Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallverdú/Sirera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallverdú/Sirera. Mostrar tots els missatges

20160811

[1493] Les antigues eres de batre d'Alcoletge

1968. Alcoletge, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

La vista aèria del meu poble a l'època que vaig nàixer, la dècada dels seixanta. Probablement, una de les primeres imatges captades des del cel, igual com la devien veure els pilots de les aterridores paves, o avions franquistes (espanyols) de bombardeig, durant la darrera Guerra.Les eres rodones dominen el sud i l'est de la vila. Allà, les garbes aixafades amb rodet per la somera o la mula havien deixat anar el gra, però calia extraure'l de la palla. Per a tal fi, calia si us plau per força la col·laboració indispensable de la marinada: A les quatre, agafa el ruc i vés a batre, deia la dita popular. És a dir, a les 6 de la tarda d'avui respecte del sol, llavors dos hores abans, arribaven els primers glops de vent per espolsar als quatre vents la palla i poder recollir el gra en sacs.
1968. Alcoletge, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
El nucli urbà del poble ja havia crescut a bastament des del segle XVIII. La vila vella, arraulida al peu del tossal, només ocupava el quadrant superior esquerre, tot ple d'estrets i costeruts carrerons. El carrer Major, que baixava des de l'extrem superior fins a la plaça, i el de Lleida marcaven la transició a la vila nova. D'allà per avall, tota la resta, poble de creixement. El carrer de les Eres, nom ben popular que fou inexplicablement substituït pel de Nta. Sra. del Carme, només tenia la meitat de les cases, ni tan sols els magatzems de la primera cooperativa estaven construïts i allà hi havia l'antic camp de futbol. La Carrerada, un altre nom ben popular que fou bandejat, baixava sense cases i només amb un parell de magatzems fins a la cruïlla de la carretera de Balaguer. Ni pensaments de la cooperativa nova que s'hi faria als peus, ben a tocar de la carretera. Allà només hi havia Cal Badejo, que lluïa a la paret un d'aquells esplèndids murals arrajolats dels Nitrats de Xile.
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La fesomia urbana de l'antic poble, ja molt crescut després de cinquanta anys, i fins i tot diria, sense ofendre, que desgraciat i tot, després de l'última frenètica onada de la bombolla urbanística de començament d'aquest segle, quan es van arribar a pagar més de mil euros per metre quadrat pels terrenys: el preu de viure prop de la capital.

Descriu el nostre Homenot de les Garrigues: «La carretera de la diagonal superior és la de Lleida a Balaguer, i el Segre es pot distingir una mica més amunt. Bé, ja esteu situats, som a Alcoletge». En efecte, una gran filerada de xops marca la línia del riu, i ben a prop, per la marge esquerra, una altra línia d'arbres marcava la línia de la «secla» de Fontanet. Dic marcava, perquè justament aquest tros retratat en la imatge, ha estat el darrer que s'ha desgraciat del patrimoni natural dels nostres canals i sèquies, substituint la mil·lenària sèquia natural, ampla i plena de vegetació i vida animal, per una canalització asèptica i funcional, que ha desterrat per sempre les reminiscències de vida i de tradició de l'antic rec.
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Una mica més avall, una altra filera d'arbres s'obre encara més cap a l'esquerra: és la «secleta» d'Alcoletge, construïda i pagada pel poble al segle XVIII per augmentar la superfície regable, i que travessa tot el terme fins a l'entrada del de Lleida. Just a la partió, l'edifici dels Astelladors [estelladors], on hi havia les pales que regulaven el cabal cap a l'una i l'altra, i on s'hi podien posar unes posts o taulons com a comportar per elevar-ne el nivell i permetre el reg de les terres de la marge esquerra. D'aquest rec a contranatura de la gravetat se'n deia a repèl, que era el nom que rebien també els trossos que es regaven d'aquesta manera, com el del meu pare a la Gavernera, just a tocar de la caseta.
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Els tossals pelats del Segrià apareixen a l'esquerra, erosionats, amb les plataformes típiques que els coronen. Alcoletge està intensificant els seus regadius i es decanta cap al fruiter a ritme accelerat». Eren els temps dels primers prèssics, que els marxants valencians compraven i, en els primers anys, fins i tot s'encarregaven de pagar-ne la collita! De seguida vindria el boom de la blanquilla, aquells arbres colossals que havien de menester bancs de collir o escales de vuit i nou escalerons per poder arribar a les peres de les branques més celestials...
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Per això aquesta fotografia pot ésser considerada de transició, amb les abundant eres disposades contra serè, encarades al vent de ponent». És aquest un error perdonable: no s'encaraven al vent de ponent, sinó al de la marinada. S'observen bé les arrodonides eres, cadascuna amb el seu maset per a guardar-hi el gra i els estris de treball. Les eres varen desaparèixer, majoritàriament replanades i convertides en trossos de conreu. Les més properes als pobles, actualment ja són carrers. 

