Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sopeira. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sopeira. Mostrar tots els missatges

20151208

[1240] La Ribagorçana del Pont al Pont

1973. Alaó. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«L'imposant serra de Sant Gervàs, a la riba esquerra de la Noguera Ribagorçana, les aigües del contraembassament de Sopeira al fons i el campanar refet d'Alaó».
1973. Alaó. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«És ben bé la Serra de Sant Gervàs, aquests estretiments que determinen la petita presa de Sopeira i la d'Escales, els que ens separaran de l'Alta Ribagorça. Encara hom veu, en baixar fins al riu, les cases de teula vermella, els habitatges baixos, els corrals assolellats, els conreus de l'olivera i l'ametller. La persistència del clima mediterrani és sorprenent tot al llarg d'aquests cursos fluvials...»

Escriu en Vallverdú sobre el Monestir d'Alaó, «que avui fa d'església parroquial al poble de Soperia», que els diumenges des de dalt la carretera moderna s'hi pot veure «la corrua de gent endiumenjada que surt del temple i emprèn, entre ametllers i oliveres, els tres-cents metres que separen el temple del poble. En la calma del paisatge enfonsat, la xerrameca de la gent, el seu ribagorçà els menys -el seu castellà, els més-, s'aixeca com una eixelebrada ocelleria».
1973. Sopeira. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Contraembassament de Sopeira, aigües avall de la presa d'Escales. Una orografia retorta i violenta ensorra literalment aquest conjunt de comportes i el pont provisional». 
1973. Sopeira. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Com diu el nostre homenot: «Naturalment, l'home no ha fet altre que seguir el curs de la natura, construir -primer- els passos allí on l'aigua dels rius s'havia, també, obert pas; i, segonament, dreçar la paret de les preses exactament als estretiments més marcats. Així hem vist el decoratiu congost, curt, però accidentat, on s'aixeca la paret de presa del contraembassament de Sopeira, d'un nivell màxim de 703 metres... Per la riba esquerra la paret de roca, després del contraembassament, se'ns dibuixa al davant abrupta, en un desnivell que arriba als 916 metres».
1973. Alaó. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El poble de Sopeira se serveix de l'antiquíssim temple del monestir d'Alaó com a església parroquial. El monestir es troba arran del petit llac del contraembassament, en un paisatge esquerp».
1973. Alaó. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls del monestir romànic d'Alaó. «del segle VIII amb tota probabilitat en el seu primer traçat... el trobem sota l'advocació de Santa Maria a la cèlebre acta de consagració de la Seu d'Urgell, document únic per conèixer l'escampall de fundacions monàstiques i esglésies de la Catalunya comtal dels primers temps. Benedictí, fou ampliat en el romànic».
1973. Serra de Sant Gervàs. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La serra de Sant Gervàs és travessada per la Noguera Ribagorçana. Sàrries i arguedells als lloms dels animals, aquesta rècula s'adreça vers el contraembassament de Sopeira».
1973. Serra de Sant Gervàs. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls del transport agrícola d'altres temps. A baix, la presa de Sopeira. Els vells humils però elegants pedrissos de pedra resseguien el perfil de la carretera enlloc de les horroroses (però útils) tanques metàl·liques actuals.
1973. Pont romànic d'Escales. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Ensota de la paret de la presa d'Escales, a la sortida quasi de la central, conviuen la primera estació transformadora i aquest pont secular que les obre hidroelèctriques han respectat». Sense comentaris.
1973. Presa d'Escales. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Admirable embassament d'Escales. Hom no pot fer sinó augurar-li un futur turístic de primer ordre. La majestuositat dels pics del nord, la bellesa encara a la mesura humana de les vores, més meridionals, aquesta mateixa sinuositat de les ribes». 
1973. Presa d'Escales. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Afegeix: «El pantà és sinuós, i els indrets més amples es troben, tanmateix, a prop de la paret de la presa. Mas d'Andreu i Mas del Barrugat, soterrats per les aigües, en descomposició. Tot just si a les vores Casterner de les Olles i Aulet sobreviuen, almenys en edificis, que no en persones».
1973. Aulet. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Aulet, en una graciosa península dins l'embassament d'Escales. Poble ja desert, abellidor descans al bon temps, fantasmal conjunt d'habitacle al gris d'hivern».
1973. Aulet. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Una península: petita, gairebé una illa segons com es miri. Hi ha el poble d'Aulet, abandonat. Lluminós matí i tarda, escampat en la verdor d'unes terres herboses. L'església encara té un campanar totalment modern, construït per les empreses que feren l'embassament; però no hi ha ningú al poble. Unes conilleres, un home que hi deu viure pels volts i té quatre caps d'aviram... ni rastre de família».
1973. Monestir de Lavaix. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Santa Maria de Lavaix -quan era monestir-, en un costat de pany d'Escales, en l'enforcat de la ruta a la Pobla. Les aigües no és poc sovint que en cobreixen el que en resta». Ens descriu l'escriptor de Ponent: «Lavaix fa molts anys que està en ruïnes. Abandonat en temps de l'esclaustració de 1835, ha anat decaient. No hi havia cap poble veí que justifiqués, com en el cas de Sopeira, que el monestir quedés convertit en església parroquial. Depredacions, ensulsiades, autèntic robatori de biblioteca i arxiu... la història trista d'unes èpoques d'abandonament, quan aquesta muntanya era pràcticament un altre món».
1973. Monestir de Lavaix. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Abans de 1835 els abats de Lavaix eren cistercencs: anteriorment havia pertangut a la regla dels canonges aquisgranencs i encara més anteriorment el monestir fou benedictí. Però hom diu que la fundació arrenca del segle VIII, per més que la primera notícia històrica és del segle X».
1973. Monestir de Lavaix. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Del monestir en resta la porta d'entrada a l'església, una secció del campanar de cadireta i un mur. Hom pot discernir-hi, encara, que la nau estava dividida en sectors per arcs de mig punt recolzats en pilastres. En realitat, la incúria començà abans de l'exclaustració. Al Pont de Suert hi ha algun capitell del claustre, rústec i avui dia totalment desparegut».

Sentencia: «L'acció indiferent de les aigües, implacable, acabarà d'enfonsar definitivament aquest venerable monestir. Si hagués estat situat en una cota més alta hi hauria hagut la possibilitat de reforçar-ne les ruïnes... tants anys contemplades pels més vells de la comarca, seran aviat només un munt de pedres...», d'on la «mlenconiosa recança de no haver pogut llegar als temps que vindran un monestir més, una peça arqueològica de les que componen el fris de la Catalunya comtal i muntanyenca».