Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tresponts. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tresponts. Mostrar tots els missatges

20161120

[1570] Sant Andreu dels Tres Ponts


1929. El Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Joan Artigues i Carbonell (1894-1953), (ANC).

Vista del petit meandre del riu a la zona de l'antic Monestir de Sant Andreu de Tresponts. Sembla que el monestir era situat on hi ha una indústria d'explotació d'àrids. Però per a la gent del lloc, les restes del monestir són les del mas que hi ha i que veiem a la imatge, dit Mas del Monestir. 

Des de l'entrada septentrional del congost, després de l'estret dels Pontarrons, els monjos en controlaren l'accés i en cuidaren el pas des del segle IX al segle XVI, quan la comunitat abandonà el lloc i el monestir caigué enrunat, tot i que l'església continuà fent de parròquia fins al 1904; especialment, en tingueren cura a partir de la construcció dels Pontarrons al segle XI, que milloraren de manera considerable el pas que antigament es devia fer ran de llera, però que sovint devia d'ésser inundada per les aigües sicorines. 


1929. El Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Joan Artigues i Carbonell (1894-1953), (ANC).

El Pont del Diable migpartit sobre el Segre, en la imatge típica del congost dels Tres Ponts. No es tracta del Pont d'Espia tal com diu la informació de la fotografia a l'Arxiu Nacional. Potser serà sempre un misteri saber per què van aixecar un pont damunt de l'altre. No és difícil de pensar que després d'una riuada que s'emportà el pont original, els monjos decidiren de refer-lo amb més alçada. A la fi, però, segles després, les aigües també se l'endurien. I és que l'encaixonament del riu en aquest punt fa autèntica feredat, i amb una avinguda abundosa l'alçada devia augmentar potser més d'una dotzena de metres i tot. 

Tot i la claredat del topònim popular, que remet a l'existència de tres ponts, dos de pedra i potser un de fusta, algunes referències etimològiques no descarten que el nom fos una derivació popular del nom llatí d'INTERPONTES. Indicaria el congost situat entre els dos ponts dels extrems, el de la Torre al nord i el del Diable al sud. Probablement aquesta és l'etimologia més plausible. Després, la veu popular interpretà la veu llatina culta com a tres, potser associant que els Pontarrons també fan un pas de ponts, o potser perquè realment hi hagué un tercer pont de fusta en els temps florents del Monestir de Sant Andreu, que desaparegué en decaure el cenobi ja als segles XV-XVI. 
1850. El Monestir de Sant Andreu de Tres Ponts o de Centelles (l'Alt Urgell).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Situat al «Comitatu Urgellensi, infra congusto qui nominatur Interpontes, in locum qui fatur Sintilias...», amb el nom popular de Tres Ponts «que los naturales dan al sitio donde estuvo esta casa, cuyas ruinas todavía existen y son llamadas 'lo monestir', a distancia de tres leguas de esta ciudad [Organyà], Segre abajo, en el confluente de un arroyo que baja de La Vansa». L'any 839 és documentat i afirma el saberut autor que «no tengo duda en afirmar que este monasterio existía ya en los tiempos de Carlo Magno», i que n'havia vist referència de l'any 785.