A la foto, el final del carrer del Raval, l'Arrabal, després dit Miralbò. No hi havia ni consultori mèdic ni piscines. Ni tan sols encara les noves escoles de finals dels 60 o primers anys 70. Al carrer de Sant Jordi, llavors inexistent, com tampoc no hi existia encara la Villa Hermanas Pirla que hi va aixecar el Daniel, el maño d'Osso. Com que la casa es construí entre el 1966-67, la fotografia ha d'ésser, som a mínim, una mica anterior a l'any de l'edició del llibre. Però tampoc no s'hi aprecien ni el camp de futbol ni els dipòsits vells, que diria que foren excavats al tossal als anys 50. Per tant, la fotografia podria ben bé ésser molt més antiga que l'edició. 

 El carrer de Lluís Companys, en diagonal a la dreta, no tenia ni una sola edificació, i començava a la gran pica rodona que feia d'abeurador del bestiar. Al carrer que baixa de l'actual tanatori, tot eres, ni tan sol Cal Benet, que devia ésser una de les primeres cases a fer-s'hi. Per tots aquests topants jugàvem tot el sant dia a tirar-nos pedres al cap o bé hi rodàvem en bicicleta sense parar. Ara tot és del tot irreconeixible. Del tot passat. Del tot record. Del tot història. 
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Bona premonició de Vallverdú: «L'era és un assumpte a liquidar, perquè les màquines ara ho fan tot al tros. Però de l'immediat passat cerealístic d'Alcoletge, en tenim una esplèndida mostra en aquest document gràfic. La generació que ara va a l'escola [o sigui, nosaltres, els de cinquanta] ja no ha vist la batuda clàssica, l'estesa a l'era, la tanda tocada amb lentitud, cercle rere cercle, darrere el rodet i el trill, la ventada, l'afilerament dels colls, la porgada, l'ensacada... Ho hauran de llegir. Millor. Hem perdut una mica de tipisme, però hi hem guanyat temps, eficàcia i tranquil·litat».

Els recs de l'horta d'Alcoletge, a la banda del riu, li garantien la producció de gra, que se sumava a la producció dels trossos irrigats dels plans urgellencs de la banda oriental del poble. La gran gelada de la Candelera l'any 1956 matà les auliveres de les Garrigues, i el meu pare Josep amb el padrí Daniel del Soleràs, decidiren de fer-se mossos a l'estiu per batre a les eres alcoletgenques, enlloc d'enfilar cap a Terrassa, on anà a parar gairebé la meitat de la població del Soleràs. Van batre uns quants estius a l'era de Ca l'Espill, pel camí de la qual, durant aquells llargs i durs anys de la postguerra dictatorial (espanyola), transitava la professó del Calvari al matí del Divendres Sant. L'any 1958 es casava amb una cabalera de Cal Micaló, la Maria. 

En part, doncs, sempre he tingut aquest deute amb les eres d'Alcoletge per mor de les meues arrels familiars. Sense les eres i la feina de batre, el Josep del Soleràs no hauria conegut la Maria Micalona i, per tant, la meua petita modesta corrent biografia no fóra ara vivent.
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Meravellós detall de les eres de la població. Certament els canvis viscuts en un parell de generacions han estat increïbles. D'una agricultura de subsistència a una de professionalitzada, d'una ramaderia de corral a les grans explotacions de les granges a cada pam del terme, de les tristes bombetes elèctriques, cuines econòmiques de llenya i rentadores de turbina... a tota la inacabable abundància actual. Només manques dos coses: pair la riquesa que aquests canvis han aportat després d'unes dècades de fer de nous rics i gastar per aparentar, a veure qui podia fer la casa un pam més alta que la del veí (com a tots el pobles del Segrià) o comprar el tractor amb uns quants cavalls de més, i bescanviar el sistema polític de govern forà (monàrquic i espanyol) per una República pròpia feta de democràcia real al servei de la gent i del país.

20160810

[1492] La Lleida popular de Vallverdú i Sirera

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

La  magnífica vista del turó de la Seu Vella sobre la ciutat i el pla segrianenc. Escriu Vallverdú: «L'elogi de la fotografia com a obra d'art el fareu vosaltres, lectors. Aquí només ens cal insistir en el contrast, sempre magnífic i sempre creador, que la mola de la Seu Vella fa amb el pla circumveí... La ciutat s'estén avall, i pel costat del riu, que més enllà descriu un dels seus elegants i inacabables meandres, fins al límit del Segrià i les Garrigues». 
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La  mateixa foto, però en un suport més brillant i no tant acartronat com a la del llibre. «Hom no sabria dir si la ciutat fumeja d'activitat o està endormiscada en aquesta boirina de fumeroles».

