Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Noguera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Noguera. Mostrar tots els missatges

20150822

[1134] Balaguer i voltants al 1645

1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
L'exèrcit gavatxo, al servei de la República Catalana de Pau Claris, assetja les tropes ocupants espanyoles, aquarterades a Balaguer. Els espanyols havies ocupat Lleida, Balaguer i Agramunt al 1644. Philippe de La Mothe-Houdancourt, cap de les tropes franceses, va acabar essent rellevat cal capdavant de l'exèrcit, substituït per Henri Harcourt de Lorena, el qual de seguida va actuar per sorprendre les tropes espanyoles a Sant Llorenç de Montgai, al juny de 1645, on s'hi capturà el general Francisco de Orozco i cinc terços d'infanteria, mentre que el virrei espanyol a Catalunya es recloïa a Balaguer amb 3.000 homes. 

El setge començaria a l'agost i s'acabaria a mitjan octubre, amb l'ocupació de la plaça balaguerina per part de les nostres tropes aliades. S'escriu a la Viquipèdia que malgrat que els ocupants espanyols van intentar pactar la capitulació de la plaça i tindre pas lliure fins a Tarragona, el Comte d'Harcourt no ho va acceptar i finalment les tropes espanyoles van haver de marxar cap a Fuenterrabia, seguint un itinerari Catalunya-Rosselló-Languedoc-Guyena-Béarn. Aquest itinerari s'havia de fer en poc més de 2 mesos. L'objectiu d'aquest itinerari per França era que el nombre de desercions a l'exèrcit fos el màxim d'elevat. Les tropes italianes especialment eren molt propenses a desertar quan passaven per França.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
El teatre d'operacions del setge de Balaguer al llarg del Segre, amb el Montsec de decorat. L'antiga capital del Comtat d'Urgell sota setge francocatalà per alliberar-la de l'ocupació espanyola.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
Balaguer amb el camp de l'exèrcit espanyol que l'ocupava dalt del planell d'Almatà, darrere del Sant Crist. A l'esquerra el riu de Farfanya, amb el Castelló ja ocupat per l'exèrcit francès amb 2.000 homes i 4oo cavalls. Damunt de Balaguer, un gran molí de vent fortificat, i la vila de Gerb riu amunt, ací dita de Montoliu, abans de Llorenç (Sant Llorenç de Montgai), teatre d'operacions de la batalla de 1644.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
La silueta murallada de Castelló de Farfanya, prou fidel a la realitat, amb les torres de la muralla que tanquen cap a dalt el castell.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
Corbins del segle XVII, guardià de l'aiguabarreig de la Ribagorçana.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
Detall del Montsec d'Ares, des de Castelló de Farfanya fins a Corbins, a la Noguera Ribagorçana. El camí vers ponent queda ben marcat per una corrua d'arbres, que el devien fer més suportable durant les seques jornades estiuenques.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica),
Cavaller de Beaulieu.
Detall del Segre a Camarasa, amb el pont de barques instal·lat per l'exèrcit assetjant, una mica més amunt que el vell pont de pedra medieval. A la vila, s'hi veu la muralla des del poble, amb l'església, fins dalt al castell, i un incipient barri extramurs.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica),
Cavaller de Beaulieu.
Detall de la vila de Camarasa. Just a la corba del gran meandre de sota, un casino o hostal, i un castell enrunat a l'antic camí de Balaguer.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica),
Cavaller de Beaulieu.
La petita vila de Llorenç, quatre cases al costat del riu i sense el pantà del segle XX. Destaquen els camps de conreu de la cubeta del Segre en aquesta part fins baix a Gerb. 
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica),
Cavaller de Beaulieu.
Gerb, inconfusible i protegida dalt del turó, ací anomenada Montoliu. S'aprecia el magne molí de vent i hostal fortificat de què disposava Balaguer dalt de tot del pla al camí de Castelló: la torre de Noguers.

