Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sort. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sort. Mostrar tots els missatges

20160721

[1476] Ferrocarril de la Pallaresa de Sort a Salau

1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Vista de la façana fluvial de la població al costat de la Noguera Pallaresa. La descripció de la ciutat que en fa el cronista oficial de la ciutat de Lleida diu que ja al segle XVII el palau-castell dels comtes era abandonat, mentre que en destaca «una elegante iglesia parroquial con esbelto campanario», que sobresurt entre les teulades. 

El tren de la Pobla havia d'ésser un eix ferroviari que unís la plana urgellenca i Lleida amb el sud de França i tot Europa. La gran visió del projecte restà, però, escurçada fins a les portes de Collegats. Un altre dels preus del tracte colonial que hem pagat com a país des del 1707, i de no poder gestionar els nostres propis recursos com un modern Estat. 
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Poc més de mil habitants tenia Sort al darrer quart del segle XIX, «y sus pocas calles estrechas y mal empedradas presentan un aspecto pintoresco. En la mayor de sus dos plazas se celebran los mercados que son semanales»
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Provatura d'etimologia popular, a partir de la nova fundació del desaparegut nucli de Vilamflor, que no es correspon amb l'arrel bascoide del topònim, que assenyala la 'vila del pont'. Escriu Coromines, «quan aquest pont era destruït per una crescuda del terrible riu pirinenc, com s'esdevingué per darrera vegada l'any 1842... hi havia una sensació de catàstrofe, i es cuitava a substituir la vetusta estructura de pedra, encara supervivent en els seus amples pilars... per un pont de fusta». 
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Detalls de la població, amb el pont de fusta construït després de la riuada de 1842. 
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Ràpid repàs històric de la vila. L'arribada del tren permetria l'afermament del comerç ramader. La via travessaria la Pallaresa i pujaria fins a Rialp per la  marge dreta, on trobem «los últimos olivares de la provincia». O sigui, la porta del Pirineu. 
1885. Llavorsí (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Ressenya dels petits pobles pallaresos amunt de Sort fins a Llavorsí, que també rondava el miler d'habitants. «Se encuentra a 810 m. de altitud rodeada de elevadísimas montañas lo cual hace que su clima sea muy frío. Tiene dos puentes que franquean los espresados ríos [la Noguera Pallaresa i la de Cardós]» amb els quals se'n regava la petita horta. «La fábrica de hierro de este pueblo elaborado con de Ainet de Vallferreraha sido renombrada por la escelencia de sus hierros conducidos a todas partes de Cataluña». Allà una estació del ferrocarril els donaria sortida.

Anuncis que ajudaven a pagar l'edició, en què es publiciten la sabateria, la licoreria, la botiga de comestibles i el guarnicioner, ofici desaparegut, que fabricava el conjunt de corretges, el bast o sella i altres arreus que calien per cavalcar un cavall, mula o ruc, o bé per adaptar-los per al transport. Un ofici imprescindible durant segles. 
1885. Esterri d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
La via fèrria hauria hagut d'enfilar per la vall principal d'Àneu, als peus d'Espot «a poca distancia del río y de la vía», on «hay un camino que conduce al Santuario y Baños de Boí y en los montes elevados que le cercan donde se cría toda clase de ganados y caza, se encuentra el oso y las cabras monteses». Comentari de l'etimologia bascoide del topònim.

Arribant la via a Esterri assoliria els 980 m. d'altitud sobre el nivell del mar. Descripció de la vila, «cuyas casas están cubiertas de pizarra, se encuentra dividida por el Noguera, teniendo un puente para comunicarse».
1885. València d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Referència a València d'Àneu, últim reducte de la defensa dels furs pallaresos d'Hug Roger III a final del segle XV, i a la destrucció provocada pels carlistes durant el setge del maig de 1836, en què el governador reialista, Pascual Madoz, fou ferit «y dado por muerto entre los suyos a causa de haber desaparecido ente la corriente del río».