Com a capital del Segrià, escriu l'Homenot garriguenc: «El centre de tot aquest eixam bullent d'activitat, el catalitzador comercial i la catapulta motora del fenomen de revigorització econòmica que es viu, és la ciutat de Lleida. Camperola i deixatada, rica i enèrgica, poc donada als fenòmens intel·lectuals, girada d'esquena a la literatura, però selecta en els seus autors i artistes, assimiladora d'aragonesos i hostatjadora de gent de pas, independent i tabalota, és la capital ideal per a un país que està fent el seu futur».

Com a segrianenc i lleidatà puc i vull dir-hi la meua sobre la ciutat dels últims tres o quatre decennis, en els quals ha predominat (també en altres latituds del país) l'actitud (anti)cultural anomenada de nou ric. I quan les butxaques s'omplen massa de pressa de diners i la mentalitat no evoluciona al mateix ritme, doncs es cau en les ridiculeses de voler fer el grande, i amagar el passat, la pagesia, els tocinos, la fruita (amb les comptades excepcions que calgui). Així gairebé hem tapat totes les sèquies que travessaven el terme, quan a tot Europa s'hi fan passejos vora l'aigua. Bona part dels lleidatans de la capital no han trepitjat un poble de sa comarca, si no és per anar-hi de restaurant. No s'enorgulleixen gens ni mica de la tradició agropecuària de la qual provenen, i només pensen a invertir les plusvàlues a Baqueira o Cambrils. 

Excuseu-me la simplificació aquells qui no us hi sentiu retratats. No us ofengueu, car bé sabem que la ciutat ha fet esforços per posar-se guapa o per culturalitzar-se, però això no nega el fet que s'ha allunyat del seu entorn, del seu medi, de la seua pròpia arrel. I com bé diu l'adagi: Qui oblida lo passat, oblida a si mateix. Aquest és ara per ara, el gran problema dels lleidatans, des dels carrers fins a les càtedres universitàries (Ei, potser l'erro). 
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La  imatge aèria emula la sensació que té el visitant que gosa pujar els 232 graons de l'escala del campanar de la Seu: l'àmplia visió del pla lleidatà, amb el qual la ciutat ha conversat i dialogat durant segles. Al fons del fons, el tossal del Montmeneu assenyala els confins segrianencs.
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La  Seu Vella, fortificada i refortificada amb baluards des del segle XVI, malgrat la decadència de la Suda o castell reial. Per als lleidatans, l'ocupació militar (espanyola) des del 1707 la va convertir en «lo castell». Cinquanta anys de restauració interior i exterior, a la foto encara poc visible, intenten de fer-ho oblidar. 
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
L'enllustrador, figura ja desapareguda dels carrers de les ciutats. «L'escena degué atraure força atenció, perquè està centrada a la plaça de Sant Joan, com si diguéssim el rovell de l'ou de Lleida».
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«El Canyeret de Lleida... és un barri avui en vies de desaparició, situat en positura delicada al vessant de migjorn del tossal de la Seu Vella, on els immigrants i la pobretalla han viscut durant anys. Abans era un barri pagès, sorgit després de la destrucció sistemàtica de la ciutat per Felip V. Les barraques i habitatges humits foren fets, en un principi, amb canyes i fant, i per això se'n va dir el Canyeret. Abans de Felip V, tota la costa estava edificada i en aquest barri fins i tot hi vivien honrats funcionaris del comú, com ho certifiquen els noms d'alguns carrers: Carrer del Botxí...»

