Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Suda. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Suda. Mostrar tots els missatges

20170217

[1638] Estampes lleidatanes de Laborde, 1800

1806. Lleida, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).

La ciutat de Lleida sota poder napoleònic, vista des del peu dels alts segats de Gardeny. Hi destaquen, a banda del campanar de la Seu i el castell de la Suda dalt del turó lleidatà, els campanars de la nova catedral i el de Sant Llorenç. A la dreta, les hortes i el Segre, que hi discorre a tocar plàcidament. La ciutat és encara del tot emmurallada, i l'entrada, per aquesta banda meridional,es feia per la porta de Sant Antoni. 
1806. Lleida, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
«Les bords de la Segre sont plantés de hautes peupliers». El Cappont, doncs, era ple de xops, i encara no hi havia crescut el burg, el qual, desaparegut al segle XVII, tornarà a créixer a partir de 1860. Quan les aigües del Segre eren baixes, «on découvre encore les piles de l'ancien pont romain sur lequel le nouveau a été bâti». El nou vol dir ací el medieval, o sigui, el vell en temps moderns, que la riuada de 1907 s'emportarà.

La plana ufanosa al voltant de la ciutat, que «les  belles campagnes des environs embellissent encore. Sa situation est parfaitement décrite par Lucain, est n'a point changé depuis ce point reculé». Escrigué Lucà, el nebot de Sèneca, al segle primer de nostra era:

«Collet tumet modico, lenique excrevit in altum,
Pingue solum tumulo: super hunc fundata vetusta
surgit Ilerda manu: placidis praelabitur undis
Hesperios inter Sicoris non ultimus amnes,
Saxeus ingenti quem pont amplectitur arcu,
Hybernas passurus aquas».

Sobre una fèrtil plana, s'eleva un modest tossal, de dolça pendent. Aquí hi ha emplaçada Ilerda, als peus de la qual el riu Segre passeja tranquil ses aigües. Un pont de pedra abraça el riu amb son arc d'immensa amplitud i resisteix els embats torrencials de les aigües de l'Hivern. Per tant, segons el lletrat testimoni clàssic, el primer pont de pedra de la ciutat, en temps d'Ilerda, tingué un gran, fort, regi arc solitari, capaç d'aguantar les avingudes traïdores del Segre.
1806. Lleida, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Un rierol baixava per la falda de Gardeny fins al riu poc abans que el camí de Fraga enfilés ja la porta de Sant Antoni a la muralla de la ciutat. El portal era vigilat de dos grans torres a banda i banda, i la muralla continuava amunt cap al portal de Boters. Dominant la ciutat, des de dalt del turó, la Suda i la Seu. 
1806. Lleida, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
El Portal de Sant Antoni. Al darrerem les torres de l'aleshores nova catedral, i davant seu més cap al riu, el gran embalum de l'edifici de l'Hospital de Santa Maria, darrere el qual ja hi baixaven les aigües del riu. A l'altra riba, un gran xoperal al Cappont, i al fons el gran vell pont medieval, encara amb la caseta de guàrdia al damunt. 
1806. Lleida, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Rere la muralla de Boters amunt, s'entreveuen algunes cases de la ciutat, i sobretot destaca l'esvelt campanar de Sant Llorenç. El turó de la Seu Vella era del tot fortificat, el barri universitari medieval ja desaparegut per aquesta causa, i el del Canyeret, que havia començat a créixer a mig aire del turó precisament per acollir part dels desallotjats per la destrucció de la Lleida del Pla dels Gramàtics en amunt.
1806. Lleida, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
En primer terme, uns figurants, un pagès i dos dones amb una somera carregada amb les sàrries, arriben a la ciutat. Alguns tancats marquen els límits dels horts i trossos al voltant d'alguns masos. Altres figurants donen vida al gravat tot passejant pel camí d'entrada a la ciutat pel Portal de Sant Antoni.
1806. Lleida, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Darrere la ciutat, les hortes continuen fins a les elevacions que tanquen la plana per l'est. La caseta de guàrdia i dels burots, allà on el municipi cobrava drets per l'entrada de certs productes a la ciutat, destaca damunt del pont, amb tota la gran albereda a la marge esquerra.
1806. Lleida, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
El gran edifici que sobresortia cap al capdamunt del carrer Cavallers, podria ben bé ésser el del Convent dels dominics, o Roser. 
1806. Lleida, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Els diversos nivells de fortificació del turó s'aprecien clarament, i les portes del recinte murallat, amb la del Lleó en primer lloc, que tancava l'esplanada costeruda als peus del baluard de la Llengua de Serp. A la Suda, s'hi veu encara el cimbori de l'església del palau i la gran torre d'homenatge que tenia a la banda de dalt. Darrere la muralla de Boters, els jardins del bisbe, que des de la desfeta de 1707 havia hagut d'abandonar el palau episcopal de davant la Porta dels Fillols de la Seu per un nou palau en aquesta banda de la ciutat.

20160930

[1529] Carrers de la Lleida medieval

Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.
Representació de la ciutat tancada dins les muralles medievals, amb els límits de les 6 parròquies lleidatanes: Sant Llorenç, Sant Andreu, Sant Joan, Santa Magdalena, Sant Martí i la Seu o catedral (llavors encara no Vella, sinó única fins al segle XVIII, quan ocupada pels Borbons després de la derrota de la ciutat al setge de 1707, fou convertida en caserna (popularment dit lo Castell) per Felip V, que a l'infern es cremi!

Les principals portes dels murs de la ciutat eren 7: les de l'Arc del Pont, de Sant Antoni (al camí de Fraga, a l'oest), de Boters (al nord-oest), de Montsó (al nord), del Sas (al nord), de Sant Gil (al nord-est), i del Carme (a l'est).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: Sant Llorenç.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.
El barri o parròquia de Sant Llorenç era la més a ponent de la ciutat, allargassada davant l'areny major del Segre, al pla de sota el barri universitari, allà on hi hagué la porta de la Suda, on començava el carrer de Guimerans (actual Tallada), i amuntegat de carrerons, passatges i culs-de-sac entre Boters i la porta de Sant Antoni (a l'actual Av. de Catalunya). L'església romànica de Sant Llorenç n'era la parroquial des del segle XIII. En aquesta part de la ciutat hi hagué l'assoc i la moreria, amb l'antiga mesquita no gaire lluny de l'església, entre els carrers de Palau, la Palma, Nou i de Sant Anastasi. Als límits occidentals, tocant al portal de Sant Antoni, s'hi establia el bordell, és a dir, les cases de barrets i mala reputació de la ciutat. Molt bona part dels terrenys de la muralla de l'actual Rambla d'Aragó fins a Boters eren jardins i horts. 

