Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Valeri Serra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Valeri Serra. Mostrar tots els missatges

20170219

[1640] Folklore de la plana urgellenca, més

1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 4-6, abril-juny (UdL-Càtedra Màrius Torres).
Les cançons de costums «són per a mi les més hermoses per sa espontaneïtat i gràcia. Són les que més vives resten en la memòria del poble»... fins que els costums, les feines i els oficis varen sofrir un canvi radical a la segona meitat del passat segle. 

La cançó de la Francisca Farrera retrata un enamorament no desitjat pel pare de la noia, que és apunyalat pel jove pretendent en el seu intent d'endur-se-la per la força.
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 4-6, abril-juny (UdL-Càtedra Màrius Torres).
La cançó de la Francisca Farrera «és una de les més cantades collint aulives i és de les que es canten a ple sol per la seua airosa música, no gens desproveïda de l'agredolç de la terra».
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 4-6, abril-juny (UdL-Càtedra Màrius Torres).
Les ninetes de Cervera «és una de les cançons pròpies de les nostres comarques... que va acompanyada d'una música que si sola honraria les cançons urgellenques». Tres noies cerverines se'n van a nadar la matinada de Sant Joan i mentre són dins l'aigua els prenen la roba. 

1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 4-6, abril-juny (UdL-Càtedra Màrius Torres).
«La Gandofla» és una cançó sobre una ciutat de fantasia:

«...que les parets són de sucre 
i les bigues de canyella,
los envans de pinyonets
i los trebols són de neula,
les teulades de torrons
perquè allí no s'hi fa teula.
Los carrers de cotó fi
perquè ningú hi ensopega,
les muralles de cristall
tota la ciutat clareja...»

«Se veu que la idea d'una ciutat imaginària a on se pot o es pogués ser feliç en aquesta vida, se l'han forjada los hòmens de totes les èpoques».
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 4-6, abril-juny (UdL-Càtedra Màrius Torres).
«Lo nostre poble, religiós per excel·lència, no podia deixar de cantar temes religiosos, i així la Mare de Déu, los Dolors, lo Naixement, la Passió, les virtuts, l'horror al pecat, exemples morals, punts de doctrina, tot ho glossa i ho parafraseja».
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 4-6, abril-juny (UdL-Càtedra Màrius Torres).
Algunes de les melodies populars de tema religiós, com la Cançó de valença fou incorporada per Lluís Millet al repertori de l'Orfeó Català, «i amb això està fet tot l'elogi d'aquesta melodia urgellenca que per les seues delicades o inspirades notes s'ha obert les portes del temple de l'Art».
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 4-6, abril-juny (UdL-Càtedra Màrius Torres).
Los sentits corporals, que repassa cadascun dels sentits del cos a honor de Nostre Senyor, «sense altre mèrit literari que una bona intenció, viu i perdura perquè s'acostuma a cantar collint aulives, dient-hi parenostres intercalats. És música a propòsit per la feina».

La lira popular també ha cantat cançonetes de tema històric: «Los fets llegendaris, les cançons de lladres i d'històries comarcals han inspirat també la musa popular. Don Joan de Serrallonga, Bac de Roda, lo Serraller, lo Genaro d'Artesa, Prim i molts d'altres que en podria citar, han sigut tema de cançons que guarda el poble».
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 4-6, abril-juny (UdL-Càtedra Màrius Torres).
«Los quadrillers», famosa cançoneta de l'expedició a Sant Cugat, amb descripció inclosa de Barcelona i son panorama des des Collserola. Recollida per l'autor a... Sant Martí de Maldà!
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 4-6, abril-juny (UdL-Càtedra Màrius Torres).
«Lo soldat i la donzella», amb tema amorós.
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 4-6, abril-juny (UdL-Càtedra Màrius Torres).
Les cançons cavalleresques: «Blancaflor». Escriu l'autor: «És una de les cançons més xamoses del romancer popular de Catalunya».
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 4-6, abril-juny (UdL-Càtedra Màrius Torres).

