Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallferrera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallferrera. Mostrar tots els missatges

20170311

[1655] Catalunya i Aragó: un mapa siscentesc invertit

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Un preciós mapa invertit (amb el sud a dalt) atribuït a aquest cartògraf flamenc, tot i que les dates no lliguen, ja que visqué en l'època imperial de Felip II, i el mapa fou publicat dins «Théatre géographique de France contenant les cartes particulières de ses provinces & pays adjacens», París, P. Mariette, 1650, amb data de 1641, en plena Guerra dels Segadors. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de Leucata, a la nostra frontera septentrional, amb el castell de Salses ben marcat. La topografia és bastant acurada al català, prova de la precisió amb què treballaven els tallers cartogràfics flamencs, sovint de primera mà i no pas de còpia en còpia. El massís del Canigó també és ben apreciable. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del Canigó i de les fonts del Segre a la Cerdanya. A la dreta, detall de les valls andorranes i de la Vallferrera, i fins a la Seu d'Urgell.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del Cap de Creus i la gran badia de Roses, i tota la Costa Brava.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la costa central, amb la capital «Barcelona olim Barcino», i el «Llobregat Rio olim Rubricatus flumen». Hi veiem també una curiosa i bonica rosa dels vents simplificada en una circumferència.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
La costa meridional catalana, fins al Delta, amb detall de la Costa Daurada del Coll de Balaguer i «Espitalet» (Hospitalet de l'Infant) a Tarragona i Tamarit. Llavors no interessaven les platges, sinó les sinuositats, els petits ports naturals i les puntes, com p.ex. la del Torn o la de Falcolnera al Cap de Salou.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del Delta ebrenc siscentista, de Tortosa a Amposta. S'hi aprecia l'emplaçament de la Torre defensiva de Sant Joan allà on arribava la punta del delta d'aquell segle. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detalls de l'interior meridional de la terra aragonesa, amb Terol i les serralades veïnes, i amb el gran llac de Gallocanta ben visible.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de Saragossa i Osca. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
El Pirineu aragonès i de totes ses valls des del confins navarresos fins a la Vall d'Aran. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la Vall d'Aran, inserida erròniament dins territori aragonès. La Bonaigua fa de frontera natural amb els primers pobles pallaresos, Sorp i Son. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall dels cursos mitjans de les Nogueres.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del curs mitjà del Segre, de la Seu d'Urgell a Balaguer i Lleida.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la plana lleidatana. La topografia és bastant acatalanada, excepte el nom de la capital de la Terra Ferma, que ja començava a circular en castellà en els cercles oficials de la cort (espanyola).
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la Franja de Ponent, territori dels bisbat de Lleida fins a Sixena.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de «Gallica Flavia nunc Fraga», ara Fraga. A dalt, tota la part septentrional del Matarranya històric fins a Maella i Valljunquera.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Les Garrigues, la Conca, el Priorat, la Ribera d'Ebre, la Terra Alta.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
La part septentrional del País Valencià, des de Vinaròs, Benicarló i Peníscola fins a Orpesa. 

20150308

[987] Ainet de Besan. notes històriques

1913. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Esplèndida vista del poblet a començament del segle XX.
1913. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Emplaçament d'Ainet, i dels seus agregats Araós i Besan.
1913. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Detall del poble, sempre amb l'esvelt campanar de Sant Julià a l'horitzó. 
1913. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
«També van en romeria lo dia 3 de maig a l'ermita de Santes Creus, que es en lo Bosc de Virós. En aquesta comarcada, d'a on s'extreia la mena que alimentava les fargues de la Vall-Ferrera, hi han les conegudes bordes i font de Virós... antic poble avui desaparegut, del qual se'n fa esment junt amb Aravo i Asnet (Araós i Ainet) en l'acta de consagració de l'església de la Seu d'Urgell de l'any 819».
Anys 1960-70. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
Quadre a l'oli de Jordi Palau.
1913. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
«Lo Spill manifest... diu que lo castell d'Araós solia ésser bona fortalesa, ara és tot derribat (s'escrigué l'any 1519) e derrocat car los gascons lo derrocaren e feren grans crueltats en lo any 1513. Dins lo qual castell hi havia una torre molt forta e dins la torre era la presó, ara tot és desfet. En lo lloc d'Araós hi havia dues poblacions, ço és la força o fortalesa la qual de les cases faïa fortalesa o muralla, i la vila o cases de baix sens muralla». Es fa referència a l'antiga creu de terme, ara fixada a l'entrada d'Alins.
Anys 1960-70. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
Detalls del quadre. 
1889. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

Ací es parla de poc més de 300 habitants, però en el Nomenclàtor de 1863, se'n parla de 425.
1889. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