«Als segles XII i XIII hi havia establerts els Tàrrega, Grassa, Calders, Cerveró, Montsuar, Riquer, Colom, Boter, Guimerà i Santmartí. Abans del segle XV, el cementiri de la parròquia era on avui hi ha les places de Sant Llorenç i de Sant Josep i el carrer del Sant Crist era el carrer del Fossar Vell. Després de la Seu Vella, l’església de Sant Llorenç és el millor temple medieval de la ciutat de Lleida. És situada a la plaça de Sant Llorenç, a ponent de la Llengua de Serp, vora el Palau Episcopal i el passeig de Boters. Pertany a l’escola romànica que florí a Lleida al segle XIII (...) Sota l’església hi ha una cripta, l’origen de la qual ha estat molt debatut, encara que sembla que fou construïda al mateix temps i que, a partir del segle XVIII, quan la parròquia es traslladà temporalment de la Seu Vella a Sant Llorenç, serví com a baptisteri. La major rusticitat de l’església de Sant Llorenç respecte de la catedral s’ha d’atribuir al fet que era una simple parròquia. A banda i banda de la nau s’obriren dues altres naus en obra gòtica, cosa que va motivar la desaparició de la porta del costat de l’Epístola. D’aquestes dues naus gòtiques, la que dóna a la placeta del Palau Episcopal és més antiga, i els arcs que la comuniquen amb la nau romànica foren traçats irregularment. L’altra, posterior (hom hi treballava al primer decenni del segle XV), té les ogives perfectes de traçat i simetria. Totes dues acaben en absidioles de planta poligonal, amb volta d’arestons bordonats i claus esculpides. Un pòrtic que recorda el dels Fillols és a la façana principal de Sant Llorenç, on s’arriba per una graonada, de gran monumentalitat per l’esvelt campanar octagonal.

«A Sant Llorenç hi ha diversos retaules de pedra (els de fusta es cremaren tots el 1936, fins i tot la bella taula de la Mare de Déu dels Desemparats, de la família Riquer) i algunes sepultures de gran interès, mostra de la munificència dels Gallard, Tàrrega, Montsuar, Torrelles, Cerveró, Aranyó, Caldera, Rodera, Dolader, Gassa o Garsa, Ferrer, Montsonís, Montgai, Temple, Colom, etc. , que els sufragaren i que hi estamparen els seus senyals heràldics. Dels retaules de pedra, que foren estudiats per Agustí Duran i Sanpere, destaca sobretot el de Sant Llorenç, gòtic, amb escenes de la vida del sant extretes de la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze, i l’escut dels Torrelles. Com altres retaules gòtics que conserva aquesta església (el de Santa Llúcia o el de Sant Pere), es considera obra de Bartomeu Robbio i va ser esculpit a mitjan segle XIV. Es guarden a Sant Llorenç altres peces notables: una imatge de Sant Miquel, de la fi del segle XIV, una marededéu de la Candelera, del XV, i la marededéu dels Fillols, procedent de la Seu Vella. S'han perdut, però, la imatge de Santa Maria de la Confraria dels Llauradors, la capella neoclàssica del Sant Crist Trobat (la imatge de la qual ha estat restaurada per Jaume Perelló) i el Sant Crist del Miracle, del segle XVI, que sembla que és el que fou venerat al claustre de la Seu fins l’any 1707» (enciclopèdia.cat).

A l'extrem més meridional de la ciutat s'hi desenvolupà, doncs, el barri nou de Sant Antoni a partir del segle XIV, «al llarg del camí que des del Peu del Romeuduia al castell de Gardeny. Al 1483 les muralles van englobar el barri i també l’hospital dels antonians al carrer de Sant Antoni (en resta l’església conventual de Sant Antoni Abat, actualment de la Sang, amb una interessant portalada renaixentista). L’hospital era prop del portal i del baluard de Sant Antoni (que perduraren fins al 1844), i ben a la vora, al 1429, hi havia la presó de la ciutat (vers al 1499 traslladada als soterranis de la Paeria). Al lloc on s’alça el convent de Carmelites Descalces (actualment seu del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal) hi havia el bordell públic, al carrer d’Escudellers, que era partió entre la Moreria i el barri de Sant Llorenç.

«En aquest carrer i al seu travesser, el dels Obradors, hi havia tallers i forns de terrissers sarraïns. Amb l’eixample del Barri Nou sorgiren la plaça del Pes del Rei, porxada, la Bladeria, amb els magatzems del comú, i alguns carrers que baixen del planell de Sant Llorenç: els de Montgai, de la Claveguera, de Rufes i de Vallbona, desapareguts en construir-se la catedral nova. A la plaça del Pes del Rei, davant la Bladeria, s’alçà l’Hospital General de Santa Maria, raó per la qual l’antic carrer del Forn de l’Assoc passà a anomenar-se de l'Hospital. Les travesseres d’aquest carrer eren els carrers de les Caldereries, de les Carnisseries, de Jaumatà o d’Almactà i del Portal de la Fusteria (actual carrer de l’Alcalde Mestre).

«Entre els carrers de l’Almodí Vell i dels Obradors, al Barri Nou, es troba la Seu Nova de Lleida. La seva edificació es decidí quan el capítol es va convèncer que la Seu Vella era definitivament perduda. El primer projecte fou enderrocar l’església de Sant Llorenç i bastir la nova catedral en el seu lloc. Malgrat l’aprovació reial, el projecte va ser desestimat car en aquest lloc la nova seu corria el perill de trobar-se entre els focs dels castells de la Suda i de Gardeny i, a més, era massa lluny del centre urbà. El 1745, Ferran VI n'autoritzà la construcció al lloc actual, però això no s’acomplí fins al regnat de Carles III, que destinà a la fàbrica la quantitat de 240.000 rals anuals mentre durés l’obra. El lloc escollit per a situar-la fou la plaça de l’Hospital de Santa Maria, on hi havia l’Almodí de la ciutat (que fou enderrocat) i el convent de frares mercedaris i diverses cases i carrers que desaparegueren. L’obra de la Seu es començà el 1761, quan era bisbe de Lleida Manuel Macías de Padrejón, i el 1781 es consagrà, bé que no restà enllestida fins el 1790.

