Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Susterris. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Susterris. Mostrar tots els missatges

20160723

[1478] Pantà de Sant Antoni, 1924

1924. El rei (espanyol) Alfons XIII a les terres de Lleida.
«Las gigantescas instalaciones hidroeléctricas del Pirineo» (Arxiu rtve).
La Conca de Tremp amb el pantà de Sant Antoni de Susterris.
1924. El rei (espanyol) Alfons XIII a les terres de Lleida.
«Las gigantescas instalaciones hidroeléctricas del Pirineo» (Arxiu rtve).
Vista del pantà de Sant Antoni, a l'estret de Susterris. Llavors feia uns deu anys de la construcció del magne embassament, la primera gran ferida del Pirineu lleidatà. La comitiva reial ja podia arribar-hi per la nova carretera de Terradets, construïda per a facilitar el pas de les màquines que treballarien a les obres. 
1924. El rei (espanyol) Alfons XIII a les terres de Lleida.
«Las gigantescas instalaciones hidroeléctricas del Pirineo» (Arxiu rtve).
Vista de la Conca trempolina. Potser hi veiem el vell pont de Salàs. 
1924. El rei (espanyol) Alfons XIII a les terres de Lleida.
«Las gigantescas instalaciones hidroeléctricas del Pirineo» (Arxiu rtve).
L'embassament s'enorgullia d'una capacitat de dos-cents milions de metres cúbics, trenta-vuit mil cavalls de potència, i dels seus 82 m. d'alçada, que la convertien en una de les més grans del món al seu temps. 
1924. El rei (espanyol) Alfons XIII a les terres de Lleida.
«Las gigantescas instalaciones hidroeléctricas del Pirineo» (Arxiu rtve).
«Casas habitación de los empleados», deia el cartell del documental. 
1924. El rei (espanyol) Alfons XIII a les terres de Lleida.
«Las gigantescas instalaciones hidroeléctricas del Pirineo» (Arxiu rtve).
Un canal elevat uns 20 m. sobre la presa, a on les bombes elevaven l'aigua per al reg de la ribera de Tremp. La majoria de les promeses de reg varen restar incomplertes. Com gairebé tot el que ens promet l'Estat (espanyol), els ve d'arrelada tradició. Actualment, s'estan executant algunes obres d'ampliació de regs, cent anys després de l'espoli hidroelèctric.
1924. El rei (espanyol) Alfons XIII a les terres de Lleida.
«Las gigantescas instalaciones hidroeléctricas del Pirineo» (Arxiu rtve).
Vista de les vinyes de la Conca de Tremp i de tota la ribera al fons.
1924. El rei (espanyol) Alfons XIII a les terres de Lleida.
«Las gigantescas instalaciones hidroeléctricas del Pirineo» (Arxiu rtve).
La central tèrmica del carrer Mata de Barcelona, amb les famoses tres xemeneies del Paral·lel, era la gran instal·lació de generació elèctrica de la Canadenca a la capital. 
1924. El rei (espanyol) Alfons XIII a les terres de Lleida.
«Las gigantescas instalaciones hidroeléctricas del Pirineo» (Arxiu rtve).
La subcentral de Sants amb la casa dels «empleados».

20160419

[1385] Les Potades del Dimoni i el megàlit de Susterris

1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Foto d'indubtable valor històric de la Noguera Pallaresa al seu pas pel congost de Susterris, allà on després s'aixecaria el primer pantà de la Canadenca. 
1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«Nostra província, la més desconeguda, enraderida i pobra de les quatre germanes entre les que s'ha repartit l'herència de la Mare Pàtria Catalana...», escriu l'autor (som tot just a les beceroles de la Renaixença lleidatana), «...és en canvi la més rica en tresors naturals, sobretot envers los confins pirenaics». En aquelles dates, la Conca de Tremp ja era famosa per «la munió de fòssils que per onsevulla s'exhibeixen» que ofereixen «ample camp per a l'estudi de les passades faunes».
1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Detall de les aigües a la sortida de l'estret de Susterris. 


1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Per descobrir la vall o congost de Susterris cal (calia) que l'excursionista «el flanc sud del tossal de Santacreu, pujant per un estret viarany junt a la vora del riu, després d'haver passat lo torrent de Serós o Talarn».