Segons l'autor, l'etimologia de Pallars es basaria en una suposada antiga ciutat «Palea Arx... mencionada en documentos y la que debió dar el nombre al valle, al río Pallaresa y al Condado. Palea Arx debe traducirse por fortificación antigua, y ninguna duda cabe de que Valencia de Aneo ha de remontarse, atendiendo a su posición geográfica y estratégica a la mayor antigüedad».


1885. Vall d'Isil (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

El ferrocarril continuaria cap a Sorpe, «tocando a la vía en proyecto, pueblecillo de escaso vecindario» i pujaria per la Vall d'Isil, «pueblos y lugares todos dedicados a la cría de ganado con pastos abundantes, cuyas lanas extraen hacia Francia, maderas de construcción y aguas minerales riquísimas, pero olvidadas que han de ser en lo porvenir su riqueza».

La Noguera parteix Isil en dos, «y sus habitantes, a causa de las elevadas montañas que la rodean, en inverno solo disfrutan dos horas de los rayos del sol, padeciéndose como enfermedad del país paperas, o galls,como llamamos en catalán». En destaca l'església romànica de Sant Joan, de l'orde hospitaler, «la cual sin duda tuvo aquí en sus buenos tiempos un hospital o refugio de peregrinos para recoger los que por el Puerto de Salau iban o venían de Francia».



La via fèrria hauria arribat fins a Alós d'Isil, «cumbre de los Pirineos y a 174 km. de Lérida. El puesto de carabineros que aquí se encuentra indica que hemos llegado al último pueblo... pues solo faltan 8 km. para entrar en Francia por el collado o Puerto de Salau». Referència a l'església romànica de Sant Llisser.
1885. Era Val d'Aran.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

«A poca distancia de Alós tuerce el río hacia el Valle de Arán dando un gran rodeo hasta llegar casi a las fuentes del Garona, el cual circunvalando el Valle por el sur y occidente y pasando por sus principales poblaciones, marca el itinerario que ha de recorrer la vía accesoria o ramal que ha de unir nuestra pequeña Suiza con la Provincia... hoy separada a menudo por las nieves que cubren sus privilegiadas montañas».

La força il·lusòria en el progrés que havia d'arribar tot entrant en el nou segle XX era tan gran que tapava la capacitat racional de creure que aquest projecte podia arribar a bon port. I fins i tot creien que es faria el ramal aranès. O encara més: el ramal del Segre fins a Puigcerdà. I més: el ramal Tremp-Montañana. I més i més: «es de esperar que antes tenga Balaguer construído el que desde esta ciudad ha de ir a empalmar a Valls»!

No comptaven que les limitacions polítiques i econòmiques del país, sotmès al règim metropolità espanyol, esdevindrien a la fi més decisives que aquella confiança cega en els projectes de futur. Si fa no fa, igualment que ocorre avui amb el Corredor mediterrani ferroviari. Com a país integrat si us plau per força en el nostre estimat Estat veí, sovint no som lo que fem, sinó el que ens permeten. Fins que no en tornem a agafer la clau, aquella que ens arrabassaren ja fa 300 anys.
1885. Bossòst (era Val d'Aran).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

L'església romànica de Bossòst.
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Anuncis de comerços de Sort. En el segon cas, una curiosa barreja de xocolateria amb cereria, és a dir, venda de ciris i candeles. 
1885. Lleida.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Propaganda del magatzem de ciment de Francesc Guardiola, a la plaça de Sant Antoni, i de la sabateria Molins, que fins i tot en prenia mides a domicili.
1885. Lleida.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
La portada de la publicació. 

