Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Segarra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Segarra. Mostrar tots els missatges

20160221

[1323] Els castells de la Segarra

1934. El Molí de la Torre o Torre Saportella, Granyanella,
Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.

Les fotografies del reportatge són de Claudi Gómez Grau (1907-1989). Una bona ressenya sobre el seu fons fotogràfic, de decisiva importància per al coneixement de paisatge i costums segarrencs, a El Fons Fotogràfic de Claudi Gómez Grau. Una mirada etnològica, Montse Graells, Revista d'Etnologia de Catalunya, 2012.

El Molí de la Torre o Torre Saportella és situat a Granyanella, a tocar de l'Ondara. Als seus orígens, era un molí fariner, després fortificat com a castell amb dos espectaculars torres rodones defensives, que no s'aprecien a la foto. 
1934. Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140 (MDC).
Una mica de ressenya sobre la Segarra com a terra de frontera entre la Catalunya Vella i els alarbs o sarraïns del sud català. A poc a poc, les terres foren conquerides i repoblades, sovint amb l'obligació d'aixecar-hi torres, castells o grans casalicis fortificats per a la protecció del territori. 
1934. Castellmeià, Torrefeta i Florejacs, Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.
El castell de Castellmeià, datat del segle XIII i que encara es pot veure amb tota sa majestuositat sobre els sembrats segarrencs.
1934. El castell de Montcortès, els Plans de Sió,
Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.

Un altre dels grans clàssics entre els castells segarrencs: «la mola imposant i magnífica del senyorial castell de Montcortès».
1934. El castell de Montcortès, els Plans de Sió,
Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.

Detalls del castell de Montcortès. Datat del 1095 al segle XV fou reformat amb la fesomia de gran casalici residencial o palauet, tal com el coneixem avui. Al segle XVI pertanyé a la família dels March, de la branca dels Pere Ausiàs March i d'Alta-riba. 
1934. Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140 (MDC).
«En les nombroses baralles entre famílies de la noblesa i principalment en la llarga i aferrissada guerra de Joan II, molts dels castells i cases fortes de la Segarra foren enrunats del tot o en part, i alguns s'alçaren sobre les restes dels anteriors en el segle XVI i principis del XVII». A poc a poc deixaren d'ésser residències permanents i això els anà portant cap al declivi i l'enrunament, o a la conversió en masos de pagès, habitats per masovers i no pas per les antigues nissagues de la petita noblesa rural segarrenca.

«No hi ha vila, poble ni poblet de la Segarra, gairebé tots bastits en turons alterosos, que no mostri encara avui els vestigis o la carcassa, més o menys sencers, del seu castell al punt més enlairat... Nimbades de romàntic encís, vistes de lluny, destacant-se en la blavor del cel, les en aparença intactes, robustes moles dels castells... mostren de prop la tragèdia de la destrucció pels seus dintres...»
1934. Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.
L'article era signat per Ferran Razquín Fabregat, historiador cerverí de principi del segle passat, que assegura que «no cal, però, sentir enyorament dels segles que varen veure la naixença dels castells segarrencs. Del fort esperit que a aquells llunyans temps animava en resta encara, per sort, a la terra. Cada casa hi és un castell, i cada segarrenc, molt senyor de la seva llibertat i amador com cap altre de les tradicions de la raça, es considera en la seva casa tant com un rei».
1934. El castell de Santa Coloma de Queralt,
Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.

Un altre dels mil·lenaris castells segarrencs, «la mola feixuga del castell de Santa Coloma», emplaçat en la muralla de la vila damunt mateix del riu Gaià. Hi destaca la torre rodona, romànica, i la resta del gran palau renaixentista dels comtes de Santa Coloma.
1934. Montfalcó Murallat,
Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.

«Un fantàstic carreró del poble castell de Montfalcó murallat».
1934. Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.
«Una antiga casa forta vora del Sió, avui convertida en un modest molí».
1934. El Molí de la Torre o Torre Saportella, Granyanella,
Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.

La vida dels masovers en les antigues cases fortes senyorials.
1934. El Molí de la Torre o Torre Saportella, Granyanella,
Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.

Un petit femer davant la porta amb un magnífic cistell de vímet al damunt. La canalla al costat, amb les gallines que corretegen, i una espectacular premsa de vi allà mateix, muntada sobre una peanya de pedra, que no es veia a la primera foto (que, per tant, hagué d'ésser feta en una altra ocasió).
1934. El Molí de la Torre o Torre Saportella, Granyanella,
Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.

Una altra vista de la «vella casa fortificada de la família Saportella, al peu del riu Cervera», més modernament dit Ondara.
1934. El Molí de la Torre o Torre Saportella, Granyanella,
Els Castells de la Segarra, Revista «Esplai», núm. 140.

Detal de la torre circular i de les dues altes fumeres de la cuina i refectori.
1934. Capçalera de la revista «Esplai», núm. 140.Una de les tantes iniciatives culturals del període de la Generalitat republicana que el feixisme espanyol estroncà.

20150624

[1073] Detalls de l'Aranyó de fa cent anys

1918. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Josep Salvany i Blanch 
(MDC-BdC).
Vista de la població dalt del petit turó que domina els Plans de Sió.
1918. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Josep Salvany i Blanch.

