Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris les Garrigues. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris les Garrigues. Mostrar tots els missatges

20170127

[1626] Solerassenca, del XX al XXI

Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
Vista general del poble, a la Vall Major, amb la cruïlla dels Aubagés i Juncosa en primer terme, i el preciós molí d'oli a l'entrada de la vila. La Vall Major o riera de Juncosa passa pel nord, i les rieres de Sisaltes i de Montbellet hi desguassen no gaire lluny.

La població i l'economia
Els censos més antics de població són els del 1365 (18 focs), 1378 (9 focs) i 1553 (17 focs). La població, tradicionalment escassa, es quadruplicà al segle XVIII dins la tendència general d’augment de la comarca, en passar de 57 h el 1718 als 222 h del 1787. L’inici del segle XIX presentà xifres vacil·lants (258 h el 1830 i 234 h el 1842), però posteriorment adquirí un bon impuls amb l’extensió de l’olivera (774 h el 1857, 823 h el 1860 i 868 h el 1887). El segle XX s’inicià amb 927 h (1900) i arribà a un punt culminant el 1920 amb 932 h. Des d’aleshores, la tendència ha estat de signe negatiu: el 1936 es registraven 870 h, els quals havien baixat a 822 h el 1940, 778 h el 1950, 659 h el 1960, 593 h el 1970 i 540 h el 1981. Aquest procés de pèrdua progressiva de població s’ha aguditzat els darrers anys: 449 h el 1991, 412 h el 2001 i 403 h el 2005.

Al terme municipal del Soleràs abunda el terreny trencat i pedregós, amb matollar de garriga, i es troben claps de bosc de pi. Pel que fa a l’agricultura, que és de secà, cal destacar-ne les oliveres i els ametllers. D’altra banda, a la Vall Major hi ha alguns petits horts. Pel que fa a la ramaderia, al municipi s’hi cria aviram i bestiar oví i boví, principalment. El Soleràs és inclòs en l’àrea de regadiu del canal Segarra-Garrigues (en construcció). Al Soleràs hi ha la Cooperativa Agrícola d’El Soleràs (1945), que es dedica a la producció d’oli amb denominació d’origen Les Garrigues. El mercat setmanal se celebra el dimecres i el divendres.

El poble del Soleràs
El poble del Soleràs es troba a 381 m d’altitud, a l’esquerra de la Vall Major. Presideix el nucli antic, que agrupa tota la població del terme, l’església parroquial de Santa Maria (1805), obra neoclàssica de tres naus, façana ornamentada i campanar de torre vuitavat, amb un retaule de Ramon Borràs. Aquest temple substituí l’antic, de transició del romànic al gòtic, que fou utilitzat per a escola i el 1804 fou destinat a forn públic; avui és un edifici annex a la Casa Cortada. Té un gran interès arquitectònic l’edifici modernista de la Cooperativa del Camp del Soleràs, obra de Cèsar Martinell, que es bastí els anys 1920-21. A l’entrada del poble hi ha les ruïnes d’un molí del segle XVIII. A la partida dels Plans, i propers al poble, hi ha el santuari del Sagrat Cor de Maria, neogòtic, la gruta de la Verge de Lourdes i l’ermita de la Mare de Déu de Montserrat. Del despoblat de Montmellet, vora la riera del mateix nom, més al N del Soleràs, no se'n tenen notícies històriques; hi ha els murs d’una derruïda església que una tradició no documentada atribueix a un convent del Cister. Pel que fa a les associacions culturals, cal destacar l’orfeó Les Veus del Camp, que es va fundar el 1954.

La festa major és el 15 d’agost, per l’Assumpció, i la festa de tardor es fa el tercer cap de setmana d’octubre. Des del 1985 també se celebra la festivitat de Sant Josep (19 de març), en substitució de la de Sant Gregori, que tenia lloc una setmana abans. Per Tots Sants hom celebra el popular Encant, subhasta de menjar, sobretot pastissos, que porta la gent del poble per subvenir a les despeses de la parròquia; abans hom hi portava animals. Aquest costum té l’origen en el fet que abans es recollien diners per a pagar els predicadors del novenari.