«Aquest monestir, conegut inicialment amb el nom de Sant Iscle de Centelles, existia ja el 839 quan el bisbe Sisebut d'Urgell li llegà un llibre. Possiblement l’existència d’aquesta casa seria obra de l’activitat fundadora del bisbe Possedoni (803?-823). A la primeria del segle X sembla que patí una greu decadència. Hom coneix el nom de l’abat Trasemon que governava la casa l’any 950. El 973 el prevere Bonanat reedificà el monestir i va posar el seu germà Digne al cap de la comunitat. D'aleshores en endavant consta sempre com Sant Andreu de Centelles o d'Entreponts; aquest nom d’Entreponts o Tresponts li pervingué perquè hom l'hi atribueix la guarda i manteniment dels ponts del camí ral que es va millorar considerablement a mitjan segle XI i en el que el monestir ocupava un lloc estratègic. L’any 1004 el comte Ermengol I d’Urgell, aconsellat pel papa Silvestre II li va unir el monestir de Sant Climent de Codinet, amb tots els seus béns i possessions» (monestirs.cat).
1850. El Monestir de Sant Andreu de Tres Ponts o de Centelles (l'Alt Urgell).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
El monestir fou unit al 1078 al de Sant Llorenç de Morunys, a la vall del Lord, per mandat d'Ermengol IV d'Urgell: «no se hizo esto porque nuestro monasterio estuviese entones en gran reputación de observancia, sino porque habiendo venido los dos a gran pobreza, pensó aquel Príncipe unir las rentas de ambos en una para que mejor pudiesen sustentarse los monjes». L'any següent fou unit al Monestir de Ripoll.
1901. El Congost del Forat dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935) (MdC-AFCEC).

L'impressionant congost urgellenc, on el Segre rugia amb feredat en temps d'avingudes.
1923. El Congost dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La vella carretera de la Seu a l'entrada del pas pels Entreponts, poc més avall de la Reula. La imatge és presa de cara al nord. S'hi aprecien els primitius mollons rectangulars de pedra que protegien els carruatges de patinar i caure al Segre quan les pluges deixaven el pas fet un fangar.
1923. El Congost dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Detalls del Forat o congost en època estiuenca, amb escasses aigües sicorines.
1910 ca. El Congost dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Els Pontarrons que, segons tradició, el bisbe Ermengol féu construir a l'estret pas del riu per lligar l'Urgellet amb Organyà i que els monjos de Sant Andreu administraven. Aquest proper 2026 en farà mil anys, que aviat estan dits!

El Camí de Sant Ermengol és monument protegit del Patrimoni Arquitectònic Català, al municipi de Fígols i Alinyà, i s'hi pot transitar per una esplèndida i molt recomanable ruta senderista. La imminent expansió del comtat urgellenc cap a terres meridionals i la pressió del peregrins de Sant Jaume en aquell Any Mil degueren empènyer per fer veure la necessitat d'aquesta magnífica obra arquitectònica per a l'època.

20160928

[1528] Lo Pont d'Espia urgellenc

1910 ca. El Pont d'Espia (l'Alt Urgell). 
L'antic Pont d'Espia a la confluència dels termes d'Oliana, Coll de Nargó i Fígols i Alinyà. Famós en els annals de la història perquè des d'aquest pont tragueren de l'aigua al general absolutista francès Charles d'Espagnac, Comte d'Espanya, al servei del pretendent borbònic (espanyol), assassinat al 1839 pels seus propis escortes carlins mentre el conduïen a Andorra, un cop destituït dels seus càrrecs per sa ineficiència i crueltat amb els subordinats. Sembla que fou estrangulat al Pont del Diable del Congost dels Tres Ponts; seguidament, son cos fou llençat a les aigües del Segre amb un bon roc de contrapès lligat als peus. En fou extret a l'alçada del Pont d'Espia i va ésser enterrat a Coll de Nargó.
1910 ca. El Pont d'Espia (l'Alt Urgell).
Detall del perfecte arc pont romànic, un pèl apuntat, que comunicava les dues ribes del Segre, en el camí de l'Urgellet al Pallars. Fou volat durant la Guerra d'Espanya, al 1939, per evitar allò que fou inevitable a la fi: la fúria feixista (espanyola) que assolà el país durant 40 anys, i 40 més de propina de neofranquisme, enquistat en el règim pseudodemocràtic del juancarlismo. El pont fou considerat durant molt temps el lloc d'execució del sanguinari general carlí per la confusió aportada per Madoz en el seu difós Diccionario, en considerar que havia estat el lloc d'execució.
1875. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
«La Ilustración Española y Americana», 22 de setembre (BDH).

Al paorós Congost de Tresponts, a tocar del Pont del Diable, conegut per sa doble arcada superposada, els mateixos soldats carlins es despatxaren amb el seu antic cap. 
1875. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
«La Ilustración Española y Americana», 22 de setembre (BDH).