(...) «De l’Hospital de Santa Maria, on hom es proposava de reunir els diversos hospitals que hi havia a la ciutat, la primera pedra fou posada el 14 d’abril de 1454 i les obres duraren fins el 1520, en temps del bisbe Jaime de Conchillos, el seu gran benefactor. D’un gòtic florit, els plans són d’Andreu Pi, encarregat de l’obra de la Seu, i del 1517 al 1519 hi treballà Gabriel Borrell, autor de la planta inferior i les galeries del pati, que tot i ser gòtiques mostren la influència del Renaixement. A la façana, damunt el portal adovellat, sobre el qual hi ha els escuts de Lleida, el dosser filigranat estatja el nínxol d’una bella Mare de Déu. Al pati, voltat de gàrgoles, hi ha l’accés a la capella de l’Hospital, amb una làpida que recorda la munificència d’Onofre Cerveró. A l’altar de la capella, també gòtica, hi ha el retaule d’Escarpenter, barroc. És també remarcable la imatge de Santa Maria, en relleu, al pany inferior de la galeria gòtica, davant el llindar, senyal heràldic del capítol, que amb la seva aportació contribuí a la construcció de l’hospital. El 1476, encara inacabat, ja assistia malalts i pelegrins. L’any 1915 l’edifici passà a ser propietat de la Diputació de Lleida i el 1942, any de creació de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, fou cedit a aquesta institució com a seu en perpetuïtat» (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: Sant Martí.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.
El barri universitari de l'Estudi General, la primera universitat de la corona, fundada per Jaume II al 1300, s'estenia al peu del turó de la Seu per la seua banda més assuajada, l'occidental, entre Sant Martí i el portal de la Suda, al cap del Carrer Cavallers, i el de Boters. Allà hi hagué les facultats universitàries, les residències de les autoritats del campus, les cases d'hostes per als estudiants... i probablement moltes tavernes per atendre aquesta població de tendra edat juvenil. L'Almodí, dit també la Panera, era la llotja de contractació agrària de la ciutat, la primera Mercolleida per entendre'ns. Entremig de ses 21 columnes de gairebé 6 m. (5,70 exactament) s'hi comprava i venia oli, blat, vi i tota mena de productes de l'horta lleidatana. El bestiar es tractava a les fires, o bé al Cappont o a l'esplanada del Camp de Mart.

L'església romànica de Sant Martí, del segle XIII, fou una altra de les primeres esglésies aixecades a la ciutat després de la conquesta urgellenca i reial de 1149. El pas del temps li reservaria la pèrdua de les funcions religioses i l'ús com a edifici militar de polvorí des de la 
Guerra dels Segadors. 

«Al raval que durant l’hegemonia musulmana s’havia format al peu de la costa de Rodamilans, al llarg del camí de Montsó, prop del mercat sarraí de l’Almodí (el lloc en temps posteriors serà anomenat plaça de la Panera, el 1166 s’hi fundà la parròquia de Sant Martí, en una vella mesquita vora el portal de Montsó. Des d’aquest fins al de la Suda hi havia el carrer de Cellers (documentat al segle XIV), avui anomenat de Sant Martí, on hi havia l’Estudi General, la famosa Universitat de Lleida que donà nom al pla dels Gramàtics, topònim que perdurà fins que en temps de Blondel hi fou construït, el 1785, un gran dipòsit per a l’assortiment d’aigua potable a la ciutat. D’aleshores ençà, hom anomena el lloc pla de l’Aigua. Fora dels edificis de les Escoles i dels hostals i albergs dels estudiants, la parròquia martinenca era un humil barri de llauradors. És l’Estudi el que donà prestigi a la parròquia. Sota les ogives de Sant Martí, cada any, la vigília de la Candelera, s’elegia un nou rector entre els escolars de Catalunya, València i Aragó. D’origen semblant a Sant Llorenç, la que fou església parroquial de Sant Martí és d’un romànic més avançat que aquella, que s’ha datat al segle XIII, encara que la documentació es remunta al segle XII i les excavacions que s’han portat a terme han permès descobrir una necròpoli d’aquest segle. Al capdamunt del carrer de Sant Martí, l’església és situada al peu i a tramuntana de les roques del Sas i de la Suda. 


«A Sant Martí és ben manifesta la influència dels constructors de la Seu: cartel·les tolosanes, porta amb finestral al damunt; volta apuntada, arcs formers sostinguts per columnes amb capitells decorats amb temes vegetals (més senzills, però, que els de la Seu). A l’interior del semicercle absidal hi ha sis arquets sostinguts per columnes amb base àtica, d’on sorgeixen caps d’animals i rèptils. Al llarg dels segles XIV i XV s’hi construïren algunes capelles gòtiques, de les quals ens ha pervingut només la del Santíssim (que el 1429 era dedicada a l’Assumpció de la Verge), amb la imatge de la Mare de Déu a la clau. La porta lateral, amb arquivolta amb dents de serra, que donava a la plaça de l’Almodí, era per a ús del públic, ja que la de la façana principal comunicava amb el fossar. 


«Després dels setges que sofrí la ciutat durant el regnat de Felip IV de Castella, la parròquia desaparegué i l’església fou successivament caserna, parc d’artilleria i presó correccional. La parròquia fou restaurada pel bisbe Messeguer el 1893, que hi féu algunes reformes (fou reblerta ben bé un metre, cosa que fa variar les proporcions d’origen, i s’hi instal·là la porta romànica, que és l’accés actual, la qual havia pertangut a l’església d’El Tormillo (Somontano de Barbastre, que pertanyia al bisbat lleidatà), obra típica de l’escola lleidatana. Del 1987 al 1992 Sant Martí patí una restauració en successives fases que afectà la coberta i les parets laterals de la construcció. Com que la parròquia és una de les més pròsperes de Lleida i l’edifici de Sant Martí no és gaire gran, i fou necessari de bastir a la cantonada del costat una nova parròquia més gran als anys 70 del segle XX. L’antiga església romànica allotjà des del 1997 el Museu de Lleida Diocesà i Comarcal fins el 2007, que fou inaugurada la nova seu. Prop de Sant Martí hi ha el Centre d’Art de la Panera,seu de l'Almodí, edifici bastit entre els segles XII i XIII, profundament remodelat posteriorment» (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: Sant Andreu i el Romeu.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.
El barri de Sant Andreu s'estenia des del carrer Cavallers fins gairebé la Paeria, al peu del barri de la Universitat. Llavors, el carrer cavallers no tenia sortida al riu, i no la hi tindrà fins al tombant del segle XIX al XX. El carrer Major, en canvi, era territori de la parròquia de Sant Joan.La capella del Peu del Romeu sí, però, que ja hi era a la cantonada, en el lloc d'uns primitius porxos que s'enderrocaren per bastir-hi una primera capella dedicada a la Mare de Déu de les Neus, posteriorment dedicada a Sant Jaume. 

L'església romànica de Sant Andreu, a sota del baluard de la Llengua de Serp, fou destruïda per una gran explosió durant el setge de 1707. Al 1754, el bisbe Galindo en consagrava la nova, d'estil barroc. Es comunicava amb el barri superior per la Porta de Sant Andreu, a on s'hi arribava per la Costa de Sant Andreu. Allà mateix, el torrent de Bonaire la separava de Sant Martí, entre el carrer de Joglars i de les Escoles de Lleis.