Els enderrocs del pla urbanístic aplicat han desfigurat el plànol de la ciutat vella i del Canyeret. Llei de vida, suposem. L'arribada del Parador Nacional a l'històric edifici del Roser li acabarà de donar l'estocada de mort al tipisme carrincló lleidatà. 
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La històrica botiga del «Baratillo» al carrer Major de Lleida. Llegim el que n'escriu en Vallverdú amb la seua sagaç mirada: «Aquesta botiga és insòlita... Tothora, tot temps de l'any, les penjarelles de joguines enormes ocupen de dalt baix la façana d'aquesta casa del carrer Major. Sovint l'empresa hi col·loca ninots mecànics, que atrauen, amb el dring de cascavells i tremolor sonor de tambor, l'atenció dels vianants... Els infants s'embadoquen davant l'aparador i accionen els pianos de manera diminuts que hi ha al carrer». Fins al punt que una vegada, amb set o vuit anyets, de tan atrafegada ma mare i de tan embadocat el nen, es van separar. Quan la meua mare se n'adonà, vinga córrer carrer Major amunt i avall, fins que em trobà a la portalada de la Paeria de la mà d'un urbà. Una petita aventureta.  
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Els joguets penjants del «Baratillo». Així descriu el carrer Major de la ciutat el nostre gran autor: «Un carrer tot de botigues, que gairebé us amaguen les estretes entrades que menen als pisos. És un dels carrers comercials més importants del país, tancat al trànsit rodat, i tots els lleidatans han arrossegat els peus per les seves lloses, perquè, malgrat la seva estretor, és un lloc de passeig obligat. Soldats, mares amb fills, estudiants, homes fets, jaios i mainada, tothom passa una estona o altra pel carrer Major. Ja hi passaven els romans: per aquí discorria la via que anava a Caesaraugusta...»
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Pati del vell hospital medieval de Santa Maria, actualment seu de l'IEI, una de les principals institucions culturals de la ciutat. A principis del segle XX, quan es construí el nou hospital de Santa Maria als afores de la ciutat, a la carretera d'Osca, deixà de prestar les funcions assistencials a pobres i pelegrins. L'hospital, de data del 1453, tot i que «en principi fou pensat per a tota mena de malalts, no fou gaire utilitzat pels lleidatans rics, ni tan sols per la menestralia, i durant l'època renaixentista i fins a final del segle passat, tenia com a estadants més aviat la gent pobra o els visitants sense recursos que emmalaltien de pas per la ciutat».
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Les esplanades que hi ha vora la Catedral Vella, entre els panys de muralles a diferents nivells, són sempre concorregudes per la minyonada, que hi troba excel·lents camps per a la pràctica dels esports que no poden practicar al carrer, atapeït de cotxes... De moment, en aquestes esplanades hi ha lloc per a tothom qui hi vulgui jugar. Les pedres venerables no havien hagut de presenciar mai el que ara presencien...»
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Al turó de la Seu, en un indret més alt de nivell, vora el vessant que mira al nord, es drecen les tristes ruïnes de l'antic castell reial, anomenat la Suda. Fou fortalesa dels moros, i més tard Jaume I en substituí la seua silueta oriental per una altra d'aire romànic [Lladonosa]... L'esplanada que veieu al darrere de l'edifici ha estat netejada de runes, però antigament tot era edificació. Aquest magnífic alcàsser tenia una església capaç, segons el pare Finestres, d'acollir un poble de nodrit veïnatge».
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Solet de tardor. Barri pobre de Lleida. Ric de converses, però... A dins a les cases no hi ha ventilació. Però hom viu, i una llesca de pa amb arengada té totes les calories del món...»

20160808

[1490] Lo Segrià dels seixanta (o de quan érem ben petits)

1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«El Segrià és, per antonomàsia, la terra més immediatament veïna a Lleida-ciutat, particularment la compresa entre el Segre de Balaguer a Lleida i la Noguera Ribagorçana, i que limita al nord i oest amb la Llitera i el Cinca, i a la dreta amb l'Urgell. També les terres immediates al Segre, aigües avall de Lleida. La veritat, en tractar del Segrià, no se m'acut res més que un mot: la fruita».

«El tractor té cent quaranta cavalls de força, però fa els moviments amb la gràcia d'un elefant domesticat. Gira lleument les rodes davanteres, abaixa amb delicadesa les tres relles reversibles, però un cop arrenca per fer el nou solc, res no se li resisteix. En veure'l sentiu la mateixa sensació de quan veieu una força desfermada de la naturalesa, una rubinada, una ensulsiada: la màquina tot s'ho enduu. Fa un solc terrible, suficient per als fonaments d'una casa de planta baixa. Les herbes queden penjant a la lluentor feridora de la rella, llisquent de tant de fregadís amb la terra argilosa».
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«El pagès del Segrià i de l'horta de Lleida és el més avançat de tots els pagesos catalans: aquí la mecanització ha arribat a filigranes de detall. Els tractaments a què cal sotmetre la fruita són delicats i constants: els arbres surten de l'abaltiment hivernal cap a finals de febrer i és aleshores que cal començar a mullar-los, a tractar-los el peu, a espolvorar-los, a pinzellar-los...» Continua descrivint el nostre Homenot de les Garrigues: «Els motocultors i les mules mecàniques són la visió constant per entre les fileres de fruiters plantats espessament en parcel·les absolutament replanades i verdejants... No veieu ni un sol animal de càrrega ni per miracle. El motocultor permet d'enganxar-hi un remolc i anar a plaça o al magatzemista...»

Després de cinquanta anys que aquesta fal·lera de la fruita començà al Segrià, la descripció continua essent fidel, excepte que els motocultors han passat a la història; ara per a les feines agrícoles cal portar tractorassos més alts que un Sant Pau, i els fruiters han acabat colonitzant tot el territori, en constant litigi amb el panís i l'aufals.
  
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«Gairebé un paisatge lunar. Aquesta fotografia permet, sense més comentaris, d'entendre una mica què vol dir una gran finca cerealista... Els grans tractors llauren vuit hectàrees diàries! Cada tractor gros val mig milió de pessetes, i la coberta d'una de les grans rodes, 30.000». Millor que no comparem els preus amb els d'ara en euros. A fe de Déu que cauríem esmaiats.