20150731

[1113] Descripció de Bellpuig de les Avellanes, més

1898. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Fotografia de l'autor, Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer.
Imatge de final del segle XIX de l'ala sud del Claustre, amb les dobles columnes dels preciosos arcs romànics.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
El claustre «es románico puro y hermosísimo por la elegancia y senzillez de sus líneas. Queda al lado meridional del coro de la iglesia, con la cual comunica».
1898. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Fotografia de l'autor, Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer.
Detall del Claustre: «Su planta describe un rectángulo perfecto de 27,10 metros de longitud de N. a S., y 22,50 de latitud de E. a O., midiendo la anchura de la galeria 3,30».
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La minuciosa descripció del claustre y de la Sala Capitular, sobre la raresa arquitectònica del qual escriu l'autor: «Bien podría este género de aquitectura calificarse de mínima expresión del ornato ojival, y todala pieza sabe al estilo egipcio». S'hi comenten les dos portes i el refectori.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
Situació del Claustre en el conjunt monacal.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
Planta del Claustre premostratenc bellputxenc. Aquesta abadia donà origen a tota la resta de cases premostratenques del país: el santuari de Mare de Déu de Bonrepòs (1205, Pallars Jussà); Sant Nicolau de Fondarella, abadia i hospital (1229, Segrià); Santa Maria de Mur (1235, Pallars Jussà), i Santa Maria d'Artà o Bellpuig d'Artà (Mallorca oriental). Quan es creà la congregació hispànica de monestirs premostratencs, el monestir de Bellpuig de les Avellanes, que sempre havia pertangut a lacongregació de la Gascunya, mai no s'hi integrà de fer i subsistí fins a la desamortització de 1835.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La cuina, les estances del pare abat, l'edifici «con las habitaciones monacales, la biblioteca, y con unas deliciosas galerías al Sur que dominan el valle». I resumeix: «Todos los gustos arquitectónicos que gozaron boga desde los tiempos de la fundación de este monasterio, dejaron en él profunda huella. El siglo XII, en el elegante claustro; el XIII, en la hermosa puerta, en la típica sala capitular y en los ábsides y crucero del templo, interrumpida aquí la obra ojival por muerte del conde Ermengol X; el XIV, en la bellísima capilla-cementerio; el XV, probablemente en la sillería del coro; el Renacimiento, en el resto del edificio, y el churriguereco, en retablos, bóvedas, fuentes i adornos».
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La importància de la biblioteca fou ja esmentada per Villanueva al 1808 en sa visita al monestir, «entusiasmado por su biblioteca, archivo, monetario, sabios y observancia», y s'hi copien les ressenyes d'aquell autor sobre els pares Jaume Caresmar, Jaume Pascual i Josep Martí, grans erudits del temps dels il·lustrats.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
Els estralls de la Guerra del Francès: «La guerra subsiguiente y la reolución liberal ahogaron con irresistible ímpetu esta semilla. De la casa, sarcófagos, biblioteca, códices y manuscritos hicieron campo de desolación».
1898. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Fotografia de l'autor, Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer.
Portalada d'accés a l'església, de primerenc gòtic català del segle XIV.
1898. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Fotografia de l'autor, Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer.
Detall de la porta gòtica o portal del poble, que era l'única pobla que donava accés directe al conjunt monacal.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
Les rendes del monestir al segle XVIII, redactades en llengua catalana.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
Les runes del molí d'oli i del fariner: «Al pie de la tapia del monasterio, en un hondo del lado Sur vese aún hoy el molino del aceite, y un poco más allá, como a un tiro de perdigones agua abajo, el harinero, que aprovecha la del torrente y la sobrante del riego». També hi hagué pou de gel. I un passeig per a esbargiment dels religiosos: «En 1835, por lo alto de la sierra... corría un delicioso paseo para esparcimiento de los canónigos, el que a trechos tenía repartidas cuatro i cinco capillitas, y en el centro, detrás del monasterio, donde hoy la carretera de Àger cruza el paseo, un gran surtidor».
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La vista del conjunt bellputxenc des de la carretera d'Àger.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La descripció feta pel pare Pascual al segle XVIII dels passejos, fonts i brolladors, basses i arbredes als revoltants del monestir. Referència a les possessions de Vilanova de la Sal i de Bonrepòs, al Pallars.
1898. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Fotografia de l'autor, Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer.
Una vista de l'absis des del bosc.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La descripció del monestir al segle XVIII. La importància de l'abadia queda refermada pel fet que «el Sr. Abad se venera como una de las dignidades de Cathaluña, tiene voto en Cortes, y se cuenta por uno de los principales Proceres del Concilio Tarraconense».
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La relació dels veïns de Vilanova de la Sal amb els monjos del monestir, idealitzada per l'autor, «los cuales, con ser súbditos del monasterio y pagarle los diezmos, amaban cordialmente a estos religiosos...» Això és que l'autor no els va sentir blasfemar a l'estil del país, que feien baixar tots els sants del cel a la terra, a l'hora de deixar-hi els delmes.
Anys 2000. Marededéu de Bellpuig de les Avellanes.
Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.
La talla de pedra policromada de la Marededéu s'atribueix a Bartomeu de Robió, a mitjan segle XIV, principal representant de l'anomenada Escola de Lleida i escultor de la Seu Vella. Es creu que a la mà dreta hi portava un lliri, i és admirada per la indumentària tan rica que llueix. La contractació del mateix escultor que el de la seu lleidatana en l'època de màxima construcció de la Seu Vella, ens informa de la importància i possibles del cenobi bellputxenc.

