Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Térmens. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Térmens. Mostrar tots els missatges

20160519

[1414] Lo Camí de Ferro de la Pallaresa

1885. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Vista general de Balaguer al segle XIX, com si fos presa des de dalt de la teulada del convent de Sant Domènec. El carrer del Pont, que portava del pont fins al portal de la vila vella, hi apareix arrecerat entre el riu i el tossal, sota la presidència de la preciosa església gòtica de Santa Maria. 
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida (FPIEI).
La construcció de ferrocarril transpirinenc de Lleida a Sent Gironç a l'Arieja occitana fou una veritable obsessió entre els intel·lectuals lleidatans de la segona meitat del segle XIX. El camí de ferro havia de perforar el Pirineu per connectar Lleida amb Europa i el món. Per fi, Lleida entraria a la via del progrés. mai tan ben dit. Per aix
ò en feren bandera el catalanisme i el liberalisme lleidatans de l'època. Com tantes altres empreses col·lectives en aquest nostre país al llarg del segle XX, es quedà a mig fer i no va poder passar de La Pobla de Segur. Altra vegada els Collegats feien de frontera infranquejable. Ara hem repetit fiasco amb l'aeroport. I és que, com deia el poeta, «tenim a penes el que tenim i prou».
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
És inestimable la confiança en el progrés que tenien aquells homes i dones. I més sorprenent encara, no s'avergonyien de celebrar-ho per mitjà d'un poema. Ara, als nostres tan formats i masteritzats tècnics i científics, això els semblaria simplement una collonada. Així va el món, vatua l'olla!
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
En sortir de la ciutat de Lleida, el ferrocarril creuarà la «feracísima huerta» de Fontanet, a on trobarà la històrica ermita de Granyena, que segons la tradició solia freqüentar el Papa Calixt III quan vivia a Lleida com a beneficiat de la catedral.


A cinc quilòmetres i mig, la via arribarà al poble d'Alcoletge, «poco distante del trazado del camino de hierro, con 879 almas, pueblo agrícola y testigo un tiempo de la llegada de César a Ilerda i de las escaramuzas que en sus cercanías tuvieron lugar entre las legiones de aquel dictador y las de Afranio y Petreyo». L'etimologia ens n'indica que ja existia en temps dels sarraïns. No era previst que el poble, per la seua proximitat a la capital tingués estació. En realitat, però, sí que n'hi ha, però molt allunyada del turó a on s'agombolava el poble vell.

Encara recordo les suades que s'havien de fer quan el viatger hi arribava amb el platillo (que així s'anomenaven aquells trens de color grisós del tardofranquisme), ja que li esperaven uns bon vint minuts de pujada a peu. Si a més era a hora foscant, la sensació era tètrica. Per tant, ha estat sempre una estació molt mal aprofitada. El vell edifici també va desaparèixer fa poques dècades (jo encara la recordo habitada) i ara el baixador és a tocar del pas a nivell.

Diuen les males (o no) llengües de la memòria popular que la via havia de passar molt més a prop del poble, però que com que migpartia les finques de certs propietaris que aleshores eren els manaires del poble, doncs va decidir-se d'allunyar-la molt més avall. És a dir, que fou conseqüència d'una cacicada de les que es portaven a l'època.

A Vilanova de la Barca, amb 650 habitants i a 13 km de la capital, s'hi preveia la primera estació, «y de su nombre se deduce su origen relativamente moderno. La barca de paso que desde antigua fecha tiene sobre el Segre para comunicarse con los pueblos del Segrià, de los cuales el más principal es Corbins...» la distingeix de la Vilanova de França o del Segrià, a l'altra banda del riu. Aleshores es creia que els veïns (o mercaderies) dels pobles de l'altre marge concorrerien a l'estació més propera a agafar els trens.