En aquesta part alta del barri i tot al llarg del carrer del Romeu, antic nom del carrer Cavallers, hi vivien escrivans i advocats, notaris i juristes, i també grans menestrals (mercaders, teixidors, sabaters, etc ) que fornien al barri universitari que tenien a tocar de serveis i altres productes que calia a estudiants, professors i religiosos. Bona part d'aquest barri fou desmuntat pel Borbó (espanyol) després de passar per les armes la ciutat al 1707, especialment en l'holocaust desfermat a l'església de l'antic convent del Roser que hi havia al mateix carrer Cavallers, on s'havien refugiats gran nombre de dones i xiquets. 

«El Romeu és l’antic barri cristià o mossàrab de la Lleida musulmana, i el nom es conservà després de la conquesta. Comprenia la zona urbana entre el carrer de Cavallers, anomenat al segle XIII el Romeu, i les travesseres que duen les aigües vessants vers la parròquia de Sant Llorenç. En part dins la parròquia de Sant Andreu, el Romeu era divisòria entre aquesta parròquia i la de Sant Llorenç, i antigament, a més, fins al segle XV, ho era de dues religions: la dels jueus, que habitaven a la Cuirassa dins la parròquia de Sant Andreu, i la dels moros, que ho feien a la Moreria dins la parròquia de Sant Llorenç.

«Al segle XIII, al Romeu hi vivien escrivans, juristes, sabaters, teixidors, blanquers, mercaders, pintors i altres menestrals i encara no hi havia cap església. Aviat, però, alguns dels seus habitants es feren poderosos: els Gralla, els Cubells, els Gallard, els Santcliment, els Montsuar, els Riquer i altres; al segle XVI i al XVII era una via senyorívola on habitaven una gran quantitat de ciutadans i pròcers. Aquest fet li ha valgut la denominació moderna de carrer de Cavallers, en detriment del Romeu, el nom antic. La confluència del carrer de Cavallers i del carrer Major és ja d’antic anomenada el Peu del Romeu; inicialment hi havia uns porxos (segle XIV) que els veïns van demanar d’enderrocar per fer-ne una plaça. Al lloc on havien estat aquests porxos es documenta el 1399 una capella dedicada per Berenguer Marquès a la Mare de Déu de les Neus, que posteriorment passaria a ser de Sant Jaume.

«Al carrer de Cavallers es començà a construir al segle XVIII l’edifici del Roser, aprofitant les restes d’un convent de l’orde dels predicadors que havia estat destruït al mateix segle, durant la guerra dels Segadors. La nova església del Roser fou en gran part destruïda el 1707 durant la guerra de Successió, i restaurada entre el 1735 i el 1752 amb una forta influència barroca tardana, amb alguns motllurats de guixeria classicitzants. El claustre, de tres pisos, és obrat amb maó. L’edifici ha tingut utilitats diverses al llarg dels anys. Conté l’Escola Municipal de Belles Arts, una sala d’exposicions, el Museu d’Art Jaume Morera, la Biblioteca Pública i l’Arxiu Històric de Lleida» (enciclopèdia.cat).


Sant Andreu sempre fou parròquia de llauradors i menestrals, tot i que tota la part inferior del barri, a llevant del carrer Cavallers i per damunt del Carrer Major, era ocupada per la Cuirassa o call jueu, a on s'hi accedia per les escales de la Costa del Jan i amb els carrers principals de la Juderia, la Plaça Reial (després dita del Seminari Vell perquè hi hagué el col·legi dels jesuïtes entre el 1603 i fins a sa expulsió al 1767). Actualment en vies d'agençament, sembla que fou construït sobre una zona d'antigues adoberies de l'època d'Ilerda i a on potser també hi hagué algun fortí, que hauria perdurat fins al període sarraí i per això se'n deia Cuirassa, i una zona tancada amb murs que es convertí amb el temps en el gueto jueu de la ciutat, amb porta d'accés, pel carrer de Sant Cristòfol, dit del Voltor antigament, damunt del Romeu i cobert en bona part .

«A la parròquia hi habitaven sobretot llauradors, menestrals i jornalers, com a les parròquies veïnes de Sant Llorenç i de Sant Martí. L’antic edifici parroquial fou destruït durant la guerra de Successió per causa d’una gran explosió (1707) que danyà també moltes cases de la parròquia (...) Dins la parròquia de Sant Andreu, sota l’antic temple, hi havia el barri de la Cuirassa o call jueu. Els jueus vivien als carrers de la Juderia, de la costa del Jan i a la Plaça Reial (avui del Seminari Vell, perquè hi hagué el col·legi universitari de la Companyia de Jesús entre el 1603 i el 1767). El call, pel carrer esglaonat de la costa del Jan, baixava fins al carrer Major. Emmurallat, havia estat bastit damunt unes adoberies d’època romana i era situat a llevant del carrer de Cavallers. Tenia dos accessos: el Portal Rodó al capdamunt i el que hi havia a l’extrem del carrer del Voltor (avui de Sant Cristòfol), cobert en la seva confluència amb el Romeu. El nom del barri jueu deriva de la Cuirassa, antiga fortalesa àrab que hi havia, potser d’origen romà (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: la Suda.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.

L'altra part del barri universitari pertangué a la parròquia de la Suda, és a dir, de la Seu Vella.

«Els límits del barri de la Suda comprenien, a més del tossal on s’alça el vell alcàsser sarraí que donà nom al barri, les roques Sobirana, Mitjana i la Roqueta, com també, per extensió, la costa que modernament s’anomenarà del Canyeret. Del castell del Rei baixaven dues calçades: la de ponent vers el portal del Sas i la del NE, en la qual confluïa el carrer del Palau del Bisbe (avui baluard de Pilat). El barri de la Suda ja existia durant la dominació àrab, quan era residència dels notables i de l’alta jerarquia musulmana i, des de la conquesta cristiana, esdevingué el lloc preferent de les dignitats eclesiàstiques i de la clerecia en general, que s’hi van anar establint sobretot després de la construcció de la Seu Vella (1203-78).


«Mentre hom bastia la catedral fou aixecat el conjunt d’edificis que hi havia davant la Suda, a sopluig de la Sala Capitular, la Casa dels Canonges o Canonja, la Degania o Priorat, l’Almoina i altres dependències que esmenten els documents medievals: la Casa de l’Obra, la Casa dels Entremesos, etc. Així, el barri de la Suda es convertí en un barri levític per excel·lència, on la clerecia gaudia d’immunitats i privilegis que la feien invulnerable.