A l'entrada del congost de Susterris, després desaparegudes per obra i gràcia del capitalisme de La Canadenca, podien veure's les anomenades Potes del Dimoni: «consisteixen en quatre forats de figura oval prolongada, parescudes al contorn de la planta del peu d'un púber, i que mideixen 16 cm. de llargària per 7 d'ample i altres tants de profunditat, amb la circumstància que el fondo afecta la forma d'una quilla. Quasi equidistants entre si, se descriuen una espècie de semicercle cap a una altra roca parescuda a una taula i arrimada a un angle del camí... Per fi, immediatament davall d'aquestes petjades o senyals hi ha gravada una creu que a primera vista se coneix... molt més recent per la notable diferència del color que imprimeix lo temps». 

Aquests quatre enigmàtics forats van despertar la imaginació popular i, segons Amades recull, foren la conseqüència de la lluita entre el dimoni i Sant Antoni. Havent caigut tots dos pel cingle del tossal del Neret, el sant va restar sa i bo de peus a terra, mentre que en Banyeta va anar a petar contra la roca de baix de tot, i hi va deixar les quatre potes ben estampades.
1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
 L'única foto, probablement, del megàlit de Susterris, ja que les aigües del pantà de Sant Antoni el cobririen pocs decennis després. Caldrà esperar l'època venidora en què els pantans seran aterrats, que tot arribarà, per tornar-lo a veure.
1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
 «En primer terme la misteriosa vall solcada per la ràpida corrent del riu empresonat a dreta i esquerra entre los espadats i altíssims serrats del Neret i Santacreu, sense deixar més que una petita zona que la separa de les coves obertes... limitada per l'ermita romanicobizantiza de Sant Antoni Abat». 

L'autor hi esplaia son esperit romàntic, pres de la bellesa del paratge al crepuscle. Contempla també les coves o baumes naturals dels avantpassats homínids que hi sobrevisqueren. 
1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
El monòlit megalític de Susterris: «és una roca fixa, de forma irregular, que mideix 9 m. de llarg, 3 m. d'ample i 4 m. 50 cm. d'altura». Al centre, s'hi observava una excavació «de forma quadrilonga, i de 2 m. 34 cm. de longitud, 1 m. 50 cm. de latitud i altre tant de profunditat, de modo que és capaç de sobres de contindre lo cos d'un home per agegantada que sia la talla». A més, «en una de ses cares i al fondo s'obre un forat corresponent a un conducte que travessant lo grossor de la roca desaigua a l'exterior».
1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
 L'autor raona la manca d'altres vestigis en una vall tan petita per causa de la mà de l'home al llarg dels temps. 
1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
 El megàlit és considerat «un verdader monument evidentment dedicat al culte i apropiat als sacrificis», semblant a d'altres de la geografia europea.
1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Discussió sobre la filiació druídica del megàlit.
1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Les romanalles prehistòriques de la Conca de Tremp, i la gran preparació historiogràfica de l'autor de l'article.
1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
 L'autor descarta la presència del poble cèltic en terres pallareses, i es decanta a favor de la hipòtesi d'una població de llarga estada, que «havia de llegar records indelebles... no sols en monuments, sinó en sa llengua i en sa pròpia sang que circula encara pura en los èuscars i bascs de les dos vertents pirenaiques». La llarga presència d'un poble iberobasc al Pirineu serà ratificada al llarg del segle XX.
1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
 El poble iber també degué de disposar dels propis druides i rituals.
1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
 Per a l'autor, no hi ha dubte que el megàlit de Susterris fou un altar de sacrificis.
1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Defensa de la cultura troglodítica.
1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Anècdota del fabricant de culleres de boix del llogaret pallarès de Gurb, que vivia en una bauma. La llarga explanació sobre l'home primitiu porta l'autor a remetre's al Gènesi bíblic, on surt a relluir sa catòlica formació.
1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Altres disquisicions filosòfiques sobre l'home primitiu. En comparació amb el pensament històric actual, s'observen bé els límits de coneixement i de pensament dels historiadors de la Renaixença, encara sotmesos, en últim terme, al dictat de la fe.
1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
 Segons recull de la veu popular, conta la tradició que en la caiguda de Sant Antoni per la timba per causa de la lluita amb el dimoni, el sant anà a parar sa i bo en un replà a uns dos-cents metres, allà on se li erigiria l'esglesiola romànica de Susterris. Mentre que el dimoni s'estimbà a plom, «sens valer-li ses negres ales... i deixant indelebles les petjades qe encar avui s'ensenyen amb lo nom de potes del dimoni». Potser per decòrum no va gosar a escriure potades, que és el nom que la gent del país els donava. En el text, avui volia dir en aquells anys del segle XIX, ja que la construcció del primer gran pantà del xarampió hidroelèctric (per no dir-ne càncer directament) del començament del segle següent les envià sota les aigües.
1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
 Sobre les coves, recull la creença que eren habitades pels moros «que s'amagaven dels cristians sens dubte després de la reconquista, seguint en això la corrent general en Catalunya d'atribuir als alarbs los edificis, coves i monuments misteriosos i d'origen incert». Per a l'autor és significatiu que a Susterris hi hagués el tossal de la Santa Creu, i que s'hi aixequés una ermita en honor del vencedor sobre Satanàs. Prova que era un lloc que, en un determinat moment, calgué purificar segons les creences cristianitzades dels nous pobladors cristians en oposició no pas als sarraïns que poc hi rodaren, sinó als primitius pobladors, de caràcter iberobasc, d'aquesta valleta.
1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
 L'autor creu que tot apunta a suposar que «aquella ombriva vall amagada de les entranyes de les penyes, més que una simple i mesquina estació [llogaret] seria un punt a on se congregarien los moradors de la comarca per a celebrar en comunitat les cerimònies religioses sustraient-se de la vigilància dels romans que havent conquistat lo país s'establiren en la Conca, transformant la ibèrica Isona en una ciutat romana, que amb lo nom d'Aesona nos ha llegat eloqüent testimoni de sa importància».