El següent poble que es trobaria la via fóra el de Térmens (TERMINUS, etimologia llatina), que «como su nombre indica fue otros tiempos límite entre el Condado de Urgel i el Waliato de Lareda», i probablement ja abans entre els valiats de Lleida i Balaguer. Una estació en aquest poble donaria servei a pobles de l'altra banda del Segre, però també de la Plana d'Urgell, com ara Linyola, «célebre por su manzanilla [camamilla], la mejor que se conoce».
1885. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

En aquells temps encara no hi havia construïda la banqueta del Segre a Balaguer, i les crescudes devien posar sovint en perill els habitatges de la ribera. Els característics arcs de les cases del carrer del Pont són perfectament visibles, enllà de l'areny del riu. En primer pla, la creu de terme gòtica rebia el caminant a peu de camí just a l'entrada del majestuós pont de pedra de sòlids pilans i grans ulls, amb barana i tot, que donava pas a la banda del poble. Actualment, la creu, reconstruïda, és al jardí de davant del convent, crec recordar-la allà.
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
No preveia el primer projecte cap més estació fins a Balaguer, «pero desde el tren en marcha irá viendo el viajero un país que si no es más fértil y productivo no es por la falta de elementos naturales sino por la poca afición de los grandes capitalistas a la agricultura». És ben cert això que diu Pleyan, i és una constant en la història de les modernes fortunes de capital de la ciutat, han fugit de l'horta i del terròs, avergonyides dels seus humils i baixos orígens. Aquesta aversió encara continua viva avui en dia, i hi ha molta gent a Lleida ciutat que es coneix Cambrils, Miami o Calafell més bé que no pas els pobles de la plana lleidatana.

Llavors la distància de 22 km entre Lleida i Balaguer costava 3 hores i mitja en cotxe. En cotxe de cavalls, òbviament, que amb el ferrocarril quedaria reduïda a una de sola, «y entonces pocos seran los viajeros que pasen por Lérida que no quieran ir a visitar la vetusta ciudad, que si por su antiguedad venerable es aliciente del arqueólogo y del artista, por sus tradiciones religiosas, por sus recuerdos históricos, pos su situación pintoresca y por la fama que le conquistaron sus Condes memorables se hace simpática a todos».

Efectivament, poc més amunt de Balaguer, la via creua el Segre, però no enfila cap a Camarasa sinó cap a Santa Linya, des d'on pujarà cap a Tremp per la marge dreta de la Noguera Pallaresa. L'autor s'esplaia una mica en la història balaguerina, «una de las más antiguas poblaciones de Cataluña. Tal vez como la misma Lérida deba su fundación a los primitivos habitantes de las cuevas de Camarasa (época neolítica)».
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
La visió romàntica de la història és present a les paraules de Pleyan: «...sus Condes fueron famosos por sus proezas, por su libertad e hidalguía. La historia de Balaguer en esos tiempos es brillante... Por enlaces de familia estaban los Armengoles emparentados con los condes de Castilla y Barcelona y con los Reyes de Aragón». La referència a Jaume el Dissortat és obligada.
1885. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
El pont comptava sis gran ulls i tenia els pilans centrals reforçats i acabats en punxa per fer front a l'ímpetu de les aigües desfermades, que arrossegaven tota mena de troncs, que els podien malmetre si hi impactaven de ple. Al final del pont, hi havia una gran portalada fortificada, que donava pas al viatger al carrer del Pont, al peu de l'enorme rocam damunt del qual es parapetava el Castell Formós.
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Llavors la història consistia en repassar cadascuna de les batalles de cadascuna de les guerres que s'havien esdevingut. Arribats al segle XIX, l'autor comenta que Balaguer comptava 4.732 habitants, «la mayor parte dedicados a la agricultura, pero tiene también alguna indústria y comercio que aumentará el día que el ferro-carril pase por la ciudad»

No podien faltar la referència a Pere III, nascut a la vila, i a l'església de Santa Maria. «Además de la iglesia ya indicada hay que ver en Balaguer la del Convento de Santa Clara, en la cual se venera la Sagrada Imagen del Santo Cristo de Balaguer, a la que profesan especial devoción los habitantes de la ciudad y pueblos de la comarca» i s'hi recull la llegenda segons la qual la imatge arribà a la vora del Segre després de travessar la Mediterrània i remuntar riu amunt per l'Ebre.

