Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vall d'Àneu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vall d'Àneu. Mostrar tots els missatges

20160721

[1476] Ferrocarril de la Pallaresa de Sort a Salau

1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Vista de la façana fluvial de la població al costat de la Noguera Pallaresa. La descripció de la ciutat que en fa el cronista oficial de la ciutat de Lleida diu que ja al segle XVII el palau-castell dels comtes era abandonat, mentre que en destaca «una elegante iglesia parroquial con esbelto campanario», que sobresurt entre les teulades. 

El tren de la Pobla havia d'ésser un eix ferroviari que unís la plana urgellenca i Lleida amb el sud de França i tot Europa. La gran visió del projecte restà, però, escurçada fins a les portes de Collegats. Un altre dels preus del tracte colonial que hem pagat com a país des del 1707, i de no poder gestionar els nostres propis recursos com un modern Estat. 
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Poc més de mil habitants tenia Sort al darrer quart del segle XIX, «y sus pocas calles estrechas y mal empedradas presentan un aspecto pintoresco. En la mayor de sus dos plazas se celebran los mercados que son semanales»
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Provatura d'etimologia popular, a partir de la nova fundació del desaparegut nucli de Vilamflor, que no es correspon amb l'arrel bascoide del topònim, que assenyala la 'vila del pont'. Escriu Coromines, «quan aquest pont era destruït per una crescuda del terrible riu pirinenc, com s'esdevingué per darrera vegada l'any 1842... hi havia una sensació de catàstrofe, i es cuitava a substituir la vetusta estructura de pedra, encara supervivent en els seus amples pilars... per un pont de fusta». 
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Detalls de la població, amb el pont de fusta construït després de la riuada de 1842. 
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Ràpid repàs històric de la vila. L'arribada del tren permetria l'afermament del comerç ramader. La via travessaria la Pallaresa i pujaria fins a Rialp per la  marge dreta, on trobem «los últimos olivares de la provincia». O sigui, la porta del Pirineu. 
1885. Llavorsí (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Ressenya dels petits pobles pallaresos amunt de Sort fins a Llavorsí, que també rondava el miler d'habitants. «Se encuentra a 810 m. de altitud rodeada de elevadísimas montañas lo cual hace que su clima sea muy frío. Tiene dos puentes que franquean los espresados ríos [la Noguera Pallaresa i la de Cardós]» amb els quals se'n regava la petita horta. «La fábrica de hierro de este pueblo elaborado con de Ainet de Vallferreraha sido renombrada por la escelencia de sus hierros conducidos a todas partes de Cataluña». Allà una estació del ferrocarril els donaria sortida.

Anuncis que ajudaven a pagar l'edició, en què es publiciten la sabateria, la licoreria, la botiga de comestibles i el guarnicioner, ofici desaparegut, que fabricava el conjunt de corretges, el bast o sella i altres arreus que calien per cavalcar un cavall, mula o ruc, o bé per adaptar-los per al transport. Un ofici imprescindible durant segles. 
1885. Esterri d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
La via fèrria hauria hagut d'enfilar per la vall principal d'Àneu, als peus d'Espot «a poca distancia del río y de la vía», on «hay un camino que conduce al Santuario y Baños de Boí y en los montes elevados que le cercan donde se cría toda clase de ganados y caza, se encuentra el oso y las cabras monteses». Comentari de l'etimologia bascoide del topònim.

Arribant la via a Esterri assoliria els 980 m. d'altitud sobre el nivell del mar. Descripció de la vila, «cuyas casas están cubiertas de pizarra, se encuentra dividida por el Noguera, teniendo un puente para comunicarse».
1885. València d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Referència a València d'Àneu, últim reducte de la defensa dels furs pallaresos d'Hug Roger III a final del segle XV, i a la destrucció provocada pels carlistes durant el setge del maig de 1836, en què el governador reialista, Pascual Madoz, fou ferit «y dado por muerto entre los suyos a causa de haber desaparecido ente la corriente del río».

Segons l'autor, l'etimologia de Pallars es basaria en una suposada antiga ciutat «Palea Arx... mencionada en documentos y la que debió dar el nombre al valle, al río Pallaresa y al Condado. Palea Arx debe traducirse por fortificación antigua, y ninguna duda cabe de que Valencia de Aneo ha de remontarse, atendiendo a su posición geográfica y estratégica a la mayor antigüedad».


1885. Vall d'Isil (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

El ferrocarril continuaria cap a Sorpe, «tocando a la vía en proyecto, pueblecillo de escaso vecindario» i pujaria per la Vall d'Isil, «pueblos y lugares todos dedicados a la cría de ganado con pastos abundantes, cuyas lanas extraen hacia Francia, maderas de construcción y aguas minerales riquísimas, pero olvidadas que han de ser en lo porvenir su riqueza».

