 |
| 1908. «Una ascensió als Posets-Llardana, 3.367 m» (la Ribagorça), per Juli Soler i Santaló, agost de 1907, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 167, desembre (Archive.org). Preciosa vista de la ribera d'Estós, amb la palanca d'Aiguacari sobre el riu. |
 |
| 1908. «Una ascensió als Posets-Llardana, 3.367 m» (la Ribagorça), per Juli Soler i Santaló, agost de 1907, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 167, desembre (Archive.org). Quan l'excursionista es dirigeix des del Pirineu lleidatà a les muntanyes de l'Aragó «veu tancar-se a l'horitzó, part d'allà de les Maleïdes, per un eixam de puntes i escorxades serralades, de les quals en sobresurt un estiregassat maciu [massís] de color negrós, feixuc i de planera silueta, que té tot l'aire d'una gran muntanya». En destaca una visible glacera o gelera, que «s'estén horitzontalment en llur vessant». Juli Soler i son guia Josep, aquell any 1907, decidiren «que enguany, abans d'empendre nostra campanya anual a les Maleïdes, faríem el recorregut dels Posets, que tantes vegades ell m'havia ponderat ses belleses». |
 |
| 1908. «Una ascensió als Posets-Llardana, 3.367 m» (la Ribagorça), per Juli Soler i Santaló, agost de 1907, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 167, desembre (Archive.org). Detall de la palanca d'Aiguacari sobre el riu Estós. L'etimòleg Joan Coromines prefereix l'etimologia referida al «vastíssim sufix toponímic -OSSE... que és tan estès en cat. occid. i encara més a Gascunya... terminació aplicada a un radical basc, sigui ESTO- cleda (Esterri, Estana, etc.), sigui -potser més aviat- ASTO- ase, que ha donat tants noms de lloc d'aqueixes zones, com Estet... Astú en el Somport i tants cognoms propis bascos...» Afegeix el nostre savi de les paraules que «ben mirat... aquell primer enllaç etimològic no hi és incompatible, car l'ASTURCO ibèric i amb els seus descendents estorcina, etc. també devien ser derivats de l'iberobasc ASTO». Aquesta primera teoria etimològica remetia al «benasquès i alt-ribagorçà estorcina mula,... derivat de l'iberollatí ASTURCO mena de cavall, documentat a Plini i Sèneca...» i suggeria que Estós vindria d'una derivació similar, «com sigui que en aquella alta ribera pasturen grans eugassades». En tots dos casos, la darrera baula etimològica ens remet als quadrúpedes paquiderms solípedes de la família dels equins. |
 |
1908. «Una ascensió als Posets-Llardana, 3.367 m» (la Ribagorça), per Juli Soler i Santaló,
agost de 1907, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 167, desembre (Archive.org).
«Per bon camí de ferradura férem via vers el riu d'Estós, que teníem a l'esquerra, i als 20 minuts ens topàrem amb el congost per on surt aquell riu de la vall del seu nom. Aquest congost té uns 25 minuts de recorregut, havent-hi indrets on les penyes de banda i banda, aproximant-se, sols deixen pas al riu, que presenta el llit ple de grossos penyals...»
|
 |
1908. «Una ascensió als Posets-Llardana, 3.367 m» (la Ribagorça), per Juli Soler i Santaló,
agost de 1907, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 167, desembre (Archive.org).
Passada la segona palanca d'Aiguacari s'acaba el congost, «i la vall s'obre amplament... Al cap de mitja hora entràrem en el bosc de pins de Corones... Seguint amunt, suaument, i en direcció NO, dins de la pinosa, travessàrem un altre barranc...»
|
 |
1908. «Una ascensió als Posets-Llardana, 3.367 m» (la Ribagorça), per Juli Soler i Santaló,
agost de 1907, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 167, desembre (Archive.org).
Detall de la Cascada del Tormo, que «per dintre d'una estreta canal s'estimba amb un salt d'uns 50 m al riu Estós, engruixida amb l'aigua que li aflueix de l'aigua que baixa del Montsero d'Oo i envoltada de retorçats pins»
|
 |
1908. «Una ascensió als Posets-Llardana, 3.367 m» (la Ribagorça), per Juli Soler i Santaló,
agost de 1907, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 167, desembre (Archive.org).
