Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vinaròs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vinaròs. Mostrar tots els missatges

20151020

[1192] Els moriscos de l'Ebre, Cinca i Segre embarcats als Alfacs i Vinaròs

1612-13. Embarcament dels moriscos a Vinaròs, 
de Pere Oromig i Francesc Ribalta.
Els moriscos de l'interior del nord del País Valencià al 1609, i a partir de la primavera de l'any següent els provinents de la vall de l'Ebre i fins al Segre i el Cinca, foren evacuats des del port natural dels Alfacs del delta, amb les operacions centralitzades des del Carregador vinarossenc. Tota la badia dels Alfacs mostrava una llarga filera de galeres, més maniobrables que altres tipus de vaixells. Els autors del gran quadre volgueren retratar tots dos moments en una única pintura.
1612-13. Embarcament dels moriscos a Vinaròs, 
de Pere Oromig i Francesc Ribalta.
«Los embarcados en Vinaròs, asistiendo don Jofre de Blanes, fueron diesyueve mil y seicientos [19.600] . En Mancofa [Moncofa], asistiendo don Gaspar Vidal, fueron 8.590». Entre els ports de Vinaròs i el més petit de Moncofa varen evacuar-se els nombrosos moriscos de la Serra d'Espadà. Una evacuació ràpida per tal d'evitar que es poguessin fer forts en algun dels punts més inaccessibles de la serralada. Tot i això hi hagué algun intent de sedició, que els terços (espanyols) de la Llombardia, de Nàpols o Sicília desembarcats a la zona hagueren de controlar.
1612-13. Embarcament dels moriscos a Vinaròs, 
de Pere Oromig i Francesc Ribalta.
«Los embarcados en los Alfaques, asistiendo don Pedro de Leiva, general de las galeras de Sicília, fueron algunos del Reino de Valencia, y los demás de Aragón y Cataluña». En el gravat es veuen les corrues de gent provinents de l'interior d'aquests territoris en direcció als Alfacs. A partir del decret de 1610, els moriscos catalans i aragonesos viuran la mateixa sort que els valencians. Els soldats dels terços (espanyols), que encara romanien a Vinaròs, s'encarregaran de fer complir les reials ordres, i a peu o amb llaguts Ebre avall, foren aconduïts fins als Alfacs. És conegut el cas de Miravet, d'on s'expulsaren 79 famílies d'un total de 110.
1612-13. Embarcament dels moriscos a Vinaròs, 
de Pere Oromig i Francesc Ribalta.
A la part inferior esquerra de la tela, apareix un tercer episodi: l'embarcament de Moncofa. amb el capità don Gaspar Vidal al costat de la torre fortificada i de la població morisca que espera torn per ésser transportada a les grans naus. En definitiva, els autors de la pintura volgueren compondre una mena d'informe o reportatge visual dels esdeveniments d'aquests tres punts de la costa interrelacionats: Vinaròs i Moncofa, mateix temps però llunyania espacial, Vinaròs i els Alfalcs, mateix lloc però diferent temps.
1612-13. Embarcament dels moriscos a Vinaròs, 
de Pere Oromig i Francesc Ribalta.
La impressionant perspectiva dels Alfacs des de Vinaròs, amb les galeres sicilianes afilerades a l'espera d'embarcar els desposseïts. En aquesta pintura, s'observa com molts dels sarraïns acudiren al port amb carros i tartanes, prova de la seua relativa capacitat econòmica. La Sènia, tradicional línia divisòria entre Catalunya i el País Valencià és ben visible en el quadre, amb una gran torre de guaita quadrada que tenia en el punt del son desguàs al mar. Una altra torre fortificada és dibuixada a [Sant Carles de] la Ràpita, i el poblet de poques cases. Des de qualsevol punt de les platges del delta, les petites barques transportaren els foragitats fins a les galeres militars. 
1612-13. Embarcament dels moriscos a Vinaròs, 
de Pere Oromig i Francesc Ribalta.
Una preciosa vista, potser la més antiga, de la vila vinarossenca, tancada per la muralla amb l'església parroquial presidint el conjunt. A la torre de l'esquerra, més artilleria. 
1612-13. Embarcament dels moriscos a Vinaròs, 
de Pere Oromig i Francesc Ribalta.
Probablement el realisme de l'obra no cal portar-lo a l'extrem, però de ben segur que ens retrata l'aire de la població en aquell començament de segle XVII, amb menys palaus que altres ciutats d'aquesta sèrie pictòrica, com ara Dénia. De fet, les cases són dibuixades simples, gairebé en sèrie, sense rellevància arquitectònica ni expectació ni en balcons ni finestrals. La noblesa no hi era pas notòria i les cases hi anaven en consonància.
1612-13. Embarcament dels moriscos a Vinaròs, 
de Pere Oromig i Francesc Ribalta.
 Davant la porta de la ciutat, damunt la platja, el comanador de Vinaròs i Benicarló, dirigeix les operacions. Els quadres de tota aquesta sèrie mai no s'obliden dels nobles personatges que a cadascun dels ports d'embarcament assistiren, en els termes de l'època, el procés. Jofre de Blanes va abillat amb el tradicional (i malastruc) vestit negre amb el senyal roig de l'orde de Santiago al pit.
1612-13. Embarcament dels moriscos a Vinaròs, 
de Pere Oromig i Francesc Ribalta.
A la muralla de mar de la vila, dalt d'una de les torres rodones, una peça d'artilleria és preparada. L'ampliació mostra el canó servit per un parell de soldats dalt de la torre de la muralla. Darrere la ciutat, els horts ben delimitats per les tanques de cada tros, i la corrua de gent a peu o amb carro de bous o damunt de someres que riu Sènia avall es dirigeixen als Alfacs. 
1612-13. Embarcament dels moriscos a Vinaròs, 
de Pere Oromig i Francesc Ribalta.
A la punta dels Alfacs, també hi hagué una torre de guaita. La gentada que calgué embarcar fou immensa i apareix esbarriada per tota la badia. Les barques transporten els malaurats valencians, catalans o aragonesos de nació musulmana cap als grans vaixells ancorats al centre del port natural.
1612-13. Embarcament dels moriscos a Vinaròs, 
de Pere Oromig i Francesc Ribalta.
 Detall de les galeres i vaixells replens dels desafortunats passatgers, i de com les petites barques els portaven a bord des de la costa. 
1612-13. Embarcament dels moriscos a Vinaròs, 
de Pere Oromig i Francesc Ribalta.
Detall de la punta dels Alfacs, amb la torre quadrangular de guaita que hi havia. La gran i esplèndida nau del Marquès de Leiva aparellada per a la travessa cap a Barbaria. El sinistre personatge acabaria els seus anys de servei militar al rei espanyol com a virrei del Perú. Darrere tota la resta de galeres sicilianes, totes plenes fins a la bandera. Els moriscos que no hi caben s'esperen asseguts a la platja al costat dels farcells que s'havien pogut endur.
1618. Jaime Bleda, «Crónica de los Moros de España» (Bivaldi).
El predicador general de l'Orde dels Predicadors, «calificador de la Inquisición de Valencia», retratà costums i maneres de ser dels seus menyspreats compatriotes, de manera tan fidedigna com menyspreativa, fins i tot amb una precisió lingüística: no parlaven espanyol, sinó que deien matalassets. Ses paraules són com ganivets esmolats; només s'oblidà -ves per on- de dir l'estat de misèria i semiesclavitud en què se'ls havia obligat a viure durant segles: 