La història

El Soleràs fou una conquesta de Ramon Berenguer IV (1149) amb l’ajuda d’altres cavallers com Ramon de Cervera, al qual Alfons I encomanà el 1181 la repoblació del territori que havia de formar la baronia del Soleràs, amb els actuals termes dels Torms i Juncosa. La baronia quedà constituïda el 1224 per la compra de l’abat de Poblet Ramon d’Hostalric al seu posseïdor Ramon de Miravet per 1 200 morabatins alfonsins. L’any següent el nou abat Ramon de Cervera concedí als tres llocs de la baronia una generosa carta de franqueses, centrada en l’alliberament dels mals usos i amb especial liberalitat per a les noves rompudes. En constituir-se aquesta baronia, el Soleràs i els Torms figuraven només amb 7 i 8 caps de família, respectivament, mentre que Juncosa en tenia uns 60. 

Poblet adquirí el 1313, per 600 sous, els drets dominicals que Pere de Cervera, castlà de Castelldans, tenia encara sobre els tres pobles, i el 1367 l’abat Guillem d’Agulló n'obtingué la jurisdicció plena (igual com en els altres feus del monestir). Pel que fa a la població de la baronia, aquesta era inferior a la segona meitat del segle XIV que en constituir-se, al començament del XIII. Els veïns d’aquests llocs rebien periòdicament la visita dels abats, als quals prestaven jurament i homenatge. En la guerra dels Segadors hi hagué tropes franceses acantonades en aquests pobles, ja que tenien el quarter general a les Borges Blanques (1647) i els combatents de la baronia del Soleràs disposaven de dues lliures de pa i una ampolla de vi com a impost. A l’extinció de les senyories, les tres localitats, que havien estat sempre dins l’òrbita de Lleida (vegueria, corregiment i diòcesi), formaren part del partit judicial d’aquesta ciutat (www.enciclopèdia.cat).


Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
L'ermita neogòtica del Sagrat Cor de Maria (1954), aixecada en plena repressió nacionalcatolicista (espanyola) de postguerra. La Santa Missió d'aquells anys arrasà el darrer alè de llibertat dels vençuts, i inculcà una religiositat tridentina de bracet de la persecució política governativa i la castellanització a les escoles.
Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
Un racó de la vila, al cap de baix de tot del carrer de la Bassa, si no m'erro.
Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
L'església de l'Assumpció, amb un plàtan en el lloc de l'antiga font, que ja havia deixat de fer l'antiga funció d'abastament d'aigua des que ja va arribar a totes les cases.
Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
L'imponent i gairebé ja centenari molí d'oli, llavors encara amb les pedres de moldre i els esportins; des de fa uns pocs decennis, tot automatitzat amb un parell de centrifugadores. Més aulives hi hagués a tot el terme!

Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
Diverses perspectives de la vila, envoltada d'ametllers i aulivers.
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Esplèndida vista d'ocell de la població, amb la carretera de Bellpuig a Reus que la travessa per enfilar-se cap a Bellaguarda i la Granadella.
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Modernament, la zona d'esbarjo amb les piscines i l'ajuntament s'han construït a baix a la vall. Dalt de la serra, el cementiri presideix el poble. Temps era temps, quan mon pare era ben jovenet, una tarda davant de casa estava a punt de desaparellar la mula, quan pujaven pel carrer la Bassa, a coll, un taüt després de l'enterro, perquè el carro de l'enterramorts el tenien espatllat. Quan el veieren, se'ls obrí el cor: aconseguiren de llogar al jove carro i mula per pujar fins dalt el taüt a canvi d'asseure'l damunt la caixa!
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Les granges i els animals, els altres protagonistes del terme. 
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Les granges i els animals, els altres protagonistes del terme. L'escut actual, per obra d'Armand de Fluvià, amb una creu papal de tres braços en honor -ho he llegit en algun lloc, però no en sé el perquè- de Sant Gregori. Els dos sols inferiors remeten a l'etimologia popular de Soleràs com si fos mot derivat de sol. 