«...había en el término de este pueblo varias minas de hierro, esplotadas por algunas sociedades y particulares, cuyo mineral servía para abastecer a las forjas de Alins i Llavorsí, y otra que había en el término del pueblo a 1/2 cuarto de hora del mismo». Del ferro s'escriu que era «conocido con el nombre de ferro de riu, por ser conducido por el Pallaresa y el Segre a Lérida. Esta industria ha de ser antiquísima, pudiendo hacer remontar su origen a la época prehistórica, cuando los (iler)getas, pueblo ya metalurgista, tomó posesión de los valles del Segre y Noguera». L'etimologia de Pleyan divergeix de la que posteriorment Coromines ha fixat en el seu Onomasticon. Segons el lleidatà, es tractaria d'una arrel àrab, que voldria dir font, fonteta. Es fixa en la Ai-, Ay-, quan en la llengua antiga el poble era dit Asnet, lloc de cria d'ases (igual que Aneto), segons el savi etimòleg.
1889. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

S'acaba l'article amb la referència que Verdaguer féu del poblet, a l'Excursió a l'Alt Pallars (1882): «...lo guia que prenem és un tal Ventura, de barretina musca, armilla de coll dret, i calça curta. Té 55 anys i no en fa pas gaires que matà un ós en lo bosc de pins davant del poble». L'altre Ainet, el de Cardós, a la vall del costat occidental.
Anys 1940-50. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
La magnífica i tradicional vista del poble.
1845. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars). 
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
El pobre capellà, apressat els diumenges, quan «debe celebrar otra misa los días festivosen su anejo de Besan». I el bosc: «Tambien hay un hermoso  bosque del común de los vecinos que pasados unos años proporcionará muy buenas maderas de construcción». S'hi parla només de 92 habitants, pràcticament un terç dels que tindrà a finals de segle XIX i començament del XX.
Anys 1960-70. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
Vistes de postal, ja en color.