«Pero aumentándose la devoción a la Imagen por los muchos milagros que hacía, se acordó en 1610 engrandecer aquella (iglesia) y construir un suntuoso templo a donde fue trasladado en Sagrado Cristo en 1626 y colocado en el altar mayor. A esta solemne ceremonia concurrió el rey [espanyol] Felipe IV, el infante Don Carlos su hermano, el Duque de Olivares, el Almirante de Castilla y otros varios grandes de la Corte».
1885. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Sortosament, la vista típica actual de Balaguer encara és prou semblant a la que tingué durant segles. Això és degut al fet que en aquest cas no importava l'enderroc de la muralla per al desenvolupament d'un eixample, sinó la conquesta de l'altra marge del riu, que és l'autèntic eixample de la ciutat vella, que ha romàs més o menys ben conservada als peus de Santa Maria. Acaba l'autor sa digressió balaguerina a la «espaciosa Plaza del Mercadal», a on se celebraven «las famosas ferias de Balaguer».
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
  Arriba la ruta al poble de Gerb, «en un cerro de las estribaciones del Montsec. Tiene unas 50 casas y sus habitantes se dedican en su mayoría a la fabricación de yeso. Tiene una fuente llamada de la Mora y otra denominada Almasí». Després s'arriba a Sant Llorenç de Montgai, «con pocos habitantes, dedicados a la agricultura».

El tram de la línia fèrria entre Lleida i Balaguer s'inaugurà en plena dictadura (espanyola) primoriverista, l'1 de febrer de 1924. Però de Balaguer per amunt, caldria esperar a la dura postguerra franquista perquè el tren arribés fins a Cellers (1949), Tremp (1950) i la Pobla de Segur (1951). Als peus dels Collegats s'aturarien les locomotores, sense que el somni de portar la línia fins a l'Arieja occitana hagi estat mai més una opció realista.

La pujada fins a Cellers es faria per Santa Linya, i no pas per Camarasa, com Pleyan creia a partir del primer projecte: «Haciendo un gran rodeo y ladeando el Segre, llega el ferro-carril a Camarasa situado a la opuesta margen del espresado río, sobre el que tiene un puente de piedra de cinco arcos de antigua construcción». Tenia llavors la vila poc més de 2.000 habitants, «la mayor parte agricultores, siendo en otros tiempos la industria de lienzos, bastos y alpargatas [espardenyes] bastante notable. El río da aquí bastante pescado y especialmente ricas anguilas».
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
 Una succinta menció a la història de Camarasa, des del poblament prehistòric de les coves fins a la constitució del Marquesat medieval, que «lo compró la Paeria de Lleida que después lo retrovendió al poder real». La situació geogràfica i estratègica de la vila n'ha fet objectiu de totes les guerres que han passat pel territori en els darrers segles, i l'autor en destaca les darreres «luchas civiles de los siete años [carlista], en ls que fue la villa testimonio de una hecatombe que dejó amargos recuerdos al vecindario».
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
El sepulcre de Ponç de Cabrera, Comte d'Urgell, al Monestir de les Avellanes, abans que fos venut i traslladat a la capital del món, Nova York, a començament del segle XX.
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
  Sobre la configuració geològica, fa referència l'autor, a la formació volcànica dels rodals, i al forat bufador, una mena de cràter d'on emanen «vapores calientes». Sobre els costums, hi ha explicació de les festes de bateig practicades a Camarasa: «si el bautizado es el primer hijo varón o heredero, no solo se echan al concurso nueces, dulces y dinero, sino que es de rigurosa etiqueta tirar desde la casa de los padres y de sus amigos multitud de cántaros [sillons], como para manifestar que en aquella fiesta se echa la casa por la ventana»

S'equivocà, però, en predir que «indudablemente tendrá estación en Camarasa nuestro ferro-carril», des d'on es donaria també servei a Cubells, Artesa, Alós i altres pobles de «los muy nombrados en la historia de los Condes de Urgel». No, el ferrocarril no tiraria cap a les terres mitjanes i altes de l'Urgell, sinó Pallars amunt, amb la intenció primigènia de travessar-lo de cap i cap, i no pas quedar-s'hi atrapat al bell mig: es preveia que la línia fèrria pujaria fins a Alòs d'Isil «para penetrar por el puerto de Salau a Francia».
1885. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
  Imatge característica de l'elegant Castell de Mur, en els dominis d'Arnau Mir, el nostre gran conqueridor de l'any 1000. 
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
L'autor s'entreté en el comentari del Monestir de les Avellanes: «Junto al pueblo de les Avellanes está el monasterio de su nombre, famoso en otro tiempo... Hoy habilitado nuevamente, este cenobio cuya arquitectura es gótica merece una visita del excursionista».