«El barri de la Suda contenia diverses construccions d’interès, però poques han pervingut fins a l’actualitat. En destaquen dues; d’una banda, la Suda, el vell alcàsser sarraí, posteriorment modificat i reconvertit en el castell del Rei i, encara després, en el que avui s’anomena Castell Principal. De l’antiga Suda àrab sembla que no resta dempeus gairebé res. Era un castell bastit pel valí Ismā'īl Banū Qasī el 882 amb finalitats defensives, fou molt modificat i reconvertit per Ramon Berenguer IV i per Jaume I (que en féu substituir les cobertes de fusta per voltes de pedra, com és explicat en la seva Crònica). D’aquest castell del Rei medieval es conserva l’ala de migdia, formada per un cos allargat, amb contraforts a la part interior, i a l’exterior defensat per diverses torres rectangulars que se'n destaquen, del temps de Pere el Cerimoniós. Aquest rei reforçà, a més, les torres que ja hi havia. Pere el Cerimoniós féu bastir també la capella reial (que s’enderrocà el 1812 per l’explosió del polvorí, durant la guerra del Francès), que era decorada amb pintures de Ferrer Bassa. A partir de Martí l’Humà, el castell del Rei ja no fou habitat pels sobirans; tot i així, en temps de Joan II s’hi feren algunes obres defensives.

«En temps de Felip IV de Castella, durant la guerra dels Segadors, el mestre de camp Saint-Pol hi començà unes obres de fortificació inspirades en les del francès Vauban, obres que prosseguí el 1707 el comte de Louvigni, el qual tancà tots els passos de la Suda i adaptà bèl·licament els quatre baluards, de l’Assumpta, de Louvigni, del Rei i de la Reina, entorn de l’antiga fortificació. A ponent hi havia la porta d’accés, amb fossat profund i pont llevadís. A la primeria del segle XIX el castell del Rei tenia tres naus entorn d’un pati porxat i d’una galeria amb arcades que mirava al Camp de Mart, i la façana principal a Gardeny. L’explosió, ja mencionada, del 1812, esfondrà una gran part de l’antiga fortalesa. El 1928 foren desmuntades les voltes gòtiques de l’ala de migdia, ja que hom tenia por que s’enderroquessin; aquest mateix any s’aixecaren uns plànols que es conserven al Museu Militar del castell de Montjuïc de Barcelona, i el 1931 el conjunt fortificat del Castell Principal fou declarat monument nacional. En la guerra civil de 1936-39, una nova explosió (1936) esbotzà l’ala de ponent de la fortalesa i el pont llevadís.

«Entre els esdeveniments que han tingut lloc a la Suda, a més de celebrar-s’hi corts diverses vegades, cal esmentar que el 1150 s’hi esposaren Peronella d’Aragó i Ramon Berenguer IV de Catalunya, que Ferran, el d’Antequera, hi dictà la sentència contra el seu rival Jaume d’Urgell, i que aquest Dissortat hi estigué pres al 1413. Les fortificacions aixecades als segles XVII i XVIII envolten el monument més emblemàtic de Lleida, la Seu Vella» (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: Sant Joan.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.

El barri de Sant Joan «davallava per la costa del Canyeret pels carrers de la Rodola de Sant Joan, del General i la baixada de n'Olius fins a la Porta Ferrissa, partió amb la parròquia de Magdalena. Vora el Segre corrien les carreres Major i Mitjana i l’areny on al segle XVIII es construí la Banqueta (a càrrec del mariscal Blondel, en 1787-94, per protegir el carrer Major de les riuades i, alhora, desviar la carretera de l’interior de la ciutat).

«La plaça amb l’església de Sant Joan era al mig; fou urbanitzada el 1440. El carrer de la Rodola de Sant Joan, esmentat ja els dies de la conquesta, partia del portal de Sant Andreu i sempre fou la via principal de la costa, que recollia les torrenteres origen dels carrers esmentats. El carrer del General, amb voltes apuntades i sostres embigats, rep aquest nom perquè des del 1499 fou seu del diputat de la Generalitat de Catalunya a Lleida. Segles abans, el casal contigu era dels Boixadors (1180), posteriorment dels Navarra (1420-1500), que donaren paers i prohoms al municipi, al segle XVIII hi vivia el botànic Jordi Blet i, cent anys després, Josep Mensa i Font, un dels fundadors de l’Acadèmia Mariana. Avui és ocupat pel Teatre Municipal.

«En les antigues carreres Major i Mitjana hi havia obradors i tallers. El carrer Major ha estat i és important com a via comercial ja des d’antic. Els llinatges més influents de la Lleida burgesa, els Marquès, Solsona, Barutell, Navarra, Baró, provenen de mercaders i del dit carrer. L’antiga església parroquial de Sant Joan, que havia estat consagrada el 1372, fou enderrocada el 1868. Vora seu hom construí, al cap de pocs anys, una nova església parroquial, neogòtica.

«Els Porxos, a la plaça de Sant Joan, ja existien al segle XIV. Els de Dalt, que es prolongaven fins al carrer Major, eren els Cobertissos de la Cort, i els de Baix eren de la Pellisseria. A la plaça de Sant Joan hi havia també diversos gremis i albergs dels Sescomes, Montsuar, Sassala, Espens, Olzinelles, Cerveró, Pou, Agulló, Altet, Moliner, Remolins, etc. Les dues illes de cases que hi havia al mig de la plaça foren derrocades, amb l’escorxador i els porxos, al 1442. El 1880, mentre s’alçaven els fonaments de la nova església parroquial de Sant Joan, aparegueren diverses columnes cilíndriques, fragments de fusts estriats i un capitell d’ordre corinti de grans proporcions i esculpit, en pedra de Tarragona, al període de la decadència. Sembla que aquestes restes corresponen al susdit temple romà. Malgrat que el monument no s’ha conservat i que la informació in extenso sembla un bon tros fantasiosa (hom parla de 12 cel·les pavimentades amb jaspi, de l’abundància de columnes d’aquest mineral, de diamants i altres objectes valuosos i, en canvi, es contradiu en parlar de les dimensions dels vestigis i la fondària a què aparegueren), la menció de gerres de ceràmica que contenien ossos humans barrejats amb cendra fa pensar si es tractava d’un columbari romà o d’una necròpoli d’incineració hallstàttica (...)

«A ponent de la plaça de Sant Joan hi ha la plaça de la Paeria. Al segle XII era un pardinyal, amb adoberies, molins i casals. Hi ha la casa de la ciutat o Palau de la Paeria, notable edifici del segle XIII que fou bastit per Arnau de Sanaüja i fins el 1342 fou la casa d’aquesta família, senyora de les Borges Blanques. Posteriorment, els marmessors de Pere de Sanaüja vengueren l’edifici a la ciutat (fins aleshores la paeria havia estat domiciliada a la costa de Sant Andreu), que en prengué possessió al 1383. Entre el 1470 i el 1475 s’hi efectuaren reformes notables, i també el 1599, com l’eixamplament de la Sala de Consells.