Mariner, bon mariner,
mariner de la bona aigua,
haveu vist lo meu marit
que per 'queix mar navegava?
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 4-6, abril-juny (UdL-Càtedra Màrius Torres).
Les variants diverses del cançoner popular i els detalls de llengua arcaica, prova de la seua antigor:

No us fasseu [feu] mongeta, no,
no us fasseu mongeta encara;
no us fasseu mongeta, no,
que en fórau malaguanyada.
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 4-6, abril-juny (UdL-Càtedra Màrius Torres).
Versions recollides a Artesa de Segre i Àger.
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 4-6, abril-juny (UdL-Càtedra Màrius Torres).
«La filla del Carmesí», cançoneta amorosa popular, que Josep Maria de Sagarra dramatitzaria en tres actes, i estrenaria al 1929.
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 4-6, abril-juny (UdL-Càtedra Màrius Torres).
«L'eixida a missa». Diu en Valeri Serra: «Quan vaig trobar la lletra i música d'aqueixa cançó vaig tenir una alegria d'aquelles que no s'expliquen».
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 4-6, abril-juny (UdL-Càtedra Màrius Torres).
«L'eixida a missa».

En sortint de casa
los infants ja diuen:
que guapa la dama!
que guapa la viuda!
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 4-6, abril-juny (UdL-Càtedra Màrius Torres).
«Aquesta cançó és de totes les literatures, encara que està per descobrir-se l'origen... Tothom hi ha dit la seua: és una cançó estudiada en tots sos detalls per homes de totes aptituds, poetes, músics, crítics i folkloristes».
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 4-6, abril-juny (UdL-Càtedra Màrius Torres).
«Per acabar: hem tingut la sort de nàixer en una terra a on abunden tant les tradicions orals com escassegen les cròniques escrites: la seua ciència, lo secret del seu ahir, les notícies que resten de sa civilització antiga, tot està quasibé en mans del poble». De les gents, hòmens i dones, de la plana urgellenca.

20170218

[1639] Folklore de la plana urgellenca

1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 1-3, gener-març (UdL-Càtedra Màrius Torres).
L'autor fa una defensa aferrissada del recull folklorista i de la perseverança en el recull de «la dita popular del pagés, la cançó de la dida, lo qüento que es conta a la canalla, la tradició que ens conserva la fe, la superstició que ens l'emboira, los usos i costums observats en nostres viatges, los jocs de la infantesa, les endevinalles, los traballengües [embarbussaments], en una paraula, tots els elements constitutius del geni, del saber i de l'idioma».
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 1-3, gener-març (UdL-Càtedra Màrius Torres).
Les cançons de ronda urgellenques, «que en alguns llocs de Catalunya anomenem corrandes o follies, forma mètrica la més senzilla, una quarteta, sempre quatre versos tancant un sospir, una queixa, una finesa, una frisança, una amenaça, una burla, tota la gamma de l'estat anímic del nostre poble».
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 1-3, gener-març (UdL-Càtedra Màrius Torres).
Mostres de corrandes populars urgellenques, entenent el Pla d'Urgell no pas com l'esquifida comarca moderna, sinó com l'àmplia plana ponentina que comparteix la mateixa boira:

«Un Joan a la balança,
un Ramon al contrapès,
i un Josep a l'escaiguda,
qui pogués triar dels tres!

Fadrinets que festegeu,
que festegeu i no en sabeu:
festegeu primer a la mare,
que a la filla ja l'haureu».

«Aquestes cançons lo poble les canta amb totes les feines: los pagesos rondant, batent, llaurant, amb tonada trista o alegra segons ho demana el sentiment i la intenció del cantar. Queden en la memòria de les dones perquè les canten bressant o fent altres feines».

«Quan passo pel teu costat 
sempre et penses que no et miro,
i l'aire que et ve a la cara
són sospirs que jo t'envio».
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 1-3, gener-març (UdL-Càtedra Màrius Torres).
Les cançons de pandero foren vives encara no fa un segle a les comarques ponentines, urgellenques en sentit geogràfic ampli:

Compartiu-me l'hermosura
gran dama del cabell ros,
compartiu-me l'hermosura
que tota la teniu vós,
donau-ne a aquell qui no en té;
de la que a Vós us sobra
de mil n'anirien bé.
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 1-3, gener-març (UdL-Càtedra Màrius Torres).
Més mostres de cançons de pandero:

Clavellet de nou mil fulles,
 de cinquanta mil colors,
a cada fulla una lletra
tinc escrit lo nom de vós.
clavellet de nou mil fulles
més altes del claveller,
allí hi porto l'amor ferma,
l'hi porto i l'hi portaré.
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 1-3, gener-març (UdL-Càtedra Màrius Torres).
Les cobles eren «cançons de més moderna factura i sense la volada dels romanç, però esdevingudes populars i algun dia haurem de dir clàssiques... Les cobles o la cançó del pagés dictada pensant en les angúnies d'una collita de cereals que sempre té als pagesos amb l'ai al cor. Totes dues són molt populars a l'Urgell».
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 1-3, gener-març (UdL-Càtedra Màrius Torres).
Un consell de corranda:

Fadrins, si us caseu
amb una pagesa,
que no us enganyo el dot
ni la boniquesa;
que la boniquesa
no us donarà pa,
feu que sigui bona
per a treballar.
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 1-3, gener-març (UdL-Càtedra Màrius Torres).
Una cançó de pagès, que repassa les tasques principals de cadascun dels mesos de l'any pagerol.

Si ploia [plovia] bastant
al mes de Gener,
colliríem oli,
ordi i blat també;
si al Gener no plou
i pegar en gelar
l'un dia a l'altre,
quin mal temps nos fa!
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 1-3, gener-març (UdL-Càtedra Màrius Torres).

Si lo Març marceja,
no us fieu d'ell,
castiga l'auvella
i mata l'anyell;
com és tan caín,
sempre va de boig,
fa calamarsades,
vents i gambariots.

Un gambariot o gambairot és el mot lleidatà en altres contrades dit gambirot, un home poca.solta, que es fica en tot sense que li demanin. Com a nom satíric és aplicat sovint als habitant d'algun poble veí. També, i aquest n'és el significat a la cobla, es referia a un «núvol escabellat o que apareix amb prolongacions a manera de cames llargues» (DCVB, amb citació d'aquest poema recollit de Valeri Serra i Boldú).
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 1-3, gener-març (UdL-Càtedra Màrius Torres).

Ja n'entrem al juny 
amb molta tristor:
les falçs ja reposen,
també els segadors,
los porrons no ragen
i està sec lo bot,
tupins i paelles 
no veuen lo foc.
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 1-3, gener-març (UdL-Càtedra Màrius Torres).
La cançó és feta a partir de la saviesa popular i plena d'«aforismes i ditxos [dites] populars del Pla d'Urgell». Valeri Serra va anotant alguns altres refranys referents als mesos de l'any.
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 1-3, gener-març (UdL-Càtedra Màrius Torres).
«Lo distret», una cançó arromançada, una fantasia poètica o dansa popular, de to juganer i festiu, «de les que abunden en lo Romancer de les comarques de Lleida». 
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 1-3, gener-març (UdL-Càtedra Màrius Torres).
«La Raimundeta», cançó arromançada sobre la fadrina que no para de plorar la vigília de son casori, recollida a Artesa de Segre, cançó que solia acompanyar el ball rodó.
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 1-3, gener-març (UdL-Càtedra Màrius Torres).
«Tots los que en les festes d'hivern prenien lo sol en los recers, esperaven amb ànsia el dia de Sant Antoni abat, que l'escollit per les nois per anar-se'n a una era i fer lo ball rodó, una espècia de sardana que no es puntejava al so de matemàtica música, sinó al compàs de les tonades més airoses de cançons populars, ja de costums o cavalleresques».
1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 1-3, gener-març (UdL-Càtedra Màrius Torres).
El ball rodó es ballava de Sant Antoni fins a Canestoltes, quan s'acabava amb un altre costum urgellenc destacable, viu fins després de la guerra: la vigília del Carnestoltes els joves omplien tot un carro de troncs i feixos de llenya. «Quan tenien lo carro ple, guarnien la càrrega amb una rama que fes bona patxoca i posada al cim de tot a tall de bandera, l'engarlandaven amb cintes i mocadors de seda penjats de les rames.

D'aqueixos troncs ne deien falles, i falla en deien  al fogueral immens que tal llenya produïa a la nit quan la cremaven a la plaça».


1910. «Folklore del Pla d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núms. 1-3, gener-març (UdL-Càtedra Màrius Torres).
«Lo frare i la pastora», cançó popular d'aire tràgic, per la feroid d'ell a mans de la innocent donzella i la penitència impossible. 

20160225

[1328] Corrandes urgellenques

1905. Valeri Serra i Boldú, Tres cançons de collir aulives,
dins «Revista Catalunya», febrer.
Com a bon coneixedor del tarannà de la gent de l'Urgell, escriu el folklorista de Castellserà i Bellpuig: «No trobareu poble ni poblet, que no tingue dites tòpiques i cançons de ronda -o si es vol dir, corrandes o follies-, ben laudatòries mentre escolteu llurs veïns:

Adéu vila de Linyola,
ditxós qui s'hi pot estar,
molta alegria quan s'hi entra,
molta tristesa al marxar.