Sobre l'etimologia de Susterris, la remet al llatí subtus terris, o sota terra, «nom al·lusiu a les cavernes o coves». Els Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem en posseïren la titularitat. «L'ermita de Sant Antoni era visitada per los devots de la comarca i una vegada a l'any en professó per lo clero i poble de Palau..., al toc de les campanes de Talarn, mentre la devota comitiva discorria per la vora del riu».
1880. Susterris, el Pallars Jussà.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
 Amb la desamortització del 1835, a Palau de Noguera el «Santuari quedà abandonat a les aus de rapinya i el temple serví d'estalvi als irracionals i vegeren los ossos de son il·lustre comanador, que allí descansaven, espargits per terra». A Susterris, «l'església romanicobizantina encar que un poc ruïnosa se conserva en aquell desert lloc, més ella i les coves i els megàlits que han resistit a l'acció del temps, estan amenaçats i exposats a desaparèixer sota la mà destructora de l'home». 

En aquelles dates, es parlava de construir la línia de tren de la Noguera Pallaresa des de Lleida. Poc podia pensar-se l'autor que no fóra com es pensava, sinó per les aigües d'un pantà construït per l'aterridora mà del capitalisme salvatge del començament del segle XX.

L'autor de l'article fou el doctor en medicina i cirurgia Antoni Mir i Casasses, nascut a Talarn (1830 - Tarragona, 1885). Exercí de metge militar, i tingué la història com a gran passió, especialment del Pallars, com a autor de la Monografia de la fidelísima villa de Tremp (1883).