En aquell segle XIX es projectava que el ferrocarril pujaria de Camarasa per la Noguera Pallarasa amunt resseguint la marge dreta del riu. Però la construcció del pantà en féu canviar els plans. Oroners quedaria sota les aigües i la via s'havia d'allunyar del riu, que no retrobaria fins als Terradets, únic pas practicable del Montsec. L'estació d'Àger es preveia en aquest poble, a causa de «la circunstancia de encontrarse en linea casi recta y a más de dos horas de distancia al oriente de Àger, población importantísima por su historia y por su vecindario». Finalment, quedà un poc més amunt, just al començament del congost. 

 
Sobre el congost, escriu Pleyan que es tracta d'«una de las bellezas naturales que admira el excursinista, consistente en una hendidura de considerable elevación, que parece cortada a pico verticalmente, por la que se precipita el Noguera atravesando un puente de pocos metros de luz en medio de inmensas rocas de caliza blanca». Travessats els Terradets, arriba el ferrocarril a Cellers, «aldehuela [poblet] de escasos habitantes».
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
La Conca de Tremp s'obre ara a la línia del tren, que l'haurà de travessar de sud a nord, de cap a cap. Es troba de seguida passat Cellers i la Guàrdia, amb un sentinella superb com el Castell de Mur, «digno así mismo de ser conocido, pues admira ver en medio de estos desiertos montes un ejemplar tan bien conservado de la arquitectura bizantino-gótica [romanicogòtica], con su puerta defendida por airosa bubarda y construido el edificio con sillares [carreus] toscamente labrados colocados en seco y a hiladas»

En el pas per Puigcercós, se'n comenta la trista popularitat de què gaudia en aquell temps «con motivo del hundimiento del monte en que se asienta la población y cuyo fenómeno es debido a la consticución geológica del subsuelo», on un corrent d'aigua provocava cavitats que després s'esfondraven. «Témese fundadamente que en alguno de esos hundimientos desaparezca el pueblo».
1885. Monestir de Mur (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
L'església romànica de l'antic monestir de Santa Maria de Mur, de la segona meitat del segle XI, aixecat a l'altre extrem de l'altiplà on s'erigeix el gallard castell. 


1885. Monestir de Mur (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Detall de la paret exterior i de la porta d'entrada al recinte, amb la façana de l'església i la cadireta romànica del campanar en segon terme.  
1885. «Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Continuem la línia: «Sube la vía hacia Palau, pequeña villa de 401 habitantes y distante de Tremp media hora», i que antigament «producía alguna seda, lo que prueba es templado su clima». A les portes de Tremp fineix la primera part del llibret historicogeogràfic de Pleyan. 
1885. Monestir de Mur (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravesar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Detalls ampliats del conjunt monàstic pallarès, consagrat al 1069 per na Valença Mir, filla d'Arnau i casada amb Ramon IV de Pallars Jussà. S'hi observen encara les petites campanes. L'arbre esfullat i la fugissera figura que acompanyen la vista en componen una imatge més aviat tètrica. 