20170123

[1624] Solerassenca

Anys 1920-30. El Soleràs (les Garrigues).
El Sindicat o molí d'oli recentment acabat de construir, obra de Cèsar Martinell, inaugurada al 1920, que marca el punt culminant de desenvolupament de la vila. La guerra, la postguerra i l'emigració en canviarien de manera radical les expectatives.
1845. El Soleràs (les Garrigues).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

En aquells temps i a velocitat de carreter, calien poc més de 5 hores per arribar a Lleida, i més d'un dia si hom es dirigia a Barcelona. «Situado en una hondonada, con clima muy benigno y sano».

A mitjan segle XIX, hi havia més de 60 cases però només 34 veïns, amb un total de 234 habitants, que feien una mitjana d'entre sis i set persones per casa. Les dades, probablement, referien a censos de començament de segle. Ja passada la meitat del XIX i gairebé fins als anys 20 del segle XX, la població s'enfilarà cap als voltants del miler d'habitants, en el període de màxima expansió demogràfica de la vila.

Amb 4 molins d'oli i forn de pa, i escola de nens, amb 24 xiquets, mentre que no s'esmenen les xiquetes, que probablement no acudien a estudi. El cementiri ja s'havia traslladat als afores, dalt del turó, i s'hi destaquen el pou que hi ha a la vall com a subministrament d'aigua i la bassa obligada per al bestiar.

El pou, que mai no s'ha vist assecat, fou molt important com a punt de proveïment durant la guerra, d'on s'extreia aigua dia i nit per portar en camions cap al front proper. L'aigua abundant del subsòl de la Vall Major, que per mitjà de pous regava els nombrosos hortets, contrasta amb la migradesa del regueret que travessa el terme, molt escàs i sovint sec durant els estiatges.

«Abundan las canteras de piedra, y hay en todo el mucho plantío de olivos, viñas, almendros e higueras». El camí que pujava per la Vall Major des de Torres, continuava vall amunt, cap als Torms i Juncosa, i d'allà, flanquejant el Montsant per Margalef, arribava fins a Reus. Constituïa una via directa de sortida cap al port de l'oli i les ametlles, en una via que era ja coneguda i usada per les legions romanes i mercaders de fa un parell de mil·lenis, segons les troballes de monedes que al llarg de la Vall Major s'han fet.

Si volien correu, tres cops per setmana, se l'havien de pagar, «por encargado que envía el ayuntamiento».
Anys 1920. El Soleràs (les Garrigues).
Les característiques espones de les feixes amb què es guanyava terreny per al cultiu. La construcció dels marges de pedra a totes les Garrigues entre el segle XVIII i començament del XX és una obra de proporcions faraòniques, un veritable monument megalític, digne d'ésser reconegut com a patrimoni de la humanitat. Explica l'esforç i el sofriment per la subsistència d'una gent senzilla i humil, arrelada a la tradició i a la terra. L'arribada del reg aquest inici de segle XXI està causant estralls en aquestes espones de pedra, que són colgades miserablement per tal d'aplanar els trossos, sobretot en zones de les Garrigues més planes i no tan atossalades. 
Anys 1920. El Soleràs (les Garrigues).
El molí d'oli del Sindicat fou aixecat amb l'esforç de tots els pagesos del poble, grans i petits, amb l'ajut del mossèn, un claretià impulsor del cooperativisme agrícola. El meu pare, el Josep de Cal Valentí, sempre havia sentit explicar que, quan a mitja construcció, es van acabar els diners, es va presentar el padrí i patriarca de cal Beà amb una mitja de dona tota plena de duros de plata, i gràcies a aquesta donació es pogué acabar l'edifici. El meu pare hi treballà amb encara no vint anys a finals dels anys 40, en plena misèria de la postguerra. Llavors el molí produïa a ple rendiment, amb nombrosos jornalers, en un procés de fabricació d'oli secular, molt dur físicament pels pesos que calia arrossegar i la calor que hi havia a la sal de les premses, allà on s'omplien les piles dels esportins a palades de la pasta de l'auliva xafada. 
Anys 1918-19. El Soleràs (les Garrigues).
Diu la ressenya històrica del web de la Cooperativa Agrícola del Soleràs que l'edifici de Martinell és «un petit edifici de planta rectangular destinat integrament a moli d'oli i pensat per allotjar sis premses. Es va aprofitar un canvi de rasant del terreny per aconseguir que la planta del soterrani fos accessible directament des del carrer», mentre que la planta superior que «és accessible per la porta situada a la façana principal. La distribució de l'edifici es va dissenyar només per dur a terme la producció de l'oli. La planta superior era una única sala destinada a rebre i a pesar les olives, després passaven a la part inferior on eren molturades, premsades i per decantació separat l'oli dels demés components de les olives. L'oli resultant s'emmagatzemava en dipòsits soterrats anomenats trulls».