«La cabana del Cantal és anomenada aixís per estar a la vora d'un gros bloc que en el país anomenen cantal i cantalera, a lo que nosaltres diem tartera». Mot interessant, propi de la llengua catalana d'època clàssica, segons explica el DCVB:
«Pedra de grossària variable, però difícil de manejar (occ., val.); cast: guijarro. Un sarray tirà d'un terrat un cantal e donà an Artal d'Alagó, Jaume I, Cròn. 291. Grans colps de pedres e de cantals, Desclot Cròn., c. 74. Qui'ns combatien ab pedres e ab grans cantals, Pere IV, Cròn. 137. ...
—«Darrera una pedra, un cantal»: vol dir que les adversitats no vénen soles, sinó que es repeteixen i van augmentant (Castelló de la Plana). Fon.: kantáɫ (Ribagorça, Fraga, Tamarit, Pena-roja, Benassal, Morella, Cast., Llucena, Onda, Val., Llíria, Alcoi, Pego).Etim.: derivat d'una arrel cant-, probablement pre-romana, que devia significar ‘pedra’ (cfr. el cast. canto ‘pedra’, cantera ‘pedrera’, i el cat. cantó)». |
Continua l'autor de la ressenya: «Aquesta cabana, junt amb altra més amunt d'Oo, són els dos únics refugis que es troben en la vessant aragonesa, a la pujada d'aquell alterós port, el més alt del Pirineu». Hora de dinar i de descriure la immensa vista.
 |
1908. «Una ascensió als Posets-Llardana, 3.367 m» (la Ribagorça), per Juli Soler i Santaló,
agost de 1907, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 167, desembre (Archive.org).
«El riu Estós va minvant el seu cabal, comptant de menys amb les abundoses deus abans esmentades... En fondes raconades la corrent del riu se fa soterràniament, per trobar-se el seu llit rublert de gruixudes congestes». Arriben a l'extrem de la vall d'Estós, on ja s'albira la collada de Gistaín i el port d'Aigües-Cruces. Finalment, fi de la primera jornada al xalet «de l'anomenada cabana de les Paüls, lloc forçós on havíem de passar la nit, per l'endemà fer l'ascensió als Posets. Aquesta cabana està situada en un replà enllosat... i a manca d'altre és un pobre refugi: un poc més d'un metre quadrat d'espai, tancat per quatre parets de pedra seca i cobert per una lleugera coberta de branques i llosa».
La nit va arribant i amb ella «la naturalesa s'anava embolcallant en aquella solemnial quietud de la nit i en la qual fins hi arribeu a sentir-vos el pols... Voleu més grossa ironia! De mi puc dir-vos que no sé si la humida penya del meu jaç m'arribà a escalfar o vaig ser jo qui va escalfar-la... i del meu guia, empelt d'isard, vos transmeto sa confessió que no pogué aclucar l'ull en tota la nit pel fred».
|
 |
1908. «Una ascensió als Posets-Llardana, 3.367 m» (la Ribagorça), per Juli Soler i Santaló,
agost de 1907, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 167, desembre (Archive.org).
Reemprenen la marxa ascendent a les 5 del matí. La coma de les Paüls sol restar seca «i sols en cas de precipitacions atmosfèriques es quan es converteix en col·lectora i primer afluent del riu Estós, del qual se'n pot considerar com el seu origen per ésser el major recorregut, ja que no per son cabal». En aquest segon sentit, caldria considerar-ne l'origen pel barranc dels Gorgs Blancs i de Clarabida, «que, a causa d'ésser-hi allí etern el desgel, la corrent és sempre constant».
|
 |
1908. «Una ascensió als Posets-Llardana, 3.367 m» (la Ribagorça), per Juli Soler i Santaló,
agost de 1907, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 167, desembre (Archive.org).
Detall de la coma de les Paüls encara ben innivada en ple agost.
|
 |
1908. «Una ascensió als Posets-Llardana, 3.367 m» (la Ribagorça), per Juli Soler i Santaló,
agost de 1907, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 167, desembre (Archive.org).