«La gent malparla amb certa facilitat i és sorneguera. L'oripell oficial els deixa indiferents: se senten conscients del país, en són els amos i el motor. Ja els podeu anar al darrera amb un flabiol sonant. Són, com a l'Urgel, amants dels tecs, de les caragolades i de la carn, això darrer en un sentit amplíssim... Tothom es coneix, tothom es parla a crits...»

Continuem escoltant: «Ja falta poc perquè els vells pobles del Segrià esdevinguin ciutats agrícoles, d'amples carrers, d'urbanitzacions asèptiques. Com a tot arreu, som en plena transformació, però aquí accelerada, absolutament imprevisible en rumb i abast»; doncs així s'ha esdevingut.
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«Aquests exemples de producció en gros, d'explotació a mida gegantina, contrasten amb la personalització i petit abast de les propietats particulars de la resta del Segrià, que han trobat, això sí, llur rendabilitat en la fruita conreada amb tota cura». Els anys seixantes, setantes i vuitantes encara foren bons anys per als petits pagesos, que, com a casa nostra, amb poca terra i menant-ne una mica més com a mitgers, podien bonament campar, comprar maquinària, refer la vella casa... o fer estudiar els fills. Aquesta fou la meua herència personal: els estudis pagats per la fruita. Ara bé: sense vacances cap estiu, que bé que calia collir-la. Per això el Big Ben, la gran disco de Mollerussa en aquells vuitantes, arrasava tots els caps de setmana.
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«Probablement oli, potser ous en calç. També podria ésser que hi encabissin aigua, les temporades d'escassedat. No tot el Segrià és regadiu: hi ha pobles que estan literalment endinsats a les eixutes Garrigues...»

Les tenalles d'artesania: «...aquestes tenalles regalimades de vernís, groguenques, vermelloses i color de guineu, amb els quatre monyons d'ansa i aquell acabament encorsetat. L'oli es conserva perfectament a les tenalles de terrissa, tan ben envernissades per dintre. Aquesta d'Alcanó és terra de cereals, d'oli i d'ametlles».
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Les grans sitges d'emmagatzemar gra, en una farinera als volts de Torrefarrera... La bellesa d'una edificació de tirat industrial, amb la seva fredor geomètrica, fa un contrast optimista en aquesta terra tan plena de productes naturals, curulla d'arbres, d'herbei, de terrasses llaurades fins al darrer centímetre».
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«El Segrià té alguns pobles nous de trinca, nascuts recentment a l'empara de les grans finques, propietat de particulars o bé més o menys relacionats amb organismes públics de crèdit agrícola. El poble de Gimenells, situat en un terme que fins als despoblaments del segle XVIII havia tingut un nucli de població, és una mostra d'aquestes grans explotacions agrícoles... Traçades per tècnics forasters, les edificacions... tenen un aire entre extremeny i andalús, ben poc adient a la comarca. Ben cert és que potser així alguns dels habitants no se sentiran tan allunyats de la terra que els veié marxar per venir-se'n ací».
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Una imatge de l'abandó dels vells estris. El carro... encara està en bon estat, però aquesta gent s'han venut la mula i segurament no el faran anar més... Res no ens diuen un piló de tallar carn, absurdament arrambat a l'arbre, i una gàbia de porcs a mig consumir pel foc... acabaran servint de combustible algun matí d'esporgada, d'aire fi i tallant». Quina gràcia, el piló de tres potes, com el que teníem a casa dels pares, fa molts i molts anys. No n'havia vist mai més cap fins a retrobar-lo en aquesta imatge. 
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Els motocultors foren els primers grans dominadors de la mecanització del camp lleidatà abans que els tractors s'imposessin definitivament. El nostre de casa era un Pasquali, L-12312, si no m'erro. En plena matinada, els pares s'encaminaven cap al mercat de la fruita, amb la carreteta carregada de caixes de préssecs, peres o pomes. El pare feia de xofer i de macip, mentre la mare atenia els compradors. Quan tornaven a ésser a casa, arreplegaven la canalla i altre cop cap al tros. Després del Pasquali, arribà el Massey Ferguson 135, quina categoria, noi! Llavors el conreu de la fruita ja s'havia imposat del tot, i ja no calia anar a mercat, sinó que calia portar-la a la cooperativa o magatzem corresponent del poble. 
Per cert que, el mercat de la fruita de Lleida era a l'esplanada on s'hi va construir la Llotja. 

