilava per avall cap a Puigcerdà, on tornaria a trobar la ratlla de divisió administrativa. Els habitants catalans de Les Escaldes, Dorres, Vilanova de les Escaldes Bell-lloc i Ur passaven a formar part del regne veí del nord. |
 |
| 1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya, Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica). Els habitants de Llívia removien constantment aquestes pedres frontereres. Sens dubte, uns minúsculs, inútils però dignes i lloables gestos de resistència davant l'absurditat del trossejament politicomilitar de la nació catalana: Enveig a l'un costat, la Torre de Jalabert (prop d'una creu de ferro) i Rigolisa a l'altre. |
 |
| 1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya, Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica). El terme de Llívia s'acabava a Oncès (i Càldegues una mica més enllà) on la ratlla fatídica creuava el Segre. El camí ral hi anava paral·lel, i el mapa indica el punt del Pas dels Bous com a límit terrestre de l'illa territorial de Llívia pel sud. |
 |
| 1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya, Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica). L'anomenat Pont de Llívia del Camí Ral sobre el Raür, que poc més avall desaigua al Segre marcà des de l'ominós Tractat dels Pirineus (1659) la separació entre el nord i sud de Catalunya. El poble d'Ix, el Mas Blanc i el Mas d'en Pixa, i l'Hostal d'Anaïx (d'anar a Ix) restaren damunt, el Mas Negre al davall. En aquest pont, aviat s'hi anaren creant diverses guinguetes, és a dir, tavernes de camí, que amb el temps es convertiren en un barri d'Ix. Passat el temps i arribada la desfeta napoleònica de Waterloo (1815), el pretendent del tron francès, el Duc d'Angulema Lluís (XIX) Antoni de França, deixà l'exili de Barcelona per acostar-se a França i s'instal·là al primer poble en territori francès oficialment i administrativa, per fer valdre els seus drets a la restauració de la corona. Aquest fou, més enllà de Puigcerdà, era la Guingueta d'Ix. Els prohoms guinguetesos, per curar-se en salut davant del Borbó gavatxo, el reberen amb tota parafarnàlia, a la qual el Delfí correspongué amb el nomenament de burg o ciutat d'aquella barriada d'orígens tavernaires. Els locals proposaren dir-ne Burg-Angulema, en honor al Borbó, però el duc es decantà per una demostració d'amor vers la seua dona i cosina, Maria Teresa de França, primogènita dels monarques guillotinats Lluís XVI i Maria Antonieta, i li atorgà el nom de Bourg-Madame, perquè el títol de la infanta borbona gavatxa era de Madame Royale. D'aleshores fins ara, ironies de la història, els guinguetesos han de portar penjada aquesta llufa reial, segurament com a penitència dels excessos dels seus avantpassats a les guinguetes de mala vida del camí ral. |
 |
| 1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya, Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica). Puigcerdà entre el Segre i el Querol, amb el pont de Sant Martí (no pas el Raür com indica el mapa, que desguassa al Segre poc després del pont de la Guingueta). El camí ral de Llívia hi baixava per un tros llavors descampat amb la creu de terme de la vila al costat del camí. Cap a l'oest de la vila, Saneja i Senillers. |
 |
| 1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya, Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica). Després de Puigcerdà, el Segre enfila un bocí cap al sud, amb els contraforts del Cadí a l'esquerra, a sota de Vilallobent. Oceja i Palau, a la riera de La Vanera o Llavanera, perden la loteria i es queden del costat roig; Age també: es quedà del costat groc. Perquè toqués del costat que toqués, Catalunya tingué les de perdre en aquella ruleta de la història. |
 |
| 1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya, Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica). Dalt del Cadí també hi passaren -hi passen encara- les línies de colorets. Al mapa, el Coll de la Creu de Maians, que ja dóna a la Vall de Ribes, i el Coll de la Bassa, cap al nord, cap a Vallcebollera, molt a prop ja de les fonts del Segre i del Puigmal. |
 |
| 1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya, Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica). La vall de Querol, amb la Torre de Querol a tocar del riu. També altres llogarets com Iravals i Santa Eulària van haver de conformar-se amb el costat roig, o sia, gavatxo. Mentre que al sud Guils, més enllà de l'antic llogaret de Sant Pere de Cedret, del Coll de Someres i de Quer de Llinars, s'aconformava amb el coloret groc. En una altra ironia de la història, instintivament o no, l'il·lustre enginyer autor del mapa, va acolorir la ratlla divisòria del nostre país amb els nostres propis colors nacionals. |
 |
| 1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya, Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica). Encara més cap endins de la vall, fins a Cortvassill i la vila de Querol, per l'una i l'altra banda de la serra divisòria. |
 |
| 1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya, Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica). La Muntanya de la Tossa, ja cap al Pimorent i direcció Andorra. |