Al cap de gairebé dos hores atenyen la base del circ, «cercle, veritablement glacial... ocupat en sa part superior per sa part superior pel desbordament de la gran gelera que per la dreta és molt redreçada i plena d'esquerdes». Havent fet un mos, es dirigeixen cap al colador de la gelera, «és un forat circular d'uns 10 a 12 m de diàmetre, produït per l'enfonsament del sòl i rodejat per la gelera i congestes; en sa vora superior la neu glaçada hi forma una boca o foradada, ocasionada pel desglaç, i per a on ne surt un abundós doll que es precipita amb remor dins l'abim, del que no se'n veu el fons».
|
 |
1908. «Una ascensió als Posets-Llardana, 3.367 m» (la Ribagorça), per Juli Soler i Santaló,
«És d'un efecte aclaparant veure aixecar-se pel damunt d'aquella ampla estesa de glaç la feixuga massa negrosa, a on relluen els esquists de diferents matisos, clapejats pels estrats de calices [calcàries] de color més clar. Aquell conjunt produeix una impressió de suprema majestat». Descriu com «aquesta terrassa glacial està rodejada en sa part baixa... per una faixa de tartera que constitueix la moraine [morrena o morena] mitjana».agost de 1907, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 167, desembre (Archive.org). |
 |
1908. «Una ascensió als Posets-Llardana, 3.367 m» (la Ribagorça), per Juli Soler i Santaló,
agost de 1907, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 167, desembre (Archive.org).
La majestuosa vista del Posets per sobre la glacera.
|
 |
1908. «Una ascensió als Posets-Llardana, 3.367 m» (la Ribagorça), per Juli Soler i Santaló,
agost de 1907, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 167, desembre (Archive.org).
La ruta que segueixen per damunt la glacera els dos excursionistes per arribar a fer el cim del Posets.
|
 |
1908. «Una ascensió als Posets-Llardana, 3.367 m» (la Ribagorça), per Juli Soler i Santaló,
agost de 1907, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 167, desembre (Archive.org).
Després de les explicacions sobre la peculiar formació geològica de les morrenes de la zona, «una raresa en els Pirineus» per «la construcció heterogènia d'aquest maciu [massís]», passem a l'atac final:«Després d'alleugerir la bota ens calçàrem els crampons [grampons] i atacàrem la gelera en direcció a la muralla. El glaç era ben al descobert i estava solcat per innombrables reguerons, per a on ja el sol hi feia circular petits xaragalls d'immaculada transparència que feien ressaltar el color verdós del glaç». Tres quarts d'hora per passar al capdamunt de la gelera.
|
 |
1908. «Una ascensió als Posets-Llardana, 3.367 m» (la Ribagorça), per Juli Soler i Santaló,
agost de 1907, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 167, desembre (Archive.org).
La gran esquerda entre el gel i la paret (berg-schrund) és perillosa. «Això és lo que constitueix lo major perill de l'ascensió al Posets; perill que es pot convertir en obstacle invencible quan aquesta esquerda, formant fosso, no presenta cap solució de continuïtat envers la muralla, i que és a les darreries de l'istiu quan s'han fos els ponts de neu». Uns 20 minuts per superar la xemeneia fins a la carena, que seguiren «fins a trobar el punt culminant, el qual assolírem abans de les 9, havent-hi posat, des de la cabana, unes 4 hores, comptant-hi les parades».
«Ens trobàvem en el cim del Posets, a 3.367 m d'altitud. A un home li sembla talment trobar-se allí suspès en l'espai, puix a banda i banda de la cantelluda carena, que no té més d'uns 10 a 15 pams d'amplària, s'estenen espantosos precipicis...»
«...Del panorama esplèndid que des d'allí s'ovira [s'albira] sols traduiré les paraules de l'home que coneix millor tot el Pirineu: "La vista és d'una esplendor incomparable. Avui, fins després d'haver-ne contemplat tantes d'altres, la judico tal com ho fiu [vaig fer] 24 anys ha. És la més bella i estesa de tot el Pirineu. Sa gran alçària i son isolament és tal vegada el secret de llur magnificència"», només a 37 m de l'alçada de l'Aneto.
|