Així ens descriu el menut però rabiós motocultor, el primer vehicle mecànic que vaig saber conduir, el nostre saberut escriptor:
«Els homes de la fruita han trobat en el motocultor, d'introducció recent, l'estri ideal, la panacea de les necessitats i aspiracions. Aquí el veieu en la seva funció motriu: s'hi enganxa un remolc petit on poden viatjar còmodament dues persones per aquest paisatge de carreteres flanquejades d'arbres fruiters. El motocultor-vehicle és apte per a baixar a la capital a comprar, a vendre, a transportar la fruita... I també endiumenjat el pagès s'hi enfila amb la dona i va al metge, o a visitar parents del poble veí per la Festa Major. Un cop desenganxat, el motocultor tornar a ésser un motor amb rodes i unes vares-guia: hi apliqueu uns implements de rella, cultivador, grada o aixada mecànica, i conreeu com un rei la terra dels bancals estrets sota el brancatge espès de pomeres, presseguers i pereres. Aleshores aneu a peu, darrera la baluerna, al pas segur que el vostre pare i avi duien darrera la mula. I sobretot la utilitat immensa del motocultor és la del petit transport per l'interior de les finques».

El motocultor, doncs, facilità la transició de la força animal a la tractora pel fet que funcionava de la mateixa manera: amb l'home agafant, caminant i acompanyant el vehicle des del darrere. Només tenia dos pegues al meu parer: la gran sorollada que feia i que calia engegar-lo amb sogueta a cop sec de llom. Acaba en Vallverdú dient: «En plena temporada de recol·lecció i en pocs quilòmetres, n'arribeu a trobar a dotzenes: llur espetec és rítmic, identificable, amorosament insistent, com un cigaleig augmentat i ronc». Quedi constància dels nostres honors a la petita bèstia mecànica, que, per cert, encara espetega de primera i això que se n'hi deu faltar ben poc per als cinquanta.
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Una casa de l'horta prop de Torrefarrera. Aquesta comença a ésser una masia considerable, però... la primitiva edificació... és una típica torre feta amb toves, ja desgastades per l'erosió».
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Avinganya, prop de Seròs. No es tracta de cap poble, sinó d'un antic convent, que el senyor d'Aitona permeté que fos edificat en terres seves que, a tal finalitat, cedí a Sant Joan de Mata. És una edificació començada al segle XIII en temps de Pere el Gran. Hi residiren monges trinitàries, i hi foren enterrades infantes reials. De membres de l'orde trinitari n'hi hagué fins a l'exclaustració de 1835».
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«El monestir, invisible a la foto, car queia a l'altre costat de l'església, posseïa grans propietats, exonerades amb la desamortització. Com és costum en aquests casos, el procés de descomposició d'aquest convent de trinitaris descalços de la Mare de Déu dels Àngles d'Avinganya està molt avançat. En podeu veure les escasses restes que romanen en peu a 5 quilòmetres de Seròs, aigües avall del Segre».
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Aigües avall del Segre, una plantació de pomeres. Hi ha arbre d'aquests que fa les pomes a centenars de quilos. La pomera té una florida borratxa i prodigiosa, exuberant... És temps de llaurada, i el cultivador ha deixat la simetria dels solquets a les parcel·les, com esgarrapades afectuoses... Terra de terrasses fluvials, càlida i generosa. Si havíem de recomanar-vos una fruita excel·lent d'aquest indret, us recomanaríem, però, no pas la poma, sinó el préssec... gairebé al capdavall del viatge del Segre, els préssecs es fan dir sí senyor».
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«A l'horta immediata a Lleida hi deuen viure unes quinze mil persones. L'habitatge és el tradicionalment anomenat 'torre' o caseta d'una o dues plantes, que avui es va modificant i fent-se més sòlida i espaiosa. Fins i tot hi neixen xalets, però aquests vora la carretera d'Osca, que a la foto veieu passar pel costat de l'Edifici Clínica de la Seguretat Social». Efectivament, el primigeni Hospital Arnau de Vilanova era un enorme bolet aixecat enmig de les fèrtils terres de la partida de Vallcalent i Boixadors, avui del tot irreconeixible.

«...al nord trobaríem la partida d'Alpicat, i al sud, Malgovern, Rufea, Fontanet..., tots noms evocadors, molt antics, que assenyalen un assentament a l'horta tan antic com la Reconquesta».
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Recol·lecció de l'arròs... esplanades reblertes d'aigua, pous i fang. Els homes, amb llurs grans barrets, ajupits tot el dia amb aigua fins als genolls. Això passa a Suquets, que, com altres grans finques de les proximitats de Lleida, posa en producció terres aspres mitjançant el cultiu de l'arròs, que, per aquesta banda del nord-oest de la ciutat, ha arribat a qualitats força acceptables». Al fons, sembla entreveure's un pagès amb el càntir o silló ben aixecat per combatre la calor dins d'aquestes «autèntiques grans tolles artificials, on el sol pesa i fa de l'aigua una tèrbola caldera». 