La Noguera parteix Isil en dos, «y sus habitantes, a causa de las elevadas montañas que la rodean, en inverno solo disfrutan dos horas de los rayos del sol, padeciéndose como enfermedad del país paperas, o galls,como llamamos en catalán». En destaca l'església romànica de Sant Joan, de l'orde hospitaler, «la cual sin duda tuvo aquí en sus buenos tiempos un hospital o refugio de peregrinos para recoger los que por el Puerto de Salau iban o venían de Francia».



La via fèrria hauria arribat fins a Alós d'Isil, «cumbre de los Pirineos y a 174 km. de Lérida. El puesto de carabineros que aquí se encuentra indica que hemos llegado al último pueblo... pues solo faltan 8 km. para entrar en Francia por el collado o Puerto de Salau». Referència a l'església romànica de Sant Llisser.
1885. Era Val d'Aran.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

«A poca distancia de Alós tuerce el río hacia el Valle de Arán dando un gran rodeo hasta llegar casi a las fuentes del Garona, el cual circunvalando el Valle por el sur y occidente y pasando por sus principales poblaciones, marca el itinerario que ha de recorrer la vía accesoria o ramal que ha de unir nuestra pequeña Suiza con la Provincia... hoy separada a menudo por las nieves que cubren sus privilegiadas montañas».

La força il·lusòria en el progrés que havia d'arribar tot entrant en el nou segle XX era tan gran que tapava la capacitat racional de creure que aquest projecte podia arribar a bon port. I fins i tot creien que es faria el ramal aranès. O encara més: el ramal del Segre fins a Puigcerdà. I més: el ramal Tremp-Montañana. I més i més: «es de esperar que antes tenga Balaguer construído el que desde esta ciudad ha de ir a empalmar a Valls»!

No comptaven que les limitacions polítiques i econòmiques del país, sotmès al règim metropolità espanyol, esdevindrien a la fi més decisives que aquella confiança cega en els projectes de futur. Si fa no fa, igualment que ocorre avui amb el Corredor mediterrani ferroviari. Com a país integrat si us plau per força en el nostre estimat Estat veí, sovint no som lo que fem, sinó el que ens permeten. Fins que no en tornem a agafer la clau, aquella que ens arrabassaren ja fa 300 anys.
1885. Bossòst (era Val d'Aran).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

L'església romànica de Bossòst.
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Anuncis de comerços de Sort. En el segon cas, una curiosa barreja de xocolateria amb cereria, és a dir, venda de ciris i candeles. 
1885. Lleida.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Propaganda del magatzem de ciment de Francesc Guardiola, a la plaça de Sant Antoni, i de la sabateria Molins, que fins i tot en prenia mides a domicili.
1885. Lleida.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
La portada de la publicació. 

20160605

[1433] De la Bonaigua a la Vall d'Aran, segle XVIII

1890 ca. La Bonaigua.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Només a la mateixa sortida d'Esterri, el camí ja fa costa amunt, «que con más o menos violencia sigue hasta lo alto del puerto». Deixant a l'esquerra, «la piedra de la posesión» (un molló del camí) s'arriba a València «y su castillo en otro tiempo famoso y aora arruinado enteramente». Llavors hi estaven aixecant la nova església. Continuem pujant amunt «siguiendo el arroyo de la buena agua que viene del Puerto», on «se ven cerca del camino por aquellos prados buenas nogueras que dicen los buscan los extrangeros para santos».
1920 ca. València d'Àneu.
Foto: Marcel·lí Gausachs i Gausachs (1891-1931), (AFCEC-MDC).
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
«Toda la Ribera de la Buena Agua [Bonaigua] tiene avellanos y buenas truchas, en los montes abudules [bedolls] cuyo conjunto haze este camino divertido». Encara hi havia óssos en aquells temps, sobretot aquest de molt remarcable: «se nos dio noticia de un famoso oso caminero que anda en este Puerto haciendo terribles estragos en los ganados y defendiéndose a pedradas de los perros».