Els anys han portat canvis en la distribució interna de l'edifici. La gran sala central on s'amuntegaven els sacs d'aulives, i on s'hi feia el ball de festa major, ha estat posteriorment compartimentada. La mecanització del molí des de final del segle XX, la feia innecessària.

Un gran web amb fotografies històriques de la vila i dels solerassencs: www.elsoleras.cat.
1918. El Soleràs (les Garrigues).
Breu notícia a «La Vanguardia» del 10 de gener de 1918, on s'informa de la constitució de la companyia «Eléctrica Garriguense», que havia contractat amb la Canadenca el subministrament elèctric per abastir aquesta part de les Garrigues i fins al Baix Segrià.
Anys 1920-30. El Soleràs (les Garrigues).
Vista acolorida de la vila, arraulida entre el tossal i la vall al voltant de l'església. S'hi veu com el molí fou posat als afores, a peu de la carretera de Bellpuig a Reus, ruta traginera d'exportació agrícola, i com s'aprofità el desnivell per fer-hi dos pisos: a baix, les premses i trulls, a dalt, la sala per entrar-hi els sacs, que abans calia fer per torns i en proporció als quilos de collita declarats, car abans de la mecanització el premsat no podia donar a l'abast. A més, les aulives calia portar-les netes de casa, és a dir, passades pels llargs porgadors que, plantats a les entrades de les cases i amb llum d'oli als vespres, servien perquè tots els de casa, petits i grans hi triessin les fulles i brots que queien a les borrasses durant la recol·lecció. 
Anys 1920-30. El Soleràs (les Garrigues).
Detalls de l'esplèndida vista acolorida a la vila de fa cent anys. Gairebé podem trepitjar els terrossos del tros d'ametllers, tot llauradet a l'espera de la pluja de primavera. 
Anys 1920-30. El Soleràs (les Garrigues).
Una altra vista des del Comellar, amb els ravals del segle XIX a la banda baixa de la vila.
1605. El Soleràs (les Garrigues).
Mapa de Vrients, el primer del Principat. El mapa fou encarregat per la Generalitat a un taller de cartografia flamenc, i el resultat fou un gran mapa mural, sovint bastant aproximat a la realitat, tot i que en el cas de les Garrigues això no s'acomplís, ja que hi apareixen els pobles barrejats amb altres veïns de la Ribera d'Ebre i del Priorat, i la Vall Major de Juncosa, el Soleràs i Granyena no sols no hi existeix, sinó que trobem els pobles en valls diferents.
1716. El Soleràs (les Garrigues).
Mapa del botifler comte de Darnius, a on s'aprecia la divisió entre les Garrigues baixes i les més atossalades, i la situació, encara més aproximada que real, de pobles i viles. 