20150714

[1093] La comanda hospitalera de Santa Maria de Susterris

1910. Sant Antoni de Susterris, 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya. 
Un dels grans prohoms amb majúscules de la Renaixença catalana que, en aquesta magna obra, va deixar-nos la relació fundacional i històrica de les comandes templeres i hospitaleres al nostre país. 
1910. Sant Antoni de Susterris, 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya. 
La Noguera Pallaresa fou una via de comunicació que no passà inadvertida als ordes militars establerts a Catalunya. El gravat ens presenta la façana de l'església romànica de la comanda de l'orde de l'Hospital de Santa Maria de Susterris. Segons llegim a l'enciclopèdia.cat, «fou molt abandonada des del s. XV, però la seva església romànica es mantingué amb culte i amb caràcter de santuari de Sant Antoni fins el 1833, que els ornaments i les campanes foren traslladats a Palau. La llista dels seus comanadors perdurà fins el 1822».
1910. Sant Antoni de Susterris, 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya. 
L'autor documenta al 1146 el prior dels hospitalers a Susterris: «pot dir-se, doncs, que en 1146 existia en lo Pallars un prior o preceptor dels Hospitalers, anomenat Guillem, qui estava a punt de rebre altres frares de l'orde i d'establir-se la casa o hospici de Sotsterres o Susterris, qui fou sempre més la casa mare o centre de l'orde en tota aquella extensa regió». 
1910. Sant Antoni de Susterris, 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya. 
Detall de l'ermita, existent ja al 1051, i que passà a dominis hospitalers al 1122. Sobre l'origen etimològic del topònim, aclareix Coromines que «és clar que 'sots terres' en aquest nom no és més que una etimologia popular (notem que el plural sota terres és ja inexplicable). El lloc no és de cap manera subterrani: un castell dels Templers és clar que estava damunt d'una base ben ferma, tallant el pas per la ribera del riu...» i es decanta per una arrel ibèrica, amb terminació en -i- típica del pallarès, com en Benavarri, Esterri o Isavarri. Certament el lloc era dominant sobre el congost, però el fet que restés cobert per les aigües del pantà de Sant Antoni ara fa cent anys, ens fa veure que era dins la vall. Per tant, hauria pogut ésser plausible que des de fora i des de dalt, hom la veiés sota terra. Ep, però jo no sóc ningú per esmenar-li la plana al mestre!
1910. Sant Antoni de Susterris, 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya. 
«De manera que en 1141 hi havia ja en lo Pallars establerts los Hospitalers... i que s'esperava l'arribada d'altres frares, i notant-se especialment que en lo dit any ja no es limitaven a acceptar o rebre donacions, sinó que feien compres amb diner», com ara les de les «eres de sal o salines, que potser eren de les de Gerri». 
1910. Sant Antoni de Susterris, 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya. 
En resum, i segons l'il·lustre historiador, podem deduir que «la comanda o casa dels hospitalers a Susterris, en lo Pallars jussà, molt prop de la vila de Tremp, i tacant al riu Noguera Pallaresa, fou instituïda en la primera meitat del segle XIIè, i que era de les més antigues que l'orde de l'Hospital tingué a Catalunya. Després de vuit-cents anys d'història, les aigües del pantà, en mala hora, la cobriren cap allà al 1915, fruit de la voracitat insaciable d'una multinacional de l'època, La Canadenca d'en Pearson. 
1910 ca. Sant Antoni de Susterris, 
Arxiu Gavín del Monestir de les Avellanes.
www.monestirs.cat
1913. Sant Antoni de Susterris, 
La darrera vista del campanar de cadireta o espandanya romànica de l'esglesiola de Sant Antoni, en el moment que les aigües omplien el pantà. No he trobat encara l'autor de l'esplèndida i històrica fotografia.