En aquells temps, el meu pare Josep treballava a temporades per a un conegut viverista a la partida de Granyena i hortes d'Alcoletge, Lo Cotxero, juntament amb un altre xicot, lo Federico, originari del Delta. L'amo li digué un dia: 'Federico, vés al cap del reng i porta-mos lo silló'. El xicot, creient, se n'hi va i torna al cap d'una estona amb... la sella de la mula! No havia sentit mai la paraula lleidatana silló.
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«L'ermita de Granyena, aigües amunt del Segre, a la riba esquerra, entre el riu i el ferrocarril a la Pobla de Segur. Aquestes ermites de l'horta són -o més ben dit, eren- llocs de romiatge i de fontada. L'ermita antiga no l'ha vista ningú en tres-cents anys: fou manada enderrocar pel senyor de Rogles, general francès, entre altres edificis de l'horta. D'aleshores data la desaparició de gairebé tots els poblats de l'horta i els monuments que albergaven. Però l'edifici modern no deixà d'atraure els lleidatans, que s'hi aplegaven i hi anaven pel vell camí que voreja el Segre o bé en barca, car hi havia aquest mitjà de transport. Prop l'ermita hi havia les basses d'amarar cànem, que en temps antics era cultivat a l'horta, però avui en dia l'indret és immillorable per al cultiu de la pera, i tot són fruiters. L'ambient d'horta es reflecteix bé en la fotografia: exuberància vegetativa, fusta a dojo, fem al bell mig de la plaça».

En efecte, temps ha, encara en la postguerra, el tercer diumenge de setembre era dia d'aplec a l'ermita de Granyena, i els alcoletgencs hi feien cap a carrera feta. Era com la segona festa major de setembre. En carro, el camí de Granyena era el més curt per atansar-se fins a Lleida, i, per tant, les relacions entre els habitants del poble i els de la partida eren molt freqüents. Si no recordo malament, en una època hi hagué una taverna, de parada obligada per als transeünts d'una i altra direcció.

20160128

[1296] Les Garrigues de Vallverdú i Sirera

1968. Els Torms, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La situació general dels pobles de les Garrigues: dalt d'un tossal». Detalla l'escriptor que «els Torms té un dels termes municipals més petits de les Garrigues, ben aprofitat, però. Han sabut anar a buscar l'aigua pel al poble en uns pous obrats a la vall... Per a ajudar-se en els ingressos han muntat un bon conjunt de granges avícoles. Hom s'adona que aquesta gent no dormen, no emigren, s'aferren a la terra i la defensen amb una elegant tenacitat». 
1968. Els Torms, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La pujada és dura, però a mig aire trobeu la plaça de l'església -barroca, no cal dir-ho-. El temple llueix un campanar amb teulat de ceràmica molt decorativa. Algunes de les cases de la plaça són força antigues, amb balcons de farga... Més amunt, hi ha un barri alt, derruït, amb fonts que ja no ragen. La llum esclata contra les parets dels edificis ensorrats». 
1968. Els Torms, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Una era rodona per batre-hi el gra quan a l'estiu bufa la marinada. 
«Els Torms, que ofereix una bona perspectiva des de qualsevol lloc des d'on es miri, és un poble al qual cal ascendir travessant la riera. A la part de baix del poble us saluden les escoles, amb una pineda entorn, escoles datades del temps de la I Guerra Europea, absolutament vàlides avui, en llur estructura». L'antiga escola la trobarem caminant «amb calma pel poble. Us ensenyaran una casa amb escala exterior que encara en diuen 'l'estudi', on s'hi feia escola abans de la construcció del grup escolar del 1916 (obra de l'arquitecte municipal de Barcelona, Adolf Florensa)», que era lleidatà de naixement.
1968. El Cogul, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Fins molt modernament la balma del Cogul estigué sense protecció. Tothom qui volia podia acostar-s'hi. Les figures, exposades com estan a les rigors del clima estiu i hivern, han perdut, naturalment, bona part dels colors originaris, i fins i tot cal mullar-les per a veure-les bé. La gent, els visitants, les mullaven amb líquid corporal...»