20160719

[1475] El ferrocarril de la Pallaresa fins als Collegats

1885. Tremp (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Comptava Tremp ja amb més de dos mil cent habitants llargs a final del segle XIX. Però per carretera, calia fer un tomb fins Artesa de Segre per saltar-se el Montsec, ja que el pas dels Terradets encara no era habilitat. El tren donaria sortida als 12 municipis i més de 50 poblacions de la Conca.
1885. Tremp (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Ressenya històrica de la vila. Fins i tot s'identifica el comte pallarès Arnau de Mataplana, com a l'heroi llegendari «de una de nuestras baladas más populares», que Maragall reelaboraria literàriament per a la posteritat, encara que no el fes ben bé pallarès.
1885. Tremp (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
La història de la vila conclou en aquell final del segle XIX amb la «honra de ver celebrar en su recinto la magna reunión, que después de muchas vicisitudes ha dado por resultado la ansiada realización del Ferro-carril del Noguera Pallaresa, del cual no en vano espera la Provincia su regeneración moral y material, y por tanto el risueño porvenir que columbra ya allá en lontananza». La castellana prosa del nostre ínclit historiador renaixenço no preveia que la pertinença a un Estat centralista i espoliador impediria la realització d'aquell somni ferroviari.

A Tremp, la via creuaria el riu i per la marge esquerra aniria pujant fins a la Pobla de Segur. Repassa succintament els poblets de Talarn, Aramunt i Salàs.
1885. La Pobla de Segur (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Passava la Pobla dels mil set-cents habitants a final del segle XIX, «y a pesar de su altitud 535 m. en su huerta que riegan las aguas del Flamisell por medio de tres acequias, se dan toda clase de buenas frutas, buen aceite, bastantes cereales y vino». L'autor fa un intent d'interpretació etimològica de Segur. La via havia de travessar la Noguera i pujar cap a Gerri per la marge dreta. Finalment, però, la via no creuaria el riu a Tremp i ja pujaria per la marge dreta fins a la Pobla, on finiria.
1885. Els Collegats (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

L'estret dels Collegats, autèntica frontera entre la terra baixa i la muntanya. «No sabemos la dirección que tomará el ferrocarril al llegar al Pas dels Collegats...» Doncs cap ni una encara i després de més de cent anys del primer projecte. La descripció del congost en la prosa literària de l'autor és estimable.
1885. Gerri (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Comenta l'historiador diverses possibilitats per a l'etimologia de Gerri.
1885. Gerri (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Referència inevitable al monestir de Gerri, des dels seus orígens visigots fins a la desamortització dinovesca: «No queda de su antiguo esplendor sino el recuerdo y si no fuera porque el fervor de los fieles ha conservado la iglesia ni esta tal vez aun quedara para atestiguar al viajero la importancia del antiguo monumento».

La fabricació de sal és mencionada, a partir de la font que hi ha «a pocos pasos de la villa». El projecte preveia un pont a Gerri per tal que la via saltés a la marge esquerra i continués amunt cap als llogarets d'Arcalís, Malmercat i Saverneda, «por los cuales pasara casi tocando la vía y cuya historia engalanan hermosas tradiciones de la edad media».

20160412

[1377] Primeres piragües a la Pallaresa

1964. Ribera de Cardós (Vall de Cardós, el Pallars Sobirà),
NODO (Arxiu rtve.es).

Aquell meu any de 1964 veié també nàixer la primera competició de piragüisme d'aigües braves, el Ral·li de la Noguera de Cardós i Pallaresa, en dos etapes, des de la Ribera de Cardós fins a Sort i acabant a la cua del pantà de Sant Antoni a Sort. En plena dictadura espanyola sobre Catalunya, començava tímidament l'explotació turística del Pirineu lleidatà, amb la creació del primer càmping a Sort per a tal magne esdeveniment esportiu i, per descomptat, de propaganda de les bondats del règim repressor.

Cinquanta anys i escaig després, podem confirmar que aquells inicis d'explotació turística ha fet honor a la paraula: cada racó del Pirineu ha estat ben explotat i posat a servitud del visitant, del turista, rebut sempre com un autèntic Mr. Marshall, salvador de l'economia pirinenca. Quan comencem a descomptar-ne els perjudicis, sobretot de les dues darreres dècades, que tard o d'hora ho farem, ens adonarem que potser no tot ha sigut tan idíl·lic com les frases de la característica veu franquista del NODO espanyol proclamaven. 
1964. Ribera de Cardós (Vall de Cardós, el Pallars Sobirà),
NODO (Arxiu rtve.es).