20150705

[1085] La Noguera Pallaresa amunt: de Tremp a Collegats i Gerri

1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Ha canviat Tremp. S'ha fet més oberta i senyorívola. El 1787 tenia 1.200 habitants, el 1940 uns 3.000, i avui en té vora 5.000... Tremp conserva torres de l'antic clos emmurallat, i l'eixample ha estat fet amb gust i visió. L'Avinguda Pearson, una de les artèries més grans de la ciutat, indica ben bé fins a quin punt aquestes terres estan agraïdes al propulsor de les obres hidroelèctriques de la primera conca fluvial que fou aprofitada a Catalunya». Agraïdes de res: encara avui s'han d'acabar les obres dels regs promesos.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Restes del clos emmurallat a Tremp, vora la parroquial. La torre rodona recorda les torres de guaita de la costa de llevant i de la mateixa Costa Brava». 
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Temps d'Alpines, 4-L, Dyane 6 i 600. 
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Tremp. La llum juga a les fulles dels plàtans aquest matí, a l'hora prima d'un mercat somort. La creu gòtica afegeix història, i els poals, omplint-se a la font, perpetuen una tradició vilatana».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall de la creu gòtica trempolina.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Tremp. Detall de la font de la plaça.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Els altius conjunts dels pobles del Pallars Jussà. Talarn i, al peu de la muntanya, el braç d'aigua que forma l'aviament lateral del pantà de Sant Antoni, violen i bramador».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Talarn. Vista del poble enturonat.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall del salt d'aigua del pantà de Sant Antoni de Susterris. «El nom de Sant Antoni prové de l'ermita que hi havia al terme de Talarn, en terreny inundat avui, i partida coneguda per Susterris. Diuen que el dimoni temptà Sant Antoni i li féu acceptar una juguesca sobre qui saltaria més lluny, des d'un penys-segat. La llegenda aclareix que el diable es proposava de fer que el sant s'esberlés la closca. Però en comptes dels vint metres aproximadament que proposava de marca el dimoni, sant Antoni en saltà uns quatre-cents aigua amunt del rium  deixà burlat el banyeta, com cal que sigui. En memòria d'aquesta gesta olímpica de Sant Antoni hom edificà una ermita, ermita que no fou salvada de la posterior inundació». Per obra i gràcia d'en Pearson i La Canadenca. «Damunt l'ermita de Sant Antoni, o de Susterris, hi ha 80 metres d'aigua i famílies senceres, generacions de peixos mandrosos».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Un barranc entre la Pobla i Salàs de Pallars. L'embassament de Sant Antoni al fons, rera el pont del ferrocarril. Els primers estreps del Boumort al font de tot».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall del pont del ferrocarril de la Pobla.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Interior de l'església d'Aramunt, amb la volta enrunada, deixant només l'escenari del presbiteri més o menys intacte. Només saltamarges i caçadors visiten les restes esbaldregades del vell poble».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall del presbiteri de l'antiga església d'Aramunt. «Els vells del barri alt -són tres- que viuen a les cases ensota del portal ens diuen que l'església fa més de 800 anys que és feta, i hom diria que per llur edat la van veure construir. El que recorden, però, és quan va caure, amb un gran espetec, fa uns quinze anys. 'Va ser una gessalada (una esllavissada de terra gipsosa). Per això les voliven traure, les campanes'. Però no les han tretes».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La Pobla de Segur, presa des del nord-est, arran del Flamicell, el qual s'escola per l'arbreda del mig. Enllà de la població, per llevant, baixarà la Noguera Pallaresa».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall magnífic de la Pobla de Segur de començament dels 70s sobre el barranc del Flamicell.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Collegats té una bellesa bàrbara i exerceix una atracció especial. La Pallaresa s'hi escola fressosa, i hom pot passar a la riba esquerra deixant la carretera per aquest pont penjat».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall de Josep Vallverdú, l'homenot de les Garrigues, suspès sobre el vell pont de fusta de Collegats. Al fons, l'antiga carretera.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Santa Maria de Gerri de la Sal, antiquíssim monestir benedictí. Avui dia sense habitants, té al costat el cementiri de la població. La perspectiva permet de veure les salines del sud».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El monestir. molt refet i toquejat, conserva, però, traces prou visibles del seu esquema romànic, tant per la façana com per la paret meridional, que dóna al cementiri... Un dels trets més bells del monestir és el seu campanar de cadireta de tres pisos».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall esplèndid de les salines del sud de la població de Gerri. S'hi aprecia una primitiva canalització de l'aigua salina en una canal de trons elevats per repartir-la entre les parcel·les. La caseta servia per recollir-ne la producció.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Hi ha una font salinosa que neix al nord del poble i una banqueta de fusta, primitiva, una canal excavada en troncs, que, enganxada al mur de la carretera, condueix l'aigua. L'aigua va a uns safareigs irregulars i d'allà baixa a distribuir-se pels tolls i les arcavotes, que són els dipòsits de cada família, poc o molt rectangulars. L'aigua surt amb una forta concentració salina i hom la deixa evaporar... Quan la sal ha restat al fons de les eres cal treure-la'n, i això és fet mitjançant unes aixades. És feina no apta per a persones de pell delicada, per tal com la sal irrita enormement el cutis i pot produir-hi clivelles molestes».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«L'antiquíssim pont de Gerri de la Sal, damunt la Pallaresa. A mig aire de la riba dreta hom veu la conducció en fusta que mena l'aigua de la font salada a les darreres salines, aigües avall del poble».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Tornafort i Malmercat són dos pobles situats a la riba esquerra de la Noguera Pallaresa entre Gerri i Sort. El torrent de Soriguera s'hi ajunta sota mateix de la passera». 
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A vegades els torrents d'aquest costat esquerre baixen en valls, amples, i indiquen, per la quantitat de codines dipositades, que hi ha temporades que arrosseguen allaus de pedra. Els pobles prenen tots uns noms tots eufònics, que semblen talment arrencats  dels llibres costumistes i de les comèdies rurals: Malmercat, Tornafort, Montardit. Hom comença a veure, prop del riu, els prats i els cavalls. La profusió de nogueres és colossal en alguns indrets. I les salenques o gatells creixen a voltes quasi al mig de l'aigua».