20150216

[976] Alins, de la farina o de l'acer

1889. Alins de Vallferrera, el Pallars.
Fotografia de Lluís Marià Vidal (1842-1922), arxiu MDC-AFCEC.

Una esplèndida panoràmica d'Alins amb el Monteixo al fons. L'arxiu en dóna la data exacta: 20 de juliol. Possiblement, la imatge més antiga del poble i de la vall, presa des de l'ermita de Sant Quir.
1889. Alins de Vallferrera, el Pallars.
El poblet tenia en aquells temps cap a 200 habitants. «L'Espill de Castellbò ens descriu així el lloc: 1518. La vila d'Alins és situada a la Vallferrera; té dues parts: la una és a la vila baixa en lo pla serca de Noguera, són cases sens muralla; l'altra és a la fortalesa, la qual està en la sumitat d'un tossalet, situada sobre roca. Era fortalesa molt bona, i les cases d'aquella muralla, que fou desportalada i la torre i la muralla tirades a terra per manament del Duc de Cardona, qui vingué a assaltar la fortalesa i la recobrà de poder dels gascons» (Onomasticon, Coromines). Segons el savi etimòleg, l'arrel basca del topònim vindria a interpretar-se com al lloc abundant en farina.
1889. Alins de Vallferrera, el Pallars.
S'escriu a l'Enciclopèdia: «Al poble hi ha restes de quatre capelles sense culte, la de la Puríssima a Cal Coix; la de la Mare de Déu de Montserrat, la de Sant Roc, la de Sant Ramon, a la Casa Ramonet, un munt de runa, i als afores del poble la de Sant Martí. Més important era la capella de Sant Quirze, dita popularment de Sant Quiri, dalt un turonet al SE de la vila, un excel·lent mirador d’Alins i de la serra de Monteixo. Se'n conserven els murs perimetrals, amb la porta al N i l’absis, amb restes de les primitives arcuacions llombardes. El portal d’entrada té una excel·lent volta de pedra prima i llarga. La població celebra la festa major d’hivern al gener, per Sant Vicenç i la festa major d’estiu al juny, per Sant Joan».
1889. Alins de Vallferrera, el Pallars.
El Monteixo, un dels grans reis del Pallars. 
Quan Coromines visità Alins al setembre de 1963, «la masia coneguda popularment per Lo Monestir -vora el fresseig d'un molí- era deshabitada; li explicaren que cap pagesa no hi volia viure perquè a les nits ella (la monestina) no podia aclucar l'ull desvetllada pel fru-fru incessant de sedes de les faldilles de les monges, condemnades a ballar per sempre més llur eterna disbauxa. Maragall, Guimerà, no hi vingueren, lassos!»
1889. Alins de Vallferrera, el Pallars.
La casa pairal dels Castellarnau, una de les famílies més antigues de la Vall Ferrera i de tot el Pallars. La casa té una torre quadrada, massissa, de factura medieval, que fins al 1670 serví de presó de la vall.
1889. Alins, dins el «Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, histórico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la provincia de Lérida», Tipografia de la Casa Provincial de la Misericòrdia.
Cap al 1877, hi havia 56 veïns i un total de 251 habitants: «Atraviesa por el término el camino real que desde el interior conduce a Francia por el puerto de Áreu y a Andorra por el de Tor». 
1889. Alins, dins el «Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, histórico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la provincia de Lérida», Tipografia de la Casa Provincial de la Misericòrdia.
Toponomàstica: es relaciona el nom del poble amb la celebèrrima tradició de les fargues de ferro de la Vallferrera, «Alins es una de los nombres más apropiados que se han dado a los pueblos de nuestra provincia... pues Al-hind en árabe significa acero, y el acero es el hierro por excelencia». L'any 1846, l'escola acollia prop de 50 criatures!
1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.
Fotografia de Josep Puntas i Jensen (MDC-AFCEC). 
Segons la fitxa NODAC de l'arxiu, «Josep Puntas i Jensen va néixer el 1887. Tenia el seu domicili habitual a Barcelona, al carrer València núm. 193. Va estudiar enginyeria. Entre les seves aficions es trobaven els esports de muntanya i la fotografia. Es va donar d’alta com a soci del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) el 20 d’octubre de 1908 participant activament en les activitats que organitzaven les seccions d’Esquí i d’Esports de Muntanya i amb el Centre Acadèmic d’Escalada (CADE). També va col·laborar amb diverses projeccions i concursos amb la Secció de Fotografia del CEC. Va pertànyer al grup de membres del CEC que durant les dècades de 1910-1930 va innovar en els àmbits de l’escalada i l’esquí amb Lluís Estasen, Ignasi Canals, Josep Maria Guilera i Albert Oliveras, entre d’altres. Va morir el 1962, als 54 anys».
1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.
Fot. Josep Puntas i Jensen. 
Detall del pont de fusta sobre la Noguera de Vallferrera, amb el poblet d'Alins al darrere. Un personatge es disposa a creuar el magnífic embigat amb les baranes laterals. 
1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.
Fotografia de Josep Puntas i Jensen (MDC-AFCEC). 
La torre-colomar de Casa Guillem, d’on sortien els coloms missatgers dels Castellarnau que anaven d’Alins a Tarragona, quan «el primer Castellarnau ... arribà a Tarragona ... Carles de Castellarnau, qui nasqué a Alins de Vallferrera probablement a l’any 1714 . El primer que cal esmentar en aquesta història és que els Castellarnau eren una família que provenia de Alins, i estaven dedicats plenament a l’extracció minera i a un complex de fargues pertanyent a la família».
1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars
«Carles de Castellarnau es traslladà a Tarragona a la segona meitat del segle XVIII i el motiu d’aquesta marxa d’Alins encara és incert, tot i que es planteja que l’arrel del problema està en la disputa amb uns altres parents per una herència. D’aquesta disputa sorgí l’acusació de violació a dues noies del poble i per aquest fet, Carles fou tancat a Barcelona. Carles sortí absolt, però el seu nom ja havia estat tacat: tot i això, el 20 de Setembre es resolia la restauració de l’honor a Carles de Castellarnau, a més de la demanda de càstig a qui el va acusar. Amb aquesta situació, en primer lloc de la disputa per la herència, i desprès de les falses acusacions, Carles marxà cap a Tarragona on refarà la seva vida» (La família Castellarnau).
1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.
Fotografia de Josep Puntas i Jensen (MDC-AFCEC). 
El Monteixo nevat.
1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.
Fotografia de Josep Puntas i Jensen (MDC-AFCEC). 
Les bromes sobre els cims de la Vallferrera.
1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.
Fotografia de Josep Puntas i Jensen (MDC-AFCEC). 
Muntanyes de la Vallferrera.
1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.
Fotografia de Josep Puntas i Jensen (MDC-AFCEC). 
Muntanyes de la Vallferrera.
1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.
Fotografia de Josep Puntas i Jensen (MDC-AFCEC). 
Camí de la Pica Roja.
1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.
Fotografia de Josep Puntas i Jensen (MDC-AFCEC). 
Els boscos nevats de la Vallferrera.
1948. Alins, la Vallferrera, el Pallars.
Fotografia anònima d'una cacera de galls fers.
1948. Alins, la Vallferrera, el Pallars.
Detall dels caçadors i dels galls. També penja del tron un jovencell isard, tots preparats per tal de ser espellats.