Vistes de Ribera de Cardós, amb l'església de Santa Maria, que presentava una coberta piramidal damunt la torre romànica. 
1964. Sort (el Pallars Sobirà), NODO (Arxiu rtve.es).
El pont sobre la Noguera Pallaresa a l'entrada de Sort, i el càmping inaugurat a la vora del riu.
1964. Sort (el Pallars Sobirà), NODO (Arxiu rtve.es).
Imatges amb sabor d'època, amb les velles tendes de campanya, sense rulots, amb turismes europeus de finals dels cinquanta, i els primers sis-cents i gordinis. Els pollosos del règim s'afanyaven a vacancejar, mentre la majoria de la població desafecta sofria per subsistir.
1964. Sort (el Pallars Sobirà), NODO (Arxiu rtve.es).
La vela carretera c-1313 a l'arribada a Sort, amb els típics mollons rectangulars que feien de tanca i protecció. Arriben els cotxes dels participants, tots amb les piragües carregades a la baca. 
1964. Escaló (Vall d'Àneu, el Pallars Sobirà),
NODO (Arxiu rtve.es).

L'antiga palanca d'Escaló, punt de sortida de la primera etapa. 
1964. Escaló (Vall d'Àneu, el Pallars Sobirà),
NODO (Arxiu rtve.es).

La torre de guaita medieval, testimoni de la sortida del ral·li internacional. Per això hi havia també dones piragüistes, davant la sorpresa del locutor espanyol. 
1964. Sort (el Pallars Sobirà), NODO (Arxiu rtve.es).
Passeres i ponts romànics sobre la Noguera Pallaresa amb les piragües per sota. Avui en dia, aquelles palanques tan necessàries i valorades per a la comunicació entre tots dos costats de riu, no passarien les inspeccions de riscos laborals. Els piragüistes han esdevingut els moderns raiers, als quals han substituït en l'art, abans de subsistència ara esportiu, però sempre econòmic, de sallar en equilibri per damunt les aigües braves. 
1964. Sort (el Pallars Sobirà), NODO (Arxiu rtve.es).
L'arribada del ral·li piragüista era situada a la cua del pantà de Sant Antoni, a la Pobla de Segur. 
1964. Sort (el Pallars Sobirà), NODO (Arxiu rtve.es).
El reportatge es clou amb les característiques vistes dels agrestos Collegats.

20150806

[1119] De Sort, Pallaresa amunt

1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A Sort, que conserva algunes edificacions de començaments de segle [xx], aquesta sirena, eixalada a mitges, somriu, llunyana i inescrutable, als vianants que recorren el passeig». Explica l'escriptor de les Garrigues que «la població s'estén bàsicament al llarg de dues vies, l'una ben antiga, el carrer Major, que corre al llarg de la població i desemboca a la plaça de Sant Eloi, i l'altra, paral·lela, és la carretera, situada enfora de la població i amb aires de passeig».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Sort, situada sobre terrenys relativament tous, permet una agricultura de muntanya mitjana -patates, farratges i cereals. El terreny agrícola és aprofitat fins a altures respectables... Al cim, un poc separat del nucli de la població, hi resta el castell dels Comtes de Pallars. Aquest comtat va néixer el segle X, quan va segmentar-se l'antic Ribagorça-Pallars... No va estendre's mai tan avall com el d'Urgell, sinó que restà clos en les muntanyes i en la seva forma de vida pastoral».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El carrer Major de Sort. Flux de gent entre ribes de botigues. A la dreta, els porxos de la casa del general Josep Moragues, aquell que cantà, dramàticament, Àngel Guimerà».  Afegeix més endavant l'autor: «Del carrer Major vers ponent, és a dir, cap a la costa, s'enfilen carrerons menuts... Inferior als 2.000 habitants Sort manté, amb tot, un petit mercat secundari, i és previsible que el turisme augmenti l'aspecte comercial modern que es va ensenyorint de la població». Només que ningú no s'esperava aquest excés, ei, a parer meu.

