 |
| 2015. Vall del Llobregós, la Segarra. Matí segarrenc primaveral: caloreta un cop crescut el sol, tot i la fresca de primera hora. Les antigues masies amb les velles eres rodones per batre el gra, ens reben per transportar-nos per unes hores a un temps aturat, vell, profund, nostre. L'assaborirem pas a pas, andarejant a mig camí entre el blau celeste i el verd sembrat. |
 |
| 2015. Vall del Llobregós, la Segarra. En pic s'enlaira el solet, la Segarra se'ns comença a mostrar amb tota la seua verdor primaveral. Deixem el Mas del Sot al darrere i enfilem cap a l'oest, però per dalt l'altiplà, seguint la ruta dita Aubaga-Solana. El Llobregós aflueix al Segre per l'esquerra, i recull les aigües de tot el nord de la comarca, des dels seus orígens anoiencs fins al seu desguàs noguerenc, a Ponts. És poc cabalós i irregular, a mercè de pluges de primavera i tardor. |
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
Explica el nostre savi etimòleg, Joan Coromines: «Riu Bragós és la forma originària del riu afluent esquerre del Segre que, provinent de la Serra de Prades (límit Anoia-Solsonès) i passant per Castellfollit, Torà i Sanaüja, desemboca a Ponts, més generalment conegut com Llobregós». I en cita testimonis escrits del segle XIII.
Continua aclarint: «Bragós és derivat del català antic brac: fang, brutícia, podrimenter... Es tracta d'un de tants noms de rius menors que es deriven de l'acumulació de detritus i fangs en parts de llur curs». Coi de Coromines, que n'arribava a saber!
|
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
Vallejar per la Segarra en aquesta època de l'any vol dir submergir-se en el verd sembrat que per tot arreu s'albira. Gairebé una sobredosi. En els temps medievals reculats en què el riu fou batejat, no hem de pensar en residus humans que embrutessin el riu, sinó que es devia tractar de residus vegetals arrossegats pel corrent. Potser també perquè la descomposició de guixos en alguns trams del recorregut per l'erosió fluvial també li donava un color desagradable.
|
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
La primavera, després de la florida dels ametllers, és encarransida: algun romer, alguna argelaga, i alguna altra flor que desconeixem.
|
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
Arribem al magnífic espai de l'itinerari botànic de les Valls del Sió, a les envistes de Ribelles. En època de floració, potser més cap al maig, ha de resultar verament espectacular. Un magnífic espai, amb les indicacions de les característiques de la flora, fet amb la simple col·locació de cartells informatius, sense grans obres ni invasió del medi. Un exemple a seguir per altres intervencions d'aquesta mena, sovint massa emborratxades per la mà del dissenyador ambiental.
|
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
Deien els padrins: la dot de Ribelles, cul i mamelles. Perquè el territori era tan pobre, que les minyones s'havien de casar sense dot, només pel que portaven a sobre, pel físic, però no pas pels calés o jornals de la família. |
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
Imatge de l'equip del CEB d'aquesta matinal, amb el guia sempre al davant.
|
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
Dues parelles barrejades de totes les maneres.
|
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
Baixem dels altiplans per anar a trobar les ribes del Llobregós. A la Vall de Gesses, el terreny es torna blanc: són els famosos guixos sedimentaris. La vegetació pròpia d'aquests sòls guixencs són matolls, timonedes i romer blanc. A la solana, els carrascars i el roure de fulla petita.
|
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
La línia d'arbres que acompanya el riu ens mostra el curs del riu, enfonsat i atrapat literalment entre guixos, cap a la seua llibertat final a Ponts. L'estelada, la llibertat del nostre país cap a Ítaca.
|
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
Un soberg indiot segarrenc.
|
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
Una ruella no fa estiu. Però una bona colla de caminaires fa amistat.
|
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
Tiquitiquitic... arribem a la peixera del molí del Cava. |
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
El dia del Pilar del 1907, en la riuada que s'emportà el pont del Segre a Lleida, també el Llobregós en féu de les seues i s'emportà el molí. Diu el panell, que el riu portava 7 o 8 metres d'aigua arribant a Ponts.
|
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
El retratos obligats, i continuem caminant.
|
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
Una típica cabana de volta ponentina. En estar envoltada de terra, solia mantindre molt millor la temperatura, fresqueta a l'estiu i agradable a l'hiver, perquè la seua funció per al pagès que tenia el tros lluny de casa era de fer-hi nit. Tot i que més d'un, també hi devia fer la migdiada. Les més grans podien incorporar foc a terra i menjadora per tindre el matxo a dins, que també proporcionava calor animal.
|
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
Penúltima parada de la matinal: Talteüll. La Segarra fou terra de frontera entre els móns català i musulmà, i els castells i torres de guaita hi proliferen per tots els tossals. Les petites poblacions s'hi han arremolinat, i al llarg dels segles han format aquests magnífics poblets, que han sabut conservar fins avui els seus orígens i la seua identitat. L'església romànica de Sant Pere data del segle XI amb una monumental espadanya, modernament reformada. |
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
Un tast de la vida rural d'abans i d'ara, un altre dels plaers segarrencs. |
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
Biosca, última parada i restaurant del final feliç de la jornada. L'antic pont medieval d'un ull donava accés a la vila closa, agombolada al voltant de l'església, als peus de la monumental roca on s'aixecava el castell.
|
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
Senderisme, amistat i llibertat. |
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
Les grotesques i magnífiques gàrgoles medievals d'un dels casalicis de la població, que simules diferents animals, com ara gossos, gats i cabrons, amb perdó.
|
 |
2015. Vall del Llobregós, la Segarra.
Panell de les rutes de l'espai natural protegit Vall del Riu Llobregós, amb el nostre guia a primera hora informant-nos del futur immediat que ens trobaríem. Però si els gurús economistes mai no l'encerten, pot un guia-gurú trobar el bon camí? La resposta només se sap si hom s'arrisca a caminar.
|