Durant les últimes espurnes de la tercera carlinada, recordava aquesta notícia l'aparició del cadàver del Comte d'Espanya, «desnudo, atado de piés y manos y cosido a puñaladas».

Les llegendes lligades als ponts del Diable esbarriats per tota la geografia, i que es remunten als primerencs segles medievals, tenen totes un denominador comú i compartit: davant la necessitat de creuar el riu perquè s'atansava l'hora foscant o perquè queia una gran tronada o etc, el diable s'apareix al viatger, que hi fa tracte a canvi de sa ànima. Acabat el pont, el viatger s'encomana a Nostre Senyor i es disposa a creuar-lo per primera vegada; el dimoniot, enganyat, prova d'enfonsar-lo, però és endebades, ja que l'oració ha fet efecte i el pont ha quedat beneït.
1900. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935) (AFCEC-MDC).

Una de les primeres fotografies, si no la primera, del famós pont. 
1900. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935) (AFCEC-MDC).

Detall de l'encaixonament del Segre en les parets del congost entre els termes d'Organyà i Oliana.

S'hi escau de llegir, segons ens recomana l'Endrets, Geografia Literària dels Països Catalans, un parell de fragments. El primer, d'una novel·leta de Mercè Rodoreda ambientada al Coll de Nargó, Del que hom no pot fugir (Primeres novel·les, 1932-37). 

«La protagonista, mentre contempla l'aigua que travessa el pont, pensa en l'esmentat episodi de la mort del comte»:

M'he mirat a l'aigua en travessar el pont. No m'he vist. L'aigua se m'ha endut el mirar avall, avall, fins al soroll de la resclosa. El mirar s'ha enganxat en el petit saltant fet d'escuma. El pont no té baranes; m'he apartat. M'he agafat al braç d'ell; si queia... L'aigua tan negra deu ésser molt fonda... Després de morta suraria; potser les canyes m'agafarien... Suraria gronxant-me... Carles d'Espanya, diuen que fou llançat pels carlins daltabaix del pont... Era llur capitost, però els traí... Com devia enfonsar-se en l'aigua negra! Potser, abans, el van martiritzar... Qui devia tallar-li el cap quan estava exposat el seu cadàver a l'església? El ventre inflat d'aigua, tot ell inflat de patir...
1916. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (AFCEC-MDC).

El camí d'Organyà i la Seu continua amunt per la marge dreta, mentre que el pont salva el Segre per comunicar-se amb la Vall de Lord i Coll de Jou.
El segon fragment proposat és extret de l'obra El carrer dels petons, de Marcel Fité, «que recrea la història a partir de records infantils i amb detalls que la tradició oral li va fornir»:

Sense saber com ni per què, aquella mateixa nit va començar a córrer per Nargó que al rasper d'Armena hi havia aparegut el cadàver del comte d'Espanya. La gent ho comentava d'escoltet i amb temor. Alguns fins i tot van tancar les portes i les finestres abans que els altres dies, i gairebé tothom va fer passar la balda grossa dels mals presagis. L'Emilieta de cal Buscalló —una padrina del poble que tenia fama de creure en bruixes— va treure unes urpes de duc que guardava en una calaixera per als divendres de Quaresma i les va lligar encreuades a l'anella del portal de l'era. I a cap de les dues tavernes ni a l'hostal no van poder fer colla per a una trista partida; els escassos clients que hi havia van haver d'acabar ajocant-se d'hora com les gallines. El simple nom del comte ja feia por. Potser era per les vegades que, per espantar la canalla, els grans havien dit la frase: «Ai que vindrà el comte d'Espanya i se te n'endurà...»

L'endemà, les autoritats de Nargó es van desplaçar a la vora del Segre, davant per davant d'on encara jeia el cadàver. L'agutzil del poble baixava quatre passes més endarrere amb una corda molt llarga enrotllada entre coll i espatlles. Alguns vagarosos i tafaners els vam voler fer costat i també vam baixar camí ral avall.

