QUINA LA FEM?: [54] Abans d'Alexis, Nitrat de Xile

Anys 50-60. El gautxo publicitari del Nitrat de Xile, present a bona part de racons del país durant la segona meitat del segle XX.

Ara que aquests dies s’ha incorporat un jugador de futbol xilè, Alexis, a la disciplina blaugrana, em ve a la memòria la imatge del gran cartell de rajoleta, negre sobre groc, que hi havia a la cantonada de Cal Badejo a Alcoletge, a baix a la carretera, òbviament ja desaparegut per la fam constructora d’aquests anys darrers. Resulta que la influència del país transandí ja ens arribà fortament durant el segle passat. Abans d'Alexis al Barça, Nitrat de Xile. Sí senyor: el Nitrat de Xile fou durant bona part del segle XX referent essencial de la pagesia de mig món per adobar camps i collites, també a la Plana de l'Urgell. Alhora, esdevingué un referent mundial en la història del màrqueting, de manera que el gautxo a cavall que el promocionava a parets de magatzems i cruïlles del nostre país, va passar a formar part de l’imaginari col·lectiu d’un parell de generacions de la segona meitat del segle passat.

Xile, via concessions mineres de capital anglès, extreia els nitrats de la zona nord del seu allargassat país, concretament del desert d'Atacama. L’explotació intensiva d’aquest jaciment o salnitrera (salitreras) va començar cap a mitjan del segle XIX, i de seguida els països europeus van esdevindre’n els importadors més fidels per fer créixer la productivitat dels conreus en una època d’augment demogràfic i econòmic. Fins i tot, en aquells remots temps de la navegació a vela es van dissenyar vaixells especials, els cabohorneros, els quals creuaven cap a l'oceà Pacífic pel Cap d'Hornos i després remuntaven la costa xilena per carregar l'adob. També fou inevitable que esclatessin greus disputes territorials entre Perú, Bolívia i Xile pel domini d’aquest desert dels ous d’or.

Per assegurar-se els impostos provinents de l'exportació del nitrat de sodi, calgué engegar, des de finals del segle XIX i fins a la primera meitat del XX, una de les campanyes de propaganda i difusió dels avantatges de l'ús del salnitre en els cultius agrícoles més àmplies, globals i persistents que es coneixen encara avui, i que va perllongar-se més de cinquanta anys: fullets, articles, ressenyes, propagandes inserides en premsa, a més de xapes, agendes, calendaris i altres gadgets van difondre’s intensivament entre països europeus, el mitjà i llunyà Orient i també cap a la resta de l’Amèrica. Cap als anys trenta el descobriment del salnitre sintètic noruec va engegar les alarmes. Calia enfortir encara més qualsevol mecanisme de promoció i crear noves vies de propaganda, adequades al nou món pagès, que també s’anava modernitzant: investigacions científiques que demostren l'eficàcia del seu ús en els cultius, mostres gratuïtes a les fires i exposicions agrícoles, amb concursos per exhibir resultats exuberants gràcies a l'ús del fertilitzant. I és clar: l’aparició dels memorables cartells dels Nitrats de Xile, d'estil tipogràfic racionalista modern, un dels encerts publicitaris més grans de la història pel fet que van saber apel·lar a l’imaginari propi del pagès de cada racó del món, amb unes imatges senzilles i potents alhora, que no solament venien, sinó que retrataven la manera de fer i ser del comprador, cosa que els atorgà l’inigualable plus de cosa pròpia i bona, indispensable per a tot producte comercial que es vulgui vendre com a xurros.

Aquestes mostres publicitàries es van anar fent presents entre la misèria de la postguerra al nostre país, arribant al seu punt àlgid en les dècades dels 50 als 70. A diferència del que ocorre avui, que ens preocupem per saber qui són els proveïdors de certes cases comercials i de quina manera tracten els treballadors als països emergents, que és on produeixen bàsicament, llavors ningú sabia que per extreure el salnitre es treballava enmig de les condicions de clima inhòspites del desert, sense aigua, sense arbres, sense tantes coses, i amb calor, deshidratació i duresa extremes. Les salnitreres eren els “pobles” que van crear-se al voltant de les explotacions per tal de garantir a treballadors un espai de subsistència, i fornir als directius el grau de confort que es mereixien llurs senyores: tan grans eren els ingressos que s’hi podien trobar els productes més a la moda de Londres! La decadència de les salnitreres va començar quan s’engegà la producció sintètica de nitrat a Europa i Estats Units, amb costos molt inferiors als de l’explotació natural. A poc a poc, a partir dels anys seixanta, les salnitreres van començar a decaure i els treballadors a emigrar. Van acabar com a pobles fantasmes, fins que han estat declarades Patrimoni Mundial de la Humanitat: ara s’omplen de turistes a qui expliquen com n’era d’apreciat el Nitrat de Xile a les remotes llars de pagès de la nostra infantesa. Esperem que l'Alexis ens porti tantes i tan bones alegries als camps de futbol com aquest altre enyorat i recordat compatriota seu, el Nitrat de Xile, portà als nostres camps de conreu.