«Al segle XVIII damunt la planta noble s’aixecaren dos nous pisos, sense gaire mirament, i el 1868 s’hi afegí la façana neoclàssica de la Banqueta. El casal fou retornat a les línies primitives i reformat amb molta cura per l’arquitecte Ramon Argilés el 1927. L’edifici s’ordena entorn d’un pati quadrat amb arcades semicirculars. La façana és una bella mostra del gòtic civil; a la planta baixa hi ha el portal adovellat, amb l’escut del Principat de Catalunya al damunt i el de la ciutat a banda i banda. En aquest cos hi ha encastada una làpida del 1589 que parla de l’erecció de la Taula de Canvis. La planta sobirana, separada de la inferior per una cornisa, té cinc finestrals gòtics triforats, amb els arquets de mig punt emmarcats per guardapols amb ornamentació vegetal. El darrer pis fou afegit per l’arquitecte restaurador imitant les golfes lleidatanes medievals. A l’extrem, cara al carrer Major, s’alça una torre que encabeix l’escalinata al primer pis, només utilitzada en ocasions solemnes, on es pot admirar un finestral policromat que evoca l’escena medieval de quan els paers de la ciutat acollien sota llur protecció els pobles de contribució.

«Els soterranis, que avui contenen el Museu de la Paeria, són força interessants per llurs voltes massisses, que durant segles serviren com a presó municipal. Sota l’edifici s’han portat a terme diverses campanyes d’excavacions que han fornit restes iberoromanes i romanes, del segle V aC. La façana de l’avinguda de Blondel fou engrandida el 1930 amb una gran columnata sobre les arcades neoclàssiques. En un salonet veí de la sala de sessions es conserva el famós retaule gòtic de la Paeria, que havia pertangut a la capella de la Paeria, avui desapareguda. És obra de Jaume Ferrer II (que al 1439 pintava en una cambra sobre la sala de sessions, junt amb Pere Teixidor, a qui el 1444 hom va tornar un retaule perquè l’acabés, probablement el de la Paeria), d’un gran interès plàstic i cromàtic i enllaçat artísticament amb el retaule de Verdú, del 1434. S'hi reflecteix l’estil de Bernat Martorell. En la taula central hi ha la Verge amb els paers abillats amb gramalles i en actitud orant. En les taules laterals hi ha sant Jordi i sant Miquel; en la part superior, la Crucifixió, i a la predel·la els set goigs de Maria i figures de sants» (enciclopèdia.cat).

A la zona superior del barri, al costat del Romeu, hi hagué el ja desaparegut barri del Canyeret, aixecat de canyes i fang sobre les pedres dels palaus i edificis de la costa de Sant Joan des de la demolició ordenada pel Borbó (espanyol) ocupant de la ciutat des del 1707. «Es constituí a partir de l’antic carrer de Bardina (documentat el 1424 i que postriorment s’anomenà carrer del Canyeret), el qual rebia el nom d’aquell llinatge de repobladors. Hi havia edificis notables com els de la Casa Desvalls, magnífic casal renaixentista on s’estatjà l’anomenat Seminari de la Rodola, la façana del qual destruïren els encarregats de la neteja de Lleida posterior a la guerra civil de 1936-39, dels Boixadors, dels Comenges i altres.

(...) «De carrers estrets i costeruts, el barri era format per cases de fang i canyes, formant un dels espais més degradats de l’antiga ciutat de Lleida. Durant els anys 1960 va començar el seu enderroc, que finalitzà totalment el 1970. Els habitants van ser traslladats progressivament a allotjaments provisionals fins a la seva instal·lació definitiva. Alguns d’ells van romandre dos o tres anys a la Presó Vella de Lleida, fins que foren traslladats a uns barracons prefabricats disposats per l’Instituto Nacional de la Vivienda per acollir-los. Aquestes edificacions són el precedent dels blocs Joan Carles al polígon de Santa Maria de Gardeny, construïts durant els primers anys de la dècada de 1970.

«Des del 1970 el Canyeret restà un espai buit i problemàtic, ja que en el període de la transició política quedà poc definida la seva situació. A mitjan anys 1980 passà a dependre de l’ajuntament i s’hi iniciaren les actuacions. Modernament s’hi ha construït una zona de parc (Parc Màrius Torres) i també un complex d’edificis que conté els nous jutjats i l’ascensor que permet l’accés a la Seu Vella. Els jutjats, amb façanes de marbre blanc, són potser allò que més caracteritza el Canyeret» (enciclopèdia.cat).

Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: raval de la Magdalena.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.

A l'antic raval de la Magdalena, format ja en època sarraïna al camí de Corbins, que llavors començava a la Porta Ferrissa de la Plaça de la Sal. «Fou un nucli industrial important (hi havia teixidors, adobers, blanquers, serrallers, bruneters, etc. ) i sofrí molt en els diversos setges de la ciutat. Les vies principals en són els carrers del Carme i de Magdalena. La parròquia de Magdalena, en entrar els cristians a Lleida, era un raval tancat per muralles noves, anomenat pels sarraïns ar-Rabad.

«La parròquia de Santa Magdalena ja era constituïda al 1163 i l’antic edifici parroquial, que sembla que era gòtic, subsistí fins al 1812. L’església vella tenia al costat la rectoria i la Casa de Beneficiats; el campanar era davant el carrer d’en Suera, continuació del de n'Amiguet. La façana lateral donava al que el 1429 s’anomenava carrer de la Creu Coberta de Magdalena. La rectoria feia cantonada al carrer de Bafart (aleshores d’Arnau de Ponts). Els banys de Magdalena, documentats al 1156 i encara existents al 1429, eren probablement d’origen àrab» (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: el Cappont.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.

El Pont Vell i únic de la ciutat fins ben entrada la segona meitat del segle XX. Hi havia el principal portal de la ciutat, probablement fortificat amb torres a banda i banda, que al segle XVIII esdevingué un Arc de Triomf més decoratiu.

El barri de Cappont era ja crescut, però molt reduït al voltant de l'accés del pont. Res a veure amb la seua extensió actual. La futura Avinguda de les Garrigues només era un camí polsegós i tota l'esplanada de cases actual només eren trossos i camps, fins al Convent de Sant Agustí (actualment el darrer carrer del Cappont, tocant als Comtes d'Urgell i la N-II), i una mica més avall, al camí d'Albatàrrec, el Convent dels Trinitaris de Sant Joan de Mata (sovint dit com la Mercè), dedicats a la redempció de captius, i on diu la llegenda que s'hi estigué Sant Francesc d'Assís en el seu pas per Lleida. Aquests establiments resultaren molt danyats pel Setge de 1645 durant la Guerra dels Segadors, en temps de la I República Catalana de Pau Claris.