Quan hi vam arribar, l'alcalde major d'Organyà ja feia una mica que hi era amb dos presbíters de la seva vila, mossèn Antoni Savi i mossèn Armengol Ritort, i el tinent del destacament, Esteve Ribas.

«No hi ha cap dubte, vaig pensar, que sigui de qui sigui el cadàver, deu ser d'algú important»

L'agutzil va passar a l'altre costat del riu, va inspeccionar una mica el cos i el va lligar per sota els braços, fent-li un nus a l'alçada del pit. Després es va tornar a ficar al riu i, des de la meitat del cabal, va llançar un cap de la corda en direcció a la vora on érem nosaltres. Alguns van començar a estirar mentre ell, des de dintre el corrent, ajudava a passar la corda i el cos del mort. Al cap d'una estona ja va ser a la nostra banda.

Les autoritats van procedir a identificar-lo, tot fent petits grupets i parlant entre ells. L'alcalde d'Organyà enraonava amb el de Nargó i amb un parell de regidors. Mossèn Argerich xiuxiuejava amb els capellans d'Organyà, i el jutge anava d'una rotllana a l'altra, una mica nerviós.

Mentre es feien aquestes deliberacions, de sobte, van aparèixer dos militars carlins. Anaven sense afaitar i feien la pinta d'haver caminat moltes hores. Vaig suposar que eren del destacament d'Organyà, però pujaven com si vinguessin de Peramola, la direcció contrària d'Organyà.

Es van dirigir als dos alcaldes i hi van conferenciar una estona, després van continuar camí amunt, en direcció a Organyà.

Al cap d'uns moments l'alcalde de Nargó es va dirigir a tots els que érem allà i ens va dir:

—Tenim ordres molt severes de no fer cap comentari de tot el que hàgim pogut veure o sentir aquests dies en què la desgràcia se'ns ha ficat a casa. Així que, per ordre de la superioritat, que ningú no digui so ni mot de tot el que sàpiga o pugui pensar. Si a algú se li acudís de fer-ho, n'haurà de respondre amb la vida!

Abans de marxar em vaig poder acostar una mica al cadàver. En aquells moments l'acabava d'examinar el senyor metge, el doctor Miquel Porta, i l'anaven a tapar amb un llençol. Encara estava de panxa enlaire i de pèl a pèl. Devia ser d'uns seixanta anys, més que menys, i tenia gairebé tots els cabells ben blancs. Era d'estatura mitjana, el cos més aviat gros i, potser, una mica botit. La cara, colrada pel sol però exsangüe, semblava una mica embotornada i presentava una barba aspra i serrada plena de puntets negres i blancs. El que més cridava l'atenció, però, era un solc força profund que li envoltava el coll i un blau que se li estenia del front a les arrels dels cabells, ja una mica esclarissades. També se li distingien morats als colzes i als genolls i uns sécs com anelles als canyells i als turmells...

Quan ens en vam anar d'aquell lloc ningú no dubtava que es tractava del cadàver del comte d'Espanya, però el silenci més sepulcral ens va acompanyar tot el camí de pujada.

(Endrets, Geografia Literària dels Països Catalans).
1923. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (AFCEC-MDC).

Una altra presa del pont, una mica aigües amunt des del costat de la carretera a Organyà.
1923. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (AFCEC-MDC).

S'aprecien bé els bons fonaments laterals del pont, que van que aguantés les avingudes sicorenques durant sis o set segles, que aviat estan dits. A la dreta, el camí ral que pujava cap a Organyà.