20161219

[1601] Ressenya de les Garrigues històriques, més

1929. La Granadella, les Garrigues (clixé Lluís M. Vidal),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
El clixé és probablement del tombant del segle XIX al XX, amb el camí que puja cap al poble, entre espones de pedra. Damunt de les cases, sempre amb amples galeries obertes, «l'alterós campanar», 
1929. El Cogul, les Garrigues.
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
Les pintures rupestres del Cogul «són en la bauma d'una gran roca, despresa del cingle oligocènica que voreja el riu Set», amb les escenes de caça i la famosa dansa de les nou dones al voltant d'un home, amb els genitals ben marcats. Al gravat superior, s'hi observa la porteta i la paret de pedra que s'hi féu per resguardar-les.
1929. Torrebesses, les Garrigues (clixé Mas),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
El retaule gòtic, «primorosament treballat en pedra del país» de l'església parroquial romànica, amb escenes de la vida de Sant Joan Baptista, catalogat dins de l'escola de Jordi de Déu a Santa Coloma de Queralt.
1929. Torrebesses, les Garrigues (clixé Mas),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
Detall de la figura de Sant Joan Baptista al centre del retaule gòtic de pedra.
1929. Torrebesses, les Garrigues (clixé A.Carbonell),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
L'església parroquial romànica de Sant Salvador.

1929. La Granadella, les Garrigues (clixé Mas),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
El retaule gòtic del segle XIV a l'ermita de Sant Antoni, dedicat a Sant Joan i Sant Llorenç. «És molt ben conservat i la seva execució atribuïble a un deixeble d'en Serra».

1929. La Granadella, les Garrigues (clixé Mas),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
Sant Joan i Sant Llorenç, al centre del retaule, desaparegut durant la darrera Guerra d'Espanya. Aquest darrer amb unes grans graelles, en representació del seu martiri. 
1929. La Granadella, les Garrigues (clixé Mas),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
A la banda esquerra del retaule, tres escenes de la vida de Sant Joan Baptista: el bateig de Jesús, la decapitació del sant instigada per Salomé, i la presentació del cap del sant davant d'Herodes Antipas. 
1929. La Granadella, les Garrigues (clixé Mas),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
A la banda dreta, simètricament, tres escenes de la vida de Sant Llorenç: en ses tasques de diaca i arxiver (per la qual cosa és considerat patró dels bibliotecaris), aconsolant els cristians que sofrien martiri, com el Papa Sixt II, crucificat, i en el seu martiri a les graelles romanes. 

1929. La Granadella, les Garrigues (clixé A.Carbonell),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
Detall de la faç del Sant Crist de Gràcia de la Granadella, «de la qual se'n té esment de principis del s. XVII, i que restaurada de les mutilacions que li ocasionaren els francesos l'any 1810, es venera a la parroquial de la Granadella». 

1929. La Granadella, les Garrigues (clixé A.Carbonell),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
La plaça de l'església amb l'antiga creu de terme que hi hagué al davant i la preciosa escalinata davant la portalada abarrocada i l'esvelt campanar vuitavat, a la base del qual s'hi havia emplaçat el rellotge mecànic.
1929. El Cogul, les Garrigues (clixé P. Llucià),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
«Reproducció del tan anomenat Sant Crist de Cogul, més famós, indubtablement, per l'aurèola llegendària que l'envolta i per la veneració que gaudeix entre els comarcans, que pel seu valor artístic», d'influència gòtica (s. XVI) «i no pas desproveït de mèrit».
1929. El Cogul, les Garrigues (clixé P. Llucià),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
El Crist del Cogul, desaparegut durant la darrera guerra espanyola.
2014. El Cogul, les Garrigues (Goigs i devocions populars),
La treta del Crist del Cogul del dia de Sant Josep de 1924, on s'aplegaren nombrosos pobles de la comarca, i que a la fi aconseguí de fer ploure:

Torrebesses i Sarroca, l'albagés i Soleràs,
Granyena, Torms i Juncosa, de Puigverd i Castelldans,
de Sunyer i d'Artesa, Alfés, Aspa i Alcanó,
pel Sant Crist que s'hi venera, a Cogul fan processó. 
1929. Castelldans, les Garrigues (clixé F. Grinyó),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
Imatge de la Mare de Déu del segle XV, a l'altar major.
1929. Llardecans, les Garrigues històriques (clixé F. Grinyó),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
Imatge gòtica de Santa Bàrbara, venerada a la Capella de Nostra Senyora de Loreto.
1929. Adà, Llardecans, les Garrigues històriques (clixé F. Grinyó),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
«A 7 qms. de Llardecans, prop de la bifurcació dels antics camins d'Aitona i Seròs, existien aquestes imposant ruïnes que ens parlen de l'existència d'un antic poblat», de nom Adà, potser una residència templera.


