[1013] Biosca, ermites i masies

1930 ca. Biosca, entre la Segarra i el Solsonès.
Fot. Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951), AFCEC.

L'ermita de Sant Pelegrí, als afores de la població. Fou església romànica del segle XII, però s'ha anat refent al llarg dels segles. La rosassa té data de 1855. Fins al segle XVII fou coneguda amb el nom de Santa Maria del Pla. El dilluns de Pasqua s'hi feia l'aplec de Sant Pelegrí, i així el nom va ser canviat. El sant guardava del dolor, per la qual cosa era molt venerat pels llogarencs. La cobla popular de comiat de l'aplec feia així:

De Sant Pelegrí em despedeixo

i de la Mare de Déu del Pla,

i de tots els sants de Biosca,

que amb salut puguem tornar.

1889. Biosca (la Segarra).
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.
Biosca ha pertangut i pertany encara al partit judicial de Solsona, d'on que la seua tirada cap allà no sigui invenció de darrera hora. Al 1806, s'hi comptaven 600 habitants, 445 segons Madoz a mitjan segle XIX. «El clima es templado y saludable y tiene un cielo alegre y despejado». Cap a finals d'aquell segle hi havia escola tant a Biosca com a Lloberola.

1930 ca. Biosca, entre la Segarra i el Solsonès.
Fot. Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951).

Escriu Pleyan de l'ermita de Sant Pelegrí que «es grande la devoción a este santuario de los vecinos de la comarca, siendo más de 1000 la ofrendas presentadas desde 1840 a 1846».

1900 ca. Absis de l'ermita de Sant Pelegrí, Biosca.

1889. Biosca (la Segarra).
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.
«El sello de este Ayuntamiento tiene por símbolo un can o perro, sacado de la última sílaba del nombre de la villa, ca, que en catalán significa perro. De que está cogido este símbolo del modo més arbitrario se ve desde luego, pero esta era la costumbre en aquellos tiempos». Les armes parlants es popularitzaren al llarg del segle XVIII i un cop extingit l'Antic Règim al segle XIX. Per mitjà del joc de paraules del mateix nom de la vila, procuraven de posar en relació aquest nom amb algun objecte o animal. A Catalunya foren abundantíssimes.

Pel que fa a l'etimologia, segons Pleyan, «debe encontrarse en Bi-, dos, y Osca-, voz arábiga que quiere decir concavidad para encajar alguna cosa, y Biosca se encuentra al pie de la sierra de Torá en medio de un barranco que rompe dicha sierra, describiendo un valle, que es la osca (u hosca o mosca en catalán) que ha dado nombre al pueblo. En cuanto al numeral bi- lo vemos hasta apropiado para significar las dos sierras en que el osca divide la citada montaña de Torá». Sovint les etimologies de Pleyan eren com les armes parlants. Si acudim a l'Onomasticon d'en Coromines, més científic, veurem «que és pre-romà és segur... I puix que el nom és pre-romà ens decantarem per una etimologia del branc ibero-basc, al qual pertanyen quasi tots els noms pre-romans de Segarra: Ivorra (immediata a Biosca), Sanaüja, Les Oluges, Ardèvol, Sedó, Altés, Artesa, Ossó, Tàrrega, i el nom mateix de la comarca de Segarra. Segurament és un derivat del nom, ara encara basc, del cor, bihotz». Pleyan, com podem llegir, ja ho intuí. Acaba Coromines aclarint que aquest basc cor «en sentit toponímic, en Biosca, seria poble arrupit, arraulit, desemparat: sigui per la poca fertilitat del país, o potser encara més per la posició del poble al peu de l'antic castell dominant:
Ai, Biosca, 
del castell sota la closca, 
vila xica i mal composta.

Si la closca cau,

ai, Biosca, adéu-siau!»

1930 ca. Biosca, entre la Segarra i el Solsonès.
Fot. Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951), AFCEC.

La Mare de Déu del Pla, a l'altar major de l'ermita de Sant Pelegrí.

1930 ca. Biosca, entre la Segarra i el Solsonès.
Fot. Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951), AFCEC.

Detall de la Mare de Déu de la Salut, a l'església parroquial.

Mare de Déu del Pla,Vista moderna, sense les vestimentes, que deixa contemplar la talla de pedra.
 Goigs i devocions populars. 

1900. Goigs de la Maria Santíssima del Pla, Biosca (Sol-Torres, UdL).Els goigs que es cantaven a la Mare de Déu, centrats en la història bíblica del personatge.

1930 ca. Biosca, entre la Segarra i el Solsonès.
Fot. Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951), AFCEC.

El fotògraf va traure aquesta altra imatge al pedrís del carrer per millor retratar-la. Devia tractar-se d'alguna altra santa venerada en alguna capella de l'ermita.

1930 ca. Biosca, entre la Segarra i el Solsonès.
Fot. Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951).

Detall de la bonica talla de pedra, de cridanera mirada.

1930 ca. Biosca, entre la Segarra i el Solsonès.
Fot. Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951).

Reproducció de dos planes d'un missal de Climent VII de l'ermita.

1900 ca. Mas Xoriguera, Biosca.
Fot. Cèsar [August] Torras (1853-1923).
Vista de la majestuosa masia i ermita de la Mare de Déu de Loreto.El Mas de Xoriguera és un edifici del municipi de Biosca (Segarra) que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Els cavallers de l'Ordre dels Mercedaris van habitar el mas Xoriguera entre 1456 i 1620. En una cisterna amb pou de la casa hi figura la data 1580.

1900 ca. Mas Xoriguera, Biosca.
Fot. Cèsar [August] Torras (1853-1923).
Una altra vista en diferent perspectiva. 

Anys 2000. Ermita de Santa Maria, Biosca (Pinterest).
L'ermita abandonada dalt del castell.

Anys 2000. Ermita de Santa Maria, Biosca (Pinterest).
Detall d'un finestral tapiat.

Anys 2000. Ermita de Santa Maria, Biosca (Pinterest).
L'ermita és feta a redós mateix del gran rocam del turó del castell.