El nostre Homenot de les Garrigues, Josep Vallverdú, també se'n va fer ressò, de la història desditxada del general carlí:«La fantasma del Comte d'Espanya, el capità general de l'exèrcit carlí a la guerra dels Set Anys, ronda per aquests volts d'Organyà... Pel camí de baixada, ple de sèquies i ombrívol, mitja hora abans d'Organyà, hom veu una masia amb oratori i un antic molí: és el que en diuen cal Canyelles o cal Caselles i és la casa on el Comte d'Espanya, ja fet presoner, i havent-se-li promès que seria portat a Andorra, estigués tres dies abans d'ésser assassinat. És evident que l'havien enganyat dient-li que l'emmenarien a Andorra per Taús, però el propòsit era de confiar el seu cos al Segre, força abans d'arribar en aquell poble al nord de la serreta de Prada. El Comte d'Espanya havia de morir sobre un pont del Segre, un dels Tres Ponts, una negra nit, a començament de novembre de 1839.

La mort del Comte d'Espanya tingué lloc de forma criminal i molt en la línia del bandolerisme i la ferocitat gratuïta de l'època: un cop al cap amb un bastó, que el féu caure de la mula que muntava; immediatament, una corda per a lligar-lo de mans; amb l'extrem de la mateixa corda, una passada pel coll; hom li posà un peu al pit i estrenyé la corda fins a escanyar-lo. Després, repartiment de roba i les poques pertinences del general, i el cadàver que és precipitat al riu. Sobre si amb una pedra al coll o sense pedra, poca importància té avui ni en tenia aleshores, perquè el cas era que no calia pas dissimular el fet: el comte d'Espanya, malauradament, no tenia partidaris ni amics. Els catalans, sobretot, l'havien hagut de patir com a governador de Barcelona en temps de Ferran VII, i ara com un personatge cruel i esquizofrènic. En un romanç de l'època, el comte confessa a Catalunya:
«Lo mismo a mi me daba
de Carlos que de Cristina;
lo que yo quería sólo
era lograr tu ruina.»

I els enemics dels carlins anuncien una fi semblant per a Ramon Cabrera:
«Cabrera, si quieres ver
como acaban los malvados,
corre del Segre a los prados,
que ellos te han de responder.»

Altre romanços evoquen un paisatge més d'acord amb l'escenari de la tragèdia;
«En la orilla del Segre frondoso...»

Passat l'aiguabarreig del riu de Perles, hi ha una arenys, on fou trobat el cadàver, prop del Coll de Nargó. Fou enterrat en aquell cementiri, però la llegenda continuà amb la suposada desaparició del crani... Tremendista (Vallverdú/Sirera, Els rius de Lleida, 1968)».
Anys 1920-30. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: M.Solé, Bossòst.
La bellesa de la simplicitat romànica.
El nostre savi etimòleg Joan Coromines explica que aquest topònim (i altres com espioca) remeten a «antigues torres o forts vigilants». Per tant, no és gens desencertat de pensar que antigament hi hagués un punt de vigilància en una zona tan sensible de pas i de comunicació terrestre cap als Tres Ponts i el Pirineu.
1932. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Joan Artigues i Carbonell (1894-1953), (ANC). 

Segons el peu de foto, el punt de mira és davant del pont.
Anys 1940-1950. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Una palanca substituí el vell i tristament famós Pont d'Espia durant la primera postguerra, fins a la construcció del nou pont, també d'un sol arc però molt més gran que el romànic, i amb un característic reixat de pilans de formigó.

20160704

[1460] Organyà del XIX al XX


1900 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Postal de Josep Claverol, d'aquelles que s'escrivien per davant encara, amb la vista de la població arribant pel camí de Coll de Nargó.
1845. Organyà (l'Alt Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
 L'antic Organyà de la primera meitat del segle XIX comptava 105 cases, entre 6 carrers i 2 places. A més de presó, tenia escola primària amb 60 nens. Se n'esmenta la Col·legiata de Santa Maria i, dins del terme, la «abundantísima fuente llamada Bordonera, que nace a 1/2 legua de la población y sirve para el consumo de los vecinos, y varias canteras de mármol negro y de piedra caliza».