20150823

[1135] Balaguer i voltants, Guerra dels Segadors

1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
La fortificada ciutat de Balaguer, amb els enormes baluards moderns que la protegien per ponent. També el cap del pont, amb el convent dels dominics predicadors (citat com d'Agustins al mapa) havia estat parapetat rere un formidable bastió. S'hi veuen fidelment les tres parts de la ciutat: al nord, l'Almatà amb el Sant Crist; al centre, el castell Formós, davant per davant del pont medieval sobre el Segre. S'hi marquen els camins que hi pujaven. Al sud, la ciutat al costat del riu, sota Santa Maria, amb el camí de Lleida. Una quarta secció, la de fora el pont, amb les hortes i el camí de Tàrrega, Cervera i Barcelona.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
El plànol de la ciutat és marcat amb puntets, que simulen les cases. Els carrers hi són massa rectilinis, però l'espai en blanc, sense punts o edificacions, no pot ser altre que la gran Plaça del Mercadal balaguerina.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
El camí de Cervera, entre hortes regades per rierols, passa per sota del Castell de la Ràpita, antiga torre de guaita andalusina. Als plans de cap a Vallfogona, escaramusses entre la cavalleria espanyola i la francocatalana.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
L'exèrcit francès ha interceptat un carregament de provisions de l'exèrcit espanyol. Se n'apropien del carros, dels muls carregats, dels tocinos i tot que portaven cap a Balaguer, i que l'artista no es descuidà de representar. En primer terme, el soldat que porta la ullera de llarga vista amb què els generalassos observaven les operacions des de la distància.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
Detall d'un arcabusser, típic soldat d'infanteria de l'època. Des del tossal més proper, els oficials juguen i mouen les peces del teatre d'operacions a vida o mort. A cavall, tot orgullós, el general Henri de Lorena, comte d'Harcourt, virrei del regne de França a Catalunya entre el 1645-47, que dirigí aquell setge de Balaguer.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
La llegenda del mapa diu: «Terme, où estoit le Quartier General de Mr. le Comte de Harcourt», la qual cosa sembla indicar que es torbava acampat al costat de Térmens, on s'hi estirà un pont de barques sobre el Segre. S'hi detalla amb tota claredat la disposició dels quarters d'infanteria  cavalleria. 
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
Detalls dels pobles de Térmens i Menàrguens, entre els quals hi hagué el campament de l'exèrcit francès. En tractar-se d'un mapa d'ús militar, les representacions dels pobles són bastant ajustades a la realitat. Térmens era un llogaret amb poques cases al voltant de l'església i una simple tanca de protecció que tenia una alta torre de guàrdia sobre el pla. En canvi, Menàrguens es trobava agombolada al costat de l'església, amb el castell de quatre torres -sembla- ben aturonat.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
El setge de Balaguer tingué lloc sota el regnat de Lluís XIV, el Rei Sol, que llavors feia un parell d'anys que havia accedit al tron francès. El setge començà el 3 de juliol i acabà el 20 d'octubre.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
El mapa de la Governació de Balaguer que acompanya el plànol bèl·lic.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
De Lleida a Balaguer, els castells més destacats. Alguns topònims apareixen un poc desfigurats, com N.S. de les Sogues o Alcoletge, fruit de la mala interpretació dels noms per part dels copistes, sovint agafats d'altres mapes.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
La ciutat de Lleida, ben representada, amb la ciutat a peu de riu i la Seu Vella a dalt.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
Detall de la part oriental de la Governació, cap als rius Sió i Bregós (ara dit Llobregós).
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
Balaguer.