Remarca l'autor els molts salts d'aigua, especialment el de l'Estany Gerber, i resta d'estanys de la zona, amb indicació de la riquesa en truites de cadascun. Arriba a l'ermita de les Ares, «habiendo antes pasado el Mesón de la Bona Aigua, que son los dos únicos edificios que hay del Duque en que parece hubo un castillo de que quedan restos».
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
«Se pone tanta nieve en invierno en este Puerto que tiene obligación el mesonero de la Bona Aigua de poner unos pinos por señales por señales para que no se pierdan los tragineros y cobra por esto seis dineros». Cita l'autor altres valls que donen a la d'Àneu, com la d'Alós, «en donde hay una mina muy profunda... no es muy bueno, es malisimo». O el port de la solana de Son, «que cae a la falda del Teso... que es una montaña, pasa a... término de Espot o tira a la derecha, que da al Portarrón y cae a la Valle de Buí [Boí]»
1890 ca. Santuari de la Mare de Déu de les Ares, la Bonaigua.
Foto: Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC-MDC).
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Escriu l'autor que el nom d'Ares li ve «de las muchas que se sacan de la montaña de enfrente llamada Escalas de Baqueira; son mejores aras [pedres de marbre] las del Pla de Beret, que siguen hasta Montgarri, a donde pueden venir los franceses por los puertos de Orla, Aula i Salau, que son los 3 puertos que dan a la Ribera d'Alós siguiendo el río Noguera».

En una de les notes s'explica el tragí de fusta des de la Bonaigua cap a França. Els troncs els «han cortado unas compañías francesas en la Valle de Àneu y han subido arrastrando con bueyes los araneses poniéndolos pendientes hacia el río Ruda de modo que quitando dos estacas caen al río... y como este no tiene bastante agua se valen del arbitrio de serrar unos pantanos los quales recogen mucha agua, y abriéndolos repentinamente aumentan la del río y se llevan la madera hasta Garona». Sembla que les inundacions dels prats provocades per aquesta estratègia feien enfadar els pagesos, que «una noche pegaron fuego a la presa y ha quedado destruida».
1890 ca. Santuari de la Mare de Déu de les Ares, la Bonaigua.
Foto: Juli Soler i Santaló
 (1865-1914), (AFCEC-MDC).
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
S'entra la Vall d'Aran baixant per la ribera de Ruda, «toda llena de prados sin haber en ella ni en sus montes árbol ninguno». Més endavant «se ve a la derecha el río Malo y más adelante entra en estos arroyos la pequña fuentecilla de que toma su nombre el río Garona».
1896 . Banhs de Tredòs.
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989), (AFCEC-MDC).

El riu Aiguamoix al costat dels banys, amb la palanca de fusta.
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
«A la izquierda se forma la Ribera de Aiguamòg... que tiene su origen en lo alto de los montes de ocho estanques... y a su derecha estan los Baños Cálidos tan celebrados, llamados de Aiguamoc, en los que hay una casa mala». Passada la palanca sobre la riera d'Aiguamòg, s'arriba al pont de pedra de la Garona «para llegar al lugar de Tredós que está a su orilla»

En tot aquest trajecte no hi ha «población ni puede haberla por la abundancia de nieves, solo sirve de pastos en verano». Descripció de Tredòs: «es un pueblo de 50 o 60 casas, sus calles aunque empedradas estan muy puercas porque echan la paja en ellas para que la pisen el ganado que transita al tiempo de ir al pasto y volver a casa».
1907 ca.Vista de Tredòs (era Val d'Aran).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).

Esplèndida vista amb la sega feta i les garbes ja amuntegades.
1907 ca.Vista de Tredòs (era Val d'Aran).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).

El pont romànic de la Capella.
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Moltes teulades es cobrien de «paja de centeno larga y en mucha cantidad, por lo qual son aquí frecuentes los incendios y hará 18 años que este pueblo fue enteramente venido a cenizas... y no ha mucho que sucedió lo mismo a la capital de Viella». Recomana l'autor l'ús de pedra de pissarra. Fa una petita descripció de l'església de la vila, de Maria Santíssima de Cap d'Aran. 
1896 . Església de Santa Maria de Cap d'Aran, Tredòs.
Foto: Lluís Marià i Vidal (1842-1922), (AFCEC-MDC).

1907. Església de Santa Maria de Cap d'Aran, Tredòs.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
El nom del terçó de Pujòlo prové, segons l'autor, «seguramente de un pueblo que hubo de este nombre», i té com a capital Salardú. Segueixen en nombre d'habitants Tredós i Bagergue, Gessa i Unha. De Salardú se'n ressenya la font «que viene conducida por una cañería».