1929. Llardecans, les Garrigues històriques (clixé F. Grinyó),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
Un bonic carrer de l'antiga vila closa «d'aquesta vella població garriguenca, a l'extrem del qual existeixen els fonaments del derruït castell, avui dels comtes de Santa Clara».
1929. Maials, les Garrigues històriques (clixé F. Grinyó),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
Dos vistes de carrers del poble antic. 
1929. Maials, les Garrigues històriques (clixé F. Grinyó),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
Les dones assegudes a l'ombra del portal de l'antiga vila closa.
1929. Maials, les Garrigues històriques (clixé F. Grinyó),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
Un ruquet a la sortida del portal de la vila closa.
1929. Maials, les Garrigues històriques (clixé F. Grinyó),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
La població, «que fou murada», també «presenta mants detalls medievals, com són portals característics, carrers estrets amb arcs apuntats, cases de traçat senyorial». El gravat «ens mostra, clarament, on estava aposentada dins aquest recinte una església del segle XIII».
1929. Maials, les Garrigues històriques (clixé Català),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
L'església vella de Santa Maria, avui totalment desapareguda. La fotografia deu remetre als inicis de segle XX.

«L'església vella de Santa Maria de Maials és avui en dia un edifici en ruïnes. Per les restes que en queden i fotografies antigues podem saber com era aquest temple. Es tracta d'una església romànica de planta rectangular amb una sola nau i absis semicircular orientat a llevant decorat amb una cornisa motllurada sostinguda per mènsules. La coberta era formada per una volta de maó arrebossat apuntada sostinguda per arcs torals. En els murs laterals eren resseguits per una cornisa, punt d'unió entre la nau i els arcs torals. L'aparell és de carreus de pedra sorrenca, en alguns s'hi pot veure la marca del picapedrer. Es conserva una de les capelles laterals, la segona del costat nord, amb coberta d'arc apuntat. La capella més propera a l'altar fou modificada i ampliada durant el segle XVI. La porta d'accés és d'arc de mig punt emmarcat per una cornisa motllurada de gust classicista i dues pilastres, a la base de les quals hi ha un escut amb una àliga. De l'edifici però, només en resta una façana interior i una capella lateral. Es troba desprotegida dels agents meteorològics i per tant en estat de degradació.

«L'església vella de Santa Maria de Maials està ubicada al carrer de la vila closa. Està en ruïna parcial i té pràcticament adossat l'actual casal parroquial construïda al segle XX. Aquesta església va fer funcions de capella de cementiri fins que al segle XIX els fossars es varen traslladar fora de les poblacions i aquesta va quedar sense culte. L'església es va anar enrunant i fins i tot les pedres varen ser aprofitades per bastir altres construccions. L'església va fer les funcions de presó durant un temps i també rebia el nom del fortí. Podria ser que les ruïnes de l'església s'haguessin fet servir con a defensa durant les guerres carlines, o bé per la proximitat amb el castell» (pat.mapa.gencat.cat).
1900 ca. Maials, les Garrigues històriques.
Una altra imatge de començament de segle XX de les runes de l'antiga església de Santa Maria de Maials (Catalunya Medieval).
1929. L'Albi, les Garrigues (clixé Català),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
Les runes del magne castell de la població. Dalt del primer mur, un personatge observa les velles pedres. Un parell més de figurants apareixen a la finestra central.
1929. L'Albi, les Garrigues (clixé Català),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
La preciosa alta galeria renaixentista de què disposava el castell.
1929. L'Albi, les Garrigues, pintura de B. Gili i Roig,
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
L'abeurador i els porxos en un antic carrer empedrat de l'Albi.