 «Eran los moriscos una gente vilissima, descuydada, enemiga de las letras y sciencias ilustres, compañeras de la virtud y por consiguiente agena de todo trato urbano, cortés y politico. Criaban sus hijos cerriles como bestias, sin enseñança racional y doctrina de Salud. A las cosas de la Christiandad acudian forçados con penas y multas compelidos por los Curas y Alguaziles. Eran torpes en sus razones, bestiales en su discurso, bárbaros en su lenguaje, ridiculos en su traje, yendo vestidos por la mayor parte con greguesquillos, ligeros de lienço, de estameña azul o otra cosa valadí, al modo de marineros, y con ropillas de poco valor y mal compuestos adrede y las mujeres de la propia suerte con su corpeziti de color, y una saya sola de forraje amarillo, verde o azul, andando en todos tiempos ligeras y desembaraçadas, con poca ropa, casi en camisa, pero muy peynadas las jouenes, lauadas i limpias.

«Eran vrutos en sus comidas, comiendo siempre en tierra recostados, segun rito de Iudios por mandado de Mahoma, sin mesa, no otro aparejo que oliesse a personas, mas que una estera y quando mucho unos manteles. Dormian de la misma manera, de ordinario en el suelo, en transpontines, almadrabas que ellos dezian en Aragon y en el Reyno de Valencia 'matalasets'. Y aunque no les faltaban sus camas muy grandes, y anchas quando estauan enfermos, no se ponian en ellas, sino en sus cozinas iacian en un transpontinillo, y con un jarro de agua al lado, sin otra medicina mas que dieta, y con esto curauan de sus calenturas. Nunca se sangravan ni purgavan, ni llamavan los medicos, aunque auia algunos de su nacion y assi, viuian los 80, 90 y 100 años. Tenian cirujanos que con unguentos hazian maravillosas curas.

«Comian cosas viles, que hasta en esto ha padecido en esta vida por juicio del Cielo, como son frefas de diuersas harinas, de legumbres, lantejas, panizo, avas, mijo y pan de lo mismo y de Alcadia. Con este pan los que podian juntauan passas, higos, arrope, miel, leche y en el Reyno de Valencia cada dia comian arroz. Eran grandes amigos de frutas y ortalizas. Hartavanse de pepinos, berengenas y melones, y despues de jarros de agua, sin que les dañasse. No esperavan que la fruta estuviesse muy sazonada, verde la comian. Gastauan poco en el comer. Sus carnes ordinariamente eran de cabra, de oveja. Eran grandes amigos de pescados secos y baratos, de abadejo, caballa y sardinas y de ensalada cruda. Gastauan mucho aceyte y con el freyan la cabra.