20150319

[993] El Segre de Balaguer a Lleida

1973. Balaguer, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Un dels més característics fitons del curs del Segre és Balaguer. Heus ací el mur de la riba dreta, el porticat carrer del Pont i la modesta bultra [o bosc de ribera]. Enlaire, sola, rosada, Santa Maria».
1973. Balaguer, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall del carrer del Pont, «amb els seus porxos elegants i serens».
1973. Balaguer, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall de l'església gòtica de Santa Maria.
1973. Balaguer, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El Sant Crist de Balaguer fa parella amb la basílica de Santa Maria. El Santuari veu, als seus peus, el pont nou i, pel costat de la muntanya, la carretera a Tremp i el Pallars».
1973. Balaguer, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall del pont refet després de la guerra, per substituir el medieval. Antigament, «ultra el pont hi havia barques de servei que passaven de la ciutat a la riba esquerra, la bultra, com en diuen a Balaguer. El 1457 la Paeria féu construir una barca per 200 lliures. Una barca de servei a Balaguer bolcà el 1935, i s'hi negaren 4 passatgers».
1973. Balaguer, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall del santuari balaguerí. «El Sant Crist de Balaguer ha estat, durant els darrers dos-cents anys, una fita dels devots, un lloc de peregrinació, i encara avui és el típic santuari de casaments de pagesos enriquits i de parelles veritablement devotes». Mig segle després, la plana lleidatana s'ha oblidat dels seus sants i santes protectors. Ara som tots ja uns descreguts.
1973. Balaguer, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La Plaça del Mercadal, a Balaguer, a les acaballes del mercat matinal de dissabte. L'escampall de parades, sumàriament i funcionalment muntades, forma els carrers d'una ciutat en petit».
1973. Balaguer, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Ultra la primera funció de mercat, la plaça del Mercadal de Balaguer és el cor de la població i el nucli de les festes».
1973. Balaguer, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El Mercadal de Balaguer, els dissabtes, és un espectacle únic, de saboria vilatana, bigarrat i molt viu».
1973. Balaguer, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Santa Maria dalt del tossal, entre les branques dels plataners esporgats d'hivern (cosa que, sigui dit de passada, potser no caldria: els arbres de natural farien molt més goig. Us imagineu que haguessin d'esporgar els arbres a Anglaterra?).
1973. Balaguer, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El claustre del convent dels franciscans a Balaguer, en una punta del pont. Claustre afegit a l'antiga construcció de l'església, manat construir per Ferran d'Antequera». Explica Vallverdú: «Per una ironia del destí s'hi allotjà Fra Vicent Ferrer, no massa abans que posés tot el pes del seu prestigi en l'elecció de l'enemic de Jaume d'Urgell. Diuen que predicava cada diumenge al Mercadal de Balaguer i que hi convertí una pila de jueus».
1973. Balaguer, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall de les columnes i arcs gòtics restaurats de Sant Domènec.
1973. Santa Maria de les Franqueses, Balaguer, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El temple romànic de les Franqueses, entre Balaguer i Menàrguens, avui dia enmig de conreus i no mal conservat. Fou convent de monges originalment el segle XII i dessacralitzat al segle XVIII». Bella vista, amb l'absis envoltat de panís.
1973. Santa Maria de les Franqueses, Balaguer, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Aquest monestir femení, el cenobi més antic de la ciutat, fou fundant al 1186 per la comtessa Dolça d'Urgell, vídua d'Ermengol VII. El trobem a tres quilòmetres al sud de Balaguer, a la dreta del Segre. Actualment, l'església està en mal estat, destinada a magatzem agrícola. 
1973. Menàrguens, la Noguera, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Confluència del Farfanya amb el Segre, poc més amunt de Menàrguens. Com la majoria dels afluents significatius del Segre, el Farfanya entra per la dreta, en terres ja planes».
1973. Torrelameu, la Noguera, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A partir de Menàrguens, per la riba dreta del Segre, són poques les sèquies que en deriven aigua. Aquesta sínia, avui dia en desús, situada quasi als ravals de Torrelameu, se servia de la Ribagorçana».
1973. Torrelameu, la Noguera, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Davant nostre, però, a l'altra riba del Segre, més elevada, hi ha també vida. També una ampla plana, continuació de l'Urgell, arriba a les graveres obertes, les quals marquen la gran cubeta del Segre, pels volts del recentment traçat Canal de Balaguer, que alimenta unes centraletes per la riba esquerra fina a Alcoletge».
