 |
| 1918. L'Aranyó (la Segarra). Fot. Josep Salvany i Blanch (MDC-BdC). L'església de la vila closa des d'un dels arcs, en una foto gairebé centenària. Escriu Madoz: «Tiene 4 casas de mediana fábrica y una iglesia aneja a la parroquia de Hostafranchs, cuyo párroco pasa a celebrar misa los días festivos y administrar los sacramentos en caso de necesidad». |
 |
1845. L'Aranyó (la Segarra).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
«Como carece de manantiales, se han construido en varios puntos distintas balsas donde se recogen las aguas llovedizas que aprovechan los habitantes para surtido de sus casas y abrevadero del ganados». Dels habitants: «3 vecinos, 9 almas».
|
 |
| 1918. L'Aranyó (la Segarra). Fot. Josep Salvany i Blanch. Detalls del carrer de terra, amb l'església al fons, amb la velleta amb xal i davantal a la portalada. |
 |
1889. L'Aranyó (la Segarra).
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta (Fons Sol-Torres).
Al cens de 1359, ja hi havia els 3 focs, que es corresponen si fa no fa amb els «3 vecinos» de què parla en Madoz. Segons s'hi incloguin els agregats o no, el recull d'habitants, pot arribar fins als 924! Escriu Pleyan: «Hay un castillo, en buen estado y de mucha más elevación que las casas. Sin duda es el antiguo castro, existente ya en el siglo XII». Sobre l'abastiment d'aigua, a més de les basses ja citades per Madoz: «cuenta actualmente con un pozo a medio km de distancia dal N.E. del que se surte toda la población».
|
 |
| 1918. L'Aranyó (la Segarra). Fot. Josep Salvany i Blanch (MDC-BdC). La façana del castell d'Aranyó i la portalada principal. |
 |
| 1918. L'Aranyó (la Segarra). Fot. Josep Salvany i Blanch. Molt interessant la nota curiosa lingüística de Pleyan, que se sorprèn del fet que «existe entre los habitantes de este pueblo la costumbre, o vicio si se quiere, de que, al comenzar a hablar a cualquier persona cuando concluye otra, la primera palabra que pronuncia es la conjunción Oh!». Això és la Catalunya profunda, ambaparà! |
 |
1889. L'Aranyó (la Segarra).
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.
Resum dels orígens històrics medievals per conquesta de la família Montsuar de Lleida. Sobre la sigil·lografia, l'aranya que es representa en el segell municipal, només és una etimologia popular. El nom de la població remet a l'aranyó planta i no pas l'insecte.
|
 |
| 1918. L'Aranyó (la Segarra). Fot. Josep Salvany i Blanch (MDC-BdC). Fotografia de los Pallers de roca de la població, amb el fotògraf retratat, probablement. Josep Pleyan recull la vella llegenda segons la qual un pobre que va demanar palla per dormir al terratinent local i en ser despatxat com a rodamón de mala manera, va proferir una maledicció que va convertir els pallers que tenia a l'era en pedrotes immenses. L'autor creu que «pudieran ser dos menhires alzados ahí por los habitantes prehistóricos... máxime cuando de su situación a gran distancia de las canteras del pueblo, se deduce han sido trasladados de otro lugar estos grandes pedruscos». |