20150729

[1112] Descripció de Bellpuig de les Avellanes

1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Fotografia de Juli Vintró, Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer.

Dos anys després de la publicació d'aquesta obra, el Metropolitan Museum of Art novaiorquès s'emportarà, previ rigorós pagament, el sepulcre d'Ermengol VII a l'altra banda de l'oceà. El modern mercadeig museístic li impedí de reposar eternament al monestir que ell mateix fundà l'any 1166. 
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 

Gaietà Barraquer.
Descripció del monestir premostratenc «en tierra urgeliana». El relat de la fundació: «acudió éste [Ermengol VII] a un su pariente, santo solitario, llamado Joan d'Organyà, discípulo del mismo San Norberto, el cual Juan a la sazón ejercitaba áspera penitencia en una cueva situada en el monte Mollet, en el que se asienta el Monasterio, término de Vilanova. Reunidos en el nuevo cenobio varios socios, Juan los rigió como primer Abad... Aquella primitiva construcción conservóse poco tiempo en pie, levantándose luego la actual en sitio muy cercano al anterior».

La poètica descripció de l'emplaçament també val la pena de llegir-la: «Posado como paloma entre arboleda en la punta de una loma, ocupa bellísima posición en el centro de una herradura o anfiteatro de montañas que la rodean por todas caras, excepto la del Sur, por donde disfuta la dilatada vista del Llano de Urgel y los resplandores que refleja el sol en la caudalosa corriente del Segre».
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 

Gaietà Barraquer.
Descripció detallada de les tres seccions del monestir premostratenc urgellenc: l'església a la banda més septentrional a tocar de la muntanya; a la part mitjana, el claustre, la sala capitular i el pati nou; la meridional, amb el Palau de l'Abat, i l'edifici de cel·les, i tot vorejat per una tanca fins a la part de l'església. 
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Fotografia de Juli Vintró, Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barraquer.

El doble sepulcre, també al presbiteri de l'església, d'Àlvar I d'Urgell i sa muller Cecília de Foix (segle XIII), els quals acompanyaren son avantpassat Ermengol VII a les Amèriques.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 

Gaietà Barraquer.
El temple és descrit amb precisió, capella a capella, i es fa referència a la relíquia de la Santa Sandàlia de la Mare de Déu «y el antiguo cofrecillo en que se llevó... de Constantinopla».
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 

Gaietà Barraquer.
«Esta iglesia, hallándose desprovista de puerta en la fachada... tenía en su lugar de ella el coro», amb un antic cadirat del segle XVII.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 

Gaietà Barraquer.
Plànol del conjunt del cenobi urgellenc, prou ben conservat fins a l'actualitat.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 

Gaietà Barraquer.
La planta de l'Església, amb la curiositat que no té porta principal sinó dos petites entrades laterals.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 

Gaietà Barraquer.
La resta d'ornaments del temple.
Segle XVIII. Sant Joan d'Organyà.
Imatges d'uns gojos de l'eremita fundador del cenobi, la tomba del qual aviat fou venerada pels veïns de Vilanova de les Avellanes i altres pobles de la contrada. La devoció popular el feia sant, tot i que no fou mai beatificat. Les restes Joan d'Organyà foren desenterrades de la cova i col·locades a l'altar de Bellpuig el Vell, on van romandre fins al segle XVIII, quan foren traslladades a l'església de Bellpuig el Nou, el monestir de les Avellanes. Quan el cenobi restà abandonat a partir de 1843, van portar-se al poble de Vilanova de la Sal. 

Segle XVIII. Sant Joan d'Organyà.
La cova va rebre el nom de Cova del Sant Cap, ja que quan els fidels hi anaven, aixecaven la tapa de pedra de l'altar i en treien la relíquia del cap del sant i la presentaven a la veneració dels presents; d’aquí el costum d'anomenar Sant Cap al mateix Joan d'Organyà.
Segle XVIII. Sant Joan d'Organyà.
Gojos editats a Cervera, estampa de Tomàs Senant, al carrer de Sant Francesc, al segle XVIII:

Vostres relíquies sagrades,
lo Sant Cap principalment,
són de la devota gent
ab gran fervor venerades...

Als qui vénen a adorar
la prenda de vostre Cos,
Joan d'Organyà gloriós,
vullau-los sempre ajudar.