«Eran muy amigos de burlerias, cuentos y nouelas. Y sobre todo amicissimos de bayles, danças folaçes, cantarzillos, aluadas, passeos de huertas y fuentes, y de todos los entrenimientos bestiales, en que con descompuesto bullicio y griteria suelen yr los moços villanos vozinglando por las calles. Tenian comunmente gaytas y dulzaynas, laudes, sonajas, cadufes. Vanagloriauanse de baylones, corredores de toros y de otros hechos semejantes de gañanes. Eran dados a oficios de poco trabajo, texedores de lino, sastres, sogueros, alpargateros, olleros, çapateros, albeytares. Eran grandes maestros de enseñar andadura a las bestias. Empleauanse en traginar, imitando a su archirecuero Mahoma.

«Eran hortelanos y reuendedores de azeyte, pescado, miel, passas, azucar, lienços, hueuos, gallinas. Tenian oficios que podian discurrir por las tierras, registrando lo que passaua entre los Christianos, y matando muchos dellos con todigos endemoniados que ponian en las cosas de comer que vendian. Estauan de ordinario ociosos, vagabundos, yuan por el campo hechos unos salvajes y Alaraues. En el invierno estauan echados al sol hablando y disputando de las alimañas, qual rocin tenia mayor passo y andadura y de otras cosas assi, siempre con griteria, bezeando. Muy pocos dellos tratavan en oficios de metal o yerro, o en piedras o maderas, excepto que tenian algunos herradores para su comun, por el grande amor que tenian a sus respetados machos, y para hazer hoces almaradas, achuelas armas que tenian siempre a mano.

«Eran entregadíssimos sobre manera al vicio de la carne, de suerte que sus platicas dellos y dellas y sus conuersaciones y todas sus inteligencias y diligencias eran tratar desso, no guardandose lealtad unos a otros, ni respetando parientes a parientes, sino lleuandolo todo a rienda suelta y tan sin miramiento a ley natural ni Diuina que usauan todo incesto, y entre ellos no se tenia por pecado ni por infamia estar amigadas las mugeres con sus cuñados; y para ello tenian licencia de sus maridos. Casavan sus hijos de muy tierna edad, pareciendoles que era sobrado tener la hembra onze años, y el varon doze para casarse. De la dote dellas, no se fatigavan, antes ellos las dotavan con la mitad de su hazienda, que era propiamente comprallas para tener sobre ellas todo el dominio que le concedió Mahoma como en possession suya. Atendian mucho a crecer y a multiplicarse, en numero como las malas yerbas.

«Ninguno dezeaua de contraer matrimonio, porque ninguno seguia el estado annexo a la esterilidad degeneracion carnal, poniendose fraile, ni monja, ni hauia continente alguno entre ellos, hombre ni mujer, señal clara de su aborrecimiento con la vida honesta y casta, todos se casavan pobres y ricos, sanos y coxos, no reparando como los christianos viejos, si un padre de familias tiene cinco o seis hijos con casar dellos el primero o la mayor dellas se contenta, procurando que los otros sean Clerigos o Monjas o Frayles o Soldados, o toman estado de Beatas y continentes. Sus tratos eran como de hijos y familiares de Satanas (qui in veritate non stetit) en todo mentirosos, cautelosos; nascian con la mentira en la boca y con el hurto en la mano. Huvo dellos en Aragon infinitas bruxas y en todas partes hauian grandes hechizeros».
2009. Dolors Bramon, «L'expulsió dels moriscos»,
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. XX, p. 69-81. Cliqueu ací.

La tria dels Alfacs com a lloc d'embarcament fou adequat per tota una sèrie de raons. Famílies de Fraga i Mequinensa, d'Aitona i Seròs, de Lleida i de les Terres de l'Ebre, amb un total aprox. de 4.000 persones. 
2009. Dolors Bramon, «L'expulsió dels moriscos»,
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. XX, p. 69-81. Cliqueu ací.

La penosa fugida dels moriscos pel Pirineu, i la complicada rebuda a Orà.
1612-13. Embarcament dels moriscos a Vinaròs, 
de Pere Oromig i Francesc Ribalta.
Detall dels moriscos, expectants de la seua sort, a les platges de Vinaròs i els Alfacs.
2009. Dolors Bramon, «L'expulsió dels moriscos»,
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. XX, p. 69-81. Cliqueu ací.

Estralls demogràfics de l'expulsió dels moriscos catalans i aragonesos al 1610.
1612-13. Embarcament dels moriscos a Vinaròs, 
de Pere Oromig i Francesc Ribalta.
Detall de l'exposició dels quadres d'aquesta sèrie pictòrica que en permet apreciar l'enorme mida del llenç.
2009. J.F. Mira, «Vida i final dels moriscos valencians», Bromera.
Imprescindible.