En destaca també l'església gòtica amb el Sant Crist de Salardú, «tenido por muy milagroso, atribuyéndole que hizo volver el fuego que intentava poner el conde de Foix en la puerta de la iglesia, y que reconocido, el conde le regaló la reja que hay en el presbiterio y quatro grandes ciriales». La posada, diu, n'era molt dolenta.
1896 . Sant Crist de Salardú (era Val d'Aran).
Foto: Lluís Marià i Vidal (1842-1922), (AFCEC-MDC).
1907. Sant Crist de Salardú (era Val d'Aran).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Com a notes generals «para todo el valle», fa esment l'autor dels ramats del comú, o sigui, comunitaris de cada poble, també la incomprensió de la seua llengua castellana, per la qual cosa escriu que «conviene promover aquí la enseñanza y la lengua estableciendo escuelas en pueblos proporcionados del Valle para ambos sexos». Efectivament i desgraciada, al segle XIX arribaria la castellanització i espanyolització per mitjà de la introducció de l'ensenyament obligatori. 
1890 ca. Comuns de Salardú i Tredós (era Val d'Aran).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).
1890 ca. Santuari de la Mare de Déu de les Ares, la Bonaigua.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).

Les pastures comunals araneses amb els pastors amb esclops, samarres i capes típiques.

20160412

[1377] Primeres piragües a la Pallaresa

1964. Ribera de Cardós (Vall de Cardós, el Pallars Sobirà),
NODO (Arxiu rtve.es).

Aquell meu any de 1964 veié també nàixer la primera competició de piragüisme d'aigües braves, el Ral·li de la Noguera de Cardós i Pallaresa, en dos etapes, des de la Ribera de Cardós fins a Sort i acabant a la cua del pantà de Sant Antoni a Sort. En plena dictadura espanyola sobre Catalunya, començava tímidament l'explotació turística del Pirineu lleidatà, amb la creació del primer càmping a Sort per a tal magne esdeveniment esportiu i, per descomptat, de propaganda de les bondats del règim repressor.

Cinquanta anys i escaig després, podem confirmar que aquells inicis d'explotació turística ha fet honor a la paraula: cada racó del Pirineu ha estat ben explotat i posat a servitud del visitant, del turista, rebut sempre com un autèntic Mr. Marshall, salvador de l'economia pirinenca. Quan comencem a descomptar-ne els perjudicis, sobretot de les dues darreres dècades, que tard o d'hora ho farem, ens adonarem que potser no tot ha sigut tan idíl·lic com les frases de la característica veu franquista del NODO espanyol proclamaven. 
1964. Ribera de Cardós (Vall de Cardós, el Pallars Sobirà),
NODO (Arxiu rtve.es).

Vistes de Ribera de Cardós, amb l'església de Santa Maria, que presentava una coberta piramidal damunt la torre romànica. 
1964. Sort (el Pallars Sobirà), NODO (Arxiu rtve.es).
El pont sobre la Noguera Pallaresa a l'entrada de Sort, i el càmping inaugurat a la vora del riu.
1964. Sort (el Pallars Sobirà), NODO (Arxiu rtve.es).
Imatges amb sabor d'època, amb les velles tendes de campanya, sense rulots, amb turismes europeus de finals dels cinquanta, i els primers sis-cents i gordinis. Els pollosos del règim s'afanyaven a vacancejar, mentre la majoria de la població desafecta sofria per subsistir.
1964. Sort (el Pallars Sobirà), NODO (Arxiu rtve.es).
La vela carretera c-1313 a l'arribada a Sort, amb els típics mollons rectangulars que feien de tanca i protecció. Arriben els cotxes dels participants, tots amb les piragües carregades a la baca. 
1964. Escaló (Vall d'Àneu, el Pallars Sobirà),
NODO (Arxiu rtve.es).

L'antiga palanca d'Escaló, punt de sortida de la primera etapa. 
1964. Escaló (Vall d'Àneu, el Pallars Sobirà),
NODO (Arxiu rtve.es).

La torre de guaita medieval, testimoni de la sortida del ral·li internacional. Per això hi havia també dones piragüistes, davant la sorpresa del locutor espanyol. 
1964. Sort (el Pallars Sobirà), NODO (Arxiu rtve.es).
Passeres i ponts romànics sobre la Noguera Pallaresa amb les piragües per sota. Avui en dia, aquelles palanques tan necessàries i valorades per a la comunicació entre tots dos costats de riu, no passarien les inspeccions de riscos laborals. Els piragüistes han esdevingut els moderns raiers, als quals han substituït en l'art, abans de subsistència ara esportiu, però sempre econòmic, de sallar en equilibri per damunt les aigües braves. 
1964. Sort (el Pallars Sobirà), NODO (Arxiu rtve.es).
L'arribada del ral·li piragüista era situada a la cua del pantà de Sant Antoni, a la Pobla de Segur. 
1964. Sort (el Pallars Sobirà), NODO (Arxiu rtve.es).
El reportatge es clou amb les característiques vistes dels agrestos Collegats.