1973. Térmens, la Noguera, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Térmens, a la riba esquerra del Segre, a la frontera entre Noguera i Segrià. Manca poc perquè el Segre rebi la Ribagorçana. Un paisatge típic de riu de plana».
1973. Térmens, la Noguera, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
L'església de Térmens sobre l'esbalç del Segre.
1973. Vilanova de la Barca, el Segrià, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
El Racó d'en Pep des del riu. «Al fons, vora un establiment hoteler, el riu Corb, que baixa de la Segarra, ha travessat l'Urgell i part de la Noguera plana, mor al Segre, prop de la vertical de Corbins». Davant per davant: «...des d'ací podem veure, quasi enfrontats, la Ribagorçana i el Corb».
1973. Alcoletge, el Segrià, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La sèquia de Fontanet, una de les més antigues de l'Horta lleidatana, a la riba esquerra, fertilitza termes i partides des de Vilanova de la Barca a Albatàrrec». S'afegeix encara: «Un molí transformat en excel·lent restaurant, el trobem a la Sèquia de Fontanet i el Rec Nou. El lloc és agradable, i durant uns vint anys l'establiment ha mantingut un nivell d'exigència en qualitat, fins al punt que ha estat de bon to per als lleidatans d'arribar-s'hi...»
1973. Alcoletge, el Segrià, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A l'esquerra, després del Molí de la Nora, passarem per Alcoletge, situat en un tossal, el darrer poble del recorregut abans de Lleida, i podrem descendir fins a Granyena. Granyena és tota una partida, a la vora del riu, de llarga tradició a Lleida. Hi havia hagut barques, i era costum d'arribar-se a l'ermita, moderna, i a les arbredes veïnes. Avui el costum s'ha perdut». És cert, i també el restaurant del Molí de la Nora, tombat, i també l'Alcoletge... d'abans. A la foto, un petit Barreiros, típic dels rengs estrets de perers de l'horta lleidatana.
1973. Lleida, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La riba dreta del Segre es va poblant d'edificis potser massa alts. Pels vorals del pont nou s'enfilen al cel les cases de pisos, ara, ací, emmarcant la silueta de la Seu Vella».
1973. Lleida, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Si centrem la foto, hi veurem les columnes d'entrada a les firetes de la Festa Major, quan encara eren a l'esplanada de Blondel. Al fons, veiem l'edifici modernista cantoner entre Blondel i l'Avinguda Catalunya, i els sis-cents que agafaven la corba cap al pont vell, ja que el de la Universitat no existia encara. 
1973. Lleida, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El Segre arriba a Lleida. La ciutat es dibuixa, mig ficada a l'horta, amb la Seu retallada i el pont del ferrocarril, com a primera passera del riu. A la dreta el talús del mercadal a l'engròs». Amb aquesta descripció, ja desfasada, comprovem com la ciutat ha crescut.
1973. Lleida, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
La vista de la Seu Vella als anys 60-70. En primer terme, el mercat dels pagesos, que als dissabtes tenia el mercadillo de paradetes. En aquells anys, als estius, els pagesos hi anaven de matinada a vendre la fruita. Els meus pares, amb motocultor i des d'Alcoletge pel camí de Granyena, se n'havien fet un tip. Vint caixetes de préssecs, peres, pomes... i cobrar trinco-trinco. Ara s'hi alça la Llotja, i per veure la Seu s'hi ha de pujar al Damunt.
1973. Lleida, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
El nou pont del ferrocarril de la postguerra. El talús del riu encara no tenia el mur fet, que ara arriba fins al salt de Pardinyes.
1973. Lleida, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El nou pont de Lleida, que enllaça les sortides vers Barcelona i Saragossa amb el Passeig de Ronda. De perfil funcional, constituirà una fita per a l'eixampla de Lleida camí de l'any 2000». I el comentari encara es va quedar curt. 
1973. Lleida, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall del pont dels instituts, encara amb la llera tota remenada de les recents obres i els operaris treballant-hi al damunt. «Al seu pas per Lleida, l'aigua del Segre baixa escumosa i bruta de les substàncies residuals que hi aboca la fàbrica de paper de Balaguer», avui ja inexistent. Per cert, que l'autor s'ha deixat de comentar-ne l'oloreta que caracteritzava la ciutat de Balaguer en aquells anys...
1973. Lleida, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El nucli de Lleida: la plaça de la Paeria. Les venerables parets romàniques refresquen esquenes actuals, i el pintor rumia i contagia de rumiament els desvagats espectadors». Ara ningú no diria que aquesta plaça és centre de gran cosa, excepte com a plaça castellera de Ponent.  
1973. Lleida, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Sant Martí de Lleida, la més antiga església parroquial enfora del clos de la Seu. Avui dessacralitzada, conserva una sòbria àbsida i aquesta equilibrada i senzilla porta».
1973. Lleida, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall del majestuós arc romànic de Sant Martí.