Però d'aquell mateix poble us en diran mil pestes si sentiu als veïns que pretenen figurar més:

Mare, si marit me dau,
no me'l doneu de Linyola, 
que els hòmens s'estan a casa
i les dones al defora».
1905. Valeri Serra i Boldú, Tres cançons de collir aulives,
dins «Revista Catalunya», febrer.
El caràcter bonhomiós i conservador de l'autor és declarat per si mateix: «això són gelosies, i no seré jo qui els fomente ni perpetue, aitals dicteris». En canvi, en transcriu «una filada de ben populars i ben generalitzades, de les que no tenen malícia». Com les que enumeren quatre pobles en quatre versos «per fer-nos saber lo que més hi abunda»:

A la Sentiu són guixaires,
a Montgai són saboners,
a Agramunt són turronaires,
a Puigverd són vivanders.

Un vivander era un negociant de bestiar boví.  «Algunes nos parlen del caràcter de llurs habitants»:

A Bellcaire són gent d'aire,
a Bellmunt són gent de bé,
a Linyola fan tabola,
a Castellserà també.
1905. Valeri Serra i Boldú, Tres cançons de collir aulives,
dins «Revista Catalunya», febrer.
Moltes corrandes ens parlen de les xiques dels pobles, i com diu Valeri Serra «tot són gustos»:

M'agraden les de Tiurana,
les de Miralpeix no tant,
perquè duen les faldilles
del color del davantal.

O bé «diuen lo Sant Patró del poble o el dia en què fan la festa major:

A Belianes fan Sant Jaume,
a Maldà, Sant Agustí;
a Targa, Santes Espines,
a Sant Martí, Sant Martí.
1905. Valeri Serra i Boldú, Tres cançons de collir aulives,
dins «Revista Catalunya», febrer.
Aquest recollit a la Franja, als límits occidentals de la nostra llengua:

Sant Antoni de Saidí,
Sant Valeri de Vilella,
Sant Joan de Vallobar,
la Verge de Xalamera.

[Amb error tipogràfic de Viella per Vilella de Cinca]. 
«De vegades donen a compendre la gran proximitat que hi ha dels uns als altres pobles d'aquesta enginyosa manera»:

A Menàrguens tinc la caixa,
a Corbins lo calaixó,
a la vileta de Térmens,
hi tinc lo festejador.

«O bé penjant lo qualificatiu de ciutat, a quatre pobles no gaire grans però molt acostats»:

Si voleu que us les cante
les quatre ciutats que hi ha:
lo Cogul, los Aubagés,
Torrebesses i Cervià.
1905. Valeri Serra i Boldú, Tres cançons de collir aulives,
dins «Revista Catalunya», febrer.
O aquesta altra d'urgellenca:

Si voleu que us les diga
les quatre ciutats del món:
Mollerussa, Fondarella,
Miralcamp i Sidamon.

O aquesta altra de segrianenca:
Les millors ciutats de Lleida
són d'allà d'allà del riu:
Torres de Segre, Albatàrrec,
Sudanell i Montoliu.

L'autor acaba l'escrit que hi ha corrandes amb qualificatius molt més gruixuts per als habitants de certs pobles... i per a algunes de ses xiques. Un altre dia, perquè en aquest article no va gosar de transcriure-les.


20160216

[1318] Tres cançons de collir aulives

1905. Valeri Serra i Boldú, Tres cançons de collir aulives,
dins «Revista Catalunya», febrer.

Escriu l'il·lustre folklorista urgellenc: «A la collita de les aulives és quan més se manifesta en lo Pla d'Urgell la vida exhuberanta del folklore. Les tres que segueixen són una galana mostra del bé de Déu que es derrotxa: són molt boniques però no les ne trobarà ningú tant, com si les sentissen cantar en la planta». Vol dir al tros, mentre es treballa. Aclarim que el sentit amb què l'autor feia anava el nom de Pla d'Urgell no era pas en l'actual significat comarcal reduccionista, sinó amb una àmplia i clara voluntat d'abastar tota la unitat geogràfica i cultural de la plana urgellenca i lleidatana.
1905. Valeri Serra i BoldúTres cançons de collir aulives,
dins «Revista Catalunya», febrer.

