QUINA LA FEM?: [56] La Platja de Lleida

1967. Les Basses d'Alpicat.
La «platja» de Lleida plena de gom a gom en una xafogosa tarda d'estiu al ponent català. Qui no en recorda els tobogans?

Efectivament, ho heu endevinat: la platja de Lleida del segle XX foren les Basses d'Alpicat, denominació popular del nom franquista oficial "Parque del Alcalde Pons". L'èxit de les Basses com a punt neuràlgic de l'oci estival familiar dels seixanta i dels setanta rau en dos factors: primer, la calor asfixiant a la plana lleidatana que tothom ha pogut experimentar al llarg dels anys, i segon, els aires de modernització social que van suposar en una Lleida afranquistada fins a la mèdul·la, tot i que ara no ens en vulguem recordar. Com tantes altres vegades al llarg de la història, els canvis profunds no tenen lloc si la gent no passa davant de la classe dirigent establerta per estirar el carro.

Durant segles, la calor cunicular a Lleida s'havia apagat al riu, ja fos riu amunt cap a Granyena, o ja fos riu avall cap a Butsènit, en els meandres plens de grava que el jaç del riu havia anat acumulant. A principis dels seixanta, l'altra platja de Lleida, la segona en el temps i encara actual, entre Salou i Cambrils, tot just començava a fer els seus primers passets. L'Alcalde Pons tingué l'encert de convertir un espai que ja era freqüentat pels lleidatans en certes dates, com ara el dilluns de Pasqua per anar a menjar-hi la mona, en un espai d'esbarjo, fins i tot podem dir sense exagerar de peregrinació: a les primeres piscines dels nens i adults lleidatans durant l'estiu, als primers pícnics familiars durant l'entretemps, al primer -i únic fins avui- càmping de la ciutat, als primers vestits de banys femenins a la piscina de dones (d'obligada concessió a l'acèrrim conservadorisme de la cúria lleidatana) abans que el triomf del biquini enviés la repressió social i religiosa a l'infern. Aquesta peregrinació es feia en la línia d'autobús que recorria els cinc o sis quilòmetres de distància enmig d'una sufocació que només es païa amb el deler de la imminent remullada refrescant que ens hi esperava. Uns autobusos amb les mames carregades de senalles i bosses, la canalla amb els flotadors i les pilotes de propaganda... Hi hagué molts dies d'estiu que s'hi amuntegaren més de deu mil persones! És clar que als pobles encara no hi havia ni una piscina municipal, i que les famílies de tota la comarca hi fèiem cap, en el nostre cas amb un flamant 4 llaunes, com se'n deia dels Renault 4.

Les antigues basses depuradores de l'aigua de Pinyana, en què des de començament del segle XX s'intentava eliminar el fang en suspensió per donar més qualitat a l'aigua de boca, van deixar de fer la seua funció quan la conducció de l'aigua es convertí en canonada tancada. La inauguració de les dos primeres piscines l'any 1958 tingué lloc, previsiblement, un 18 de juliol (els més grans ja saben per què, els més joves que facin una recerca de dates a veure si ho descobreixen). La dècada dels vuitanta l'oci estiuenc lleidatà començà a enfilar la carretera de la Riba, el semàfor de Vilaverd... i cap a Salou i Cambrils falta gent! La construcció de les piscines dels pobles i dels barris de Lleida acabà de rematar les Basses, que van acabar tancant. Ara hi ha un pla de recuperació. Esperem que s'encerti a recuperar un espai tan nostàlgicament popular i recordat.

Anys 1900. Les Basses d'Alpicat.
Les noves basses depuradores de la sèquia de Pinyana, que servien per sedimentar els fangs suspesos en l'aigua de boca de la ciutat.


Anys 1900-10. Les Basses d'Alpicat. Encara com a basses depuradores. Durant la dècada dels 50, s'hi anirien plantant arbres i, finalment, es convertirien en la «platja» de la Lleida popular de la segona meitat de la dictadura franquista.