La Diputació hi col·locà a la fi un reixat, que no es pogué tancar durant més de cinc o sis anys, fins que se li va comprar un cadenat, «la clau del qual té l'encarregat, un home molt simpàtic, admirador i convençut panegirista de l'art dels seus avantpassats». 
1968. El Cogul, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La balma on apareixen les pintures és una gran roca -uns 11 metres d'extensió- sota el poble, al vell camí que enllaçava Cogul amb l'Albagés. Es pregunta l'Homenot: «Realment, dansen les dones entorn de l'home? O l'home hi fou afegit més tard? Recordem que les pintures rupestres sempre corresponen, malgrat compartir molts cops el mateix indret, a mans diverses. En tot cas, en aquesta primera manifestació de l'art del Llevant, en contrast amb l'art del Nord -cantàbric-, hom s'adona, certament, d'un principi d'organització tribal, hom veu un testimoni diguem-ne social».
1968. Granyena de les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Les atencions al nou tractor, L-6499, al qual «li prodigava tota mena d'atencions. Igual que havia fet anys enrere amb la mula, la qual duia a remullar o raspallava els diumenges». Segueix el gran escriptor garriguenc: «L'aspersor o irrigador era ni més ni menys que una sulfatadora, aquesta meravellosa primera màquina que van tenir els pagesos: és, certament, una de les més antigues, i de les que menys han canviat. Avui dia està essent substituïda per les bótes o bocois a molta pressió produïda pel motor. Però encara són utilitzades en les petites vinyes, als horts, etc».
1968. Granyena de les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Sobre ella: «Malgrat l'actitud de la mestressa, ella no ens estava veient, sinó que mirava el que feia una veïna a la finestra». A Granyena, «el paisatge que domineu des de migdia és superb. Voltant pel poble trobareu també racons exquisits, com la complicada portada barroca del temple, i tot un carrer gòtic que arrenca de la plaça de l'església».
1968. Alcanó (el Segrià).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Aquest poble està inclòs dins el Segrià, però... té totes les característiques dels garriguencs... frontera imprecisa en tants de punts entre una comarca i l'altra». Afirmació que ha passat a la història: l'arribada aquests anys 2000 del reg de suport ha provocat la compra massiva de terrenys, la plantació de fruiters, i la destrucció de les velles espones de pedra per tal d'aplanar i amorosir les finques als marges dels tossals. Els vells carreus, fets amb pic, pala i suor, s'han colgat a tres metres sota terra. Quan en el futur els redescobriran, què deuran imaginar què eren o per a què servien?
1968. Alcanó (el Segrià).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Parlar de les Garrigues és parlar de l'angoixa de l'aigua. Angoixa... quant al regadiu: els pobles han resolt darrerament llur problema d'abastament a les cases i a les granges avícoles mitjançant motors que pugen l'aigua de pous més o menys allunyats. Ara bé, per als petits horts dels voltants de la població, no sempre han recorregut a la força elèctrica, sinó que continuen, molts veïns, fent ús dels pouets hort per hort, pous de sis o set o quinze metres de profunditat, que devien cavar els besavis i dels quals trauen l'aigua mitjançant corrioles; aquí a Alcanó, on l'aigua és més superficial, empren llargues barres amb contrapès. El mateix sistema que als països àrabs, el mateix sistema que els enginyosos alexandrins perfeccionaren».

«Al fons,... compareu les dimensions de les cases amb la mola de l'església, És clar: en aquells temps encara hom pensava que, si convenia un dia, tot el poble s'hi hauria de poder aixoplugar. Pensem què fóra París, Sevilla o Barcelona amb una única església, però capaç per a tots els habitants».
1968. Maials (el Segrià).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Aquests balcons, segons com els cau la llum, fan unes ombres delicioses sobre la rugositat de les parets primàriament arrebossades o de pedra irregular. I les dones d'avui, se'n riuen de les reixes... Si Julieta, en comptes de tenir un balconet de barana de pedra tan temptador i abastador, hagués estat ben engabiada per aquest procediment, no hi hauria hagut el daltabaix que hi hagué». A Maials, «no us perdeu, allí, el tomb per la vila closa, o part murallada del poble, enfora del qual un antic camí de ronda s'ha transformat, finalment, en un carrer més. Maials és un dels pobles que més fidelment ha conservat l'estructura circular antiga del casc primitiu». Faria bé de tornar-hi a anar, el nostre escriptor.
1968. El Soleràs (les Garrigues).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
En alguna ocasió, hem llegit al Coromines que l'acompanyament d'article de tants i tants pobles garriguencs no es deu sinó a un costum popular desenvolupat durant els darrers tres o quatre segles, i que s'anà estenent de poble en poble. Arribant al Soleràs, «hom veu el gran sindicat agrícola, una esplèndida peça, a l'entrada de la llarga pujada que mena al poble. A primer terme uns hortets amb els seus pous. Aquesta és la Vall Gran, o vall del riu Juncosa. De riu, però, no en veureu cap. Això no vol dir que no hi hagi aigües subterrànies de més o menys fàcil extracció. En anys que plogui una mica, l'aigua pot estar a cinc metres de la superfície. Els pous són obrats amb pedra, carreus grossos, i l'aigua que en surt és potable i de gust lleugerament fangós».
1968. El Soleràs (les Garrigues).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«És en aquesta partida del terme que hi ha les fonts de Granyena, dites així perquè una mina d'aigua, amb cabana i gran pou, servia en temps antics per a fer arribar des d'aquest pou, mitjançant una conducció, l'aigua al poble de Granyena de les Garrigues». Conclou el nostre Homenot: «Hom s'adona ben bé de la migradesa d'aquests horts, de l'eixorquesa general de la vall, per on, teòricament, hauria de córrer un riu».