Detalls de l'antiga vila closa a redós del castell, amb la ferrenya torre quadrada que sobresurt a l'horitzó.
1918. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Josep Salvany i Blanch 
(MDC-BdC).
Una preciosa antiga pica de pedra d'oli o de vi, amb el forat de desguàs, abandonada sota una alzina.
1900 ca. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Lluís Marià i Vidal 
(MDC-AFCEC).
Los pallers de pedra de l'Aranyó enmig dels trossos de secà i la petita població al fons.
1900 ca. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Lluís Marià i Vidal 
(MDC-AFCEC).
Les cases agombolades al peu del castell senyorial. El pagès i la mula ens donen la perspectiva de la grandària d'aquest parell de pedrots segarrencs. 
1900 ca. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Lluís Marià i Vidal 
(MDC-AFCEC).
Una altra perspectiva de los pallers de pedra.
1900 ca. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Lluís Marià i Vidal 
(MDC-AFCEC).
El pagès segarrenc de boina, faixa i mangala per arriar l'animal, amb una sella de pell d'ovella probablement. En primer terme, els terrossos remoguts del tros tot ben llaurat,i al fons els aulivers ben afilerats.
1926 ca. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Francesc Folguera i Grassi 
(MDC-BdC).
La façana del castell segarrenc, amb la vella portalada de fusta amb el contundent pom de trucar.

1926 ca. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Francesc Folguera i Grassi 
(MDC-BdC).
Part posterior del castell, amb una bassa per a la recollida de l'aigua pluvial.
1926 ca. L'Aranyó (la Segarra).
Fot. Francesc Folguera i Grassi 
(MDC-BdC).
Els arquets de la part superior tapiats, atès que devien fer d'esgolfes encantades del castell. Al peu de la foto, jugant assegut damunt del sembrat, el nen Manuel de Pedrolo, que llavors tenia uns 8 anyets. Ei, probablement.



20150623

[1072] L'Aranyó, Montcortés i Concabella, 1913

1913. L'Aranyó (la Segarra).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Escut vuitcentista de l'ajuntament de la població (en el castellà de l'època de dominació borbònica espanyola del Vuit-cents), típic exemplar dels anomenats escuts parlants, és a dir, on la peça o figura interior fa referència a una etimologia popular per referència a un mot comú de la llengua: en el cas de l'Aranyó, una aranya. 
1913. L'Aranyó (la Segarra).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'antic castell de la població, de cos massís, remet a la restauració darrera del segle XVI, per bé que l'origen de la torre prismàtica interior podria remuntar-se a l'època del domini dels Montsuar sobre el lloc, durant els segles XII-XIII. L'any 1601 va passar a mans dels Folcràs, família d'origen rossellonès, l'escut de la qual podem veure a la porta de l'edifici. A la fi d'aquell segle XVII, Jerònia de Folcràs, pubilla, es va casar amb Antoni de Pedrolo, i la titularitat del castell va passar així a mans de llur fill, Ciril de Pedrolo. Des del 1831, els senyors n'eren la família Pedrolo-Gomar, i ací hi nasqué l'any 1918 el nostre estimat escriptor i patriota, Manuel de Pedrolo (www.poblesdecatalunya.cat).
1913. L'Aranyó (la Segarra).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Les dades demogràfiques. Al darrer cens del 2009, hi constaven 8 habitants (www.enciclopèdia.cat).
1913. Montcortés (la Segarra).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
«Val la pena de fer particular esment del senyorial castell de Montcortés, bonic exemplar arquitectònic del segle XVI, retaule gòtic de l'església i una artística creu de terme en lo mateix lloc...»
1913. L'Aranyó (la Segarra).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
«Lo castell de l'Aranyó amb la massissa torre que el domina... Del castell... se'n té noves que se retrassen fins a l'any 1100...»
1913. L'Aranyó (la Segarra).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Les dues roques de sauló, dites popularment los pallers de pedra, actualment molt erosionades. Els llogarencs se n'expliquen l'origen a través d'una llegenda. Potser estan relacionades amb les altres roques amb sepultures excavades que hi ha ben a prop, dites les arnes. 
1913. L'Aranyó (la Segarra).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Els columbaris són construccions funeràries d'època romana on es depositaven les urnes amb les cendres dels difunts. El seu aspecte els fa semblar colomars i d'aquí els ve el nom. Les fornícules estan excavades a la roca, amb un petit ressalt que servia per col·locar-hi la la tapa, i tenen unes dimensions aproximades de 50x50x60 cm. Molt a prop es van trobar l'any 2000 restes de ceràmica iberoromana datades al segle I dC (www.poblesdecatalunya.cat).
1913. L'Aranyó (la Segarra).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Fa cent anys hi havia prou canalla per a dos escoles, l'una de xiquets i l'altra de xiquetes. Quan en poblets com aquests hi tornarà a haver-hi escola, haurem recuperat la Catalunya rica i plena que cantem.
2015. L'Aranyó (la Segarra).
En alguna de les diverses rutes senderistes dels Plans de Sió, hi trobareu la descripció de l'aranyó planta, que donà nom al nucli fortificat fa mil anys. L'aranyoner és una rosàcia, un arbust espinós de secà. Els aranyons són molt alilats i des de temps immemorials servien per fer melmelades i ratafies. La fusta era essencial per al mànec de forques i xapos.
1913. Concabella (la Segarra).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Lo castell de Concabella «se destaca dessobre les cases en regular estat de conservació. En aquest darrer poble, en lo punt a on se troba instal·lat lo molí, apareix altra mansió senyorial a un centenar de metres del Sió, que rega lo terme municipal...»