«A l’esquerra del Segre, el Cappont s’anà formant com a raval ja de ben antic, probablement després que hom construís, en plena dominació romana, un pont de pedra per passar el riu (futur Pont Major), i adquirí importància a l’Edat Mitjana. El raval i les hortes veïnes constituïen una illa, ja que un braç del riu envoltava el territori, que al segle XII s’anomenava illa de Mallorca i que fins al segle XVII era una propietat rural de l’horta. Als dies de la conquesta, al Cappont hi havia una caseria, la Pobla del Cappont, d’origen sarraí, que perdurà fins al 1643; la Pobla del Cappont, al segle XII, era habitada per repobladors de la Noguera i per població sarraïna que hi perdurà fins al segle XVII. Hi havia serradores, fusteries, ferrers, cistellers, filadors de cànem i tres hostals. Segons el capbreu del 1382 i els censos del 1429, devia tenir un centenar d’albergs, on vivien, entre d’altres, els Tapiol, els Agramunt, l’escultor Carles Gualter (mestre de la Seu) i el pintor Pere Garcia de Benavarri.

«El Cappont, en començar el segle XIX, era despoblat. El 1864, sobre aquesta caseria desapareguda s’alçaren els Camps Elisis i algunes serradores i altres empreses industrials més endavant, com la fàbrica Mostany. El 1854, l’ajuntament havia proposat d’urbanitzar la zona propera a la carretera vella de Barcelona. Ja hi havia una albereda que donava a la plaça dels Murmuradors, on es reunia la gent desenfeinada. Hom plantà fileres de plàtans, procedents de la Devesa de Girona, i traçà parterres, jardins, fonts i brolladors. El 1864, l’alcalde Fuster inaugurà els Camps Elisis; al jardí públic hi hagué fins al 1936 un teatre municipal i un templet de música. El pavelló-aquàrium és un interessant edifici de F. de P. Morera. 


«Abans, a la segona meitat del segle passat, s’hi bastiren cases de ferroviaris, torres, tallers i magatzems, i en la nostra postguerra una gran barriada a l’antic camí que pel pont de Sant Agustí (que no s’ha conservat) anava a Vilanoveta (avinguda de les Garrigues), travessat per l’avinguda de València. Hi ha els Quatre Camins, el camí vell d’Albatàrrec, etc. El barri de Cappont ha assolit els darrers anys una funció de serveis –amb un centre lúdic i la major part de les infraestructures universitàries– i de residència» (enciclopèdia.cat).

Els altres barris antics de Lleida fora muralla foren els de Sant Gil, el Mercadal i Gardeny. «La parròquia de Sant Gili era al bell mig de les Pardinyes, al peu septentrional del Sas (la gran roca sobre on s'assenta la Suda) on, fins fa pocs anys, hi havia el camí dels Horts de Sant Gili. L’església parroquial de Sant Gili, que fou destruïda al setge del 1464 i que unes excavacions recents han redescobert, era entre els carrers que menaven al portal de Magdalena o de Sant Gili i al de Sant Salvador, vora l’església d’aquest nom. Sant Salvador o Vilanova del Bisbe fou de fet una prolongació del raval de Sant Gili.

«El Mercadal ocupava els terrenys de l’actual Estació del Ferrocarril (edifici noucentista bastit al 1927 segons projecte d’Adolf Florensa), compresa la plaça de Ramon Berenguer IV. Constituïa una parròquia dedicada a Sant Pau i, com la de Sant Gili, consta en l’ordenació del 1168, data que coincideix amb la del privilegi d’Alfons el Cast per a l’establiment d’un mercat, el primer després de la conquesta, a celebrar el dijous. Al 1231 Guillem Hug de Tolosa disposava en el seu testament de crear-hi un hostal per als mercaders tolosans que vinguessin a negociar a Lleida. Segons els censos del 1429, al Mercadal hi havia els carrers de la Font del Rei, del Convent dels Carmelites, dels Molins de la Casa Antiga i del Portal Pintat, per on s’accedia a l’Aluderia. El 1972, quan es construïa la dita Estació del Ferrocarril, hom descobrí una necròpoli paleocristiana; avui dia les tombes es conserven al Museu Arqueològic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

«Pel portal de Gardeny, al final del carrer Major i davant l’Assoc, s’accedia al camí que duia al castell de Gardeny. És emplaçat al SW de la ciutat, damunt el puig de Gardeny (198 m), que, a la dreta del Segre, domina la partida de l’horta dita la Corda de Gardeny. El castell fou centre de la comanda templera de Gardeny, la més important de la regió, que comprenia nombroses possessions que li foren cedides per Ramon Berenguer IV al 1149, com a compensació de l’ajuda en la conquesta de la ciutat. Els templers hi romangueren fins al 1314, després el lloc fou donat als hospitalers, que hi establiren un priorat que perdurà fins al 1772. Posteriorment, el castell de Gardeny fou convertit en caserna i, recentment, ha estat restaurat. Del castell resten dos cossos, de murs ben gruixuts, coberts amb volta apuntada. L’església de Santa Maria de Gardeny, de tipus cistercenc, és molt austera; d’absis poligonal, la volta de la nau és apuntada i l’únic ornament són els capitells corintis dels arcs formers; el portal és adovellat i emmarcat per una cornisa. Hi ha restes d’una capella gòtica, que el 1429 era dedicada a Sant Salvador» (enciclopèdia.cat).

20160810

[1492] La Lleida popular de Vallverdú i Sirera

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

La  magnífica vista del turó de la Seu Vella sobre la ciutat i el pla segrianenc. Escriu Vallverdú: «L'elogi de la fotografia com a obra d'art el fareu vosaltres, lectors. Aquí només ens cal insistir en el contrast, sempre magnífic i sempre creador, que la mola de la Seu Vella fa amb el pla circumveí... La ciutat s'estén avall, i pel costat del riu, que més enllà descriu un dels seus elegants i inacabables meandres, fins al límit del Segrià i les Garrigues». 
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La  mateixa foto, però en un suport més brillant i no tant acartronat com a la del llibre. «Hom no sabria dir si la ciutat fumeja d'activitat o està endormiscada en aquesta boirina de fumeroles».

Com a capital del Segrià, escriu l'Homenot garriguenc: «El centre de tot aquest eixam bullent d'activitat, el catalitzador comercial i la catapulta motora del fenomen de revigorització econòmica que es viu, és la ciutat de Lleida. Camperola i deixatada, rica i enèrgica, poc donada als fenòmens intel·lectuals, girada d'esquena a la literatura, però selecta en els seus autors i artistes, assimiladora d'aragonesos i hostatjadora de gent de pas, independent i tabalota, és la capital ideal per a un país que està fent el seu futur».