Banyada per les aigües del Segre, «sobre el que cruzan los 3 puentes que forman el paso o garganta llamado en el país dels 3 Ponts, antes de llegar a la villa; y a media legua más abajo de ella se encuentra el puente de Espía, en los límites de este término con el de Nargó». Destaca la indústria de la fusta i l'ofici de raier: «muchos naturales se dedican al tráfico de maderas, que conducen desde los Pirineos por el Segre a Tortosa».

La situació geogràfica, entre el Pirineu i el Mig Segre afavoria la celebració de fires: «celebra dos ferias cada año, una por San Andrés, muy concurrida, de ganado lanar y vacuno, y otra el jueves lardero [dijous gras], de escasa importancia». Poble gran en aquells temps, amb 920 habitants, passarà del miler bona part del segle XX, però tornarà a descendir al començament de l'actual. A les dades de l'any 2014, hi constaven 841 h.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Postal d'ATV amb la plana d'Organyà a la ribera del Segre.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
L'entrada de la vila en un dia d'enterrament. El carro de morts al davant i tot el seguici del dol al darrere, acomiadant el difunt. 
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Detalls de la vila a començament del passat segle. Sembla que el dol s'acomiadava al portal de l'antiga muralla, i el carro de difunts se n'anava cap al cementiri pont de la riera enllà. Una dona puja amb un cossi de fer la bugada, o potser ve de l'hort, i espera el pas del vehicle mortuori.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
La fira de mules de Sant Andreu. Esplèndida imatge des de dalt del terrat d'alguna casa. S'hi aprecia bé la vestimenta de l'època i l'ambient, barrejat d'hores, dones i bèsties, d'aquests dies d'aquests dies de fira. Llàstima que no ens arribi la sensació odorífica de la diada.



1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Revers d'una postal d'Àngel Toldrà Viazo, que marcava el lloc per a l'escrit (correspondència) i el de l'adreça al darrere, perquè ja no es permetia d'escriure les postals per davant, al costat de la fotografia. En castellà, és clar, única llengua permesa aleshores per graciosa imposició del nostre estimat Estat veí. 
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
El firal de bous, als afores dels carrers de la vila. Bruses, mantes al coll, barretines, bastó i cigarret a la boca, l'estampa típica de pagesos i tractants.
1900 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Detalls dels personatges i de l'atmosfera general.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
La fira de bestiar de Sant Andreu. L'ambient i concurrència en senyalen l'anomenada.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Detalls del carrer de la carretera on s'amuntegaven els animals i els tractants. La gentada era tan gran que costava de transitar-hi.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Les dones al mercat d'Organyà.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Vista general de la ribera d'Organyà, amb el característic turó de Santa Fe al fons.

Segons que escriu Vallverdú, «Santa Fe és una bella i jove màrtir, venerada també al Rosselló, que morí lapidada. A la muntanya de Santa Fe, a l'ermita i per tot el camí de Montanissell, hi ha petits fòssils, cargolets molt bells, i hom diu que són les pedres amb què fou colpida la jove màrtir».

La Cançó de Santa Fe és un text del segle XI amb una llengua a mig camí entre l'occità i el català primitius que relata la vida de la màrtir a través de 593 versos octosíl·labs, agrupats en 49 sèries monorimes. L'obra fou publicada al 1902 i es conserva a la Bibliotes Universitària de Leiden (Holanda). 
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Vista general des del Segre (edició Thomas).
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Un carrer de l'antiga vila closa.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Una dona i una nena al carrer, sense empedrar, agafant aigua del braçal que descendia pel carrer Major o al del Mig. Les portes i blancos, totes de fusta.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Malgrat la nova normativa, el costum feia que els escrivents continuessin posant lletra a la part de davant de les postal. En aquest detall, el portal de Sant Josep, a l'entrada de la vila pujant pel camí ral de la Seu d'Urgell.

1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
La font de la Bordonera, al camí de Montanissell (edició Labouche).
La font Bordonera d'Organyà és una font de cabal abundant que marca l'inici del riu de Fontanet, que més avall corre planer fins a desguassar al riu Segre. Està situada a una hora de camí, a peu, de la vila d'Organyà, però dins del terme municipal de Coll de Nargó, en el terme que fou de Montanissell.