No hi havia ni tractors ni paraigües ni vibradors per collir aulives. El silenci campava, potser només trencat pel so de les campanes del rellotge, si el tros no era gaire lluny del poble. Per passar les llargues hores de treball, llargs dies si s'havia de fer nit al mas, calia cantar: el cant comú feia pinya i creava sentiment de confraternitat... en la misèria.

Als Plors tardans, l'anònim lletrista explica la història del rapte d'una minyona a Organyà per part de quatre fadrins de matinada. A dinar, ja són a Aitona, i a sopar a Tarragona, triades per exigències de la rima assonant dels versos parells. Lletra i l'«eixerida» (aixerida en popular lleidatà) música recollides al Mig Segre, a Baldomar i Artesa de Segre.
1905. Valeri Serra i BoldúTres cançons de collir aulives,
dins «Revista Catalunya», febrer.

La Pastora galana és una tristoia cançó d'amor amagat...
1905. Valeri Serra i BoldúTres cançons de collir aulives,
dins «Revista Catalunya», febrer.

...amb un original plantejament: la pastora es confessa i a cadascun dels deu manaments s'hi troba una falta, de tant que estima el seu pastor.
1905. Valeri Serra i BoldúTres cançons de collir aulives,
dins «Revista Catalunya», febrer.

Amb el sisè manament, «jo mai hi so volgut res». A la fi, demana l'absolució al confessor, però vet aquí que, oh meravella, ella s'ha confessat amb el propi pastor estimat, de manera que li ha descobert el seu cor:

No m'hauria pensat mai
de tenir tal ditxa al món
de poguer-me confessar
amb qui m'ha robat lo cor.


Afegeix en Valeri Serra que «tot el romanç es ple d'una ingenuïtat que enamora. La música d'aqueixa cançó és d'aquelles agredolces que es claven al cor. Té gran estima entre les collidores d'aulives». Sobretot, no cal dir-ho, entre les més jovenetes.
1905. Valeri Serra i BoldúTres cançons de collir aulives,
dins «Revista Catalunya», febrer.

Lo testament d'Amèlia fou un dels romanços més coneguts entre la pagesia catalana des dels segles XVII i XVIII. La princesa Amèlia, filla del rei, està malalta, i tothom la va a visitar:

Ai, que el meu cor se nua
com un pom de clavells,
com un ram de violes,
roses i pensaments.
1905. Valeri Serra i BoldúTres cançons de collir aulives,
dins «Revista Catalunya», febrer.
També sa mare, que és la responsable de l'enverinament:

Metzines me n'heu dades
que maten lo cor meu.

«És aquesta tràgica cançó una de les més populars, ja no sols del nostre Urgell, sinó de tots los indrets de la terra». Els infortunis d'Amèlia feien sospirar les collidores i, a més, «la música que s'hi acompanya té un regust planyívol i enyoradís que fa tremolar el cor». A la fi, la princesa moribunda deixa anar una tètrica imprecació contra sa pròpia mare, a qui només deixarà les sabatilles en testament:

Les xinel·les que porto,
que jo porto als meus peus,
perquè quan aneu a missa
lo coll vos en trenqueu.
1905. Valeri Serra i BoldúTres cançons de collir aulives,
dins «Revista Catalunya», febrer.
En acabada la cançó, totes les collidores es preguntaven el perquè de la crueltat de la mare. Segons algunes altres variants de la cançó, la raó sembla prou clara: per pendre-li el marit i casar-se amb el gendre! Un despietat i cruel triangle amorós.

Escolteu-ne la versió de Joan Manel Serrat: El testament d'Amèlia.
1905. Valeri Serra i BoldúTres cançons de collir aulives,
dins «Revista Catalunya», febrer.
La portada de la revista apunta els nous aires clàssics noucentistes, lluny dels recargolaments modernistes.

Auliva és la forma dialectal lleidatana popular a tota la plana. Els qui som fills de pagesos garriguencs, no ho podem dir ni escriure d'altra manera. La formació de la paraula és curiosa i singular: es tracta d'una aglutinació de l'article femení la amb el mot oliva, pronunciat [uliva] (amb u pretònica davant i tònica, fenomen típic lleidatà des dels segles medievals: cusir, cunill, també davant de e, Jusep, cubert...), que donà [lauliva]. Al moment de desfer l'article per fer-ne el plural, la gent del poble interpretà l' + auliva, i en féu el plural les aulives.