Com a segrianenc i lleidatà puc i vull dir-hi la meua sobre la ciutat dels últims tres o quatre decennis, en els quals ha predominat (també en altres latituds del país) l'actitud (anti)cultural anomenada de nou ric. I quan les butxaques s'omplen massa de pressa de diners i la mentalitat no evoluciona al mateix ritme, doncs es cau en les ridiculeses de voler fer el grande, i amagar el passat, la pagesia, els tocinos, la fruita (amb les comptades excepcions que calgui). Així gairebé hem tapat totes les sèquies que travessaven el terme, quan a tot Europa s'hi fan passejos vora l'aigua. Bona part dels lleidatans de la capital no han trepitjat un poble de sa comarca, si no és per anar-hi de restaurant. No s'enorgulleixen gens ni mica de la tradició agropecuària de la qual provenen, i només pensen a invertir les plusvàlues a Baqueira o Cambrils. 

Excuseu-me la simplificació aquells qui no us hi sentiu retratats. No us ofengueu, car bé sabem que la ciutat ha fet esforços per posar-se guapa o per culturalitzar-se, però això no nega el fet que s'ha allunyat del seu entorn, del seu medi, de la seua pròpia arrel. I com bé diu l'adagi: Qui oblida lo passat, oblida a si mateix. Aquest és ara per ara, el gran problema dels lleidatans, des dels carrers fins a les càtedres universitàries (Ei, potser l'erro). 
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La  imatge aèria emula la sensació que té el visitant que gosa pujar els 232 graons de l'escala del campanar de la Seu: l'àmplia visió del pla lleidatà, amb el qual la ciutat ha conversat i dialogat durant segles. Al fons del fons, el tossal del Montmeneu assenyala els confins segrianencs.
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La  Seu Vella, fortificada i refortificada amb baluards des del segle XVI, malgrat la decadència de la Suda o castell reial. Per als lleidatans, l'ocupació militar (espanyola) des del 1707 la va convertir en «lo castell». Cinquanta anys de restauració interior i exterior, a la foto encara poc visible, intenten de fer-ho oblidar. 
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
L'enllustrador, figura ja desapareguda dels carrers de les ciutats. «L'escena degué atraure força atenció, perquè està centrada a la plaça de Sant Joan, com si diguéssim el rovell de l'ou de Lleida».
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«El Canyeret de Lleida... és un barri avui en vies de desaparició, situat en positura delicada al vessant de migjorn del tossal de la Seu Vella, on els immigrants i la pobretalla han viscut durant anys. Abans era un barri pagès, sorgit després de la destrucció sistemàtica de la ciutat per Felip V. Les barraques i habitatges humits foren fets, en un principi, amb canyes i fant, i per això se'n va dir el Canyeret. Abans de Felip V, tota la costa estava edificada i en aquest barri fins i tot hi vivien honrats funcionaris del comú, com ho certifiquen els noms d'alguns carrers: Carrer del Botxí...»

Els enderrocs del pla urbanístic aplicat han desfigurat el plànol de la ciutat vella i del Canyeret. Llei de vida, suposem. L'arribada del Parador Nacional a l'històric edifici del Roser li acabarà de donar l'estocada de mort al tipisme carrincló lleidatà. 
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La històrica botiga del «Baratillo» al carrer Major de Lleida. Llegim el que n'escriu en Vallverdú amb la seua sagaç mirada: «Aquesta botiga és insòlita... Tothora, tot temps de l'any, les penjarelles de joguines enormes ocupen de dalt baix la façana d'aquesta casa del carrer Major. Sovint l'empresa hi col·loca ninots mecànics, que atrauen, amb el dring de cascavells i tremolor sonor de tambor, l'atenció dels vianants... Els infants s'embadoquen davant l'aparador i accionen els pianos de manera diminuts que hi ha al carrer». Fins al punt que una vegada, amb set o vuit anyets, de tan atrafegada ma mare i de tan embadocat el nen, es van separar. Quan la meua mare se n'adonà, vinga córrer carrer Major amunt i avall, fins que em trobà a la portalada de la Paeria de la mà d'un urbà. Una petita aventureta.  
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Els joguets penjants del «Baratillo». Així descriu el carrer Major de la ciutat el nostre gran autor: «Un carrer tot de botigues, que gairebé us amaguen les estretes entrades que menen als pisos. És un dels carrers comercials més importants del país, tancat al trànsit rodat, i tots els lleidatans han arrossegat els peus per les seves lloses, perquè, malgrat la seva estretor, és un lloc de passeig obligat. Soldats, mares amb fills, estudiants, homes fets, jaios i mainada, tothom passa una estona o altra pel carrer Major. Ja hi passaven els romans: per aquí discorria la via que anava a Caesaraugusta...»
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Pati del vell hospital medieval de Santa Maria, actualment seu de l'IEI, una de les principals institucions culturals de la ciutat. A principis del segle XX, quan es construí el nou hospital de Santa Maria als afores de la ciutat, a la carretera d'Osca, deixà de prestar les funcions assistencials a pobres i pelegrins. L'hospital, de data del 1453, tot i que «en principi fou pensat per a tota mena de malalts, no fou gaire utilitzat pels lleidatans rics, ni tan sols per la menestralia, i durant l'època renaixentista i fins a final del segle passat, tenia com a estadants més aviat la gent pobra o els visitants sense recursos que emmalaltien de pas per la ciutat».
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Les esplanades que hi ha vora la Catedral Vella, entre els panys de muralles a diferents nivells, són sempre concorregudes per la minyonada, que hi troba excel·lents camps per a la pràctica dels esports que no poden practicar al carrer, atapeït de cotxes... De moment, en aquestes esplanades hi ha lloc per a tothom qui hi vulgui jugar. Les pedres venerables no havien hagut de presenciar mai el que ara presencien...»
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Al turó de la Seu, en un indret més alt de nivell, vora el vessant que mira al nord, es drecen les tristes ruïnes de l'antic castell reial, anomenat la Suda. Fou fortalesa dels moros, i més tard Jaume I en substituí la seua silueta oriental per una altra d'aire romànic [Lladonosa]... L'esplanada que veieu al darrere de l'edifici ha estat netejada de runes, però antigament tot era edificació. Aquest magnífic alcàsser tenia una església capaç, segons el pare Finestres, d'acollir un poble de nodrit veïnatge».
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Solet de tardor. Barri pobre de Lleida. Ric de converses, però... A dins a les cases no hi ha ventilació. Però hom viu, i una llesca de pa amb arengada té totes les calories del món...»