«Josep Moragues, gran general, combaté contra les tropes de Felip V. Empresonada la seva família, el general-guerriller aconseguí d'alliberar-los de Balaguer. La Conca de Tremp va veure la seva derrota, en girar-se-li en contra no solament els botiflers, sinó els sometents. Finalment, aquell home que recorria la muntanya va proposar de capitular a la Seu d'Urgell el 1713. Però les condicions que els seus capturadors acceptaren de moment, no foren respectades... Això el va empènyer a tornar a la lluita: el 1714 el trobem als volts de Ripoll i Bagà. Arribada la repressió felipista, Moragues i alguns altres compromesos més intentaren de fugir a Mallorca, però foren detinguts el 1715, ajusticiats i esquarterats. El cap de Josep Moragues fou exposat en una gàbia al portal de mar, a Barcelona, i hi restà fins al 1727. Àngel Guimerà li dedicà un poema contundent, aflamat i macabre».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A Llavorsí, enforcat de tres corrents fluvials, hi ha un bon joc de ponts. Les arbredes es troben només, arran de riu: les muntanyes veïnes són pelades, pissarroses, quasi hostils». Aclareix en Vallverdú: «Diuen els tractadistes que Rialb marca l'entrada a la muntanya pròpiament dita» i que «el riu... ara, assolida una cota respectable, s'afua, a trossos, en ràpids... Aquest fenomen es troba normalment a la primavera i a l'estiu. Les passeres provisionals que la gent del país fa amb troncs són aleshores aixecades, per por que el corrent impetuós se les endugui». A Llavorsí, «hi ha un pont que permet tornar a la riba dreta, mentre per l'esquerra les fortes aigües que baixen unides de la Vall Ferrera i de la Vall de Cardós claven una bona empenta a la Noguera Pallaresa».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Prop d'Escaló, la mare i el fill, a l'hora de berenar. Dins un cert bucolisme molt repetit, l'aigua passa rabent a llur darrera, vora les gran pedres i el prat amb quatre fruiters».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Llavorsí, Rialb, Sort, escenaris de les proves de caiacs a l'estiu. Aigües braves, que permeten d'unir el coratge dels participants i l'esbarjo de les famílies».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Tant a la Ribera de Cardós com a la Vall Ferrera abunden aquests pobles a penes dibuixats entre la bardissa i les roques, amb el campanar i puntut i les golfes-badiu. Ainet de Besan, Araós...»
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Arestui, a la vall de Baiasca, en la grisa i ombrívola tarda. Els teulats, amples, parlen de les dimensions de les cases, que en aquestes soledats glaçades, acullen gent, eines, serveis, a l'hivern».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La Vall Ferrera, branca més oriental dels corrents que alimenten la Pallaresa en el sector al nord de Llavorsí, és... un paradís de la pesca, amb superabundància de francesos practicants».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Escaló, porxos baixos, edificats com la resta de parets amb aquestes llesques pissarroses que donen aquest picat característic, confegeixen encara una imatge poètica i malenconiosa». La raó: «Porxos baixos, sopluig de la neu, escales altes per a entrar a les cases»Encara més: «tota la població té l'aire pastoral, humit, negrenc... Un portal mena al carrer alt de la població després de la plaça. Tot de gossos de pastor romanen ajaguts, pacients vigies de les hores mortes...» Un món ja del tot desaparegut sota el vendaval implacable de la turistada.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Els llosats -avui escassos- són els representants d'una artesania esforçada: riu de Baiasca amunt, les deixalles de pissarra no aprofitables s'amunteguen vora la barraca-obrador». S'aprecia a la imatge la magnífica passera de fusta per travessar el corrent d'aigua.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Baiasca, a la vora del riuet del seu nom, afluent a la dreta de la Pallaresa, sembla defensar el morrot muntanyenc que quasi tanca la vall, de difícil recorregut per camins penjats».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall del poble de Baiasca als anys 1970, en una vall que «s'endinsa per Arestui i, giragonsant a gran altura, amb el barranc al fons, permet visions d'autèntica muntanya primitiva». L'aïllament i precarietat de vies de comunicació l'han salvada de l'especulació turística ferotge.