Escrivia Josep Vallverdú l'any 1968: «País de llegendes. El comte de Sallent tenia una filla cega i féu vot, si la noia es guaria, de portar l'aigua a Organyà. Aquest fóra l'origen, mir miraculós, mig epicosentimental, de la Font Bordonera, atracció venerable d'Organyà» (Els rius de Lleida, Vallverdú/Sirera).
1920-30. Organyà (l'Alt Urgell).
Vista general de la vila. 
1920-30. Organyà (l'Alt Urgell).
Una altra vista panoràmica.
1920-30. Organyà (l'Alt Urgell).
La vila i el campanar entre els xops, i Santa Fe sempre al darrere. 
1920-30. Organyà (l'Alt Urgell).
Una vista des del sud, amb el congost al fons.
1920-30. Organyà (l'Alt Urgell).
La Marededéu de la parròquia d'Organyà. Llegim que La parròquia d'Organyà ja s'esmenta en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell de l'any 839 pel bisbe Sissebut. Si tenim en compte que l'església de Santa Maria d'Urgell es va dedicar poc després de les incursions sarraïnes a aquestes valls pirinenques, hem de creure que les esglésies que cita l'acta ja existien abans de les incursions, per la qual cosa l'existència de la parròquia d'Organyà, la podem fer retrocedir fins a les primeres anyades de la història de la diòcesi. També en l'acta de consagració de Santa Maria d'Urgell feta per Eriball l'any 1040, que va succeir a sant Ermengol, figura la donació de l'església d'Organyà.


L'any 1904, es va trobar a la rectoria de la vila una de les proses més antigues escrites en català. El responsable d'aquesta troballa va ser l'historiador Joaquim Miret i Sans, les Homilies d'Organyà. Es tracta de sis sermons amb comentaris de diversos evangelis i epístoles. La seva datació, cal situar-la entre finals del segle XII i principis del XIII. Actualment, l'original del manuscrit es troba a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona. Malgrat tot, s'ha creat un espai expositiu amb informació referent a les Homilies on se'n pot veure la reproducció.




1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
El pont penjant del camí de Fígols sobre el Segre, d'una vuitantena de metres d'ample, amb el tauler de fusta i sostingut per cables gruixuts. 
1926. Organyà (l'Alt Urgell).
El pont de Fígols d'abans de la guerra espanyola.

1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Detalls del congost de la Vansa, abans de desaiguar al Segre.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Detalls del congost dels Tresponts, a l'entrada del petit meandre on hi hagué l'Hostal Nou, a la marge dreta en primer terme, i el monestir de Sant Andreu a la marge esquerra.
1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
El desguàs del riu de la Vansa al Segre, a la zona de l'antic monestir de Sant Andreu, al començament dels Tresponts. El record popular associa aquest mas amb les restes de l'antic cenobi que controlava el pas per l'estret.

«Així hem travessat el congost dels Tres Ponts, on encara hi ha restes prou clares d'aquestes tres construccions funcionals. Hom parla del pantà dels tres ponts, i fins i tot s'han fet els treballs de prospecció. És, doncs, en aquest indret ombrívol i romànticament decoratiu on, en tot cas, hom aixecaria la paret de la represa. Però si aquest embassament es duia a terme, les aigües retingudes del Segre inundarien tota la vall, de la Reula, de Noves, dels Hostalets de Tost, fins a Sant Tirs i Adrall, i serien aquestes darreres eminències que deturarien les aigües. Tota la subcomarca de la ribera, més de la meitat de l'Alt Urgell, desapareixeria com a entitat agrícola. La carretera, que pujaria per la dreta del riu, passaria, naturalment, a més altitud que no pas avui i deuria sortir per la parròquia d'Hortó, cap a la Seu». (Els rius de Lleida, Vallverdú/Sirera, 1968). A la fi, el pantà ofegaria tota la ribera d'Oliana, una mica més avall.